5. Investigació a la ciutat

Quan vaig sortir de les oficines del Daily News només eren les sis.

Era massa aviat per a poder continuar la recerca de qui havia mort Seldes i per què. Els coneguts de Joey no sortien mai a l’exterior a la llum del dia. Emergien quan ja era fosc i omplien els restaurants, els teatres de Broadway, els vells locals del Carrer i dels seus voltats. Quan la majoria de gent tornava a casa de treballar, els qui Joey Seldes coneixia i amb qui la feia tot just començaven el dia.

Mentrestant, acabava d’enllestir un cas de divorci, així que vaig saltar a un autobús que em portà a la ciutat per la Second Avenue i després vaig anar xino-xano fins a una adreça de Greenwich Village. L’home del qual es volia divorciar la meva clienta havia de ser en un apartament que llogava per a una dona jove que formava part d’un conjunt d’un espectacle d’èxit de Broadway. Esperava trobar-los junts al llit, tal com ocorregué, o sigui que no em costà gaire de persuadir al cavaller que acceptés el desig de divorciar-se de la seva dona.

—Això seria molt millor que trobar el seu nom i el d’aquesta mossa tan bonica, també, en una columna de Winchell. O potser d’Ed Sullivan. Ambdós hi teniu massa a perdre amb aquest tipus de publicitat, oi? —Els vaig fer un somriure i vaig afegir—: Sap, la seva dona volia que m’arribés fins aquí i els engegués un parell de trets a tots dos, però jo no disparo a la gent. A aquest preu, de cap manera.

Quan me’n vaig anar vaig tancar la porta amb molta suavitat, i després vaig fer una bona riallada en pensar com s’havien esgarrifat quan havia esmentat la possibilitat de l’assassinat. Vaig trucar a la desolada esposa i li vaig assegurar que el seu marit s’avindria al que ella digués i que la meva factura seria al correu.

Els pistrincs estaven bé. Molt bé. Era una feina de mal gust però una manera de guanyar-se el pa rendible. «De mal gust» van ser les paraules que féu servir el meu manaia del departament de policia quan li vaig dir que plegava de ser un bòfia i em passava al sector privat.

—Un privat? Tu? —es mofà—. Això no està fet per a tu, Harry.

—Un home bé ha de menjar —vaig dir arronsant les espatlles.

—Doncs queda’t al cos. No pleguis.

—Ja ho he decidit. Plego, Bill. Ja en tinc prou de collonades.

—Ens fan falta bons policies com tu, Harry. Dimoni, ets un dels polis preferits de l’alcalde Walker. M’ho ha dit ell mateix. Jimmy és un amic. Et podria treure d’aquesta claveguera.

—Jimmy té prou clavegueres d’on sortir ell mateix.

—Bé, si estàs decidit, m’asseguraré que no tinguis problemes per aconseguir la llicència i tota la pesca.

—Gràcies, Bill —vaig dir, allargant-li la mà.

Un parell de mesos després que deixés el cos, obtingués la llicència i obrís la meva oficina, el meu antic capità del Departament fou processat. Els diaris en van fer un gran terrabastall. De sobte els bòfies esdevingueren notícies de primera plana, tot i que la maleïda ciutat sencera sabia que els polis acceptaven propines d’ençà de molt abans que la Comissió Seabury comencés a fer tant de soroll.

—Vas marxar del cos just a temps —em va dir un company quan va llegir els darrers processaments.

—Jo no m’hauria hagut de preocupar d’aquesta merda —vaig dir—. Mai no vaig acceptar cap regal.

I era veritat.

Vaig agafar el metro de Lexington Avenue d’Astor Place fins a Grand Central amb la intenció de pujar per Fifth Avenue fins al Carrer, però quan vaig arribar a la cantonada de Fifty-second Street i Fifth Avenue em vaig trobar amb una batussa entre la bòfia i una banda de facinerosos de la Lliga Germano-Americana. Els punys i les porres volaven de valent a la cantonada de la Biblioteca. Els polis eren menys nombrosos, però sentia les sirenes de «gàbies» i cotxes patrulla que venien de totes les direccions, o sigui que era a punt d’haver-hi un canvi favorable als bòfies.

A cada cantonada s’hi havia reunit una munió de badocs i als carrers el trànsit era interromput.

—Com ha començat tot això? —vaig preguntar a un dels curiosos, un home gras amb abric.

—Aquests nazis s’han llançat damunt d’un xicot jueu que sortia de la Biblioteca —replicà l’home gras.

—Què ha fet el noi?

—Baixava les escales i aquests passaven pel costat. Se li han llançat al damunt.

Van arribar més policies i la situació es tombà decididament en contra dels nazis. En pocs minuts els xicots de blau empenyien els xicots de marró dins les «gàbies». Vaig dir a l’home gras:

—Això ho hauríem de fer amb els nazis de veritat a Alemanya.

L’home gras sacsejà el cap.

—No és cosa nostra, amic.

Se n’anà amb pas ràpid, aixecant-se el coll de l’abric, i no es tombà.

En aquell moment les «gàbies» arrencaren sorollosament amb els seus passatgers i Fifth Avenue recobrà la seva tranquil·litat habitual.

Vaig caminar des d’aquella cantonada fins a Times Square, una flamarada de llum, moviment, agitació produïda per les dotzenes de taxis, cotxes i autobusos que embotien la intersecció més famosa del món. El vent que venia del riu bufava implacable al llarg de Forty-second Street, jo avançava amb el cap cot per tallar-lo i només vaig aconseguir un respir quan vaig tombar per agafar Broadway, on els edificis tapaven el vent de l’oest.

Aquell vespre, a Broadwav, no hauríeu dit que hi havia una crisi. Tot just era dijous, però les multituds que normalment es veien els finals de setmana ja embussaven Times Square i els carrers del voltant. Els rètols lluminosos funcionaven i les botzines cridaven com si s’haguessin tornat boges. Potser era a causa de la tempesta de neu de la vigília, potser només era que la gent volia afanyar-se i acomiadar-se d’un febrer cru i donar la benvinguda al març, cosa que volia dir que s’acostava la primavera, però la gentada era feliç a Broadway.

A Forty-fourth Street vaig ensopegar amb Richard Harrison que corria cap al seu teatre, al capdavall de l’illa de cases, on prenia part a The Green Pastures. Vam intercanviar una salutació i continuà corrent. Coneixia Harrison del Carrer on anava després del seu espectacle pel jazz, com feien tants altres actors de Broadway. Unes quantes nits abans una xicota del show de Cole Porter havia passat per l’Onyx. A Broadway tothom deia que Ethel Merman estava sensacional en l’espectacle. Tenia una boca i una veu que se sentia des del carrer, fora de l’Alvin, deien.

Fou una gran temporada per a Broadway. Bert Lahr i Ray Bolger eren a Life Begins at 8.40 al Wintergarden quan em dirigia cap a aquella direcció. Als carrers adjacents hi havia Kate Corneli a la seva representació 680 de The Barretts of Wimpole Street al Martin Beck, Tallulah Bankhead al Music Box a Rain i Leslie Howard a The Petrified Forest de Robert Sherwood, on el paper de gàngster dur anomenat Duke Mantee el feia el relativament nouvingut a Broadway amb el nom tan poc de gàngster de Humphrey Bogart. Molts dels trinxeraires que venien a l’Onyx havien sentit a parlar de com era de dur Bogart i parlaven d’anar a veure personalment si era tan tan implacable, tot i que, pel que jo sé, mai no n’hi va anar cap.

Estava mig glaçat de fred quan em vaig desviar de la Seventh Avenue per arribar a l’Onyx. Quan vaig entrar, una dona mig beguda parlava amb Mike Ribey i deia amb cantarella de borratxa, tot assenyalant el trombó que Mike tenia a la mà:

—Deu ser un instrument molt difícil de tocar.

—De cap manera —Mike somrigué i aixecà al trombó—. Només s’ha de bufar aquí i pitjar la clau del mig cap avall. La música va per aquí i surt per allà.

El trompetista Ed Garbey gairebé rodolà per terra de tant de riure.

Jo era dret al bar quasi al mateix lloc on Joey Seldes va morir. Em vaig prendre un whisky i en acabat un altre. El local no era ple encara ja que era poc més tard de les vuit. Tatum deixava escapar unes notes del piano, i el lloc era tranquil com feia temps que no l’hi veia. El negoci havia millorat d’ençà que els trets a Joey s’havien apoderat dels titulars dels diaris, per Cap d’Any. Van començar a venir moltes cares noves, atretes per la publicitat, i l’esperança de veure com pelaven un gàngster cada nit de la setmana. Louie em va dir:

—He sentit que Gloria Seldes ha pujat a veure’t avui, Harry.

—És cert —vaig dir amb un to de veu neutre. Estava acostumat al fet que a l’Onyx tothom estigués al corrent dels meus afers. La majoria de les vegades hi comptava.

—Crec que finalment es torna a posar en circulació —digué Louie.

—No acabo d’entendre què va fer que Gloria Seldes es casés amb un poca-pena com Joey —vaig dir arrufant les celles i mirant el meu got.

—La seva espasa —digué Louie rient per sota el nas.

—Què? —vaig dir amb un gran somriure—. M’estàs dient que Gloria es va casar amb ell per la mida del seu…?

—Gloria sempre ha estat una noia amb un apetit enorme —digué Louie eixugant el taulell—. Dimoni, em pensava que al carrer tothom estava al corrent de l’estri de Joey. M’imaginava que ho sabria perquè vostè és amic de Pops Whileman, que un cop va perdre un feix de diners en una de les juguesques més grosses que s’han fet mai en aquest bloc. Ja saps com les converses sempre desemboquen en els grans instruments en aquest carrer. No em refereixo als instruments musicals. Un dels Spirits of Rhythm, Wilbur Daniels, té la reputació d’un de francament llarg. Com Joe Venuti. Bé, doncs, una nit aquí a l’Onyx, Ben Bernie començà a xerrar de l’estri de Seldes. Pops Whiteman era en una taula del costat i es ficà a la conversa. Aviat van fer una juguesca. Tot seguit, arriba Joey, es pren unes quantes copes i se’n va al servei d’homes. El seguiren com uns coets. Ningú no va dir res a Joey. Només van mirar. Després Whiteman es tombà cap a Ben Bernie i li pagà sense ni un mot.

—Gloria m’ha llogat perquè tafanegi sobre l’assassinat. Diu que vol arreglar sigui qui sigui que hagi estat. Això és el que se’n diu lleialtat de muller.

—Em pregunto què és el que realment li dóna voltes pel cap.

Louie sempre era molt cínic amb el que feia referència a les motivacions de la gent, cosa que probablement és la raó per la qual era un bon bàrman, entenent la gent de la manera com ho feia.

—Haig de parlar amb uns quants dels que aquella nit eren aquí, Louie. Tu eres aquí al taulell. Qui hi havia dels regulars que veiés què va passar?

—Bé, era la vigília de Cap d’Any i no em vaig dedicar precisament a comptar els clients, Harry. Winchell era aquí quan passà. D’això n’estic segur. Sempre saps que Winchell és al local. Whiteman també hi era, però no sé si era aquí quan hi van haver els trets. La banda era aquí, és clar, però estaven en plena jam i ni tan sols es van adonar de res fins que Grady arribà amb els seus polis. Hi havia el nano amb qui vingué Joey. Però no sé com es diu.

—Joey va venir amb algú?

—Un nano jove. Un xicot llatí, em sembla. Tenia l’aspecte d’un italià. Ben plantat, amb pinta d’espavilat i de sentir-se segur d’ell mateix. No va obrir boca. S’esfumà ràpidament quan les pistoles van començar a escopir. Ja no hi era quan va arribar la bòfia.

—L’havies vist mai, abans?

—No. I d’ençà de llavors no l’he tornat a veure. No recordo qui més era aquí, Harry.

—Joey va preguntar per mi aquella nit, Louie?

—No ho crec, Harry, però estava maleïdament enfeinat, saps?

—Qui podia estar interessat a fer desaparèixer Joey Seldes? —vaig preguntar.

Vaig fer un moviment amb el cap i vaig donar uns copets a la vora del meu got que Louie va tornar a omplir.

—Aquest lloc sempre ha tingut el millor mam de la ciutat, fins i tot quan sortia directament de la banyera —vaig dir amb un somriure—. Segur que no havies vist mai abans el mec que era amb Joey, Louie?

—No que jo recordi. No em vaig dedicar especialment a observar Joey Seldes. Tot i que sí que tenia ulls per a la seva dona, ho haig d’admetre.

—Una autèntica preciositat.

—Un cos de Cadillac, si es pot dir això d’una dona.

—Ep, Louie! Sembla que n’estiguis enamorat.

—És fora del meu abast. Em mastegaria i després m’escopiria.

Li vaig fer l’ullet i, amb un somriure, li vaig dir:

—Però pensa que divertit podria ser mentre et mastegava.

—Una dona com aquesta és massa dona per a ser propietat privada d’un sol tipus.

Interessat, vaig preguntar:

—Li fotia banyes a Joey?

Louie féu un arronsament d’espatlles de bàrman, que era com si admetés que el que estava pensant era més una sensació que res que es pogués provar. Una intuïció. Els bàrmans són com els bòfies en això de les intuïcions. Louie no es volia aventurar més enllà de l’arronsament d’espatlles i ho vaig deixar córrer. Em vaig acabar la beguda, em vaig tombar i vaig sortir.

Volia veure Winchell i em vaig imaginar que seria a Hanson’s.