8. Pops

El taxi tardà força a pujar Riverside Drive perquè hi havia uns camions enormes que transportaven pedres cap a les obres d’ampliació de Riverside Park i li impediren d’anar més de pressa, però aviat vaig ser damunt de la vorera del davant de la casa on si no sabíeu qui hi vivia, ho podíeu endevinar per la música que en vessava per les finestres. Vaig reconèixer la tonada de Oh, Kay, l’èxit de 1926 de George Gershwin, i quan em van fer entrar a l’apartament, el compositor era al piano acariciant les tecles que omplien l’habitació amb el so de Someone to Watch Over Me. Pel que semblava hi havia una festa, i tots els convidats eren reunits al voltant de Gershwin. Enmig d’ells hi havia la inconfusible silueta de l’home que jo anava a veure.

VVhiteman se separà del grup quan Gershwin acabà. Mentre els convidats aplaudien, Pops m’escometé amb una abraçada. Donava sentit de veritat a l’expressió «una abraçada d’ós». Era tan gran com un ós gris. L’home més gran que he conegut mai.

—Harry! Com redimoni estàs? —rigué i em donà uns copets al ventre—. Estàs fent panxa, Harry. Vigila o t’hauràs d’anar a fer els vestits al meu sastre. M’han dit que l’altra nit em buscaves. T’anava a telefonar avui. Ara ja no ho hauré de fer! Estic content que siguis aquí. Hi haurà un regal que a un amant de la bona música com tu li agradaria de veritat sentir.

El regal era Gershwin al piano tocant extractes d’una peça nova que estava a punt d’acabar, una òpera, no menys, anomenada Porgy and Bess, que feia en col·laboració amb un escriptor anomenat Dubose Heyward, que vivia a South Carolina. Havien treballat per correspondència, una realització que em feia ballar el cap. Al piano Gershwin començà a tocar «Summertime» de l’òpera en qüestió, i Pops i jo restàrem muts, cosa que ambdós teníem costum de fer en presència de la bona música.

Pops Whiteman fou la primera persona famosa de veritat que mai he conegut tot i que ja havia fet coneixença d’uns quants criminals i persones altrament cèlebres abans del 12 de febrer de 1924, dia que el vaig conèixer a l’Aeolian Hall. De fet, Gershwin no treballava per res en això, però compromès a fer públicament una nova obra, s’hi va lluir —no pas amb un concert, sinó amb una composició que ell en deia una rapsòdia americana i a la qual el seu germà Ira posà el nom de Rhapsody in Blue. En aquell temps, jo era un poli de patrulla normalment destinat a serveis en esdeveniments públics com ara funerals importants, la desfilada del dia de St. Patrick o boxa al Madison Square Garden. Pel concert de l’Aeolian Hall m’hi vaig presentar voluntari i m’ho vaig manegar per a obtenir un lloc dins de la sala.

Era ple de gom a gom i l’ambient era electritzant amb anticipació, però abans que el programa arribés fins a Gershwin, el públic hagué d’escoltar almenys vint peces. Quan Gershwin s’assegué al piano, el mínim que es pot dir és que la gent estava nerviosa. Whiteman dominava el pòdium. Després se sentí un glissando de clarinet tocat per Ross Gorman que féu emmudir la sala tan sobtadament com si algú hagués accionat un interruptor. Per a mi, un amateur ras «del bastó amb forats», aquell glissando inicial fou una revelació. Sense comptar que de fet, és una de les obertures musicals més cèlebres que mai s’han sentit.

Després del concert vaig córrer darrera els bastidors i vaig agafar Whiteman pels braços tan fort que es devia pensar que l’arrestava. Divertit i encantat de sentir tants elogis sortint del llavis d’un humil bòfia d’uniforme, Whiteman em presentà amb joia a Ross Groman i després al compositor de Rhapsody in Blue. Entre l’èxit de l’Aeolian i les nostres trobades regulars posteriors a l’Onyx, Pops Whiteman va adquirir el sobrenom d’«El rei del jazz», degut a la seva defensa de la causa del jazz i també, en no poca mesura, pel seu paper en una pel·lícula el 1930 que justament s’anomenava «El rei del jazz». De les dues grans fotografies que penjaven a les parets de l’Onyx, una era d’ell. L’altra era de Mildred Bailey. Veia Gershwin menys sovint que Pops, però quan ho feia, sempre era tan emocionant com aquell primer cop l’any 1924.

Les últimes notes obsessives de «Summertime» mirallejaven a l’apartament de Gershwin com la humitat a l’aire just abans d’una tempestat de trons d’agost quan Pops es despertà de l’encantament de la música per donar-me un copet a l’espatlla i preguntar-me:

—Què et porta fins aquí, Harry?

—Tinc l’esperança que em pugui ajudar en un assumpte.

—Amb gust, però no sé pas com.

—Era a l’Onyx la nit que van assassinar Joey Seldes?

—I tant! Quina nit!

—Ho va presenciar?

—No, però ho vaig sentir.

—Per casualitat no va adonar-se de si hi havia algú amb Joey, a més dels pinxos que el van rebentar, vull dir?

Pops medità un moment i sacsejà el cap, cosa que li féu tremolar la papada.

—Hi havia un xicot jove amb ell. Recordo que vaig pensar que el noi devia ser un menor i que Joe Hellock li clavaria una bona bronca si se n’assabentava.

—Coneixíeu el nano?

—No. Em sap greu. Però l’havia vist abans! Al Cotton Club —anava a continuar però es va distreure en veure que s’acostava el nostre amfitrió.

Gershwin somreia mentre venia cap a nosaltres. El somriure era la cosa més atractiva d’una cara que no era prou ben proporcionada per a ser considerada d’una bellesa abrupta, com si la recepta còsmica de l’encís masculí hagués funcionat malament. El seu rostre era llarg i aspre, el nas trencat, el seu barbó era gruixut i el llavi inferior lleugerament cargolat cap avall de manera que quan somreia semblava que se’n burlés. Els ulls, no obstant això, eren alegres i vius i ho absorbien tot, sentiments i impressions que abocaria a la seva música.

—Què li ha semblat la peça, Harry? —em preguntà.

—No existeix cap melodia de Gershwin dolenta, senyor Gershwin —li vaig contestar.

—Quan començarà a dir-me George com tothom?

—Espero amb candeletes Porgy and Bess —vaig dir.

—L’estrenarem a Boston a la tardor. Si l’acabo. M’ocuparé que tingui entrades quan vinguem a Nova York, Harry.

—Això estaria molt bé —vaig dir somrient.

S’excusà i desaparegué enmig dels seus convidats que el van engolir i amarar d’elogis. Jo vaig pensar que no semblava ni actuava com un home tan famós i tan gran.

Whiteman m’estirava la màniga.

—Què hi ha de l’assassinat de Saldes? —m’empenyé, i m’estirà cap a una taula carregada de tot tipus de beguda i després cap a un sofà on de seguida oblidà la seva ginebra—. Vull saber tots els detalls.

Escoltava amb una fascinació impertorbable, tan absort per la seva història d’assassinat com ho havia estat per les melodies seductores de Gershwin. Vaig acabar la narració dient-li:

—Ja que aparentment Joey es ficà en l’emboscada quan em venia a veure a mi, em sento obligat a arribar fins al final de l’assassinat. Fins i tot si no m’haguessin llogat, un cop hagués sabut que Joey em buscava a mi, m’hauria sentit així.

—Suposo que no et sents culpable? —preguntà Pops, donant-me uns copets al genoll.

—No, però em molesta no saber què volia Joey i el fet que potser si jo hi hagués estat no l’haurien mort.

—L’haurien mort a qualsevol altra banda —Pops sospirà amb certesa trista i absoluta—. Creus que estava embolicat en el robatori dels diamants?

—No lliga gaire amb ell, però comença a semblar que sí.

—I el xicot jove que era amb ell?

—Potser em podrà dir alguna cosa que doni sentit a tot aquest embolic.

—És la clau del problema!

—Clau o no, és la meva única pista.

—Sí, ja ho veig.

—No recorda res que em pugui ajudar, Pops?

—No, em temo que no, si no és que recordi… Sí, n’estic segur! Estic segur que el nostre amic comú Trombó Kelly coneix el noi. Kelly, Joey i el misteriós xicot semblaven molt amics, aquella nit al Cotton Club. Recordo molt clarament que vaig veure com Joey i Kelly tingueren una discussió que semblava fotudament seriosa prop de l’entrada. Kelly substituïa el trombó habitual aquella nit i mentre la banda feia un descans, Kelly i Joey tingueren una llarga conversa en un racó. El noi era a prop, dret, tot i que no recordo que arribés a parlar a Trombó. Vaig tenir la clara sensació que al xicot no li agradava de tenir res a veure amb un membre de la banda al Cotton Club. Semblava un d’aquests als qui no fa res d’arribar-se fins a Harlem pel mam i pel jazz però que no desitjaria de ser vist alternant amicalment amb negres.

—Kelly encara treballa al Cotton?

Pops arronsà les espatlles, que es mogueren com un parell de carenes posades sobtadament en moviment per una profunda convulsió de la crosta terrestre.

—No l’he vist d’ençà d’aquella nit. Ja saps com és.

—Creu que se n’ha anat de gresca?

—Com et dic, ja saps com és Trombó.

—Sí. Gràcies per l’ajuda.

Quan em vaig aixecar per anar-me’n, Pops semblà sorprès.

—Te’n vas? George tot just comença a entrar en calor. Encara queden moltes melodies de Gershwin per sentir aquesta tarda.

Era una temptació, però el primer era la feina.

—Ja sap com sóc quan tinc un cas entre les mans, Pops.

—Kelly té la seva flaca i tu tens la teva —sospirà Whiteman.

—Tothom té un vici d’alguna mena, Pops. El de Trombó és la droga. El meu, la feina.

—De totes les addiccions, Harry, la teva és la pitjor —digué rient.

Amb això, vaig deixar enrera una tarda de Gershwin.

Mentre m’allunyava, vaig veure de lluny trossos de gel que suraven al riu Hudson, i això em féu pensar en Shmuel Kipinski i en si el seu cadàver lligat i llastat era colgat en el fang en algun lloc de les aigües glacials del Hudson o a l’altra banda, a l’East River, que semblava més probable. Hi havia una cosa referent al Hudson que l’eximia de l’ignomínia de ser un abocador de cadàvers. Les seves aigües eren més adequades per a amarrar els elegants transatlàntics arran dels carrers del centre de la ciutat. A la ribera del davant, les Jersey Palisades, majestuosos penya-segats boscosos, sorgien de l’aigua.

L’East River, tanmateix, era un riu de món treballador —de fet no era un riu per a res— embussat de gavarres d’escombraries, petrolers i vaixells de càrrega rovellats que semblaven esmunyir-se tímidament dins del port pel canal, passant Battery, cap als molls de Brooklyn, Long Island o del Bronx. Sovint hi havia cossos que suraven a l’East River perquè hi havia més llocs des d’on es podien llençar sense que us veiessin. Em preguntava quan tardaria a aparèixer a la superfície el cos de Shmuel Kipinski, amb gran sorpresa i torbament de tothom.

Igualment em vaig posar a pensar en el seguit d’esdeveniments que relacionaven, encara que només fos dins del meu cap, dos personatges totalment diferents com Shmuel Kipinski i Trombó Kelly. Era estrafolari de considerar que un jueu vell, tranquil i respectable, tractant de joies de Brooklyn pogués ser associat amb un personatge anomenat Trombó Kelly, que tocava jazz amb un trombó, prenia drogues, es feia passar per blanc quan li convenia i pel qual no hi havia cap vici desconegut. No obstant, Shmuel Kipinski i Trombó Kelly ballaven el fox-trot dins del meu cap enmig d’un reguitzell de preguntes i més personatges intrigants que en cap altre dels meus casos precedents. On era Shmuel Kipinski? (Probablement a l’East River). On eren els seus diamants? Qui era el xicot italià amb qui Joey havia estat? On era Joe el Llepat? Com rediantre havia de trobar Trombó Kelly si era de gresca amb un dels seus exòtics narcòtics? Però la pregunta que constantment apartava totes les altres, mentre el taxi s’endinsava per Broadway i el taxímetre corria de mala manera, era com un trinxeraire de pa sucat amb oli com Joey Seldes encaixava en tot aquest tripijoc de gent i d’esdeveniments que m’amoïnava?

El taxi tombà per la cantonada de Broadway i Fifty-second Street i em deixà a la porta de l’Onyx. Només feia uns deu minuts que hi era, bressolant un escocès, que Louie contestà el telèfon darrera el taulell i m’allargà l’auricular, xiuxiuejant:

—És ella.

Murmurava al telèfon com si tingués els llavis al costat de la meva orella al llit, o com si no volgués que algú que era prop d’ella la sentís.

—Esperava trobar-lo aquí. Li he estat trucant a l’oficina tot el dia.

—No hi sóc gaire —vaig dir, traient un Lucky del meu paquet que era damunt del taulell. Louie em donà foc amb un somriure lúbric. Tot traient el fum, vaig continuar—. No tinc res per comunicar-li. És aviat. Tinc un parell de pistes. No gaire cosa. Vol deixar-ho córrer? Aviat encetaré el tercer dia.

—No ho vull deixar córrer.

—Això està bé.

No li vaig dir que ara que sabia que Joey m’havia buscat aquella nit, i que pensava que potser el fet de cercar-me l’havia dut a l’Onyx i a la mort, jo no tenia cap possibilitat de deixar l’afer fins i tot si ella deixava de finançar-me.

—Per què em telefona? —li vaig preguntar.

—Pot venir? —murmurà.

—Si puc venir? A casa seva? —vaig mirar Louie que reia tant que gairebé queia a terra—. Hi seré d’aquí mitja hora —li vaig dir.

Penjà i vaig allargar el telèfon a Louie.

—No diguis res, Louie!

—Sembla que es comença a sentir sola ara, eh? —digué de totes maneres mentre jo baixava del tamboret i em dirigia a la porta.

Altra vegada anava tota de vermell, molt ben posada quan vaig arribar. Em donà un escocès i després em demanà que la portés en algun lloc.

Gloria Seldes era tota una dona. Bevia còctels de Cointreau i fumava Marlboro, cigarrets de dona amb l’extrem d’ivori, i era afeccionada als capells inclinats cap a la dreta. Duia xals i vestits de preus de Fifth Avenue que accentuaven la seva figura, que em va dir que mantenia a base d’evitar els dolços, tot i que li encantaven els bombons de can Whiteman que Joey sempre li comprava però que ella llençava així que ell es girava d’esquena. Féu una rialleta que lligà amb els seus còctels i el seu capell de seda brodada.

Després de sopar, al Grill del Commodore Hotel on tocava l’orquestra de Johnny Johnson, rebutjà la safata de pastissos. Parlàrem de tot i de res. Cap de nosaltres dos no esmentà Joey. No semblàvem pas un detectiu i la seva clienta.

Hauria pogut passar per un tipus qualsevol que tenia una cita amb la seva xicota. Intentava d’endevinar què es portava entre mans i per què m’havia telefonat. Vaig decidir de deixar que m’ho digués quan li anés bé a ella. A més, estava fruint amb la música i esperava amb ansietat la vocalista, Violet Rita Mele, però quan la presentaven, Gloria Seldes m’anuncià que se’n volia anar. Estava decidit a fer-li el joc i no només perquè era clienta meva. Tenia la sensació que l’amoïnava algun problema veritablement personal, un problema que probablement, pensava que jo podria ajudar-la a resoldre.

De sobte, entrà en matèria dient:

—Probablement pensa malament de mi. Li telefono d’aquesta manera i li demano que vingui, i després que em porti en algun lloc. Probablement pensa que m’hauria de comportar com una dona que acaba de perdre el marit.

—Això va ser fa setmanes. Mai no he pensat en això. No sóc partidari de llargs períodes de dol. Jo no jutjo les persones.

Em va posar la mà damunt el braç i em va mirar amb uns ulls molt tristos.

—M’he sentit molt sola, Harry, i ja que era amic de Joey…

—Alto, Gloria! Jo no era amic de Joey.

—Ell s’ho pensava. L’anava a veure a vostè quan…

Vaig sacsejar el cap.

—No he pogut trobar ningú que m’ho confirmés.

—Poso a Déu per testimoni, Harry, és veritat.

Semblava profundament afectada i a punt de plorar, o sigui que vaig ser amable, o potser sincer.

—Ja sé que Joey no li hauria dit una mentida. Li va dir que em venia a veure i devia ser veritat.

—No cal que em cregui si no vol.

—Miri, la crec. Si no fos per vostè, no hauria començat a furgar en aquest assumpte. Va ser vostè qui em va dir que Joey em venia a buscar a mi a l’Onyx. Com vostè mateixa va dir, això ho converteix en personal. Naturalment, em continuarà pagant.

—El que faci falta, Harry. Tot el que tinc.

Violet Rita Mele començà a entonar amb veu llangorosa «All Trough the Night», l’èxit del moment de Cole Porter a l’Alvin.

—Anem-nos-en, Harry. D’acord? —em pregà Gloria—. Detesto les cantants.

Al seient del darrera del taxi s’assegué prop meu i no féu cap esforç per enretirar la mà quan la hi vaig agafar amb la meva. De sobte, era al meu damunt, besant-me la boca i passant-me les mans pel pit.

—Ja fa molt de temps, Harry —murmurà—. Joey ho entendria. Joey ho…

—Oblidem-nos de Joey de moment.

La vaig besar amb força.

Més tard, al llit, féu una rialleta sufocada i preguntà:

—Aquesta estona que acabem de passar la posaràs a la factura?

—No. He baixat bandera fa una hora.

Esclatà a riure i el llit es gronxà; després encengué un Marlboro mentre jo fumava un Lucky. Al cap de poc es posà seriosa i em preguntà pel cas com ho hauria fet un client si haguéssim estat a l’oficina. Li vaig explicar el que sabia i li vaig dir que podia semblar poc perquè tot just començava.

—El xicot que era amb Joey aquella nit és la clau de l’assumpte. Espero que Trombó Kelly em pugui aclarir qui era. No en tens cap idea?

—Jo no conec ni la meitat de la gent que ell coneixia, ni vull tampoc.

—Mai no vas veure’l amb un xicot italià, jove?

—Mai —digué amb fermesa.

S’estirà cap a un cendrer que hi havia a la meva banda del llit per apagar el cigarret, i en fer-ho els seus pits fregaren el meu. La vaig estrènyer contra mi i vaig acostar la seva boca cap a la meva. Ens besàrem i el següent que recordo és que eren les dues i que buscava els meus pantalons per anar-me’n.

Se sorprengué, per dir una cosa suau.

—Què es pot fer a les dues de la matinada que sigui millor que això?

—Trobar Trombó Kelly, espero —vaig dir.

L’apartament nou de Gloria era a East Fifty-sixth Street, gairebé a la cruïlla amb Second Avenue. Era d’un sol dormitori, al primer pis i no tan lluny com això de l’Onyx, o sigui que hi vaig anar caminant, tot pensant en la pena que em feia Gloria Seldes tota sola i esperant haver-li fet un bé. Vaig recórrer la distància en aproximadament quinze minuts, i a la cantonada de Fifth Avenue i Fifty-second Street vaig observar, amb gran sorpresa, un Auburn esport sobrealimentat aparcat davant del 21. Només hi havia un auto com aquell, que jo conegués, que podia ser aparcat en aquella hora just davant el 21.

Owney Madden havia tornat a la ciutat.