3. Clienta

Ja s’acabava la tarda d’un dia gèlid de principis de febrer de l’any 1935 quan irrompé a la meva oficina i es tragué l’abric d’una revolada com si anés a posar per Vanity Fair. Era una veritable bellesa amb aquell vestit vermell cenyit i aquell barret amb vel estil Greta Garbo, que portava decantat cap a la dreta un pèl més amunt de l’ull i que l’obligava a tenir el cap inclinat per veure’m quan s’aturà a la porta.

—És vostè MacNeil?

—Ho sóc —vaig assentir amb el cap des de darrera l’escriptori.

—Sóc Gloria Seldes, la dona de Joey.

—Ja ho sé.

—Puc entrar?

—Si us plau.

Tancà la porta i s’acostà a una cadira de fusta de davant de la taula. S’assegué de manera que el vestit vermell deixava veure un bon tros de cama.

—Joey parlava molt de vostè.

—De veritat?

—Deia que vostè és un home en qui es pot confiar. Em va dir que si mai necessitava ajuda, pensés en vostè.

—I ara li sembla que necessita ajuda?

Es tragué un mocador del portamonedes i s’eixugà una llàgrima d’un ull, espatllant-se’n alhora el maquillatge. Ja feia prou que havia passat els trenta com per pensar que pintar-se la faria tornar a semblar que en tenia vint-i-cinc. Es tenyia els cabells, cosa que els donava un color de rovell poc atractiu en substitució del seu castany natural, i els portava recollits cap amunt. Jo creia que li quedarien millor si se’ls deixés de color natural i els portés solts. Tenia una figura bonica: una pitrera generosa i unes anques amples i un parell de cames que podien fer aixecar un mort. Vaig recordar que Joey m’havia dit que havia estat ballarina. Mai no vaig saber del cert si només s’havia dedicat al ball o també a l’striptease. Jo vaig preferir imaginar-me això últim mentre ella vessava un parell de llàgrimes alhora que m’explicava com li havien fet la pell al seu marit a l’Onyx. Uns quants sanglots mentre parlava feren les seves llàgrimes una mica més genuïnes.

—Senyor MacNeil —començà amb la veu trencada— potser recorda l’incident que hi hagué a baix durant el qual el meu marit va morir?

—Sí —vaig contestar balancejant-me a la meva cadira giratòria—. De fet hi vaig arribar just després que passés. Venia a fer una copa amb un client al 21 de Jack i Charlie, al final del carrer. O sigui que no vaig veure els trets personalment. El que em va arribar és que dos homes vingueren en un Packard negre, entraren al club, es dirigiren cap a Joey i li van disparar a punta de canó. Després es van girar i van marxar com si no hagués passat res fora del corrent. Una feina molt professional. Els polis no han pogut resoldre el cas.

—La policia diu que van fer una investigació a fons, però no és cert.

—Com ho sap?

—No van parlar amb cap testimoni. No van parlar amb ningú que els hagués pogut ajudar. Van fer veure que investigaven. Ara, ho han deixat córrer. Vaig rebre una telefonada de l’inspector Grady. Em va dir que era molt improbable que mai descobrissin qui ho va fer i per què. Grady em va dir que no era estrany en un cas així.

—Cert —vaig assentir.

S’animà un xic. Es reféu darrera les llàgrimes.

—Sí. Vostè va ser policia si no ho recordo malament.

—Vint anys. Però mai no vaig arribar a inspector. Un bòfia de paisà sense recomanacions.

—Hi va haver cap raó especial perquè deixés la policia?

—Aquesta és la meva història. Estem parlant de la seva i de Joey.

—No volia ser indiscreta.

—Està bé.

Vaig encetar un paquet de Lucky i li vaig oferir un cigarret. Mentre l’hi encenia, vaig dir:

—Vostè ja sabia que Joey era un pinxo i que treballava amb la colla de Madden. S’havia d’esperar que li passés una cosa així. Sento ser tan franc, senyora Seldes.

—Gloria, si li plau.

—Gloria. Vostè sabia que Joey estava complicat amb gàngsters.

—Sí.

—A mi no em sorprèn gens que Grady no hagi arribat enlloc en aquest cas, per què li havia de sorprendre a vostè?

—No crec que la policia vulgui resoldre el cas.

—I doncs? Què li fa pensar això?

—És una impressió que tinc. Una sospita. Una intuïció.

—Basada en què?

—Joey mai no va donar a entendre que la seva vida perillava.

—Probablement no ho sabia.

—Sempre sabia quan les coses eren al roig viu. Tothom se’n reia i deien que només era un poca-pena, però era un home astut. Sabia més coses del que molts es pensaven. No xerrava mai gaire de les coses que sabia. Sabia a qui liquidarien i a qui donarien una lliçó. Joey tenia contactes molt bons tot i que no era un peix gros. Jo sempre sabia quan estava preocupat o quan estava al corrent d’informació perillosa. El dia que el van matar estava molt optimista. Mai no l’havia vist tan content. Era com si estigués a la glòria. Havíem parlat d’anar de vacances a les cascades del Niàgara perquè mai no havíem tingut una veritable lluna de mel. Deia que pel que a ell respectava, tot marxava sobre rodes.

—Els gàngsters tenen una memòria d’elefant, senyora Seldes. Gloria. Probablement van suprimir Joey per alguna altra cosa molt antiga i oblidada.

—Jo també havia pensat en aquesta possibilitat, fins ahir.

—Què va passar ahir?

—Estava repassant les coses de Joey. Estic preparant-ho tot per fer el canvi de l’apartament on vivíem a un altre de més petit, i ho estava repassant per veure què es podia llençar. Mirava el seu armari i les seves coses, butxaques i tota la pesca.

—I què va trobar?

—Primer vaig trobar uns retalls del Daily News de finals de desembre, just després de Nadal. Els he portats. Els vol veure?

—És per això pel que els ha portats, maca.

Eren uns grans titulars de la primera pàgina i unes columnes de pàgines interiors escrites per un amic meu, Ben Turner, sobre la desaparició d’un home anomenat Shmuel Kipinski, un vell comerciant de pedres precioses i diamants que dirigia un negoci al carrer Quaranta-set. «El senyor Kipinski —deia el News— sortí de l’oficina per assistir a una cita a l’Hotel Royalton del carrer 44 amb el joier Edward Carmichael d’Indianapolis, Indiana. El senyor Kipinski no hi arribà mai. En algun lloc dels tres blocs i mig que separen el seu negoci de l’hotel, Kipinski desaparegué».

Amb el senyor Kipinski, escrigué Ben Turner, desaparegué una bosseta de pell plena de diamants sense tallar que fàcilment podrien valer tres milions de dòlars segons va dir a la Policia el seu soci.

Vaig fer lliscar els retalls per l’escriptori fins a Gloria Seldes.

—I bé? Creu que Joey hi tingué res a veure? Una mica massa gran per a ell, no troba?

—A la mateixa butxaca que els retalls —digué Gloria—, hi vaig trobar altres coses. Aquesta pistola.

Era una bellesa. Una pistola del 45. Vaig olorar la boca del canó.

—L’han disparada —vaig dir, verificant el carregador—. Dos cops.

—No feia per a Joey portar una pistola, com ja deu saber.

—Sí. Què més va trobar?

—Una nota molt estranya amb lletra de Joey.

—La puc veure?

—Aquí la té.

La lletra era tosca, com la d’un nen. La nota deia:

L’home clau és Kenny Lambda És el número 123 a la cantonada senyor Zero a l’esquerra fins al 45 dues vegades a la dreta 36 Ets a l’esquerra amb 85 a la cantonada al darrera és el suspens més ric de la ciutat el senyor Z és l’home a veure al 147 quan és segur.

—Què en treu d’això? —vaig preguntar a Gloria Seldes.

—Si en pogués treure res no recorreria a vostè, no li sembla?

—Potser sí, potser no. Què vol que faci? Jo no sóc un tipus que es dedica a desxifrar codis, sap?

—Així que és un codi?

—Em sembla evident. És una combinació d’una caixa, entre altres coses menys evidents. Joey en té una?

—Una caixa? Cregui’m, Joey no tingué mai res de prou valor per a ficar en una caixa. Com sap que és la combinació d’una caixa?

—És fàcil. Zero, esquerra fins a quaranta-cinc, després dos cops a la dreta fins al trenta-sis i a l’esquerra fins al vuitanta-cinc.

—És molt llest, senyor MacNeil.

—Harry.

—Harry. Jo mai no hi hauria caigut.

—No servirà de res saber la combinació si no sap on és la caixa. No en té cap idea?

—Cap.

Vaig mirar la nota altre cop.

—Aquest Kenny Lambda, el coneix?

—Mai no he sentit aquest nom.

—Què me’n diu del senyor Z?

—Res.

—Clar que això també podria ser un codi. El quaranta-set podria ser Forty-seventh Street on van robar al joier i on desaparegué. O el pis quaranta-set d’un edifici, també. De l’Empire State, potser. O la Torre Chrysler. O l’edifici RCA. N’hi ha uns quants amb quaranta-set pisos. També podria ser una data. Quatre, set. 7 d’abril. Res d’això li diu alguna cosa?

Sacsejà el cap i es tustà els cabells de color rovell. Tornà a plorar i a tremolar-li la veu.

—Creu que Joey tenia res a veure amb la desaparició d’aquest joier?

—No li ho sabria dir. És això el que volen que descobreixi?

—Podria ser la raó per la qual van matar Joey. Jo l’estimava molt, senyor MacNeil.

—Harry.

—L’estimava i vull que qui fos que el va matar sigui castigat.

—Les possibilitats que això passi tiren a escasses. Us n’haig d’advertir abans de demanar-vos diners. Faran falta calés per furgar en tot això. Cobro cinquanta dòlars per dia més les despeses. No treballo barat. Si ho fas, penques molt. Si ets car no penques tant i els diners són els mateixos. Si vol algú a més bon preu, puc fer un truc a un amic que està disponible. Un home maco, a més.

—Joey tenia una assegurança. L’acabo de cobrar. Per això he tardat tant a venir-lo a veure. M’esperava a tenir diners. Sé que vostè és un detectiu professional i que probablement no investigaria l’assassinat de Joey sense diners, tot i que té interès a resoldre’l. Un interès personal, vull dir.

—Com? Quin interès personal?

Em va fer una mirada tan sorpresa com ho estava jo mateix.

—Bé, Joey el va venir a veure la nit que el van matar.

—Un moment! Joey no em va venir a veure per res aquella nit. Tot el que vaig veure d’ell fou el seu cos sota el seu abric. Què li ha fet pensar que em va venir a veure aquella nit?

—Em va dir que feia cap a l’Onyx a trobar-se amb vostè. No em digué per què. Només que era important que parlés amb vostè.

—No en sé res d’això —vaig dir sacsejant el cap.

—No hi havia cap raó perquè Joey em digues una mentida, i de fet hi va anar, a l’Onyx. Si no ho hagués fet, potser no l’haurien assassinat. Hi devia anar a veure’l a vostè.

Vaig admetre que podia ser veritat, i vaig afegir:

—Però no tinc cap idea de per què em podia voler veure.

—Això li dóna una raó per a investigar el seu assassinat, no? A més dels diners, vull dir.

—De totes maneres, agafaré els diners. Què li sembla si m’avança cent dòlars?

Sense pensar-s’ho gens furgà dins el portamonedes i en tragué cinc bitllets de vint. Me’ls vaig embutxacar i li vaig dir:

—Jo no sóc un d’aquells investigadors privats que allarguen els casos només pels diners. Si topo amb un cul-de-sac, li ho diré de seguida.

—Gràcies, Harry.

—Jo sempre dic que la millor política és l’honestedat.

S’aixecà i es començà a posar l’abric.

—He escrit la meva adreça i el meu telèfon al darrera del paper on hi ha aquest codi estrany. M’hi pot trucar a qualsevol hora.

—Li telefonaré així que tingui alguna cosa —vaig dir, mentre m’aixecava i travessava l’oficina per a obrir-li la porta—. Baixaré amb vostè. L’escala és fosca i traïdora.

—Gràcies. És molt amable.

—Bé, Gloria, ara és una clienta, i jo sempre sóc amable amb els meus clients.

Quan la vaig ficar al taxi, vaig notar que s’havia adonat del meu interès per les seves cames quan hi pujà. Mentre el cotxe arrencava em féu adéu, movent de pressa els dits de la mà com una nena que diu adéu al papà el primer dia que va a l’escola. Només que aquesta nena portava guants de vellut vermell, i un dels seus dits tenia un anell prou gran per a estrangular un cavall.

Pujant a l’oficina, dues coses em preocupaven. Primer, com s’ho havia manegat Joey Seldes per casar-se amb una dona com aquella. Segon, per què diantre em devia voler veure la nit que el van fer desaparèixer de la cara de la terra?

Em vaig entaforar les coses que Gloria Seldes m’havia deixat —la nota, la pistola, els retalls— a les butxaques. El Colt semblava un canó curt que duia en una pistolera d’espatlla, sota el braç esquerre. Mai no deixava l’evidència al despatx quan era transportable. Havia buidat massa escriptoris i calaixos d’arxius a oficines presumiblement tancades i barrades quan era poli per a fiar-me de la millor seguretat, que no era exactament el que oferia el meu forat sense ascensor del quart pis.