20. Encàrrecs

L’Onyx era obert com de costum. Tal com diuen a l’oficina de correus: «Tant si plou com si neva». Els bevedors tenen set faci el temps que faci. El bar de l’Onyx era més aviat assetjat. Louie s’estava guanyant les propines. Em va fer un senyal amb el cap que volia dir que tenia encàrrecs per a mi. Em vaig instal·lar al lloc on acostumava a arrepenjar-me i vaig esperar-me. Va tenir la delicadesa de portar-me un escocès quan es va acostar a la punta del taulell on era jo.

—Ben Turner ha telefonat i ha dit que seria aquí a les sis i que s’esperaria un quart d’hora. Si no deixarà un encàrrec. Serà aquí a les sis?

—Aquí o a dalt. Sigui on sigui, seré pels voltants.

—M’ha dit que li digués que ha tingut notícies del seu amic del centre.

Sens dubte era alguna cosa de les bales extretes a Molloy i Dennehy. Estava segur que eren del mateix calibre. Ja no tenia cap dubte que Joey Seldes havia fet servir el seu Colt automàtic per privar Dosdits i el Llepat del seu botí. Segur que amb l’astorament total de Molloy i Dennehy, vaig pensar.

—Hi ha més encàrrecs? —vaig preguntar a Louie.

—Ella no ha trucat —féu Louie amb un somriure burleta.

—Vés-te’n a fer punyetes, Louie.

—Cap altre encàrrec telefònic.

—No vas veure ningú pujar les escales ahir, a la nit, o avui al matí? Que anés al meu forat, vull dir?

—No, Harry. Terrible això que li ha passat a Trombó.

—Suposo que tot el carrer n’està al corrent.

—Les notícies circulen, fins i tot les del que passa quan els locals són tancats.

—Grady no va estar emmerdant per aquí?

—Jo no el vaig veure. Potser sí, però. Dormo tard jo.

—Aquest malparit m’ha estat seguint.

—Com està Trombó?

—Malament.

—Diantre, quina jugada més bruta. L’assassí que ho ha fet el buscava a vostè, eh?

—Probablement.

—En què dimoni s’ha fotut, Harry? Espero que no viatgi sense equipatge.

—Estic equipat —vaig contestar mentre estrenyia el braç contra la pistola, sota l’aixella.

Louie semblà alleugerit mentre s’allunyava per a servir un client.

Era massa aviat per a la música i massa perillós emborratxar-se, o sigui que vaig decidir de matar el temps mentre esperava Ben i vaig pujar a endreçar l’oficina.

Ella em va telefonar a un quart de sis.

—Què, com va?

—A fora neva.

—No et demanava informació sobre el temps. Hauria preferit que no m’ho diguessis. He dormit tot el dia i encara no havia mirat a fora. Ara ja no en tinc ganes.

—Sembla una autèntica borrufada.

—Què hi ha sobre el cas?

—Res d’ençà que t’he deixat aquest matí.

Vaig decidir de no esmentar Trombó perquè ella no n’havia de fer res.

—No has trobat Kenny Lambda?

—Encara no.

També vaig decidir de no dir-li que era Kenny a la Lambda qui cercava.

—Fas una veu terriblement sinistra. Encara estàs enfadat amb mi?

—No. És el temps.

—Estaràs ocupat amb el cas fins i tot en una nit de neu?

—Haig de fer unes quantes coses.

—I després?

—Et faré una trucada.

—Potser no seré a casa.

Jugava a un dels seus jocs.

—No fa temps per a sortir amb talons alts, estimada. Seràs a casa. Mantén la cafetera calenta i posa un altre tronc a la llar. El pare vindrà així que podrà.

—Que romàntic! Saps què, estimat? Quan aquest cas s’hagi acabat hauríem de llogar una cabana en algun bosc, allunyar-nos de tot, i…

—Valdria la pena de veure-ho! Tu en un bosc!

—A tu el que et passa, Harry, és que no tens imaginació.

—Potser no, però tinc un bon parell d’orelletes!

Cap a dos quarts de sis algú pujava per les escales. No vaig córrer cap risc. Em vaig posar dret, amb l’esquena tocant a la paret, al costat de la porta. Tenia el meu 38 ben agafat amb el canó a l’alçada del ventre, apuntant al vidre. Impossible no reconèixer la silueta que es dibuixà darrera de la finestra opaca de la porta.

Ben entrà sense trucar, s’aturà i xiulà amb les dents.

—Què dimoni ha passat aquí? Harry? Ets aquí?

Vaig fer un pas perquè em veiés mentre m’amagava l’arma.

—Arribes abans d’hora, Ben.

Tancà la porta i féu unes passes amb les mans a la cintura després d’apartar-se l’abric i l’americana oberts, gest que subratllava particularment el seu ventre d’home d’edat mitjana. Amb una expressió de profund fàstic a la cara, esclafí:

—Segurament no recomanaré la teva manera de tornar a decorar.

Vaig posar bé una cadira i la hi vaig oferir.

—És el segon cop en un parell de dies que tinc visita. El primer va ser un dels pistolers de Madden.

—I aquest?

Vaig seure al darrera de la meva taula i vaig apuntalar-hi els peus al damunt.

—Encara no ho he descobert.

Vaig obrir el calaix de baix on guardava el meu escocès que havia sobreviscut als dos registres. Com els dos gots, que havia robat d’una habitació de l’Algoquim on vaig estar encarregat de vigilar una celebritat de l’espectacle.

—Les bales? Eren de la pistola de Joey?

—Totes dues del 45 —assentí Ben.

Va fer un glop d’escocès i després una ganyota.

—T’hauries d’aconseguir una nevera si comences a rebre visites. L’escocès m’agrada amb gel.

—Posa’l a fora de la finestra.

—L’he posat a molts llocs, però mai a fora d’una finestra. Salut!

Es begué l’escocès d’un glop com si el gel no hagués estat inventat.

—M’agradaria quedar-me per aquí, però el capità Patterson creu que hauria de tornar a la feina.

Em vaig adonar que no li havia dit res de Trombó. M’escoltà amb una expressió de fúria amb prou feines continguda, i després etzibà un cop de puny al braç de la seva cadira.

—Em cau molt bé aquest personatge! Això em treu de polleguera. Qui ha estat? En tens cap idea?

—Ni la més mínima, però si haig de jutjar per aquests darrers dos dies, la meitat d’aquest cony de ciutat està al corrent del que faig.

—Hauries de tenir una oficina en un altre edifici, Harry. Amb una secretària i un horari regular. Un cau quatre pisos més amunt d’una taverna no ajuda a portar correctament un afer.

—Hi he estat pensant.

—I és clar!

Deixà el got damunt de la meva taula, s’aixecà tot cordant-se curosament l’abric per sobre de la panxeta.

—Quin programa tens aquesta nit?

Li vaig parlar de Kenny al Lambda.

—Té tot l’aspecte de ser un altre d’aquests llocs freqüentats pels mariques.

—Possiblement.

—Fes-me un truc després, si vols.

—D’acord, amic meu.

Eren prop de les sis quan vaig baixar amb la intenció de tornar a Twenty-eighth Street. A l’escala vaig topar amb dos xicots d’Owney Madden que pujaven.

—El senyor Madden el vol veure —va dir el més baix dels dos, un nap anomenat Casey. No sabia si aquest era el seu nom o el seu cognom. Feia uns deu anys que era amb Madden. L’altre tipus no el coneixia. Més jove, més sorrut, impetuós i per tant, perillós, no va dir ni una paraula. Senzillament va treure una pistola de la butxaca del seu abric. Casey va veure el gest i féu cara d’irritació. Li va fer abaixar la mà amb l’arma—. Amaga-ho, Fred. Harry i el senyor Madden són amics. Correcte, Harry?

—De fa temps, Casey.

—Tenim un cotxe davant de la porta —va dir Casey fent un pas enrera, l’esquena a la paret, per deixar-me passar.

Vam seure tots al davant, Fred al volant, jo al mig i Casey a la dreta. Fred mantenia la boca tancada. Casey féu unes quantes observacions agres de com Babe Ruth tractaria els Boston Braves.

Owney s’esperava enmig de l’ambient elegant de la terrassa del Waldorf-Astoria. No va perdre temps quan em vaig haver assegut a la seva taula.

—Estic disposat a pagar-te deu centaus per dòlar per les pedres. Això són tres-cents mil dòlars i no t’has de preocupar de com desfer-te’n.

—Si em preocupo una mica en tinc tres milions.

—Podries pagar un bon funeral amb tres milions, Harry.

—Abans de continuar aquesta discussió, senyor Madden, li haig de fer una pregunta.

—Digues.

—Sé que el seu xicot em va desendreçar el despatx, l’altra nit…

—Li vaig donar ordres precises que fos polit. Et presento les meves excuses.

—Les accepto.

—Això és el que m’agrada de tu, Harry. Sempre has estat un home sensible. Fins i tot quan eres poli, no perdies l’enteniment.

—El meu despatx ha estat desendreçat altre cop, però aquesta vegada, casualment, hi havia un molt bon amic meu. Ara és al Roosevelt Hospital i s’assembla a Ramsès II.

—Jo no hi he tingut res a veure, Harry. Paraula.

—Ja m’ho imaginava, però a vegades trobo més recomanable no fiar-me de les evidències.

—No ha estat cap dels meus xicots.

—Estic segur que ha llegit als diaris que van treure un dels seus nois de l’East River.

—Quina tragèdia. Això és el que passa quan es vol treballar per compte propi. Si Joe el Llepat i Molloy haguessin jugat net amb mi ara serien vius. M’afanyo a subratllar que jo no tinc res a veure amb la mort de cap dels dos. Com ja vaig dir la darrera vegada que vam parlar a mi em fa l’efecte que van ser traïts per un tercer home.

—Fou Joey Seldes, per si no ho sabia o no hi havia caigut vostè mateix.

—Haig d’admetre que mai, ni en els meus somnis més salvatges, no hauria cregut que Joey tingués el cervell o els pebrots de fer res de tan grandiós com l’afer Kipinski.

—Ja que juguem amb les cartes descobertes, senyor Madden, i abans que ens tornem a posar a preguntar-nos qui pot o qui no pot tenir els diamants, m’agradaria saber, per curiositat personal, quan va assabentar-se del cop Kipinski i va arribar a la conclusió que havien estat tres dels seus xicots.

—No sóc un home que explica contes fora de l’escola, Harry.

—Ja ho sé, però a vostè no li afecta, no és cert? Vostè no era al darrera del cop. D’alguna manera també va ser una víctima. Ja és història passada.

Madden hi pensà un moment mentre encenia un Spud, me n’oferí un, arronsà les espatlles quan vaig rebutjar-lo per un Lucky i traient el fum, digué:

—D’acord. Com tu dius, ja és història, i estic interessat a establir una atmosfera de confiança entre nosaltres abans de discutir els esdeveniments actuals.

»Fou dos dies després de Nadal —digué—, i m’ho estava passant bé a Hot Springs. L’última cosa en la qual pensava era en els tipus d’afers dels quals m’ocupava abans de retirar-me. A més, era la setmana de Nadal. Sempre he volgut respectar les festes cristianes. Ja et pots imaginar el meu disgust i la meva consternació quan un associat em va fer una trucada de llarga distància per dir-me que hi havia hagut un cop i que l’havien fet dos dels meus homes. No entraré en detalls de com se’n va assabentar el meu associat. Se’n va assabentar. D’acord?

»Per aquesta mateixa trucada vaig saber que Eddie Molloy havia estat trobat mort en un cotxe a Coney i que el seu còmplice en l’assumpte, Joe el Llepat Dennehy, probablement també havia estat mort. El meu associat, aleshores, no sabia la identitat de l’assassí, la persona que havia heretat els diamants de Kipinski. Un o dos dies més tard, vam saber que, d’entre tot el món, havia estat Joey Seldes qui s’havia carregat Molloy i el Llepat i havia heretat les pedres. Vaig suggerir als meus associats de Nova York que es posessin en contacte amb Joey en un esforç per a obtenir un acord per a compartir la fortuna, o alleugerir la càrrega de Joey.

»No, no van ser els meus homes els que van matar-lo aquella nit a l’Onyx. Com ja he dit, tinc aversió per aquests negocis durant les festes. Vaig donar instruccions als meus associats d’estar en contacte amb mi i d’esperar-se a l’endemà de Cap d’Any per a tractar amb Joey. Mentrestant, algú altre el va assassinar. Això em va semblar molt frustrant, perquè aparentment Joey va morir sense haver dit a ningú on havia posat les pedres. Aleshores no vaig saber qui l’havia enviat a l’altre barri ni ho sé en aquest moment. A la primera oportunitat, vaig deixar el meu molt agradable descans a Hot Springs i vaig tornar a Nova York amb l’esperança d’organitzar la recerca del llegat de Joey Seldes. Vaig arribar a ciutat fa un parell de dies. Era de coneixement general que tu també investigaves l’assassinat, i com que sé que ets un dels millors detectius de la ciutat, m’imagino que has localitzat els diamants o estàs a punt de fer-ho. Tinc raó?

—Si els tingués, per què hauria de seguir treballant en aquest cas?

Madden féu una ganyota.

—Una bona observació. De totes maneres, m’imagino que les teves perspectives de trobar les pedres són bones. Per la mateixa raó que suggereixes: encara treballes en el cas. M’estranyaria que continuessis la investigació per una cosa tan secundària com la mort de Joey Seldes si no estiguessis convençut que tard o d’hora trobaràs el seu amagatall.

—Això té molt de sentit si creu que només m’interesso per l’assassinat de Joey pels diamants.

—Quina altra raó hi ha?

—Diguem simplement que tinc una gran fal·lera per descobrir els misteris.

—Podries comprar cada dia el Times i fer els mots encreuats.

—Potser només estic interessat en la causa de la justícia.

—Vas abandonar aquesta causa quan vas deixar la policia.

Vaig deixar aquestes paraules un moment penjades a l’aire. Madden féu una pipada del seu Spud, tragué un parell de columnes de fum pel nas i féu el somriure més pretensiós que mai he tingut el disgust de presenciar. El cigarret li penjava en un racó dels llavis.

Em vaig inclinar cap a ell per sobre de la taula. Com si fos un informador de Winchell, li vaig dir:

—Li voldria dir això en veu baixa, senyor Madden. D’acord?

S’inclinà cap a mi amb un somriure ansiós en els seus delicats llavis i una mirada impacient als ulls. S’aixecà un remolí de fum.

Vaig murmurar:

—A la… merda.

Es tirà enrera com un cavall que s’encabrita. El cigarret caigué dels seus llavis.

—A mi ningú no em parla així, MacNeil —va dir, rotund.

—Jo sí, Owney! Jo sí perquè sóc el tipus que pot saber on són els diamants. Jo potser ho sé i vostè no, i vostè els vol i per tant li puc dir el que vulgui perquè vostè cobeja aquestes pedretes molt més que no pas desitja passar-me els comptes a mi. O sigui que ho torno a dir, Owney l’Assassí: A la merda.

Esperava més o menys convertir-me en entrefilet de Ben Turner al News de l’endemà abans d’haver arribat a la porta, però en cap moment no vaig girar-me. No vaig anar de pressa i no vaig mostrar com estava d’espantat mentre travessava la terrassa, amb l’esquena mirant cap a un gàngster que només era superat en la seva reputació de pervers per Luciano. El parell de pinxos que m’havien portat la invitació per a xerrar de Madden van aparèixer, un a cada costat, a la sortida, però ni tan sols van pestanyejar quan vaig passar entre ells. El meu pas era lent, mesurat. Fins que vaig haver traspassat el portal. Després vaig desaparèixer del Waldorf amb un obrir i tancar d’ulls. Mai, la neu que em fuetejava la cara, no m’havia fet fruir tant. Un porter del Waldorf em somrigué, es posà la mà al barret i em preguntà:

—Taxi, senyor?

Vaig assentir ràpidament amb el cap i féu sonar el seu xiulet. Se n’acostà un, hi vaig pujar tot posant un bitllet d’un dòlar a la mà enguantada del porter.

—Gràcies, senyor! —va dir mentre tancava la porta suaument.

—On anem? —preguntà el taxista.

—A qualsevol lloc menys aquí —vaig dir—. Tan de pressa com pugui.

Dues illes de cases més enllà li vaig dir que em portés a la cantonada de Twenty-eighth i Broadway.