6. Xafarderies

Winchell feia la fila exacta, si un smoking fos el que tothom vesteix quan fa un sandvitx al Drug Store Hanson’s a la cantonada de Seventh Avenue i Fifty-first Street. El lloc era ple de gom a gom quan vaig entrar. Winchell era en una de les taules del fons, sol, rosegant el seu sandvitx i mirant-se el rellotge com si fes tard a una estrena de Broadway. Vaig passar fregant el taulell en forma de L, en direcció cap a les taules. S’havia format un grup de gent al voltant d’Art Tatum, que durant els entreactes pessigollejava les tecles del piano a la sala del primer pis de l’Onyx, però que, ara que la banda tocava, feia un descans per a fer un mos. Gras, alegre, negre i increïblement dotat, Tatum era gairebé cec del tot i era a punt de fer una jugada de les seves al taulell. Algú deixaria caure unes quantes monedes damunt del marbre i només pel soroll que farien ell diria quines monedes eren.

Mentre m’esmunyia cap a una de les cadires de la taula de Winchell, em llançà una d’aquelles mirades seves, mig desconfiada, mig calculadora —desconfiant sobre què anaves a intentar treure d’ell i calculant què podia treure de tu per a la seva columna.

—Harry —digué saludant-me amb el cap—, com va el negoci de perdiguer?

—És reposat —vaig dir—. Com va el negoci de les xafarderies?

—Ho pots llegir al Daily Mirror.

Deixà anar un somriure, que li vaig tornar, tot i que jo creia que era un bergant, que sempre ho havia estat i que ho seria sempre.

—Walter —vaig dir, com si no pensés que era un bergant—, eres a l’Onyx la nit que es van carregar Joey Seldes?

—Una nit sonada.

—Sí. Vas veure el que va succeir?

—Sóc un repòrter, Harry. Ho veig quasi tot.

—Dos tipus van entrar, es van acostar a Joey i el van omplir de bales. És això?

—Sí, tret del que un d’ells va dir.

—Un dels pistolers va dir alguna cosa a Joey?

—Va dir: «Se t’havia advertit que no t’acostessis al noi». I tot seguit el van pelar.

—«Se t’havia advertit que no t’acostessis al noi».

—És el que va dir.

—Louie, el bàrman de l’Onyx, diu que hi havia un noi amb Joey aquella nit. Em pregunto si era el mateix.

—No ho sabria dir. No vaig veure ningú amb Joey. Era al bar, a dues o tres persones d’ell.

—Però vas sentir el comentari de l’advertència a Joey que es mantingués lluny d’un noi?

—Vaig als bars a escoltar, Harry. És una cita exacta.

—Tens alguna idea de qui era el noi?

—No, cap, tot i que darrerament Seldes s’havia deixat veure amb una banda nova. No gaire abans que el pelessin el vaig veure al Rainbow Room. Era amb uns quants xicots joves, aquella nit. Semblaven pinxos joves, possiblement de la colla de Luciano.

—Què et fa pensar això?

—Un d’ells era germà d’un tipus de la colla de Luciano. Un pinxo anomenat Decapua. El noi no hi està relacionat. Em sembla que el seu germà procurava mantenir-lo fora de les colles, tot i que he sentit dir que el noi és un d’aquests xicots eixerits que hi voldrien entrar. Sigui com sigui, es divertien a base de fer passar una mala estona a un dels ordenances.

—Per què ho feien?

—Jo sortia i no hi vaig parar gaire atenció. No era precisament una notícia, saps? Em sembla que el maître d’hôtel hi intervingué i els va fotre fora. Digues, quina una en portes de cap? Per què aquest interès per Seldes?

—Walter, què tal si fem un petit quid pro quo?

—Harry! No sabia que fossis un erudit de llatí!

—Sóc un producte d’una bona educació catòlica. Què et sembla? Em dónes una mica d’informació i jo et proporciono un tema.

—Haig de sentir el teu quid abans de deixar-te anar cap quo.

—Encara trempes pels nazis?

—Odio aquests fills de puta babosos amb passió, ja ho saps.

—Els polis n’han apallissat una colla aquesta tarda davant de la Biblioteca. Pots telefonar a la Central i ten donaran els detalls. Ara el meu quo. A l’Onyx, la nit que van liquidar Joey va preguntar per mi?

—A mi no, en tot cas. No vaig sentir tot el que van dir. Potser va preguntar per tu. Jo no ho sé —va replicar Winchell arronsant les espatlles. Després somrigué—. Així que s’han endut una bona allisada, eh?

D’ençà de 1933 Walter anomenava els nazis «ratzis» als seus articles.

—La seva sang ha corregut per les clavegueres.

—És d’on vénen. Són rates de clavegueres, tots.

—El meu quo té una segona part, Walter —vaig dir somrient.

—Pregunta, vinga —sospirà.

—El cop dels diamants Kipinski.

—Això és teca vella.

—Van ser xicots de Madden?

—A un el van pelar, un altre ha desaparegut. Hi ha qui fa la suma i va a parar a l’afer Kipinski.

—Tu, per exemple?

—Pot ser.

—He sentit dir que els dos bandarres involucrats, Joe el Llepat i l’altre…

—Eddie Molloy.

—… potser treballaven pel seu compte.

—Un joc perillós si Joey ho descobria.

—Potser Owney ho va descobrir i els ha fet passar per la pedra.

—Owney era al Sud.

—Però té un braç molt llarg.

—Pot ser.

—Però no has sentit res en aquest sentit?

—No.

—Gràcies, Walter.

—Quina relació té això amb Seldes?

—Qui a dit que tingués cap relació amb Seldes?

—En té tot l’aspecte.

—Heus aquí perquè ets un fotut columnista de xafarderies fresques i sagnants. Tens un talent especial per a fer que dos i dos sumin cinc.

Els ulls blaus de Winchell es van il·luminar de plaer.

—Què et semblaria si escrivís alguna cosa a la columna així: «Un dels famosos detectius privats de Gotham creu que l’assassinat d’un perdulari i un robatori recent de diamants tenen un denominador comú»? —digué fent un somriure sorneguer mentre picava a terra amb el taló com un músic de jazz—. Què et semblaria?

—Em semblaria un error, Walter. Com la major part de la teca de la teva columna.

Winchell rigué.

—De veritat. No et preocupis. No escriuré res. Gràcies per la història dels ratzis.

—De res. Adéu.

—Harry! —cridà mentre m’allunyava cap a la porta—, un petit consell! No perdonis mai un enemic ni oblidis mai un amic!

—Tu, quin ets dels dos, Walter? —vaig preguntar.

Picant l’ullet va fer:

—Endevina-ho.

Fora, malgrat el temps glaçat, vaig decidir d’arribar-me a peu fins l’edifici RCA per tal d’investigar l’incident del qual Winchell havia estat testimoni, entre Seldes i l’ordenança del Rainbow Room. Vaig pensar que l’exercici m’aniria bé i que potser el vent em trauria la bravada de Winchell del nas.

Abans em vaig aturar a l’Onyx per veure si algú m’havia deixat cap encàrrec al bar. No n’hi havia cap, però Ben Turner hi era sostenint un escocès i llançant mirades amoroses a un parell de xicotes en una taula prop del piano. El seu interès per les dones s’acabà així que em veié entrar.

—Ets un home de costums fastigosament previsibles, Harry.

—Qui et porta fins aquí, Ben?

—Pensava en la teva visita a la meva oficina i l’afer Kipinski. Fa prou que et conec per saber que vas darrera d’alguna cosa que podria representar una història per a mi i el meu diari.

—Sóc molt lluny de res que es pugui publicar, Ben. Potser no es podrà publicar mai.

Amb un somriure forçat replicà:

—Suposo que si no et perdo de vista, no podràs passar la història a Winchell.

—Per cert, l’acabo de veure. Al Hanson’s.

—Com et pots deixar veure en públic amb aquest traficant de xafarderies?

—Oh, a vegades és útil. Ja saps què passa amb els periodistes, Ben. No saps mai quan et pot valer la pena ser amb un d’ells. A més, vas ser tu qui em va dir que Winchell tindria la informació de les activitats d’Owney Madden.

—La tenia?

—No.

—I doncs què?

—Ara me n’anava al Rainbow Room. Vols venir?

—Hi deixen entrar jueus?

—Gira’t el coll de la camisa i els diré que ets el meu sacerdot.

Ben es deixà lliscar del tamboret i es fregà les mans.

—Haig de dir que vosaltres els perdiguers privats sabeu viure. El Rainbow Room! Alta societat!

—Sento desil·lusionar-te, Ben, però anem a la cuina.