10. La visita

Mai no vaig tenir gaires mobles a l’oficina, quatre pisos més amunt de l’Onyx, o sigui que no vaig tenir gaire feina per tornar-ho a posar tot al seu lloc després del desgavell produït pel noi dels encàrrecs de Madden mentre jo la feia petar cortesament amb Owney al 21. Quan vaig obrir la porta, vaig encendre el llum i vaig descobrir el desordre, vaig esclafir a riure. Fent-me regirar el despatx pel seu goril·la, Owney m’havia dit més coses sobre ell mateix de les que havia descobert sobre mi. Òbviament, esperava que jo pogués tenir els diamants Kipinski. Com a mínim, s’imaginava que jo n’era damunt la pista. Si el seu raonament era aquest, havia de tenir alguna evidència que Joey Seldes sabia molt del cop dels diamants. Tot i que em fos difícil de pair la idea que Joey havia jugat un paper en l’afer, l’atenció que Owney em prestava i el seu interès pel meu interès en Joey Seldes assenyalaven en aquesta direcció. De tota manera, el panorama de pensar que Seldes estava complicat en un audaç robatori de diamants de tres milions encara era tan absurd, que me’n vaig haver de fer un fart de riure mentre col·locava bé el sofà, hi tornava a posar els coixins i m’hi estirava per fer una dormideta.

El matí següent, vaig trucar a Ben Turner i ens trobàrem en un petit restaurant llardós, el Sandwich Man, de prop del Daily News. Ben prengué un cafè prou fort com per dissoldre pintura. Jo vaig demanar ous remenats, torrades i cafè. Ben xarrupava sorollosament el seu beuratge negre. (L’única cosa de Ben que he criticat mai, és els sorolls que feia amb el cafè. Tenia la creença que els líquids calents en tasses o bols eren instruments musicals). Xarrupava i escoltava, alternativament, el que jo li contava de la meva xerrada amb Owney i la visita del seu subordinat. Vaig acabar:

—Owney veu les coses així: els diamants Kipinski van ser robats per Molloy, el Llepat i Joey Seldes.

Ben grunyí una rialla.

—El bon vell Joey al final la va fer grossa, eh?

—Si això és el que creu Owney, qui sóc jo per a discutir-ho? Segur que té informació de primera mà sobre el que va passar.

—Si Madden té raó, llavors van ser el Llepat i Joey els qui es van carregar Eddie Molloy.

—I haig de considerar la possibilitat que el Llepat li passés els comptes a Joey aquella nit a l’Onyx. Pot ser que llogués un parell de pistolers per pelar-lo.

—I així es trobaria amb tres milions per a ell tot sol.

—Per a finançar una lluna de mel amb la seva nineta de Queens.

—Déu, quin cop! —digué Ben sacsejant el cap—. Quina història!

—Tens temps de venir fins a Queens a fer una visiteta a la xicota del Llepat?

—Intenta impedir-m’ho! —Exclamà Ben, posant-se el barret.

Ben s’espavilà per manllevar un cotxe del Daily News que ens portés a l’adreça de Mary Margaret Mulligan, que era al mig d’una filera de cases enganxades les unes amb les altres, en un carrer tranquil a prop de Jamaica Bay, no gaire lluny del camp d’aviació Floyd Bennet. La jove pèl-roja de cara pigada recordava Ben de l’entrevista anterior que li féu quan escrivia sobre l’assassinat d’Eddie Molloy. Ben li digué que jo també era un repòrter, tot afegint una lleugera tergiversació de la veritat:

—El senyor MacNeil treballa en un altre afer, també un assassinat.

—Noi! —digué Mary Margaret Mulligan, que es posà delicadament una mà al pit i començà a jugar amb el collaret de perles falses—. Deu ser molt emocionant això de ser periodista.

—La víctima de l’afer del qual m’ocupo es deia Seldes. Pot ser que conegués el seu promès. Joe Dennehy no va esmentar mai el nom de Seldes, senyoreta Mulligan?

—No crec que hagi sentit mai aquest nom abans, senyor MacNeil.

—Era un homenet petit. Prim. No gaire ben plantat. Que portava vestits vistosos.

—No —digué sacsejant el cap i amb ell la seva bonica cabellera pèl-roja.

—Ha tingut notícies del seu promès? —preguntà Ben, sempre directe al gra, ni que fos violent.

—Cap ni una.

Mary Margaret Mulligan sospirà, fent girar un xic més les seves perles d’imitació mentre de sobte les llàgrimes es formaren als seus ulls.

—Bé —vaig dir tallant la possible següent pregunta de Ben—, perdoni que l’hàgim molestada senyoreta Mulligan. Gràcies per haver-nos rebut.

—De res.

Somrigué. Eixugant-se les llàgrimes ens acompanyà fins a la porta.

Al cotxe, mentre Ben feia un tomb de cent-vuitanta graus a l’estret carrer, vaig dir:

—No sap res de res de tot això. Evidentment, Joe el Llepat no té intenció de forçar la seva porta per escapar-se amb ella i compartir la nova fortuna.

—Sí —admeté Ben malhumoradament—, la senyora és tan fotudament innocent que podria posar per un cartell de la puresa catòlica del metro.

—Està millor sense Joe el Llepat, això segur, fotudament segur —vaig dir.

Mary Margaret, vaig pensar, estàs molt millor amb perles falses que amb diamants de veritat, això també és fotudament segur.

—I ara, a on? —preguntà Ben.

—Em sembla que hauria de tenir una conversa amb el soci de Kipinski, Herschel no-sé-què.

—Siskowitz —digué Ben, que conduïa el Ford del News amb tota la perícia que es podria esperar d’un taxista de Nova York—. No en trauràs res d’aquest. Ho vaig intentar quan va desaparèixer el seu soci. Herschel és tan tancat com una cloïssa.

—Les cloïsses s’obren quan les escalfes amb vapor —vaig replicar—. Véns?

—T’hi porto. Encara treballo pel full d’escàndols del capità Patterson, saps.

Vaig baixar a la cantonada de Forty-seventh Street i Fifth Avenue. Ben submergí el Ford negre al trànsit, tallant perillosament el pas a un autobús de dos pisos de Fifth Avenue. Em trobava només a unes passes de l’arcada on Herschel Siskowitz feia rendir el seu comerç de pedres precioses. Hi tenia llogada una botigueta minúscula amb el seu nom i el de Kipinski pintats a la porta. Era molt més jove del que m’esperava; prim, pàl·lid, d’ulls suspicaços, em mirava amb l’agudesa perspicaç d’un comerciant de diamants que sabia instintivament que jo no entrava per informar-me dels preus d’un anell de compromís per a la meva promesa. Vaig endevinar per la mirada que em va fer que sospitava que jo era un bòfia, o sigui que estava preparat per ser franc amb ell i li vaig ensenyar la meva identificació d’investigador; però quan em preguntà si era investigador d’una companyia d’assegurances, li vaig dir que sí. I fou llavors que anà per feina, directament al negoci.

—La meva pòlissa em dóna dret al valor total de la pèrdua.

—Parlem d’una xifra molt gran, senyor Siskowitz.

—He pagat les quotes. Hi tinc dret. La companyia d’assegurances de vida ja ha acceptat, en principi, de pagar tot l’import sencer de la pòlissa de vida del senyor Kipinski. No entenc per què la seva companyia és tan reticent amb la pòlissa del gènere.

—Les companyies d’assegurances de vida, asseguren les persones, senyor Siskowitz. Nosaltres assegurem diamants.

El comerciant féu pestanyejar els seus ulls marrons i petits. Després esbossà un somriure ple de sornegueria.

—Que cínic que és vostè!

—Dur com els diamants —vaig replicar picant-li l’ull.

—No hi ha res d’anormal en la meva demanda —anuncià.

La nostra falsa afabilitat es fonia com la neu sota el sol.

—Bé, senyor Siskowitz…

—Perdoni. Ziskowitz. Amb Z.

—Ah! Amb Z?

Em vaig tombar i vaig mirar els noms, al revés, de la porta de vidre, i vaig llegir Ziskowitz, tot i que la z semblava una s.

—És un error fàcil de cometre —vaig dir tornant-me a girar cap al comerciant vestit de negre, arrufant les celles—. El problema és que, encara que la seva companyia d’assegurances de vida pugui pagar, en realitat no hi ha cap evidència que el seu soci sigui realment mort, sense esmentar el fet que els diamants encara no han aparegut.

Ziskowitz explotà de ràbia.

—No estic disposat a sentir cap insinuació que el meu soci i jo hem fet res il·legal.

—Ha d’entendre que hem de considerar totes les possibilitats.

—Surti de la meva botiga, senyor MacNeil! Tractaré directament amb la companyia d’assegurances d’aquest assumpte. No toleraré cap acusació.

—No l’acuso.

—Acabarà suggerint que vaig tenir alguna cosa a veure amb la desaparició del meu soci.

—Hi va tenir res a veure?

—Fora!

—Estava pensant que podria haver estat molt profitós arreglar-ho perquè robessin al soci, cobrar l’assegurança i tenir, encara, els diamants per vendre’ls aquí a la seva botigueta.

—Difamació!

—És això el que va passar, senyor Z?

—Vagi-se’n ara mateix o pitjaré el botó d’alarma i faré venir la policia.

—Me’n vaig, senyor Z.

—I no torni a venir.

—Ja veurem què faig.

—Informaré la companyia d’assegurances sobre vostè.

—Endavant —vaig fer somrient.

—La seva conducta és indignant.

Des de la porta, aguantant-la oberta, vaig estudiar els noms des del davant. Ziskowitz. Amb Z. El senyor Z és l’home a veure al 47 quan és segur, deia la curiosa nota que Gloria em portà el dia que em va contractar.

—Digui, senyor Z, ha tingut notícies de Joey Seldes últimament?

—No sé de qui em parla. Qui és el senyor Seldes? És de la companyia d’assegurances?

—No —vaig riure, sortint—, no és de cap companyia d’assegurances.

A la cantonada, vaig trucar Ben Turner des d’una cabina telefònica.

—Que ràpid. Què tenia per dir, Siskowitz? —preguntà.

—Em pensava que eres un as del periodisme, Ben.

—Què collons significa, això?

—A la teva història de l’afer Kipinski, vas dir que el seu soci es deia Siskowitz.

—Exacte.

—Equivocat. Ziskowitz. Amb Z. Ho vas llegir al revés.

—Està bé. Un error tipogràfic.

—Winchell no es ficaria mai de peus a la galleda així, Ben —vaig riure.

—A la merda, tu i Winchell —m’etzibà.

Penjà abans que li pogués dir que al negoci de Kipinski i Ziskowitz, amb z, no tot era en ordre i que tenia la forta sospita que el senyor Z del 47 estava embolicat fins als seus rínxols hassidistes en el que fos que li hagués passat al seu soci i als tres milions de dòlars de valor de les pedres precioses de les mines del rei Salomó, o d’on fos que vinguessin els diamants.

En el camí de tornada cap a l’oficina, vaig comprar un Mirror per veure si Winchell havia fet servir la meva informació sobre els nazis, però el titular d’esports m’aturà en les meves intencions. Increïblement, Babe Ruth havia acceptat un salari de 25.000 $ per jugar a l’equip de beisbol de Boston! Vaig pensar: Déu, en què s’està convertint Nova York per perdre Babe Ruth? Al paràgraf de Winchell la notícia sobre els nazis tirava flors a la bòfia per haver defensat les virtuts americanes davant dels trinxeraires que vendrien Amèrica per una cançó, especialment una de Horst Wessel. «El líder dels facinerosos feixistes, Gerhardt Mueller —rondinava Winchell—, es passarà un parell de dies a l’habitació fosca. Seria convenient perdre’n la clau».

Després, en una pàgina interior vaig trobar una notícia curteta que em tombà.