4. El cop dels diamants

El dia abans havien caigut deu centímetres de neu i les pales no n’havien treta gaire, cosa que feia fatigós el meu camí a peu a través de la ciutat a l’edifici del Daily News, a Fifty-second Strett, per visitar Ben Turner. Havia estat un assidu dels diaris de Park Row una colla d’anys abans d’aterrar al News i d’emigrar amb ell a la part alta de la ciutat quan aquest abandonà la seva ratera del Carrer dels Diaris per un quarter general nou espaterrant a la cantonada de Fifty-second Street i Second Street l’any 1930, cosa que provocà que Ben i altres pixatinters bevedors es queixessin sorollosament perquè hagueren de descobrir uns locals on fer la xerinola. Ben i jo ens coneguérem quan ell era un periodista inexpert i jo un poli novell. Mentre jo vaig obtenir una placa de detectiu, Ben es convertí en una estrella del periodisme criminal, primer al Daily Mirror, després al News, arrencat del Mirror per un salari inflat que li oferí l’editor del News, el capità Joseph M. Patterson. Ben tenia gairebé el doble d’edat que la majoria de la resta de repòrters del crim; era un homenet calb, amb ulleres de banya, un nas de profeta bíblic i un somriure de milió de dòlars que m’oferí mentre jo travessava la sala de redacció al setè pis.

—Què hi ha de nou? —preguntà arrepapat a la cadira amb els peus damunt l’escriptori.

—Necessito informació sobre el cop dels diamants Kipinski.

—Diuen que el tipus en portava per un valor de tres milions de bitllets. Potser és veritat o potser no ho és —digué posant els peus a terra—. L’únic testimoni que tenim que Kipinski portava diamants és el seu soci, Herschel Siskovitz.

—Creus que el Herschel Com-es-digui menteix?

—És possible que el Herschel Com-es-digui en qüestió hagi arremangat les joies, s’hagi desfet del seu soci i s’hagi inventat una història d’un robatori.

—En tens cap prova, d’això?

—Cap ni una.

—Mai no han trobat Kipinski?

—No.

—Potser s’ha fet fonedís amb les pedres.

—Pot ser. Pot ser qualsevol cosa. Però Kipinski era un home gran, del ram de les joies de tota la vida, amb una gran reputació, assistia regularment a la sinagoga de Brooklyn, on vivia, tenia una muller gran com ell que té el cor partit d’ençà que ell ha desaparegut. No era el tipus d’home dels que s’esfumen. Tampoc era dels que tenen una meuca en algun lloc o grans deutes de joc. No, jo crec que algú l’ha suprimit.

—Algú d’alguna colla?

Ben sacsejà el cap.

—Pot ser. No n’he sentit dir res de segur sobre això al carrer, però no ho sento tot. Winchell ho sent tot! Pregunta-li-ho. Sempre ha estat ben relacionat amb Owney Madden, Dutch Schultz i Waxy Girdon i Arnold Rothstein. Jo? Només estic al corrent dels salta-terrats i els perdularis ordinaris que es deixen enxampar. Si hi ha hagut un cop important amb diamants d’un d’alguna colla, Winchell ho ha d’haver sentit abans que jo. Pregunta-ho a algun dels teus antics companys de la bòfia.

—Pel que sembla ells també són en un atzucac.

—Sí. El cas ja és fred. Ja té gairebé dos mesos.

—Has d’haver sentit alguna cosa des d’aleshores. Rumors. Enraonies del carrer.

—Fa un quant temps vaig sentir que s’especulava que un parell de pollastres de la colla de Madden ho havien fet. Eddie Dosdits Molloy i el Llepat Dennehy. Només suposicions, per això, basades en el fet que Dosdits va ser trobat mort en un cotxe prop de Boardwalk a Coney Island i que el Llepat no ha estat vist per aquí d’aleshores ençà. La història era que Dosdits i el Llepat van robar els diamants, es barallaren pel botí i Dosdits no ho explicà, mentre que el Llepat tocà el pirandó amb les joies. Però jo no m’ho he empassat mai.

—Per què no?

—El Llepat estava a punt de casar-se. El coneixes? Un tipus jove, molt ben plantat. Estava bojament enamorat d’una mossa que viu a Queens. Havien de passar per l’altar pel gener. Vaig veure la noia, i no crec que el Llepat hagi marxat de la ciutat sense ella, especialment si tingués tres milions en diamants per a finançar la lluna de mel.

—Potser espera que les coses es refredin abans d’enviar-la a buscar.

—No es comporta com una xicota que espera que el seu promès sobtadament enriquit se l’emporti al paradís. Pateix de mala manera pensant en el que li pot haver succeït a ell.

—Què creus que li ha passat?

—Jo crec que l’han pelat com a Dosdits. Tampoc crec que tant Dosdits com el Llepat tinguessin res a veure amb el robatori dels diamants. M’imagino que han liquidat aquest parell per altres raons, assumptes de gàngsters. Eren xicots de Madden.

—No he llegit res del cas Kipinski d’ençà que va passar. Tu també ho has deixat córrer com la bòfia?

—No ha estat notícia durant setmanes. Potser ho hauria de tornar a remenar altre cop.

—Fes-me un favor i no ho remenis durant un temps, Ben.

—Treballes en el cas per a algú?

—La dona d’un perdulari anomenat Joey Seldes.

—Merda, jo el coneixia aquest llepaculs. Algú se’l va carregar no fa gaire.

—La vigília de Cap d’Any. Un parell de dies després de l’afer Kipinski.

—Però també era un xicot de Madden, com els altres. Interessant.

—Oi?

De sobte Ben sacsejà el cap.

—No. Seldes era un poca-pena de dos rals. Un afer de diamants de tres milions era massa teca per a ell.

—Que potser ja han arxivat Seldes els polis?

—Sí. Qui es preocupa que hagin pelat un desgraciat com ell? Ara, amb la sacsejada que hi ha al Departament de Policia mateix, amb caps que rodolen i inculpacions a punt de caure, no atreuen gaire atenció els assassinats insignificants. Què en penses del nou cap de policia?

—Leo Valentine sempre ha estat un paio decent. La Guardia l’havia d’haver posat de seguida en comptes d’anar fotent amb aquest cony de militarista de John O’Ryan.

—La Guardia i Valentine van fer una xerradeta. Fiorello diu a Lew: «Si trobo un policia que rebi ni que sigui un cigarret d’algú, me’l carrego». A la qual cosa Lew contesta: «No hi ha lloc per als lladres en aquest departament. Aniré més de pressa per castigar-ne un amb uniforme que un lladregot ordinari». Sembla que Valentine ha donat l’ordre de «pentinar els criminals». Va dir a l’alcalde que volia «que els gàngsters es treguin el barret davant dels polis».

Ben rigué.

—Quins pebrots, eh?

El somriure s’esborrà i afegí:

—Potser hauries de pensar a tornar al cos, Harry. Em sembla que Valentine rebria de bona gana un home com tu a les seves files.

Encongint les espatlles vaig replicar:

—Faig massa pela de privat.

—Escolta. Vull que em prometis que si descobreixes res de nou sobre el cas Kipinski, seré el primer de saber-ho.

—Tu? I Winchell?

Ben arrufà les celles.

—Si li dónes una història a aquell malparit abans que a mi, et fotré un xut al cul que t’enviaré a les Rocoses.

—D’acord, però abans vull un favor. Vull fer una ullada als exemplars del News que parlin del cas Kipinski. M’ho pots arreglar?

—Fàcil —em féu l’ullet i bordà a un noi dels encàrrecs, que vingué corrent—. Ocupa’t que el senyor MacNeil obtingui tot el que li faci falta.

Tal i com va anar, el que jo volia no era als diaris. El News no afegia res de nou al que jo ja sabia de la desaparició de Shmuel Kipinski. Va ser una pèrdua de temps. Però ho havia d’intentar. Jo sempre dic que sempre s’ha d’intentar.