13. Inspector de policia

A l’altre costat de Second Avenue, sota les ombres obscures del metro elevat, dins del seu cotxe sense marca, arraulit darrera del voltant amb l’esperança de no fer-se notar, l’inspector Mike Grady sobresortia com el nas a la cara. Estava vermell com un rave perquè l’havia vist, havia travessat el carrer i picat a la seva finestreta, a l’alçada del cap.

—Bona nit, Grady!

Va abaixar un xic la finestreta i s’incorporà.

—Què vols, MacNeil?

—Em pensava que volies alguna cosa tu, assegut aquí fora així amb aquest fred, vigilant-me.

—Què diantre podria voler de tu?

—Hi deu haver alguna cosa, sinó per què hauries d’haver aparcat aquí?

—Només m’he aturat per fer una tassa de cafè en aquest bar de mala mort de la cantonada.

Amb un somriure, vaig posar la mà a sobre de la capota del seu Ford.

—El metall és més fred que la mamella de la bruixa del refrany. Jo sóc un detectiu, Grady.

—Això sempre ha estat discutible, MacNeil.

—D’acord, Grady, t’ho diré sense miraments. Em vigiles?

—Per què collons ho hauria de fer?

—No en tinc ni la més fotuda idea.

—No vals prou la pena, MacNeil.

Féu un somriure sorneguer mentre apujava la finestreta. Pitjà el botó d’arrencada, donà gas enèrgicament i marxà a tota velocitat a encabir-se en el trànsit de Second Avenue, amb l’aspecte més enfadat del que jo feia molt de temps que no li veia, fins i tot més que el dia que l’alcalde Walker va saber que Grady i jo érem de dues races diferents de bòfies.

James John Walker esperava que Grady i jo seríem tallats amb la mateixa fusta.

—El vostre capità està molt content de vosaltres, xicots.

L’alcalde estava radiant a la seva butaca del despatx que feia cantonada, al City Hall.

—Diu que ho faríeu d’allò més bé si fóssiu els meus guàrdies de cos.

Walker ensenyà les dents; la malícia de la seva ànima d’irlandès li brollava pels ulls brillants i els llavis somrients.

—Ara, no crec que em facin falta guàrdies de cos. Després de tot, m’estimen tant pel desembre com pel maig, a l’est i a l’oest, a tot arreu de la ciutat.

Va cantussejar les darreres paraules, fent broma sobre ell mateix amb les lletres de les cançons que eren una part tan vital de la imatge de Dandi James de Walker, com el tall de Broadway de la seva roba, com el seu barret de copa i el seu bastó de nit d’estrena, els seus botons de puny d’or i les seves aparicions a les festes elegants del Casino de Central Park.

—Tot aquest soroll que fa la Comissió Seabury té preocupats per mi alguns dels xicots. No us haig d’explicar res dels xicots i de com es preocupen! Creuen que seria aconsellable que d’ara endavant anés acompanyat d’un parell de polis amb seny i de confiança. Què me’n dieu? Podria ser divertit!

—És un honor! —exclamà Mike Grady, amb el seu entusiasme sempre pur quan es tractava d’escalar.

—I vostè, què en pensa, MacNeil? —preguntà l’alcalde amb un to jovial.

—Jo no sóc això que se’n diu un peus-plans polític, senyor alcalde.

Walker féu una rialleta.

—Aquesta sí que és bona. «Un peus-plans polític!». N’hi ha un fotimer d’aquesta raça, eh?

—Sí, i està molt bé, però per a mi no, senyor alcalde.

—Què vol dir això, MacNeil? Ja es veu a vostè mateix rebent l’ordre, a l’orella, d’anar a trobar un tipus en plena nit al Lackwanna Ferry Building per recollir un sac ple de diners procedents d’untets?

—És clar que no, senyor alcalde!

—Això és bo. Pel que he llegit als diaris i pels rumors que he sentit a les redaccions, hi ha individus que tenen la idea que aquesta administració és en venda d’ençà del mateix dia de la seva elecció.

—No feia cap insinuació de cap tipus, senyor alcalde.

—Ja ho sé. Només preferiria no ser un membre de sabates brillants i vestit blau sempre ben planxat del seguici de Sa Excel·lència.

—Em sembla que més o menys és això —vaig dir assentint amb el cap.

Vaig pensar que potser hauria hagut de dir ben alt que mai no em podria fer feliç d’estar comptant mosques mentre que l’alcalde donava voltes per la ciutat, només per estar disponible per portar-lo a casa quan en dugués més al cap que als peus i per assegurar-me que no hi hagués cap periodista quan passés la nit a casa de la seva amiga corista.

—M’agradaria de tenir-lo amb mi, MacNeil. I podria, només em caldria moure un dit, ja ho sap.

—Sí, senyor alcalde, però llavors hauria de dimitir, oi?

Els ulls de Walker guspirejaren.

—Sí, suposo que sí.

—M’agrada el que faig, això és tot, senyor alcalde —vaig dir.

M’esforçava per evitar que la conversa prengués un caire massa personal, cosa d’altra banda innecessària perquè Jimmy Walker m’entenia perfectament.

Grady no va entendre res. Encara no havíem arribat al peu de l’escala de la façana del City Hall que m’etzibà:

—Quin cony de cap de trons ets, MacNeil? Insultar Walker d’aquesta manera.

—No l’he insultat pas.

—Tractant-lo com un vagabund del Bowery del qual s’ha de fugir com d’un leprós.

—T’ho prens d’una manera personal, cosa que no ha fet l’alcalde, Grady.

—Bé, m’has fet quedar com un fotut imbècil.

—Com? —vaig riure.

—Com què més puc haver quedat? Li dic a Walker que seria un honor acceptar la feina i véns tu i li fas creure que un fotut peus-plans dels pebrots té coses millors per a fer que perdre el temps amb ell. I aquesta sortida dels bòfies polítics! Segur que he passat per un d’ells.

—Merda, Grady, n’ets un.

S’aturà, immòbil, al mig del parc; la seva veu enfadada féu aixecar el vol a un grup de coloms.

—Només digue’m què diantre vol dir això.

—No vol dir res —vaig contestar sense alçar la veu i fent un altre pas.

Grady m’engrapà per l’abric i m’estirà cap enrera.

—Has dit que jo hi estava embolicat.

—Collonades, Grady.

—I com m’haig d’agafar això que m’acabes de dir?

—Tant se me’n fot com t’ho agafis.

Em vaig desempallegar d’ell i em vaig allunyar. Vingué al meu darrera però no em tornà a tocar. Hi havia verí en els seus ulls.

—Saps què? M’hauries pogut fer perdre l’ocasió de la meva vida. Ens hauria pogut fotre a tots dos al carrer, tal com l’has insultat.

—Què collons vols de mi, Grady? Tens la fotuda feina, no?

—Però aquí l’important és que gairebé m’ho fots enlaire, MacNeil. Tu amb la teva maleïda actitud hipòcrita.

Vaig girar sobre els talons, i el vaig veure amb tota la seva falsedat, al seu darrera, l’elegant cúpula del City Hall, les banderes de la ciutat, de l’estat i del país onejant al vent, el cel era d’un blau net i l’aire transmetia aquella sensació agradable de primavera… tot allò que a l’alcalde James J. Jimmy Walker li agradava de ressaltar quan cantava les glòries de la grandesa de l’est, de l’oest, de tot arreu de la ciutat de Nova York.

—Només et diré això una vegada, Grady. Sóc un bòfia. Un peus-plans. Faig la feina que crec que ha de fer un bòfia, i per a mi això vol dir guardar les mans a les butxaques i no allargar-les per veure si les omplo. No dic que no accepto un regal o dos per Nadal, o una poma o un tros de tarta o una tassa de cafè de la gent a la qual haig de protegir; però si em fan regals és per donar-me les gràcies, no perquè tingui la mà estesa i digui: «Afluixeu que sóc bòfia i hi tinc dret».

—Espècie de fill de puta purità.

—Si això és el que penses que sóc, molt bé. Me’n foto del que tu pensis de mi, Grady.

—El que hauria de fer ara mateix és el que molts homes de la comissaria i de la sala de la brigada haurien volgut fer des de fa molt de temps.

—Què, Grady?

—Fotre’t un cop de puny a la maleïda boca.

—Prova-ho, Grady, i seré l’últim tipus a qui fotràs un cop de puny.

Em vaig posar la mà al cinyell, on duia la pistola penjada.

Grady deixà anar una rialla.

—Merda! Em dispararies? És una broma.

Vaig donar uns copetes a la culata de la meva arma amb el revés de la mà.

—Tan cert com que Déu creà els coloms del City Hall, Grady.

Grady se’n sortí molt bé a l’equip de Walker mentre la feina va durar. El veia a segon pla als rotogravats del diumenge o al News, i al Mirror i un dos cops entre la gentada, darrera de Walker, al noticiari cinematogràfic de Pathe. Robust i protector dins del seu vestit ben planxat i les sabates ben enllustrades, una presència més d’entre les presències del voltant de l’alcalde; fins i tot era amb el batlle quan, finalment, Gentleman Jimmy va haver d’anar a Albany i asseure’s com un bon nen davant del governador Franklin Roosevelt per contestar les preguntes molestes nascudes de la investigació sobre corrupció a l’administració municipal de la ciutat de Nova York, feta pel jutge Samuel Seabury. Maig no vaig acabar de seguir tots els detalls sobre els negocis i les maniobres d’uns homes cobdiciosos, per a fer-se rics a càrrec dels transports municipals o qualsevol altra trama que quedà al descobert després que el jutge Seabury aixequés les pedres que les tapaven. Com la majoria dels novaiorquesos, al començament em divertia el que passava.

Força més tard, jo encara em feia un fart de riure quan els diaris publicaren una anècdota del dia que l’alcalde rebé el requeriment judicial perquè comparegués davant de la Comissió Mixta Legislativa, el 25 de maig de 1935, amb tots els documents de les seves transaccions financeres personals de l’1 de gener de 1926 per datar. Els diaris portaven que aquell matí Jimmy Walker s’empolainà com de costum amb la seva roba més elegant, pujà al seu cotxe, que l’havia de portar a Foley Square, i digué al seu xofer:

—Condueix amb compte, no fos cas que ens posessin una multa.

Grady també hi era en aquell viatge, com en tots els altres, fins i tot en aquell que començà a Albany i s’acabà amb la declaració sobtada de Walker que havia enviat aquest missatge al secretari de l’ajuntament Michael J. Cruise: «Amb aquesta carta presento la dimissió com alcalde de la ciutat de Nova York, que tindrà efecte immediatament». El castell de cartes edificat per Jimmy s’enfonsà de pressa, gràcies a les termites que n’havien rosegat els fonaments durant molts anys.

Michael P. Grady en sortí ben parat. Tornà a la Central de Policia amb el rang d’inspector; era el prototipus de bòfia polític.

Uns quants mesos més tard, vaig fer pintar el meu nom damunt d’un tros de vidre d’una porta, al quart pis de damunt de l’Onyx i vaig deixar el servei públic al darrera.

Unes quantes vegades, després de la conversa a l’oficina de l’alcalde, vaig pensar en Jimmy Walker i en com podia haver pensat tan alegrement que Mike Grady i jo ens assemblàvem. Aquest fou el seu defecte. Mai no arribà a conèixer els homes prou bé.

El bram del metro aeri de Second Avenue damunt del meu cap esmicolà tots els pensaments del passat que l’encontre inesperat amb Mike Grady havia engegat. La meva ment saltà ràpidament i tornà a l’intrigant cas de qui matà Joey Seldes. El per què de l’afer no semblava tan tèrbol com al començament; evidentment ara tenia l’encant d’estar barrejat amb uns diamants centellejants. Estava segur que si el cop Kipinski era la raó de la mort de Joey, volia dir que el desaparegut Joe el Llepat Dennehy era darrera de l’assassinat. L’única cosa que no encaixava del tot en la meva petita teoria era el que els assassins digueren a Joey abans de liquidar-lo: «Se t’havia dit que no t’acostessis al noi».

Aquell «noi» m’espatllava la clara imatge del crim de l’Onyx mentre que els seus trets no s’aclarien mai. Havia estat al costat de Joey aquella nit a l’Onyx, probablement amb la banda de durs que havien buscat raons a Joshua Sloman al Rainbow Room, i s’havia quedat tímidament en un racó al Cotton Club, a Harlem, sense gosar parlar amb Joey i Trombó Kelly: i no obstant això semblava com si el noi existís en presència de Joey. Ningú més no el coneixia, pel que jo sabia, llevat, potser, de Trombó Kelly.

El metro aeri de Second Avenue no era més que una tronada que s’allunyava ràpidament quan vaig tombar cap a l’oest per Fifty-sixth per tornar a l’Onyx i a casa. Em venia molt de gust un escocès per treure’m el gust de Mike Grady de la boca. També em feia falta dormir per estar fresc quan em posés a cercar Trombó Kelly i descobrir d’una vegada per sempre qui era el «noi».