9. Owney l’assassí

Un xicot de la premsa, un dia va escriure que Owney Madden era un petit gall de combat directament sortit de l’infern. Owney no es va ofendre. De fet es va sentir afalagat. Si Owney s’hagués ofès, un matí haurien tret el periodista de l’East River. Owney no era algú amb qui es pogués fer el ximple, a qui es pogués ofendre o enganyar; i si et feia un senyal amb el dit, el més assenyat era anar a veure què volia. Owney em començà a fer un senyal amb el dit així que em veié entrar al club. Donà uns copets amb la mà plana al seient del seu costat tot preguntant-me:

—Com està el perdiguer irlandès?

—De primera, senyor Madden —vaig respondre asseient-me al seu costat.

Obrí un paquet de cigarrets Spud mentolats i me n’oferí un, però vaig dir-li que preferia els Lucky. No li vaig contar que havia decidit de no fumar mai tabac que semblava fet de patates. Owney parlà a través del fum del seu Spud:

—En què treballes, Harry?

Vaig mirar avall cap a les estovalles i vaig aplanar-ne un plec abans d’aixecar la vista amb un somriure i contestar:

—Digui’m en què treballa vostè i li diré en què treballo jo, senyor Madden.

El petit gàngster amollà una riallada.

—Els llavis cosits com sempre, eh?

—En el meu ofici, s’ha de mantenir la boca tancada —vaig dir, mirant-lo.

Va assentir amb el cap.

—Ho comprenc. Tu i jo som de professions amb molts secrets.

—No és que jo vagi pel món acumulant secrets. Em limito a no fer publicitat dels meus negocis.

—Jo tampoc no he vist mai quin profit porta la publicitat —Madden somrigué, aixecant les celles i arrugant els ulls en pensar en la seva broma de les professions—. D’altra banda, sempre m’ha semblat una bona política saber molt de moltes coses.

—Incloent-hi els negocis dels altres.

—Especialment —rigué—, els negocis dels altres. He sentit dir que has trobat un bon nou client.

—Es refereix a Gloria Seldes?

—Sí.

—Això no és cap secret. A l’Onyx tothom ho va entendre el dia que vingué.

—Quina cosa més terrible el que li passà a Joey. Jo el coneixia, una mica. Molta gent es pensava que treballava per a mi. La gent té aquesta idea que jo tinc algun tipus d’organització per a la qual treballa més gent. Només sóc un tipus despreocupat que viu mig retirat. És igual. Parlava de Joey Seldes. Que trist, que l’hagin pelat d’aquesta manera. Li vaig enviar una corona de flors molt gran al funeral. Em va semblar un gest apropiat, encara que no el coneixia gaire bé.

—Diuen que Joey tenia idees de pujar més amunt en aquest món.

—Jo també ho he sentit dir. Què més has sentit?

—Diuen que potser va topar amb alguna cosa realment gran.

—També ho he sentit. Una història d’objectes perduts?

—Alguna cosa així.

Madden féu caure la cendra del seu Spud amb un cop sec i xarrupà un got gran d’aigua mineral. Un cop hagué deixat l’aigua damunt la taula, passà la punta del dit per la vora del got.

—He deixat l’alcohol. Bec aigua mineral. He tingut trastorns digestius. Massa pressions.

Vaig pensar en La Guardia i Lew Valentine i vaig somriure per dintre, però per fora vaig arrufar les celles amb sentiment i vaig dir a Madden que em sabia greu sentir que no s’acabava de trobar bé.

—Però, vostè és viu, i això és l’important, com dic sempre.

—No com Joey Seldes, que és mort —digué Madden arronsant les espatlles.

—Com Dosdits Molloy.

Madden assentí amb un cop de cap.

—És estrany, oi, que dos tipus que suposadament treballaven per a mi hagin mort?

—I un tercer que ha desaparegut.

Xarrupà aigua mineral pensativament i després preguntà:

—Algú ha desaparegut?

—Circula el rumor per la ciutat que Joe el Llepat Dennehy va tocar el dos abans del seu casament el mes passat.

—Suposo que se li va arronsar el melic. És absurd! Un home perd el cap per una dona i cada dos per tres acaba convertint-se en un cas de melic arronsat i desapareix.

—Una observació molt filosòfica, senyor Madden.

—Quan estàs mig retirat, tens molt de temps per a pensar, i filosofar, i llegir. Per exemple, has sentit parlar mai d’un home anomenat doctor Russell Conwell?

—No.

—Va fundar un col·legi a Philadelphia i tenia una concepció de la vida que anomenava «Hectàrees de diamants».

—Ah! Hectàrees de diamants? Un bon punt de vista per a uns ulls cansats.

—Sí, sens dubte.

—Suposo que aquest Conwell no parlava de diamants de veritat. Vull dir que probablement ho deia filosòficament, hipotèticament.

—Com tu i jo ara mateix. Tampoc no parlem de diamants de veritat. Som en el terreny de les joies del pensament, per dir-ho així. —Madden amollà una altra riallada—. Sí, joies del pensament!

—Millor, senyor Madden, perquè si parléssim de diamants de veritat, jo no tindria gaires coses per dir.

—No, suposo que no, essent un tipus de llavis cosits com ets.

—Els únics diamants que he vist són a l’altra banda de vidres gruixuts als aparadors de les botigues del districte dels diamants. A Forty-seventh Street, sap? Mai no m’he pogut permetre de comprar-ne cap, o sigui que em limito a mirar-los des de fora.

Madden esclafà el Spud i immediatament n’encengué un altre.

—Aquest carrer és molt curiós. En saps moltes coses del districte dels diamants, Harry?

—El mateix que tothom.

—És un monopoli jueu, saps. Hassidistes. És així com anomenen aquests jueus amb els abrics llargs negres, aquells barrets negres estranys i els cabells llargs. Hassidim, o alguna cosa així. Són comerciants de diamants, pràcticament tots. M’han dit que si passes pel costat d’un jueuot d’aquests pel carrer, hi ha moltes probabilitats que porti una pileta de diamants a la butxaca de l’abric, per un valor de potser un parell de milers de dòlars.

Assentint amb el cap vaig dir:

—Em sembla recordar que fa unes setmanes el diari portava una història d’un comerciant de diamants d’aquests que va desaparèixer. El diari deia que portava pedres de ben bé tres milions de valor.

—No és sorprenent?

—És el que vaig pensar. I encara és més sorprenent, senyor Madden, el fet que encara no han trobat al comerciant. Ni els diamants, és clar.

—Una víctima d’un crim, no n’hi ha dubte.

—Aparentment. Hi va haver el rumor que el comerciant fou atacat per un parell de pinxos d’una de les bandes de la ciutat.

—Els rumors són malintencionats, Harry.

—No em vull comparar amb Walter Winchell, però com que sóc un home que treballa al carrer, de tant en tant sento xafarderies.

—Naturalment.

—Doncs bé, es deia que el comerciant de diamants que va desaparèixer va ser segrestat i eliminat per un parell d’inconformistes d’una d’aquestes colles; dos pinxos que van fer el treball pel seu compte sense molestar-se a dir-ho al cap de la colla.

Madden féu petar la llengua.

—No és una cosa saludable de fer.

—Fins i tot fatal.

—Has sentit cap altra xafarderia? Més recent?

—No res. I vostè?

—També he sentit la teoria dels dos inconformistes, com els anomenes tu, que van fer la feina sense permís; però no sé què pensar d’una altra cosa que he sentit.

—De què es tracta?

—Els dos tipus que van fer el cop dels diamants pel seu compte podrien haver estat víctimes d’un tercer individu que no era el manaia de la colla per a la qual suposadament treballaven.

—Molt interessant.

—Oi que sí? Ja m’ho pensava. El problema és que la història que em va arribar allà a Arkansas, on he estat aquests darrers mesos, és que el tercer individu també pot haver trobat la mort inesperadament, sense haver dit a ningú on eren guardats els diamants.

—Seria un fotut cop de sort si algú en trobés accidentalment l’amagatall, oi?

—Seria un gran dia de pagament.

—Desgraciadament jo mai no he tingut aquesta mena de sort.

Madden féu un somriure murri.

—Què és tota aquesta xerrameca que sempre he sentit sobre la bona sort dels irlandesos?

—Principalment, collonades.

—Bé, el dia de St. Patrick no és gaire lluny. Potser et trobaràs un follet. Si no és que ja te n’has trobat un.

—No sé què faria si tingués un cop de sort d’aquest tipus, senyor Madden.

—Sí, ja entenc el que vols dir. Només és una suposició, entens, però m’hi jugaria alguna cosa que fins i tot per a tu seria molt difícil desfer-se de tres milions de dòlars de diamants robats, a menys que…

—A menys que tingui connexions que es puguin ocupar d’aquest tipus de mercaderia?

Madden aixecà les mans:

—Qui té connexions d’aquest tipus?

—És veritat. Qui?

—Diuen que jo tinc certes connexions, i no nego que tinc un instint per a les transaccions comercials d’un cert nivell.

—El tipus que tingués la fortuna que acabem de comentar faria molt bé de no oblidar-ho, senyor Madden.

—Això no vol dir que no n’hagis de tenir mai.

—Cert, senyor Madden.

—M’estic al Waldorf durant la meva visita, Harry, en cas que mai t’hagis de posar en contacte amb mi.

—Me’n recordaré, senyor Madden.

—Seria una idea molt bona, Harry —digué Madden. Després llançà una mirada al seu rellotge de butxaca d’or—. És tard i a fora fa molt de fred. He fet esperar el meu xofer una bona estona.

—M’he fixat en el seu cotxe però no he vist el xofer, senyor Madden.

El gàngster féu un somriure breu.

—L’he enviat a fer un encàrrec, però suposo que ara ja deu haver tornat i que m’espera al cotxe. Bona nit, Harry.