11. Mort en un pas de vianants

La notícia només tenia unes quantes ratlles amb un titular tan petit que gairebé el vaig passar per alt: XICOT JOVE MORT PER UN COTXE QUE NO S’HA ATURAT.

El xicot jove, de divuit anys, era Joshua Sloman, d’Avenue B prop de Houston. «Sloman ha estat atropellat per un cotxe en un pas de vianants a la cantonada de Houston i Avenue A, només a una illa de casa seva, quan tornava de la feina aquest matí, molt aviat», deia la nova. «Ha mort a l’instant».

De camí cap al centre vaig trucar Ben Turner altra vegada per assabentar-lo de la notícia. Em digué que ho verificaria a la secció de redacció local per saber què tenia el News sobre l’accident i em prometé de venir-me a trobar a casa dels Sloman.

—Faran una «shiva» —digué—. En irlandès, és la vetlla.

—T’esperaré fora de la casa, Ben —li vaig dir.

Va arribar amb el Ford del News.

—Estàs pensant que potser no ha estat un accident? —em preguntà sense embuts així que baixà del cotxe—. Jo també, però he parlat amb el nostre repòrter que ho ha verificat, i diu que li ha semblat molt clar. Atropellament i fuga.

A dins de l’apartament dels Sloman, on la família i els amics seguien els rituals funeraris de la seva fe, vaig deixar que fos Ben el que fes les preguntes, la majoria de les quals eren realitzades en jiddisch, i parlaven en veu tan baixa que gairebé no vaig sentir res. Més tard, Ben em resumí el que havia descobert, que no era res que no fos evident; que algú atropellà Joshua Sloman cap a les quatre de la matinada, que no es va aturar i que el cos fou trobat quasi mitja hora més tard per una dona que passejava el gos.

—Sembla rutinari, Harry —digué Ben, arronsant les espatlles.

—Una maleïda coincidència que no em fot gens de gràcia —vaig replicar.

—A part de nosaltres, ningú no sap que havíem xerrat amb el noi!

—No m’agrada gens el que està passant en aquest cas, Ben. Primer Owney Madden apareix inesperadament i sap un fotimer de coses sobre el que estic fent. Ara, un nano amb qui vam parlar fa un dia i mig és atropellat al carrer. La gent amb qui vull parlar són il·localitzables. Tot plegat és molt estrany.

—És que la vida no és sempre estranya? Si vols la meva opinió, i no he sentit que me la demanessis, l’accident en el qual ha mort Joshua Sloman no ha estat més que això, un accident.

—Potser —vaig dir poc convençut.

—Com ja he dit, ningú més que tu i jo sabia que havíem parlat amb el xicot.

—No. El maître del Rainbow Room ho sabia. I Gloria Seldes també.

—I com ho sabia ella?

—Jo li ho vaig dir.

—Per què collons?

—Ben, jo treballo per a la senyora. Em paga, recordes?

Ben sacsejà el cap.

—D’acord, o sigui que li ho vas dir perquè et paga perquè descobreixis qui va matar el seu marit. Llavors no té ni cap ni peus que s’hagi passat tota la nit conduint per la ciutat, esperant una oportunitat per atropellar Joshua Sloman i fugar-se.