14. Necrologia

No hi ha cap tortura enginyada per l’home que es pugui comparar amb el turment espantós de tenir una cançó al cap i no poder-ne recordar el títol. La que era present a la meva ment i que vaig xiular al llarg de tot Fifty-sixth Street la vaig identificar com un número de Gershwin dels anys vint, una de les seves tonades de show hàbilment sincopades, tot i que se m’escapava de quin show i quin títol tenia. Fins que no vaig entrar d’una revolada a l’Onyx i vaig xiular la tonada a Art Tatum no em vaig adonar de com la música es pot apoderar de tu i atiar les coses que realment et preocupen.

—Això és de Tip Toes —afirmà Tatum.

Les seves mans van córrer cap al teclat per fer una interpretació seva de la cançó, que em va dir que es deia «Looking for a Boy», a la recerca d’un noi.

Quan Tatum acabà, vaig fer un senyal a Louie perquè portés una cervesa per a l’erudit pianista que havia posat fi al meu turment. Tatum era un gran bevedor de cervesa. De fet, mai no he conegut ningú que pogués engolir tanta beguda com ell. Mentre m’allunyava del piano vaig començar a xiular la tonada altre cop.

—Deus estar fotudament content, Harry —rigué Tatum—. La gent xiula per dues raons. O perquè estan contents o perquè estan espantats, i jo mai no t’he vist espantat, Harry.

Encara xiulava «Looking for a Boy» quan vaig obrir la porta de la meva oficina i vaig entrar-hi. Vaig sentir una irritació momentània pel desgavell ocasionat pel xicot dels encàrrecs de Madden, però estava terriblement cansat i massa frustrat per la visió per fer res que impliqués endreçar el desordre. Em vaig deixar caure damunt del sofà, em vaig posar les mans al clatell i vaig començar a contemplar els llums que centellejaven i les ombres del sostre, tot esperant que em vindria una flamarada d’inspiració, com una d’aquelles bombetes de damunt del cap d’un personatge de còmics quan té una idea.

En veure que la inspiració m’ignorava, vaig posar la mà a la butxaca de l’abric i en vaig treure aquella nota curiosa, escrita a mà, que Gloria havia trobat en una butxaca de Joey. Aquells gargots infantils encara no m’havien ajudat gaire. Creia que sabia qui era el senyor Z del 47 i que Joey tenia algun tipus de caixa que només es podia obrir amb aquella combinació apuntada d’una manera tan maldestra. La resta era tan misteriosa com sempre. El nom d’home: Kenny Lambda. No era exactament un nom que anés bé al xicot italià que era amb Joey aquella nit i que Louie va descriure, ni al que Winchell havia vist al Rainbow Room. És el número 123 a la cantonada no tenia sentit. Com tampoc no en tenia: A la cantonada al darrera hi ha el suspens més ric de la ciutat. Estava segur que tot plegat tenia relació amb els diamants Kipinski.

Vaig posar la imaginació en funcionament amb els diamants, em vaig preguntar què en faria si en tingués per valor de tres milions, on els posaria.

—En una caixa de cabals —vaig dir en veu alta.

Em preguntava com hauria de ser de gran una caixa per a tres milions en pedres. No gaire gran. Owney Madden tenia raó. Els jueus del barri dels diamants tenien fama de passejar-se amb milions en pedres a la butxaca de l’americana.

Em vaig dir que era possible que els diamants no haguessin sortit mai de la botigueta on Herschel Ziskowitz tenia el negoci, però finalment vaig decidir que no era lògic, perquè el senyor Z no m’havia fet pas l’efecte d’un home que tenia les pedres amagades per vendre-les quan l’afer s’hagués refredat, quan fos segur de tornar-les a posar al mercat.

Quan sigui segur!

Excitat, vaig tornar a ficar la mà a la butxaca de l’abric i en vaig treure el missatge de Joey del qual vaig llegir les tres darreres paraules: quan sigui segur. Llavors vaig entendre que Ziskowitz no tenia els diamants. Joey, o qui fos que els tingués, l’havia de visitar, només quan fos segur. Segur per què? Per a vendre’ls altre cop al senyor Z, segons totes les probabilitats.

Vaig desar la nota altre cop, satisfet d’haver pensat en tot allò.

No és estrany, vaig pensar rient per sota el nas, que el senyor Z estigui tan ansiós per cobrar l’assegurança de la mercaderia desapareguda. Havia de saber que Joey Seldes era mort i que probablement no tornaria a veure els diamants mai més, si aquest havia estat el pla des del començament. Vaig mirar les ombres del sostre tot parpellejant un parell de vegades i vaig esclatar a riure.

—Merda! Una jugada folla! Hàbil, audaç i folla.

Vaig tancar els ulls una estona, els vaig tornar a obrir i vaig mirar enlaire. Em vaig preguntar en veu alta:

—Com un tifa com Joey Seldes ha pogut combinar un cop com aquest?

Em vaig aixecar i vaig anar cap a la meva taula que vaig començar a endreçar distretament, mentre la imatge absurda de Joey Seldes com un criminal genial m’esbalaïa. Un cop més em vaig trobar xiulant «Looking for a Boy», amb una mofa i una ironia sincopades.

La meva oficina era raonablement ben reconstruïda quan vaig decidir de deixar-me caure altre cop damunt del sofà per dormir un xic. Vaig apagar el llum i em vaig estirar en la foscor, escoltant vagament la música gairebé imperceptible de l’Onyx quatre pisos avall, el trànsit de Fifty-second Street i el brunzir general de la ciutat.

Ajagut al canapè, vaig repassar silenciosament on em portava aquell cas amb el que jo sabia. Començava, em vaig dir, amb Joey Seldes sempre amb la intenció d’esdevenir un peix gros. Un gorrer de la banda de Madden. Mai un tipus amb un futur prometedor. No gaire més que un xicot de fer encàrrecs: «Ep, Joey, belluga’t; un cafè i pastís… Ep, Seldes, un parell de pastramis de can Lindy’s… Ep, Joey, un paquet de Spud mentolat per a Owney».

Per a la colla, Joey era un cretí, algú davant de qui es xerrava sense fer-ne cas, com davant d’un quadre si no se sabés que els quadres tenen orelles. Un dia Joey va sentir per casualitat Molloy y Dennehy ordir un treball pel seu compte. Perillós si Owney ho descobria. Una mica d’informació que podia fer servir per fer-se incloure a l’acció. Els dos pinxos entabanen Joey a base de donar-li alguna cosa per a fer en el pla. Joey sent que Molloy és un tipus que porta la traïció al cor. Joey adverteix Joe el Llepat que Molloy pensa suprimir-lo una vegada el cop sigui fet. O viceversa. Els dos gàngsters rapten Shmuel Kipinski, el maten i agafen els diamants. El seu pla és de fer un tracte de revenda amb el senyor Z. Joey pot haver tingut aquest paper, establir el negoci amb el senyor Z. Gairebé tot surt com ho havien planejat. Després el cadàver de Molloy apareix a Coney Island. Dennehy també traeix Joey i li envia un parell de pistolers a sou per liquidar-lo aquella nit a l’Onyx.

Mentre encenia un Lucky i en mirava la punta encesa en la foscor, em vaig dir a mi mateix que era absolutament versemblant. Podia haver anat així.

Gradualment, les peces que vaig forçar a encaixar per fer el trencaclosques es van desencaixar. Si Joey només havia estat un zero a l’esquerra en l’afer, per què era aparentment ell el qui s’havia trobat amb els diamants amagats en una caixa forta, la combinació de la qual havia intentat disfressar en el seu patètic i curt missatge?

Per què va esperar tant Joe el Llepat per a desempallegar-se de Joey? Com era que no havien contactat mai amb el senyor Z? On era Joe el Llepa?

I qui era el noi del qual s’havia fet amic?

D’on sortia?

Estava embolicat en el rapte i l’assassinat de Kipinski?

I encara n’hi havia més:

On dimoni era la caixa forta de Joey?

Qui rediantre era Kenny Lambda?

On eren els diamants Kipinski?

On era Kipinski?

On era Joe el Llepat?

Com era que Owney Madden tornava a ser a la ciutat?

A quin racó de Nova York era Trombó Kelly quan era tan urgent que parlés amb ell?

Em vaig llevar i vaig baixar a l’Onyx a deixar que la música ofegués totes les preguntes per a les quals no tenia resposta. Era tard. En realitat, era aviat, de matinada, i el local havia de tancar perquè algú pogués encendre tots els llums, escombrar i emportar-se les ampolles buides. Les darreres tonades eren dolces, el jazz lliure. Un grapat de músics del 3 Deuces havien vingut a escoltar. Johnny Mercer, un xicot jove amb molt de talent per a les lletres i les melodies, era assegut en una cadira repenjada a la paret que semblava a punt de trencar-se. Jack Robbins, l’editor que tothom anomenava Míster Música també hi era. Lou Levy, l’empresari de talents xarrupava la darrera copa. La concurrència era molt distesa i jo sabia que no faltava gaire perquè algú digués: «Anem a fer un ocell amb cordills», pollastre amb spaghetti en argot, i després una visita al local de Dickie Wells d’East 136th Street, un dels llocs preferits dels assidus de l’Onyx per a les jam-sessions de fora d’hora.

Darrera el taulell, Louie, que semblava que no es mogués mai d’allà, passava un drap per damunt de la caoba i esperava amb candeletes el moment de tancar.

—Un dia dur, Lou? —vaig preguntar-li, recolzat en el meu lloc habitual amb un escocès a la mà.

—No més que de costum. Fa pinta d’estar especialment fotut, Harry.

—Ho fa el lloc això, Louie.

—Jo i un parell de xicots anem a la casa de barrets d’aquí al davant, la nostra preferida. Vingui amb nosaltres.

—No. No estic d’humor.

Louie arrufà les celles.

—Deixi’m endevinar: un cop de tristor per la vídua negra?

—No em fotis sermons, Louie, si et plau. És tard.

—Ep, jo no faig sermons. Ara no se m’ho prengui malament, Harry, però em sembla que la Seldes només l’ha llogat perquè feia molt de temps que no tenia ningú al llit amb regularitat.

Vaig gemegar:

—Quina ment més bruta que tens, Louie.

—És l’únic que tinc.

—Bé, doncs la cagues amb Gloria. No és tan dolenta com et penses.

—Potser sí, Harry.

—Creus que sóc un enze? Vinga, digues-ho. Sempre has pogut parlar-me amb franquesa, Louie.

—No tinc res més a dir. Tots hem de dormir en el llit que ens fem nosaltres mateixos.

—No és això la veritat, Louie?

—Ho vaig llegir de Winchell un cop —va dir esclafint a riure.

Després es posà a cridar per tot el club:

—És hora de tancar!

—Qui vol fer un ocell amb cordills? —digué una veu del darrera de la sala.

En d’altres circumstàncies, la temptació hauria estat irresistible, però estava mort de cansament i tenia el cap massa ple de preguntes que me’l burxaven per a fer gràcia a ningú a Harlem, o sigui que vaig escalar els quatre pisos i em vaig posar a clapar.

Cap a les sis, Ben Turner em despertà d’un son profund amb una telefonada des del seu despatx del News. El planyia per haver d’estar pencant de nit al diari mentre altres feien música.

—Estàs despert? —preguntà.

—Ara, sí.

—Bé, perquè seré davant de la teva porta amb el cotxe d’aquí deu minuts.

—Què passa Ben? —ara sí que estava despert.

—Han trobat Joe el Llepat.

M’havia aixecat i agafava l’abric.

—On?

—Surava a l’East River, per allà al moll Con Ed, a l’entrada de Forty Street.

—Ens trobarem allà.

—Ja t’ho he dit, Harry. Tinc cotxe. Et recullo davant de l’Onyx d’aquí deu minuts.

—Ben, han trobat…

—Cap diamant, Harry.

Van saber que es tractava de Joe el Llepat gràcies a una etiqueta cosida al folre de la seva jaqueta que duia el seu nom brodat. Sense això, una identificació ràpida del cos hauria estat impossible. Setmanes a l’aigua l’havien fet difícil de reconèixer. Van saber que hi havia estat setmanes per un exemplar del Daily News plegat i estovat que tenia a la butxaca. Només se’n podien llegir trossos, però un era la data: 27 de desembre de 1934.

—Això engega la meva teoria a fer punyetes —vaig murmurar a Ben.

Ens quedàrem enrera amb un grup de repòrters i fotògrafs per facilitar als polis tan com fos possible la manipulació d’un cadàver inflat i afeixugat per una estada de sis setmanes dins de l’aigua.

Ben va suggerir:

—Podia haver ordenat que liquidessin Seldes i haver tingut aquest cop de mala sort després de llogar els pistolers.

—No. El van haver de pelar la mateixa nit que Molloy va rebre a Coney.

Ben brandà el cap i admeté que tenia sentit.

—Suposes que ho va fer Joey això?

La pregunta hauria estat ridícula una mica abans.

—Potser sí —vaig assentir.

Ben em deixà sol un parell de minuts per fer de repòrter i es reuní amb els altres de la seva raça per fer unes quantes preguntes a un sergent d’una comissaria del centre que no vaig reconèixer. Al cap de poc, Ben se’m tornà a acostar, a poc a poc, fullejant el seu petit bloc de notes i fent-se lliscar un tros de llapis rosegat sota el barret, a sobre de l’orella dreta.

—Sembla que li van disparar, però això només ho pot confirmar el jutge. De tota manera hi ha un forat a la seva jaqueta que sembla de bala.

—No miraran de comparar la bala de Joey amb la que van treure a Molloy?

Ben abaixà la veu amb un aire conspirador.

—No he volgut fer aquesta pregunta davant de tots aquests altres periodistes, Harry. Però després, aquest matí, telefonaré a un tipus que conec a l’oficina del jutge i li ho preguntaré. Així m’ho dirà en exclusiva, entens?

—Pregunta-li si les bales poden haver sortit d’un colt del 45.

Mitja hora més tard, assegut en una taula del Sandwitch Man, aguantant-me el cap amb les mans al mentó, mirava al buit mentre Ben feia la seva música bevent-se un cafè. Darrera els vidres, naixia un dia d’un groc apagat i la gent, cada cop en nombres més grans, s’afanyaven cap a la feina, almenys els afortunats que en tenien. Per a Ben, allò hauria hagut de ser el final del dia, però jo sabia que el fet de trobar Joe el Llepat a l’East River significava que ell hauria d’anar fins a Queens, a fer una tercera i darrera entrevista a una mossa anomenada Mary Margaret Mulligan, per a qui aquest dia esdevindria inoblidable per sempre més. Ningú no ho havia de llegir als diaris per a saber com s’havia sentit Mary Margaret Mulligan en assabentar-se que el seu promès havia estat menjar de peixos durant sis setmanes, però Ben ho inclouria en la història que escriuria per al diari de l’endemà, perquè Mary Margaret Mulligan havia format part de la vida de Joe el Llepat, encara que hagués estat poc, o superficialment, o innocentment. No tenia ni idea de si Ben pensava en la noia o no quan xarrupava el cafè amb gust d’aiguarràs, però feia molt de temps que el coneixia i m’hi hauria jugat pela llarga que sí si m’haguessin demanat que apostés res en què pensava.

—I ara què faràs? —em preguntà finalment.

—Només hi ha una cosa per fer. Trobar Trombó Kelly i esperar que em pugui posar sobre la pista del xicot amb qui Joey es deixava veure.

—Encara té relació amb els diamants Kipinski?

—No ho sé. Potser tenies raó des del començament. Potser pel que fa a Joe el Llepat i a Molloy no fou més que un ajust de comptes i prou. No em sorprendria que Herschel Ziskowitz —amb Z— tingués el cadàver del seu soci entaforat sota el taulell i els diamants amagats a la butxaca de l’americana.

—Et puc garantir que no hi ha cap cadàver a la botigueta del senyor Z perquè la bòfia hi va fer un registre professional de veritat. El teu company Grady n’estava al càrrec.

—No sabia que s’havia ocupat del cas Kipinski.

—Només el primer dia, em sembla. Després se n’encarregà un altre inspector per una raó o altra.

—Aquest fill de puta m’ha estat seguint.

—Per què collons?

—Qui sap? Tot el que sé és que era per allà l’altra nit —l’última nit— quan vaig sortir de casa de la Gloria.

Ben mirà de reüll i mogué les celles ràpidament com Groucho Marx.

—Digues, hi comença a haver alguna cosa entre tu i ella?

No vaig contestar perquè no ho sabia.

—Bé, no em sorprèn. És una femella sensacional —digué Ben.

—Ha estat sola, com ja et pots imaginar.

—Una dona com aquesta no ho hauria d’estar mai, de sola. Si mai hi està i tu estàs ocupat, fes-me un truc, company.

—Ep! Gloria Seldes no és kosher.

—Dimoni, ni jo tampoc. D’ençà que vaig marxar d’Avenue A.

—Et tindré en compte si mai necessito un suplent.

—No ho faràs, Harry. Te la prens seriosament.

—Què ets tu? Una mena de fakir? Ho veus tot, ho dius tot?

—Jo hi entenc d’aquestes coses. Reconec els senyals.

—Quin senyals?

—Tu, et desfàs de la teva fredor habitual, del teu desinterès glacial quan treballes en un cas. T’estàs apassionant amb aquest afer, Harry. No es veu gaire sovint. Gairebé em fa creure que un dia algú podria arribar a conèixer-te íntimament.

—Merda! Escolteu el doctor Freud! Em pensava que eres un repòrter criminal i no un conseller d’afers del cor.

Els ulls de Ben espurnejaren.

—Un cop vaig escriure una columna sobre això. Vaig haver de substituir el que ho feia mentre era de vacances. Prefereixo treure cada dia un mort de l’East River que escriure aquestes collonades.

Vaig posar mig dòlar damunt del taulell per pagar els esmorzars, vaig sortir de ca l’afartapobres amb Ben i, aturats a la cantonada vam mirar, a l’alba que apuntava, l’alt, resplendent i impressionant edifici del News. De sobte em vaig sentir maleïdament bé de ser a Nova York i ser amics amb el millor periodista criminalista del negoci, i ser qui era i el que era, fins i tot si havia anat a parar a la casella de sortida de nou en aquell misteri exasperant de qui havia mort un no ningú anomenat Joey Seldes, que estava resultant ser el personatge més sorprenent i interessant que mai havia conegut.

—Truca’m quan tinguis notícies del teu amic de l’oficina del jutge —vaig dir donant una manotada a l’esquena de Ben.

—Ho faré, Harry.

Vaig pujar a un tramvia en marxa que em va portar a través de Forty-second a un Broadway més mort que Joe el Llepat aquella matinada clara i gèlida de febrer.