23. La música tomba i tomba

El servei de carrers tenia problemes per a anar al mateix ritme que la neu. Fifth Avenue estava bé, però als carrers travessers, el gruix augmentava, per tant vaig suggerir a Lew Valentine que el seu xofer em deixés a la cantonada de Fifty-second en comptes de desviar-se del seu camí en una nit tan tempestuosa i amb tanta neu. Ben preferí de continuar amb el cap de policia fins a Forty-second i després continuar a peu fins al News per a escriure una història que faria refer la primera plana als editors.

—Res sobre els diamants, Ben —el vaig advertir.

—Encara no, Harry —digué arrufant les celles—. Aquesta història serà el meu Pulitzer.

A causa de la neu, el Cadillac tenia tot Fith Avenue per a ell sol, o gairebé, quan s’allunyà lentament.

Vaig decidir que era tardíssim i que hi havia massa neu per a anar a Harlem en busca de Kendal Johnson, però també em començava a adonar plenament, en aquell final de nit blanca de febrer, pacífica, glacial i que m’aclaria les idees, del fet desagradable que havia mort un ésser humà. La detenció, la xerrada amb Valentine i el sopar amb La Guardia m’havien permès durant molt de temps de controlar els nervis, però ara que caminava i relliscava per la neu del Carrer, sentia que començaven a actuar. Almenys necessitava una beguda. Els llums incitants d’un gran rètol que anunciaven O N Y X, centellejaven a través dels remolins de neu.

Després d’haver begut quatre copes, haver pujat quatre pisos i haver dormit dotze hores, em vaig despertar amb la flaire d’un perfum que havia d’haver vingut de Saks. Vaig obrir els ulls, al sofà, i la vaig veure dreta al costat de la meva taula amb el mateix abric de pells que portava el dia que em va llogar. El capell també podia ser el mateix. Tots els seus capells s’assemblaven, inclinats sobre l’ull dret. Feia una pipada d’un Marlboro.

—I doncs, bon dia, dormilega!

—Què dius? Què carall hi fots aquí? Quina hora és?

—Cap a les quatre de la tarda.

—És massa aviat per a llevar-se.

—Només parla de tu el diari d’aquest matí.

M’ensenyava la primera pàgina del News.

Vaig haver d’obrir i tancar els ulls unes quantes vegades per a poder distingir clarament els titulars, tot i que eren molt grans:

—Encantador i concís —vaig grunyir mentre m’aixecava.

—En veure-ho he tingut por que fossis tu —va dir, doblegant el diari i el deixà caure damunt de la taula—. Estava terriblement espantada, gairebé massa per a llegir-ho. Em pensava que eres a la presó. Em pensava que no et tornaria a veure més.

Vaig anar fins a l’escriptori i vaig obrir el calaix on guardava l’escocès. En vaig posar en dos gots, però ella no va agafar el seu.

—Bec per l’habeas corpus —vaig dir i vaig buidar el got.

—Habeas…?

—És llatí. Vol dir: on és el cos? O alguna cosa semblant. En dret, vol dir que als Estats Units d’Amèrica, si arresten un tipus per haver mort algú, no se’n pot tancar i llençar la clau de la cel·la sense el procés corresponent. Per fer-ho curt, vol dir que si tens un bon advocat o una bona excusa, pots fer que et deixin anar. Em van deixar anar.

—N’estic contenta, Harry.

—Què t’ha fet estar segura que era jo quan has llegit els titulars?

—No ho sé. Una sensació. És el tipus de coses que faries. Diu que has anat en ajuda d’un jueu agredit per un nazi.

—Més o menys és això.

—És del teu estil, valerós cavaller.

Volia un cafè, però em vaig prendre un altre escocès perquè tenia escocès i no tenia cafè.

—Sabies que Joey era un nazi?

—Un nazi? Joey?

—Un nazi. Joey.

—No siguis ridícul.

—Et vaig advertir què no em diguessis cap més mentida, maca.

—Per què havia de saber que Joey era un nazi jo? Si ho era, és clar.

—Perquè Joey t’ho deia tot. Oi que sí?

—No em va dir on eren els diamants.

Vaig riure.

—Tampoc no em va explicar res dels seus «amics».

—Bé, entenc que potser no et digués res dels seus amics marietes, però esdevenir nazi era massa important en l’existència retorçada de Joey perquè no en parlés a la dona que estimava i que veritablement volia impressionar.

—Que Joey fos un nazi no m’hauria impressionat.

—Li vas dir que no estaves impressionada?

—Ja t’ho he dit, mai no vam parlar d’això.

—Sí, ja m’ho has dit.

Bruscament, s’assegué, i obrí un xic el seu abric de pells per a deixar veure les cames, com el dia que em contractà. Em mirà amb aquells ulls maliciosos, com aquell dia, i amb la mà s’arreglà els cabells, encara de color de rovell.

—Has trobat els diamants?

—Et penses que les pedres eren en aquell reducte nazi?

—Per quina altra raó podies haver-hi anat?

—És curiós de veure que ja no t’interessa tant de fer justícia amb els assassins de Joey. Tot el que t’interessa són els béns que Joey sembla haver arreplegat els seus dos darrers dies en aquest món.

—Quan et vaig venir a veure per contractar-te, no sabia que Joey tenia cap diamant.

—Oh, i tant que ho sabies, estimada. La nota. El retall de diari. Tota la xerrameca de Joey sobre una segona lluna de mel. Havies de saber que tenia les pedres de Kipinski. Potser fins i tot t’ho va dir que les tenia.

—No em va dir res de diamants, Harry.

—Pot ser. Sinó, per què m’havies de contractar per saber si els havia tingut?

—Què té de dolent això?

—Res, llevat que t’hauries pogut mostrar una mica més franca sobre els motius de la teva visita fa un parell de dies, quan em volies persuadir, amb les teves llàgrimes de vídua desconsolada i la teva veu tremolosa que volies obtenir justícia per al teu difunt marit.

—Bé, aleshores amb prou feines si et coneixia.

—Cert. Però ara ens coneixem millor l’un a l’altre.

—També tenia por per la meva vida, aquell dia.

—Por per la teva vida? I per què?

—Tenia por que si Joey havia tingut els diamants, els homes amb qui treballava no em vinguessin a buscar.

—Ho haurien fet molt abans que em vinguessis a veure, maca.

—Jo no podia saber-ho.

—Suposo que no.

—Em va semblar que si descobries qui havia mort Joey, no m’hauria de preocupar per si vindrien o no. Aquesta és una de les raons que em van fer actuar. No volia que ningú que sabés on vivia Joey em vingués a veure on vivia jo. Estava espantada, Harry. Veritablement espantada.

—Però si en el decurs de les meves recerques per descobrir qui es va carregar Joey, ensopegava amb l’amagatall dels diamants, millor.

—L’has descobert?

—He descobert moltes coses en aquest cas. Sembla com si m’hagi trobat una revelació a cada cantonada. Joey que era l’amant d’aquell xicot llatí. El mateix noi era ple de sorpreses. Amb tot això l’afer nazi. Aquesta, em va atordir de veritat. També han aparegut un parell de cadàvers. Joe el Llepat, inflat com un globus després d’una estada de dues setmanes a l’East River! Un nazi mort, eliminat per un tret de pistola per mi mateix. Dos cops m’han fotut la meva petita i encantadora oficina de potes enlaire. El primer, un xicot de Madden. El segon cop algú que va fruir d’allò més destrossant un bon amic meu, que potser es morirà a causa d’això. D’ençà del dia que vas entrar per aquesta porta, estimada, la meva vida no ha estat un llit de roses.

—Has trobat els diamants? —va tornar a preguntar, amb calma.

—He descobert qui va matar el teu marit, que és pel que em vas pagar. Van ser un parell de pistolers a sou. Va ser el germà gran de l’amant amariconat del teu marit el que va ordenar que l’assassinessin. Però ja veig que això no t’interessa. No. Només et preocupen els diamants. Només tens un sol pensament al cap, Gloria, estimada.

—Està bé, penso en els diamants. Hi pensava —i els volia— quan et vaig contractar.

—Ara en traiem alguna cosa —vaig dir mentre enretirava la cadira de l’escritori amb la punta de la sabata i m’instal·lava confortablement per escoltar, amb el got d’escocès a la mà.

—És clar que estava al corrent pel que feia als diamants! Ho sabia des del dia que els van robar al comerciant. Joey m’ho va explicar tot. Va venir a casa més excitat que mai, aquella nit. Amb prou feines si es podia contenir, tot i que al començament no em volia dir per què estava tan content. Vaig intentar de fer-lo xerrar, però només em va dir que m’esperés sense fer res i en uns quants dies ell i jo podríem tenir la gran lluna de mel que mai no havíem pogut tenir. Va dir que seria molt ric i molt important i que aviat sabria quin home era.

»Vaig intentar una vegada i una altra que em digués més coses, però només deia: “No, cal que t’esperis. Ho sabràs quan sigui el moment oportú”. Estava tan cofoi del que fos que tingués, que vaig veure que no obtindria res només preguntant. Llavors li vaig fer el gran joc, li vaig dir que la seva excitació m’excitava a mi, i que si aquell dia havia de ser tan gran com deia, ho havíem de celebrar junts, d’aquella manera tan bona que ho sabíem celebrar ell i jo. Sempre havia estat fàcil d’adular. Tot el que havia de fer era fer-li creure que no hi havia res que m’agradés més que ser al llit amb ell. Després sempre podia fer-li fer o dir qualsevol cosa que jo volgués.

»No va passar gaire temps abans no em va dir tot el relacionat amb el cop que havia portat a terme. Va dir que Molloy i Dennehy l’havien pres per un préssec. Els havia ajudat a preparar el segrestament. Va dir que si ell no hi hagués participat mai no hauria funcionat. Ell havia de ser l’encarregat de canviar els diamants per pasta, però els altres dos, un cop tingueren les pedres, projectaren desfer-se d’ell. Deia que ja ho tenien planejat des del començament de matar-lo. Naturalment, ell ja ho sospitava i estava preparat. En comptes que ells el matessin a ell, ell els va matar a ells. Va dir que posaria els diamants en un lloc segur que només ell sabria on era.

»Estava orgullós de ser tan astut, però li vaig preguntar què passaria si no podia recuperar els diamants. Si alguna cosa anava malament i la bòfia l’enxampava? I si algú trobava els diamants accidentalment mentre ell era amagat? Li vaig dir que m’hauria d’explicar on eren, per si de cas. Em va contestar que era una meuca estúpida. Em preguntà què m’impedia intentar d’aconseguir els diamants per a mi i deixar-lo a l’estacada. Li vaig dir que no ho faria perquè l’estimava. Se’n va riure. Féu una bona riallada. Res del que jo podia fer no l’hauria pogut obligar a dir-me on havia posat els diamants. Va dir que, de totes maneres, només era qüestió d’uns quants dies. Faria el canvi el dia de Cap d’Any. Va dir que tindria diners, no pedres, el dia de Cap d’Any. Ja saps què va passar la vigília.

—Com expliques la nota que vas trobar a la seva butxaca? —vaig preguntar.

Va decidir que es prendria l’escocès que tenia al davant, en un racó de la taula. Se n’empassà delicadament un glop, i féu una ganyota.

—És calent! Li falta gel.

—Com expliques la nota?

—Només m’ho puc imaginar. I el que m’imagino és que va començar a preocupar-se pel que jo li havia dit en el sentit que li podia passar alguna cosa, i aleshores va escriure la nota.

—I per què en clau?

—No ho sé —va dir mirant-me amb irritació.

—M’imagino que ho va escriure per a algú que estava al corrent pel que feia als diamants i que entendria la clau.

—Mai no va explicar res dels diamants a ningú més.

—Estimada, saps que en va parlar a Vito Decapua. Fins i tot n’hi va donar un. També en va parlar al seu amic nazi. I encara més, i ho sento si fereixo els teus sentiments, estimada, però també va prometre que compartiria els diamants amb el seu amant marica i el seu amic de les botes altes de Yorkville. El teu marit era un tipus molt generós. L’única qüestió és: a qui de vosaltres tres intentava de donar la nota?

—Probablement no ho sabrem mai.

—Potser no, però pots fer augmentar la teva estima per ell si et persuadeixes que va escriure la nota i la va guardar a la butxaca del seu abric amb l’esperança que un dia la trobaries tu.

—Però com podria saber el que significava?

—Això seria fàcil —vaig somriure—. Tu contractaries un detectiu que ho descobriria per a tu.

—Sí. Ell sabia que jo et contractaria si arribàvem en aquest punt. És per això que et va venir a veure aquella nit a l’Onyx. Per dir-te que jo potser vindria a demanar-te ajuda algun dia —somrigué, féu un glop d’escocès i tornà a somriure—. Joey fou molt astut de combinar-ho tot així, eh?

—Sí, si va venir-me a veure, i per aquesta raó.

—Havia de ser per força per aquesta raó.

—Si va venir per veure’m a mi, aquesta hauria pogut ser una raó tan bona com qualsevol altra, només que Joey no va venir per veure’m a mi aquella nit, maca.

—Sí que era per això, m’ho va dir…

—Ja…, ja…

—Sí. Ell…

—Aquesta ha estat una altra de les teves mentides, i com les altres, me la vaig empassar.

—Les altres?

—Una, que no coneixies al xicot llatí.

—Això ja t’ho vaig explicar.

—Sí, ho vas fer, però jo no et vaig creure. Jo crec que sempre vas estar al corrent dels amiguets mariques de Joey i se te’n fotia, fins que vas començar a témer que Joey es preocupés més del xicot que de tu. Tenies por que Joey ho expliqués tot al noi sobre els diamants de Kipinski, que fins aleshores només tu sabies.

—D’on treus aquestes horribles idees?

—Em vénen soles.

—Estàs equivocat, Harry.

—Durant molt de temps, en aquest cas vaig creure que van ser Joe el Llepat i Eddie Molloy els que havien planejat el cop Kipinski. Això encaixava molt bé amb la meva idea que Joey no era capaç de fer res realment impressionant. Doncs bé, estava equivocat sobre això. Joey tenia un senyor cap damunt de les espatlles esquifides. Estava al corrent dels jueus de Forty-seventh Street que es passejaven amb les butxaques plenes de pedres, tan fàcils d’enxarpar com caçar ocells dins d’una gàbia. Va ser Joey qui planejà i efectuà el robatori. Ho va fer a base de convèncer el soci de Kipinski que l’avisés quan el vell sortís amb una fortuna al damunt. El soci va pensar que allò li donaria l’oportunitat de reclamar l’import de dues pòlisses d’assegurances, i després tornar a comprar els diamants per tornar-los a vendre. Això també era idea de Joey. Hi hauria una bona suma per a dividir entre els seus tres amors, tu, Vito Dacapua i els nazis. Una gran jugada, i visca la bona vida. Però, ai las, el germà gran macarroni va intervenir, perquè no encaixava la idea que Joey Seldes es passés per la pedra el seu germanet. Joey el pelen, i les pedres queden sense que ningú les reculli on ell les havia deixat.

—I la nota per què, senyor Assabentat-de-tot?

—Ah, la nota. Sempre tornem a la nota.

—Sí. L’home clau, la combinació de la caixa, i…

La vaig interrompre amb un moviment de mà.

—Torna-ho a dir, això de l’home.

Em mirà com si m’hagués tornat boig o m’hagués quedat sord de sobte.

—La nota. Comença amb les paraules: l’home clau…

—Exacte! —vaig fer i em vaig donar un cop amb el palmell de la mà al front com si efectivament fos boig—. Ho acabes de dir tal com ho va pensar Joey. L’home clau. No l’home de les claus. L’home és la clau, i tot el temps em pensava que era l’home de la clau. Jo em pensava que era l’home que tenia les claus. És l’home l’important en aquesta nota!

—Naturalment. És obvi.

—T’equivoques, nena. Qualsevol que llegeix aquest missatge, amb els números de combinació, el número del seu armari i les instruccions per a trobar l’amagatall, el que en treu, com ho vaig fer jo, és que Kenny Lambda és un home que té la clau del lloc on ell havia amagat el tresor. Em vaig equivocar en les meves conclusions. Tu sabies que un home era la clau que et permetria trobar les pedres. Coneixies perfectament el significat de la nota, perquè servia la combinació, qui era Kenny, el que li havies de dir —fins un cert punt— i el que havies de fer quan Kenny hagués tret les coses del seu amagatall. Sabies on eren els diamants el dia que vas entrar en aquesta oficina i em vas contractar perquè els trobés.

—Això és ridícul! Si hagués sabut on eren els hauria anat a buscar. Per què t’hauria hagut de barrejar en l’assumpte?

—Perquè tu no les podies recuperar. Algú ho havia de fer per tu. Kenny les havia de recuperar. Només que quan el vas anar a veure per dir-li que et donés les coses de l’armari de Joey, vas descobrir que Kenny ja no treballava allà.

—Kenny què? On treballava? Això no té sentit. Si hagués sabut on eren els diamants, et puc assegurar que els hauria anat a buscar jo mateixa.

—Ja. Eren en un lloc on tu no els podies recuperar. Eren en un armari d’un soterrani d’un banys turcs privats, un club exclusiu i francament homosexual on les dones no són admeses mai, o sigui que els havia de recuperar un home. Un home havia de ser la clau que et permetés de recuperar els diamants, i Joey va pensar que podria ser Kenny, per al qual era natural de furgar en els armaris dels altres. Joey va dir a Kenny que potser tu aniries a buscar les seves coses en cas que no ho pogués fer ell mateix. Quan van matar Joey, vas seguir les directrius contingudes en el seu intent de criptografia més o menys espifiat i vas anar a la Societat Lambda. Vas preguntar per Kenny, però tot el que vas esbrinar fou que Kenny havia marxat. Llavors no sabies què fer. Com que no podies aconseguir les coses de Joey tu sola, vas decidir de procurar-te ajuda. Aquí és on vaig entrar jo.

—No tenia ni idea de què era la Societat Lambda.

—I tant que sí, noia. Ho sabies tot referent als costums homosexuals del teu marit. Et va explicar tots els detalls. Quan va pensar que et podria necessitar per a recuperar els diamants algun dia, va escriure aquesta nota per a tu i et va explicar què significava per tal que tu en coneguessis el secret, però ningú més, sense haver de remenar moltes coses.

—Estàs tan equivocat, Harry!

—No ho crec. Al començament estava equivocat en moltes coses. Fins i tot vaig pensar que tu havies arreglat l’assassinat de Joey. Per què no vas fer-ho?

—No sóc cap assassina.

—Probablement és la cosa més certa que has dit en tota la teva vida.

La vaig mirar amb molta més compassió de la que jo mateix esperava tenint en compte que m’havia fotut el pèl des del començament. Mai no m’he deixat dominar per les llàgrimes d’una dona com la majoria dels homes i sempre he sabut adonar-me del moment que una dona recorre a les llàgrimes quan tota la resta ha fracassat, com Gloria havia intentat de fer la primera vegada que m’havia vingut a veure. Després havia entès ràpidament que les llàgrimes no eren el meu taló d’Aquil·les i va deixar córrer aquesta tàctica de seguida. Ara, les llàgrimes eren en els seus ulls blaus innocents altra vegada.

—Vinga, plora estimada —vaig dir mentre em treia el mocador de butxaca—. No t’ho retrec pas. En aquest instant, les llàgrimes són tot el que et queda.

M’agafà el mocador i s’eixugà els ulls a copets. No obstant això, aquest cop semblava molt més sincera. Féu un respir profund, arrugà el meu mocador a la seva mà i féu un moviment ràpid amb el cap.

—Molt bé. Sí. Tot va anar com tu acabes de dir. Sabia perfectament en què s’havia ficat Joey. Sabia on eren els diamants. Tenia por que no li passés res abans que els pogués recuperar. El vaig convèncer de la importància de posar al corrent algú en qui ell confiés. Li vaig dir que hauria de ser jo, que era l’única persona en qui podia confiar de veritat.

—Quina humilitat per part teva, preciosa.

—Finalment es va adonar que jo tenia raó, em va explicar la jugada de la Societat Lambda i que, si li passava res abans que pogués recuperar els diamants, havia d’anar a veure Kenny, que hi treballava, dir-li qui era jo, donar-li la combinació del seu armari i prometre-li deu dòlars si em portava tot el que hi havia a dins.

—Deu dòlars? Un fill de puta generós, el teu difunt marit.

—Després van matar Joey.

—Pobre Joey.

—Vaig esperar una mica, després vaig anar a la Societat Lambda i vaig preguntar per Kenny. Em van dir que havia deixat la feina. Em vaig quedar confosa. No sabia què fer.

—Aleshores em vas venir a veure.

—No pas de seguida.

—Per què no?

—Perquè en aquell moment mai no hauria pensat a contractar un detectiu privat.

—I quan va ser que et va venir l’esclat de genialitat?

Abaixà els ulls fins al meu mocador, tot cargolat i arrugat per les seves mans nervioses. Sense aixecar la vista, digué:

—Va ser idea d’algú altre.

—D’algú altre?

Els seus ulls gran i blaus em miraren, esbatanats, humits, aterrits.

—Sí.

—De qui?

—De l’inspector Grady.

—Com vas contactar amb ell? Això va ser estúpid per part teva, estimada.

—No tenia cap altra elecció, Harry.

—No tenies cap altra elecció?

—Em va obligar a fer el que em va dir.

—Un segon, estimada. Corres massa per a mi ara. Explica’m a poc a poc com s’ho va endegar tot això Grady.

—Va venir al meu apartament i em va dir que ho sabia tot respecte a Joey i els diamants i que si no feia el que ell em deia tindria un problema molt seriós. Un problema amb les autoritats, sí. Sense comptar el tipus de problema que un home com ell em podia ocasionar. Un problema personal. M’ho vaig prendre com una amenaça contra la meva vida.

—És comprensible si ve de Grady.

—Va dir que creia que jo sabia on havia amagat els diamants Joey i que si no els recuperava i els compartia amb ell…

—Grady no canviarà mai, eh? —vaig dir rient.

—Estava espantada, Harry. Li vaig dir ben bé tot el que sabia.

—Llavors, com és que Grady no va fer una escapada allà i va apoderar-se del botí?

—Va dir que tenia moltes pressions, que l’investigaven els del Departament i que per a ell era molt arriscat de provar-ho. Va dir que havíem de trobar algú altre que ho fes per nosaltres.

—Llavors em nomenà a mi.

—Sí.

Vaig riure.

—Això és bo! Aquest fill de puta. És del seu estil.

—Em creus de veritat?

—Malgrat el que he descobert sobre el teu respecte per la veritat, sí, et crec. Però només perquè lliga tant amb el personatge de Grady que l’hauries de conèixer bé per a sortir-me amb una història com aquesta. Sí. Et crec. Fins i tot em puc imaginar com ha funcionat el seu cervell. Estava al corrent de la història dels diamants perquè havia pres part en la investigació breument. La hi van retirar per una raó o altra. Potser perquè algú de l’oficina de Lew Valentine va pensar que la proximitat d’un tresor així seria una temptació massa gran. Grady treu de les seves fonts d’informació de gàngsters que Joey està embolicat en el cop. Després pelen Joey aquí baix. Grady és l’encarregat del cas, cosa que és natural. Llavors es pregunta què passarà amb les pedres, i és quan et ve a veure a tu. És més o menys això?

—Sembla.

—Vas tirar-ho endavant només perquè tenies por d’ell?

—Per què, si no?

Em vaig adonar que s’ofenia només per la idea del que es pensava que jo m’havia pogut imaginar.

—No hi havia res entre Grady i jo.

—Jo no he dit que hi hagués res, estimada.

—Com has pogut ni tan sols pensar-ho?

—Qui ha dit que jo hagi pensat que hi havia res entre Grady i tu?

—Tens mentalitat de poli. Ho pensaves.

—O sigui que només et feia por, no n’estaves enamorada ni t’hi ficaves al llit només per divertir-te. M’ho puc creure. És prudent tenir-li sempre una mica de por a Grady. La set de diners el fa ser una mica grillat. Corria el risc que m’ho xerressis tot, però comptava amb què tindries més por d’ell que de mi, cosa raonable. Però ara m’ho has deixat anar tot. Com és?

—Eres a punt de descobrir-ho tot, no?

—Potser sí o potser no. M’adula saber fins a quin punt aprecies les meves capacitats de detectiu, per tant diré que sí, era a punt de descobrir-ho. Només que ara, estimada, estàs agafada entre l’espasa i la paret. Grady t’aterreix. Em tens por perquè podria tenir els diamants i et veus obligada a negociar amb mi. Suposo que ha estat ell que t’ha enviat aquí.

—Sí.

—On és?

—A baix, en un cotxe.

—Quin pla té?

—Si saps on són els diamants i estàs d’acord a acompanyar-me a buscar-los, baixem junts. Ell s’esperarà i ens seguirà. Intervindrà quan posis les mans damunt de les pedres.

—Aquest porc sempre s’ha pres per un expert a l’hora de seguir algú. Però és un merda en aquestes coses. I si jo no baixo?

—Dedueix que et negues a col·laborar i puja.

—I tu?

—S’espera que jo hagi baixat abans de pujar.

—Normal. Així no hi ha testimonis.

—És un home perillós, Harry. Sembla desesperat, com si tot el seu món s’enfonsés i arreplegar els diamants fos la seva última oportunitat.

—Per què estava segur que avui jo tindria els diamants?

—T’ha estat vigilant d’ençà que et vaig contractar. Ho feia ell mateix quan la feina li ho permetia. Ha tingut altres polis seguint-te quan ell no ha pogut. No sabien per què ho feien. Sap on vas ser ahir al vespre. A casa d’aquell nazi. Avui ha llegit el diari. Ho relaciona amb els diamants. Diu que els has de tenir. Els tens, Harry?

—Contestaries aquesta pregunta si estiguessis a la meva pell?

—Harry, m’has de treure d’aquesta trampa.

—Cal que ens en tregui, estimada. Nosaltres, te’n recordes?

—Li podries, ehm, fer el que, ehm, li vas fer al nazi.

Vaig fer una rialla breu.

—Maca, jo no em dedico a pelar la gent.

—Seria defensa pròpia.

—Sí, però resulta que no tinc la meva pistola aquí.

—Què?

—La bòfia se’m va quedar l’artilleria quan em van arrestar la nit passada.

—No en guardes cap aquí a la teva oficina?

—Aquí no hi guardo res que em pugui fer falta quan em moc. Aquí és massa fàcil entrar-hi. Aquesta setmana ha passat dos cops. Ja t’ho vaig dir.

—La segona vegada —murmurà mirant cap avall altre cop i cargolant el meu mocador—, va ser Grady.

De sobte em vaig imaginar Grady apallissant Trombó Kelly, els punys grossos com pernils de Grady bastonejant Trombó, els seus dits en el coll de Trombó, aquesta horrible veu aspra que li demanava on era jo, on eren els diamants, i Trombó sense saber res de res llevat de com fer bona música amb el seu trombó.

—Com saps que va ser Grady?

—M’ho va dir. Va dir que vindria a buscar-te aquí perquè estava segur que tenies les pedres. Em va dir que tu no hi eres i que hi havia un altre tipus que s’havia ficat al mig i que havia hagut de pentinar-lo. Fou llavors que va pensar aquest pla que m’ha portat aquí. Avui. Saps, els seus homes et van veure l’altre dia que portaves un estoig d’instrument musical. Ho van dir a Grady. No sabien què significava. Grady va treure’n la conclusió que a dins hi havia els diamants.

—Grady sempre ha estat un brètol.

—Què fem?

—Fins a quin punt li tens por?

—Estic petrificada.

—No m’agrada que diguis això. Hauries pogut dir que estàs horroritzada o que la camisa no et toca a la pell, però no petrificada. Petrificada vol dir que no et pots moure.

—Què?

—Imagina’t que haguessis de baixar i dir-li a Grady que jo no coopero.

—Ell pujaria.

—I et deixaria a baix sola.

—Sí.

—O sigui que podries anar a l’Onyx i dir-li a Louie que et fa falta la pistola de darrera el taulell. Li trucaré i li diré que te la doni.

—Oh, Harry, no sé si podré fer-ho.

—És l’única alternativa, estimada. Ho has de fer. Grady tindrà la seva pistola i jo no en tindré cap.

—Jo… no podria… disparar-li.

—Ni falta que farà. Només l’apuntes mentre jo el desarmo. Senzill. Preparada?

Assentí amb el cap un parell de vegades, ràpidament, com una criatura a punt de prendre’s una medecina.

—Estic molt espantada, Harry.

—Ho faràs molt bé, reina. Ets una dona dura. Te’n sortiràs!

La vaig acompanyar a la porta. Quan fou fora, vaig trucar a Ben Turner i el vaig despertar.

—Ben, porta el teu cul i uns quants polis al meu despatx tan de pressa com puguis!

Vaig penjar abans que em pogués preguntar per què.

Vaig telefonar a baix i vaig dir a Louie que fes el que li diria sense discutir. Louie, despert com sempre no va discutir. Després vaig esperar.

No va passar gaire temps, tot i que em semblà molt, abans no vaig sentir les sabates del quaranta-quatre de Grady que pujaven l’escala. Un segon després veia l’ombra de la seva panxa al vidre de la porta. Després entrà.

—M’han dit que crees dificultats, MacNeil. —Va dir sense preàmbuls.

—Ja saps com sóc, Grady.

Tancà la porta i tragué el seu 38.

—Aquest petit ajustament de comptes arriba dos anys tard.

—Sí, t’hauria d’haver matat aquell dia a City Hall Park.

—Aixeca’t, allunya’t de la taula, treu-te l’americana i aixeca les mans que et pugui veure les aixelles.

—Saps que se’m van quedar la pistola ahir a la nit.

—Les armes són fàcils d’aconseguir. Has tingut temps.

—He dormit tot el dia.

—Mou-te. L’abric. Els braços.

Vaig obeir les seves instruccions al peu de la lletra. Encantat de veure una pistolera buida, va dir:

—On són les pedres?

—Aquí no, sens dubte.

—Digues-me on són.

—Si no t’ho dic em dispararàs?

—Sí.

—Així no les aconseguiràs.

—Si no tinc les pedres, tindré la satisfacció.

—Pelar-me val tres milions de dòlars?

—De llarg.

—Sabia que em detestaves, Grady, però m’afalaga saber que tant.

—On són?

—No em creuries si t’ho digués.

—Eren a l’armari en aquells banys de mariques.

—Sí, hi eren.

—Sé que hi vas anar l’altra nit. Sé que no vas tenir temps de guardar-te-les. Sé que els polis no te les van trobar al damunt. On són?

—No ho diré mai. Ni tan sols a Winchell.

Grady es mossegà el llavi inferior, després féu un somriure brusc.

—El malparit del News. Clar. Les té ell.

—Ben Turner! Estàs de broma.

—Truca-li i digues-li que vingui.

—Ben dorm de dia.

—És tard. Ja deu ser a la feina.

—Potser està fent un reportatge.

—Truca-li.

—A propòsit, on és Gloria?

—Oblida’t d’ella.

—M’ho hauries pogut dir un parell de dies enrera.

—Molt graciós.

—Sí, oi?

Vaig fer una rialleta. Mentalment em preguntava on era ella. Llavors sonà el telèfon. Grady féu un bot com un cavall espantat. Després amb el canó de la pistola em féu senyal que contestés. Era Louie amb la mala notícia que Gloria Seldes no hi havia anat a buscar el revòlver.

—Gràcies, Louie —vaig dir.

—Què passa? —preguntà Grady.

—Era Louie des de baix. Tenia males notícies per a mi, bones per a tu.

—Truca a Turner —digué, amb un moviment del canó altre cop.

El telèfon era, em semblava evident, la meva única arma i la meva única oportunitat. El vaig llançar a Grady. El va fer caure com la pedra de David va fer caure Goliat, només que Goliat no tenia una pistola i que David no fou ferit molt dolorosament a l’espatlla com jo per un tret que Grady em disparà tot i que queia cap enrera, amb el telèfon que li petava als morros. Afortunadament vaig agafar l’arma que li havia caigut abans que ell.

Com tots els bons policies, Grady portava una segona pistola, un magnífic Derringer, al mitjó.

El vaig matar d’una bala de 38 al pit abans que pogués aixecar el revòlver més amunt del genoll.

Ben arribà un parell de minuts abans que els polis. Normalment, la policia de Nova York, hauria respost més de pressa a l’avís d’un ciutadà que denunciava mullader, però la coordinació entre els polis i les oficines del Departament no era gaire bona els dies que havia nevat molt.

Ja feia una hora que era al llit, embenat i alimentat amb menjar d’hospital realment dolent al Roosevelt, quan Lew Valentine irrompé a la meva habitació per demanar explicacions.