15. El blues de Trombó

Gloria Seldes va llegir el descobriment del cadàver de Joe el Llepat al diari de la tarda abans que tingués cap oportunitat per a telefonar-li. Em va trucar per dir-m ho, va fer sonar el telèfon de tal manera que gairebé va saltar de la meva taula, i em va despertar d’una inconsciència feliç cap a les tres de la tarda. Estava desconcertada i panteixava.

—Què vol dir, Harry?

—No ho sé. On ets?

—A Saks.

Me la vaig imaginar emprovant-se capells bufons i fent tornar la dependenta boja.

—Quina hora és?

—Tres quarts i cinc de tres.

—Has dinat?

—Jo no dino mai. Em vigilo la figura.

—Fantàstic. Jo dinaré i vigilaré la teva figura amb tu. Ens trobarem al costat de l’estàtua, al Rockefeller Center. Ja saps quina vull dir. El tipus despullat. Si tardo, el pots mirar i pensar en mi.

—No arribis tard, Harry!

Ben entès, vaig acabar esperant-la jo. Gairebé eren les quatre quan aparegué caminant amb parsimònia. Voltà la pista de patinatge i es dirigí cap a mi arrepenjada a la paret del damunt del cap de l’estàtua de Prometeu. Venia amb les mans buides.

—Em pensava que havies d’anar a comprar.

—M’ho he fet enviar tot.

—Això és classe de veritat. Jo compro les coses a Union Square i generalment quan surto del magatzem ho porto tot posat.

—M’hi jugo alguna cosa que és veritat!

—És veritat, perquè quan vaig a comprar-me roba nova, la que porto cau a trossos.

—Tu i Joey sou diferents en aquest aspecte. S’interessava molt per la roba i acostumava…

Va callar perquè va veure que no em venia de gust que em parlés de la seva intimitat amb Joey ni que fes comparacions. Féu un somriure i tirà la seva cabellera de color de rovell cap enrera amb un cop de cap per desfer-se del seu torbament.

—On dinem?

—Escull tu.

—Schrafft’s.

—Schrafft’s?

—Seré dolenta i em menjaré un gelat.

Vam caminar fins a Broadway on vaig pensar que seria més probable que trobéssim un Schrafft’s. S’agafà al meu braç, cosa que em féu content. La vaig mirar de reüll i la vaig veure de perfil.

—Ets una dona maleïdament bonica, Gloria.

Decantà el cap i digué:

—Ja ho sé.

Una mica irritat per la seva actitud vaig dir:

—Però tens un bon problema amb el color dels cabells. Hauries de canviar de perruquer.

Em premé el braç.

—T’agradaria rossa?

—Em sembla que m’agradaries. Sí. M’agradaries.

—Em transformaré en Jean Harlow. Rossa platí.

Al Schrafft’s va demanar un cafè.

—I el gelat? Què me’n dius d’un gelat amb fruita confitada, nata i caramel calent?

—Les rosses platí no han d’estar grasses —em va dir fent-me l’ullet.

Altre cop, com ho havia fet al Commodore, evità de parlar de l’assumpte. En lloc d’això, començà a xerrar de la Harlow i dels homes seductors que eren estrelles de cinema i de John Mack Brown, Wallace Ford i James Cagney i, amb ulls enamorats i veu extasiada de Clark Gable.

—Té unes orelles tan excitants!

—Orelles? —vaig riure—. Des de quan són excitants les orelles?

Tancà els ulls.

—Oh, agafar Clark Gable per les orelles!

Amb els ulls tancats es passà la llengua pels llavis. Després els obrí bruscament i somrigué.

—T’he escandalitzat i fet sentir incòmode.

—No. Només m’has fet pensar.

Els ulls se li empetitiren i grunyí:

—Com deia la Caputxeta Vermella: «Quines orelles més grans que tens».

Vam cridar un taxi davant del Lindy’s.

Cap a les deu, vaig dir:

—Haig de sortir d’aquí. Hi ha feina per fer. Feina per a la qual pagues, estimada.

—És terrible això que li ha passat al Dennehy aquest —s’estremí tota i es tapà amb el llençol fins al coll—. Vés amb compte, Harry.

—Sí, estimada. Pots comptar-hi.

Ens besàrem i la vaig deixar allà embolicada amb el llençol. Vaig agafar un taxi per tornar a l’oficina a canviar-me la camisa i a mirar de decidir quin era el millor lloc on començar a buscar Trombó Kelly. Naturalment vaig fer una escapada al bar de l’Onyx, i hi vaig trobar Ben Turner.

—Et fa res que t’acompanyi mentre regires la ciutat de dalt a baix en busca de Trombó? —em preguntà.

Després afegí:

—Encara no hi ha res del meu amic de l’oficina del jutge sobre les bales. Potser demà.

Ben s’esperà una mica més al bar mentre jo em canviava, després vam començar a recórrer el centre de la ciutat a la recerca de Trombó; vam escorcollar els clubs i les sales on hi pogués haver un negre que hi toqués a la banda però que no hi pogués entrar com a client pagant. Començàrem pel Roosevelt Grill, on tocava el conjunt de Bernie Cummins, però Bernie feia gairebé tant com jo que no veia Trombó.

Al Piccadilly, a Forty-fifth Street, Wingy Mannone digué que recordava haver-lo vist feia un parell de setmanes.

—Tocava en un dels locals del Carrer, després de tancar, però d’ençà de llavors no l’he tornat a veure. Ja saps què li passa amb les drogues; quan arreplega una mica d’aquest verí desapareix fins que se li acaba i està serè. Hauries d’anar a veure a Jack Denny al Biltmore. Jack buscava un trombó per a una substitució fa uns quants dies. Potser el va trobar a ell. No hi ha cap trombó millor que Kelly.

Però després que Ben i jo ens esperéssim una estona mentre cantava Ray Heatherton i es succeïen els números de ball i les novetats amb Vivian Vance, Barry DeVine i Florence i Àlvarez Jack ens digué que tampoc no l’havia vist. Ben s’anà posant nerviós poc a poc mentre els ballarins feien els moviments de costum i aviat fórem fora sense la més petita pista d’on trobar Trombó. Ben en portava força més al cap que als peus, cosa que generalment l’incitava a recitar «The Face of the Barroom Floor».

—On anem ara? —preguntà, begut, mentre fèiem una pausa a la vorera de Madison davant del Biltmore.

—Ara —vaig dir mentre enfonsava les mans dins de les meves butxaques—, agafarem el metro A.

Era lògic que Owney Madden s’hagués interessat per un lloc com el Harlem Cotton Club perquè era un personatge que havia entès instintivament la relació natural entre el bon mam i la bona música. Durant la Prohibició, Owney havia sentit parlar d’una sala de ball, a la part alta de la ciutat, a la cantonada de 142nd Street i Lenox Avenue que havien intentat convertir diverses vegades en un club. Un dels intents havia estat el del boxador Jack Johnson, que va obrir un local anomenat el Club Deluxe, amb no gaire bon resultat.

A Owney li interessava tenir, a Harlem, una sortida per a la cervesa «Madden núm. 1», i transformà el local que col·locà en el camí de l’èxit amb el nom de Cotton Club. El Cotton fou convertit en un indret on els blancs del centre de la ciutat anaven a distreure’s amb els espectacles sumptuosos fets per negres amb ballarines espaterrants, noies sensacionals que cantaven i bandes de jazz. L’orquestra de Duke Ellington hi va tenir el seu primer èxit, seguit l’any 1930 per Cab Calloway i el seu estil «hi-de-ho». Allà hi actuaren grans cantants com Ethel Waters i Lena Horne. Els espectacles els escrivien escriptors blancs, com Harold Arlen, Dorothy Fields i Jimmy McHugh, que més tard triomfaren amb èxits més importants a Broadway. En aquella època els blancs eren el públic i els negres dalt de l’escenari, però la barrera dels colors s’obrí un xic l’any 1932, i els parents de la gent de l’espectacle i els artistes negres famosos podien entrar per la porta principal tan aviat com per la de l’escenari.

La banda que presentava el Cotton mentre Ben Turner i jo hi anàvem amb el metro A, era la de Jimmy Lunceford, una orquestra amb classe. El seu nom era escrit amb lletres lluminoses en una marquesina quadrada amb una «c» enorme a la paraula «Cotton» que semblava un ham. La vorera de sota la marquesina era inundada de llum brillant. Un grup sorollós que venia del centre entrava en fila per les portes i escales amunt, entrava dins del club, de forma de ferradura, on la capacitat de gent asseguda havia estat portada als límits a base d’atapeir tauletes minúscules, de manera que els clients quedaven entatxonats, colze contra colze, en dues fileres que dominaven la pista de ball i l’escenari increïblement diminut. El decorat era luxós amb un estil primitiu: l’atmosfera exacta que els noctàmbuls blancs esperaven trobar quan venien a envilir-se a Harlem.

Ben féu un o dos tragos mentre jo buscava per tot el local algú que hagués pogut veure Trombó Kelly recentment, tot per a res, tant si m’adreçava als cambrers de la sala o als artistes darrera l’escenari. Tots coneixien el famós Trombó Kelly, però ningú no l’havia vist des de feia temps. Em vaig imaginar que potser algú de la banda Lunceford podria saber on era, però vaig haver d’esperar que descansessin cinc minuts durant un intermedi, o sigui que vaig tornar a la taula amb Ben i vaig prendre un escocès. Mentre m’esperava, vaig mantenir un ull damunt de Ben tot tement que es posaria a recitar un fragment de «The Face», però estava meravellosament embolcallat amb la música.

Quan la banda féu una interrupció per descansar cinc minuts, Lunceford vingué cap a la taula. Elegant amb el seu vestit blanc a la Cab Calloway, un anell de robins al dit petit, amb les seves dents brillants com perles en un somriure que hauria conquerit el món si la seva música no ho hagués fet, exclamà:

—Ei, Harry!

Rigué i es passà un dit pel bigotet.

—Ja veig que véns a embrutar-te una mica a Harlem aquesta nit, eh?

Érem amics d’ençà del 1934, que fou quan va tenir lloc l’estrena de la seva miraculosa orquestra de jazz al Cotton, amb l’actuació del saxo més gran que mai he vist, Willie Smith.

—Estic buscant Trombó Kelly.

—Ah, aquell petit escurçó —va dir Jimmie arrufant les celles.

Llançà un cop d’ull a Ben Turner i se sentí obligat a explicar:

—Un escurçó és un tipus que fuma maria.

—Ja ho sé —esbufegà Ben, capcinejant i amb els ulls mig tancats de l’excés de mam.

—Ben sap la solfa. Escriu per al News. Ben, et presento Jimmie Lunceford, l’immortal del jazz.

—Immortal! —rigué Lunceford—. No siguis xerraire!

—No has vist pas Trombó?

—No. Potser té una crisi.

—Em temo que en té tot l’aspecte.

—Sembla important, Harry.

—Ho és.

Lunceford hi va pensar i digué:

—Cal que busquis un individu anomenat Candyman. La fa a prop d’una parada de pollastre fregit. Cantonada 125th i Lenox. És el que li ven el que Trombó compra.

—Com el reconeixeré?

—És el que té aspecte normal. Me n’haig d’anar, Harry. Ja ens veurem.

Quan vam arribar a la parada de pollastre fregit de la cantonada de 125th i Lenox, Ben es treia la borratxera del damunt i estava afamat; ens vam cruspir un pollastre fregit a l’estil del sud, mentre que jo vigilava l’aparició d’un possible candidat a ser Candyman. Es deixà veure cap a la una, féu un parell de transaccions prop de la porta i no deixà de guaitar-nos. Olorava els polis, però quan me li vaig acostar, no s’acovardí; era un negre esquifit, d’uns trenta, em féu l’efecte, que portava un abric blau i un barret de feltre gris.

—Ve a emportar-se’m? —preguntà amb la paciència i la serenitat sublims dels que són arrestats amb freqüència.

—Busco Trombó Kelly, que és amic meu.

—Què el fa pensar que jo sé on és?

—Jimmie Lunceford m’ha dit que probablement ho sabries.

—Què tens a veure amb Lunceford?

—Som companys. Escolta, saps on és Trombó o no?

—No s’enfadi, home. Haig d’anar amb compte. Tinc la responsabilitat amb els meus clients de mantenir-me fora de la cangrí.

—És important que localitzi Trombó.

—Bé, si és tan important…

Li vaig allargar cinc dòlars.

—Val més que la teva teca no sigui equivocada.

—Aquests dies s’ha d’anar al centre de la ciutat per a trobar-lo.

—He estat a tots els locals del centre.

Candyman se’n foté:

—Aquests locals no, home.

—On és, doncs?

—A Queer Street, el carrer dels mariques. Al Village. Sap de què parlo?

—Explica-m’ho.

—Hi ha un bar a MacDougal Street. No té cap nom escrit a dalt ni res. És un bar sense nom. Per a donetes. Ho sabia que Trombó n’era un?

No ho sabia però vaig replicar:

—Que potser el fa una mala persona això?

—No, només doneta, home —rigué Candyman per sota el nas—. No sembla un doneta vostè, sembla un poli.

Enfadat vaig dir:

—Cretí! Què se te’n refot del que sóc jo?

Al metro A, camí del centre, Ben es féu un bon fart de riure.

—Trobes uns personatges de mil dimonis, Harry!