1. La mort d’un perdolari

Si mirem enrera, els anys trenta coincideixen amb l’assassinat d’un gàngster de dos rals anomenat Joey Seldes al club Onyx, el millor local de jazz de Fifty-second Street. Va ser la vigília de Cap d’Any del primer d’ençà de la derogació de la llei Volstead sobre la Prohibició. La nit s’estava convertint en la festa més gran del Carrer d’ençà de la legalització. Corria la veu que el jazz tindria molta trempera. La nit encara no era gaire avançada quan Joey Seldes s’hi deixà caure. Durant un entreacte, Art Tatum havia deixat sense respiració tothom amb els seus incomparables crescendos i les seves cascades al piano, però la banda acabava de tornar-s’hi a posar quan dos pinxos que havien arribat en un Packard negre entraren, molt segurs del que feien, i feren escopir les seves pistoles abans que Joey es pogués adonar del que passava.

Jo no hi era quan es carregaren Joey. Era més amunt, al Carrer, al «21» de Jack i Charlie, encara que tothom sabia que hi tornaria a ser quan la banda comencés la jam-session seriosament. No em va sorprendre saber que havien pelat Joey Seldes, però mai no m’hauria esperat que fos jo qui provaria a tothom que Joey Seldes era un poca-pena més ambiciós que ningú no s’imaginava.

Abans que liquidessin Joey a l’Onyx hi havia hagut dos esdeveniments memorables en els quals jo havia participat. Hi havia hagut la llarga nit que esperàvem que Utah decidís la Derogació, i també la vegada que el gàngster Owney Madden m’ordenà que prengués part a la jam-session més gran de què el Carrer del Jazz havia estat mai testimoni. Jo no era pas un músic professional de jazz. No era més que un ex-bòfia que havia canviat la placa per una llicència de detectiu privat. Tenia una petita oficina a dalt, al vell edifici marronós on hi havia l’Onyx, una habitacioneta de la part del darrera de l’últim pis, però principalment feia la meva feina al bar de l’Onyx o per Fifty-second Street. Els qui em miraven veien un ex-poli panotxa i corpulent que arrossegava els peus, que deixaria la investigació privada a algú altre si li arribava l’oportunitat de participar en una bona jam a la qual un clarinetista irlandès ex-bòfia, convertit en detectiu privat, pogués ficar-hi un parell de bufades. Això era el fantàstic de l’Onyx. Un tipus com jo podia tocar amb els grans.

La nit que mataren Joey Seldes, la música tornava a sonar quan vaig entrar al club i em vaig acostar al bar, gairebé havent de trepitjar el cos de Joey que era a terra enmig d’un bassiot de sang, tapat amb el seu abric mentre que dos individus de blanc de l’Hospital Roosevelt preparaven el cadàver per emportar-se’l. El bàrman de l’Onyx, un home de seny anomenat Louie, era a mig explicar-me el que havia passat quan un inspector del Departament de Policia de Nova York sortí del lavabo d’homes del fons del club, em reconegué, i se m’acostà a poc a poc.

Es deia Mike Grady. Havíem estat junts a la policia, però mai no ens avinguérem gaire durant els meus anys al cos. Per a mi, Grady era com tenir sorra a les sabates o gratar una pissarra amb les ungles. Era un poli tossut, i en tenia l’aspecte: força més d’un metre vuitanta, un metre d’amplada, panxut i de mirada dura. Mike Grady s’ho prenia tot seriosament i mai no l’havia vist actuar d’una altra manera.

Es tirà endarrera el barret de feltre, s’arrepenjà al taulell, s’agafà les mans grosses com pernils, damunt del ventre i deixà anar:

—Troba’t un assassinat fastigós en un forat fastigós i t’hi trobaràs un privat fastigós ensumant pels volts a veure si en pot treure un ral.

—Jo també m’alegro de veure’t, Grady —vaig replicar.

—Què t’ha portat fins aquí, MacNeil? La flaire de sang o la flaire de la possible pela?

—M’hi ha portat la música, Grady. Només la música.

—Ah, així que no ets un d’aquests consellers sinistres que persegueixen les ambulàncies per veure si cau un duro a base de marejar les vídues desconsolades perquè els lloguin per a «investigar»?

Darrera el taulell, Louie intervingué:

—Pel que sé de la dona de Joey Seldes, no necessita ajuda. És una senyora obstinada i independent.

—Senyora? —grunyí Grady i assenyalà el cadàver tapat amb l’abric amb un cop de cap—. Tens cap idea de qui volia suprimir Joey Seldes?

—Potser ha fet emprenyar algú del seu clan —vaig dir.

—Potser —digué Grady.

—Per què no el fas desaparèixer d’aquí? Ja comença a fer venir basca —em vaig queixar.

—Ets un paio dur, oi, MacNeil?

—Sí, suposo que a vegades ho sóc.

—Eres aquí quan han pelat Joey?

—No.

—Em pensava que eres un dels assidus d’aquest femer.

—Ja saps que tinc una oficina a dalt.

—Venia gaire per aquí Joey?

—De tant en tant.

—Us fèieu, tu i ell?

—Què collons.

—No et sulfuris, Harry. Senzillament m’imaginava que d’ençà que treballes els carrers —i les clavegueres— probablement eres amic de l’escòria com Seldes. Ja ens veurem.

S’allunyà del bar tot estufat d’aquella manera que tenia de fer-te saber que creia que t’havia tret tot el que volia, que havia dit l’última paraula, que havia estat l’últim de riure. Si hagués sabut que li travessava l’esquena amb la mirada, encara s’hauria sentit més cofoi. Un parell de minuts després se n’anà, emportant-se el parell del Roosevelt, la resta de polis, i el fiambre. Un cop foren fora em vaig arrepenjar al taulell i vaig dir al seu cambrer genial:

—Louie, tinc mal gust de boca. Posa’m un escocès, que me’l traurà dolçament.

Louie m’examinà mentre em preparava la beguda, o sigui que em vaig preparar per sentir un dels seus comentaris sobre les misèries del món. En comptes d’això, em preguntà:

—Què hi ha entre vostè i Grady? Per què creu que sempre els hi ha de tocar?

Em vaig beure l’escocès d’un glop. Sempre n’havien servit de bo al bar de l’Onyx, fins i tot quan l’havien de fer a qualsevol celler amagat. Vaig considerar la possibilitat d’explicar-li a Louie tota la història de Grady i jo, però en comptes de fer-ho vaig deixar el got, em vaig eixugar la boca amb el revés de la mà, i vaig dir:

—Érem esvalotadors al vestuari de la comissaria fa molt de temps. Seria avorrit per a un paisà.

Com un bon bàrman que entén les coses, Louie assentí amb el cap i ho deixà córrer.

Vaig mirar per sobre de l’espatlla cap al lloc on havien mort Joey i vaig comentar:

—Una fotuda manera de dir adéu a l’any, eh?