12. A ca la senyora

Quan Gloria Seldes obrí de cop la porta del seu apartament, portava un somriure. Només un somriure. Semblà sorpresa de veure’m, però molt menys que jo en constatar que anava completament nua.

—Et pensaves que era el repartidor de la llet, o què?

—No bec llet —digué amb un somriure burleta, tot fent un pas enrera per a deixar-me entrar.

—Sempre obres la porta sense roba a sobre?

—Esperava una amiga. M’estava vestint perquè ens n’anem a xafardejar per les botigues. No esperava trobar-me un home a la porta, però ara que me n’he trobat un, no em queixo.

—Posa’t alguna cosa, Gloria. Es tracta d’una visita de negocis.

Arronsà les espatlles amb aire de penediment, anà cap a l’habitació i reaparegué tapada amb una bata.

—Molt bé, negocis —digué, deixant-se caure en un racó del sofà.

—Et vaig parlar de l’ordenança del Rainbow Room que va tenir una topada amb el teu marit?

—Sí.

—El xicot és mort. L’han atropellat i s’han escapat.

—Oh, no! —féu amb un crit ofegat.

—Diuen que ha estat un accident —vaig dir, sense treure els ulls ni un instant del seu damunt—. Jo no m’ho crec.

—Si no ha estat un accident, ha d’haver estat…

—Un assassinat —vaig manifestar.

Vaig observar la seva reacció. S’estremí en sentir la paraula.

—Què en penses? —vaig preguntar.

—No en penso res. Qui voldria matar un noi com ell?

—Això és el que voldria saber. És curiós, però, que hagi passat l’endemà que jo hi parlés, eh?

—Sí. És espantós.

—Només dues persones sabien que l’havia anat a veure. El maître del Rainbow Room…

—Per què podria voler matar el noi? —preguntà.

—… i tu.

—Jo?

—No ho sabia ningú més.

Rigué nerviosament. Finalment captà la meva insinuació. Després es tornà freda i dura, ferida i ofesa.

—Això que em dius és una insinuació molt estranya.

Vaig somriure breument.

—Mira, ja sé que això que t’he dit fa mal efecte, però t’ho havia de dir clarament.

—Creus honestament que he tingut alguna cosa a veure amb la mort d’aquest xicot? Quan dius que ha succeït?

—Aquest matí, aviat. Al voltant de les quatre.

—Vas ser amb mi fins a les dues.

—Sí, però no fins a les quatre.

Les llàgrimes li van venir als ulls.

—Harry, Harry. Com pots ni tan sols pensar això de mi? Quina raó podria tenir per a fer-ho? Et vaig contractar perquè trobis l’assassí del meu marit. Et vaig llogar per…

Les llàgrimes li rodolaven galtes avall i les paraules se li encallaren al coll.

Em vaig sentir com un malparit, i li ho vaig dir.

—N’havia d’estar segur, nena. He pensat que tenia l’obligació, per tots dos, de pujar aquí i deixar-t’ho anar d’aquesta manera per poder jutjar la teva reacció.

—Ets un fill de puta cruel, Harry.

—Sí, ja ho sé.

—Un maleït fill de gossa.

—Exacte.

—Un bastard.

—Sí.

—Un…

—Un malparit —vaig esclafir.

Va deixar que es formés un inici de somriure a les vores dels seus llavis.

—Això també.

—Ho sento, nena. De veritat.

El somriure s’eixamplà.

—Està bé.

—Em perdones?

—Perdonat —digué, allargant-me els braços, cosa que provocà que la seva bata rosa s’obrís.

Me li vaig acostar.

—Prou de negocis.

—Que bé! —sospirà.

Eren les cinc tocades quan vam acabar.

—L’amiga amb la qual havies d’anar a comprar no s’ha deixat veure —vaig comentar.

—No n’estàs content? —preguntà, i em féu un petó al mentó.

—Molt considerat, per part seva.

—Potser ha vingut i ens ha sentit. Feies un sorolls de mil dimonis, saps.

—Jo? —vaig riure—. Tu xisclaves com una alarma.

—Ets molt bo al llit, Harry.

—Ho intento.

—Ets un dels millors.

—Només un dels millors? No el millor de tots?

—No els he provats tots.

—Millor que Joey?

—No és una pregunta gaire cavallerosa de fer a una vídua que et compari amb el seu marit.

—Sé una anècdota sobre el teu marit. Fa referència a una juguesca.

—Explica-m’ho —digué, rient per sota el nas.

Li vaig contar la famosa aposta feta a l’Onyx Club en relació amb les dimensions del seu marit.

—Si Joey ho hagués sabut, n’hauria estat molt content. Era molt vanitós en aquest tema en particular.

—Diuen que aquesta va se la raó principal per la qual t’hi vas casar.

Es lamentà escandalitzada:

—Quina ment més bruta que té segons qui. T’ho vas creure?

—D’aquella manera.

—La mida no ha estat mai important per a mi. Sempre he buscat la qualitat.

—I Joey tenia qualitat?

—Tenia unes quantes qualitats que m’agradaven.

—Com per exemple?

Es començà a posar vermella.

—M’estàs fent ruboritzar.

—Vinga, va. Quines qualitats?

—Era molt considerat i procurava fer-me feliç, fer les coses que m’agraden. Ja sé que creus que Joey no era gaire humanitari, però podia ser molt generós i amable, especialment amb els qui estimava. I passava que a mi m’estimava. Sempre estava molt orgullós d’estar casat amb mi.

—Per què t’hi vas casar? Hauries pogut triar i remenar, em sembla.

—És el que vull dir de Joey. Em tractava com una persona, no només com un objecte sexual.

—Comprenc.

—N’estàs segur?

—Això crec.

—Feia tot el que podia per fer-me feliç, perquè em sentís bé i això no tenia res a veure amb la mida del seu equipament sexual.

—Però no hi tenies objeccions en aquest camp.

—No, però no era la base de la nostra relació.

—El sexe és important.

—El sexe també és més que un home que fica el seu instrument dins d’una dona. És ser tendre i afectuós i proporcionar plaer a la dona. És esbrinar què és el que li agrada a una dona i fer-ho perquè l’home ho vol, no perquè pensi que li produirà plaer a ell.

—I Joey era tot això?

—Tot això.

S’arraulí contra meu, reposant tot el seu cos contra el meu. La seva veu tornava a tenir un to íntim.

—Com pots haver pensat que jo tenia res a veure amb la mort d’aquell noi? Vull dir que quin sentit hauria tingut? El que vull és que trobis els assassins de Joey.

—En el meu tipus de feina el més assenyat és pretendre que les coses que no tenen sentit en tinguin —vaig aixecar-li la mà i li’n vaig besar el palmell—. Té sentit això?

—Sí —digué, fonent-se contra meu com mantega damunt la llagosta—. Però em fereix que no confiïs en mi.

—Bah, no deixis que això et faci mal. No confio en ningú.

—No pots ser tan fred com pretens. De fet, jo sé que no ho ets. M’ho has demostrat.

—La calor de la passió física no té res a veure amb la temperatura del cor d’un home. Si mai arribes a creure-ho, acabaràs ferida de veritat.

—M’agradaria conèixer-te, comprendre’t.

—No és veritat.

—De què tens por? Qui és que t’ha fet tant de mal que has d’aixecar totes aquestes defenses?

—Ja tornes a ficar-te a la meva vida. Per què les dones sempre volen furgar en el passat?

—I els homes no?

—No si són llestos. El que va fer una dona ahir, abans de trobar-me a mi, m’interessa tant com les informacions de sota mà de Belmont sobre les curses de cavalls de la temporada passada. Tot el que espero és que la dona sigui honesta amb mi mentre sigui amb mi. El seu passat se me’n fot.

—De totes maneres, m’agradaria saber qui va ser que et va ferir tan profundament.

—Doncs no tornaré al passat, estimada, i això és així.

—Estaves terriblement interessat pel meu passat amb Joey.

—Perquè Joey és un cas. En un cas el passat és important, però només per al cas, no per a mi personalment.

—Et seria igual que jo fos una assassina, una bígama o una criminal de la pitjor espècie?

—Ho ets?

—Veus? Sí que t’importa.

—No. Em pensava que volies jugar a un dels teus jocs ximplets. Em pensava que això no era més que xerrameca de llit, que no tenia res a veure amb nosaltres.

—Aquesta és la segona vegada que parles de «nosaltres».

—No me n’havia adonat.

—Fa una mica has dit: «M’he imaginat que tenia l’obligació, per tots dos, de pujar aquí i deixar-t’ho anar d’aquesta manera».

—Sí que ho he dit, oi?

—Nosaltres, som importants?

—En un sentit.

—Tornem a aixecar les defenses. Com una paret. Una cuirassa.

—És massa aviat per a estar segurs de res sobre nosaltres.

—T’adones que em podries importar molt.

—Dius que podria, però això podria ser un producte de la solitud. Com em vas dir, ha passat molt de temps.

—Hauria pogut telefonar a piles d’homes si només es tractés de solitud. Et vaig trucar a tu.

—Sí, em vas trucar a mi.

—Estàs content que ho fes?

—Sí.

—Però?

—Però què?

—Has fet servir un to com si anessis a dir: «Sí, estic content que truquessis però…».

—Què vols de mi?

—Honestedat.

—Això és una cosa de dues direccions.

—Veus. A fi de comptes no confies en mi.

—Si això és el que vols creure, tu mateixa.

—No sé què pensar, Harry, però sé què sento, i tinc sentiments molt profunds respecte a tu. No estic jugant a cap joc, Harry, i voldria que tu tampoc no juguessis a cap joc amb mi.

S’assegué i encengué un altre cigarret Marlboro. Per la seva postura, la manera com agafà el cigarret, vaig veure que estava enfadada.

—Potser seria millor si et deixés telefonar a aquest altre detectiu que em vas dir que coneixies.

Em vaig asseure i vaig posar-li una mà a l’espatlla.

—És massa tard per a això. Seguiré en aquest cas fins al final, passi el que passi.

—Fins i tot si t’acomiado?

—Fint i tot si m’acomiades.

—Podria deixar de donar-te diners.

—Això no canviaria res. Si creus que acomiadar-me o deixar-me de donar diners per a les despeses arreglarà els teus sentiments, llavors acomiada’m i desa’t la pasta. Continuaré amb el cas. Això segur. Això és fotudament segur.

Es llançà als meus braços. Aixecà el cap torçant-lo d’aquella manera com quan portava el capell amb brodats, i em vaig fixar en com eren de realment blaus els seus ulls, com els blauets.

—Ets un home molt perillós, Harry MacNeil.

La vaig besar amb força.

—Estic acomiadat? —vaig preguntar.

—Ho estaves. Però ara ja tornes a estar contractat.