16. El carrer dels mariques

Vaig pensar que el que fessin dues persones al llit, no era cosa meva. A més, el fet de descobrir que Trombó Kelly era un doneta no fou exactament una sorpresa. Molts músics ho eren. Jo ho sabia. Tothom ho sabia. Si ser doneta tenia res de dolent per a la música, jo no sabia què era. A mi em semblava que si ser-ho tenia alguna cosa a veure amb fer música, era quelcom de molt positiu. Em feia l’efecte que has de posar l’ànima per fer música, i també el dolor i el sofriment. Els mariques que havia conegut jo en tenien prou d’ambdós per a fer una gran quantitat de bona música.

Ben i jo baixàrem del metro a la cantonada de Fourth Street i Sixth Avenue i caminàrem una illa de cases fins a MacDougal. Era el barri de Ben. Vivia a l’altre cantó de Washington Square, unes quantes illes més enllà. Em va dir que li semblava que sabia on era aquell antre sense nom.

—Hi he passat pel davant un parell de cops, però em pensava que no era obert. Sempre semblava tancat. A més, quan sóc tan a prop de casa i necessito fer un trago, el faig a casa.

Vam tombar MacDougal en direcció a Bleecker i passàrem per davant del Provincetown Playhouse, tristament fosc a causa dels mals temps. Havia estat un molt bon lloc per anar a veure-hi espectacles. Semblava que el Provincetown Playhouse havia de ser a Provincetown, i de fet hi fou fins al 1916. Aquell any, però, el traslladaren al 133 de MacDougal, allà on hi havia hagut magatzems, un estable i una empresa embotelladora. Mentre hi passàvem, vaig esperar que els temps millorarien aviat perquè llocs com el Provincetown poguessin obrir de nou.

Unes passes més enllà, Ben Turner assenyalà amb el dit una porta de fusta estranya i digué:

—Em sembla que és aquí.

Vaig examinar la senzilla porta pintada de color marró.

—Bé, no hi ha cap nom.

Ben engrapà la balda, empenyé i la porta sobrí. A dins hi vam trobar una sala estreta i llarga amb un taulell de caoba en un costat, i a l’altre unes taules petites amb tovalles de quadres vermells i blancs. Hi havia unes quantes tènues bombetes nues al centre del sostre. Al fons, una placa vermella bruta indicava l’entrada del lavabo d’homes. Un núvol de fum de cigarrets ho omplia tot. Al llarg del taulell gairebé desert, hi havia uns tamborets deixats. Només n’hi havia dos d’ocupats, al final de tot, per dos homes joves i prims que semblaven dues ombres a causa de la poca llum i el fum; ens van mirar, a Ben i a mi, quan vam entrar; ens van estudiar un moment, després es tornaren a girar l’un cap a l’altre i reprengueren la conversa en veu baixa.

Un home ros jove, de darrera el taulell vingué fins a l’extrem on érem nosaltres.

—Els puc ajudar?

—Aquest és el bar que en diuen el bar sense nom?

—Hi ha gent que sí —contestà—. És tard. Estem a punt de tancar.

—Estic buscant un tipus.

L’home arrugà la cara, divertit.

—I bé?

—Un tipus esprimatxat, molt simpàtic, que es diu Trombó Kelly.

—Tinc raó si suposo que vostè és un oficial de policia? —preguntà.

Era a punt de dir-li que no n’havia de fer res del que jo era, però vaig veure que Trombó sortia del lavabo d’homes.

—És igual. Ja el veig —vaig dir mentre creuava la sala amb un parell de gambades, seguit de Ben.

—Ep! Trombó! Sóc Harry MacNeil! T’he buscat per tota la ciutat!

Em vaig adonar que estava carregat.

Somrigué balancejant-se una mica i saludà Ben amb un cop de cap quan l’hi vaig presentar. Ens vam asseure en una de les taules.

Trombó Kelly m’allargà el seu cigarret de marihuana.

—Fes una pipada d’això, Harry, i tu i jo xerrarem dels vells temps, eh?

Jo preferia de llarg el mam que la marihuana, però vaig agafar el petit cigarret marró i vaig aspirar el fum dolç i aspre i vaig aguantar-lo als pulmons una estoneta per deixar-lo treballar. Ben, cortesament, no acceptà. Trombó m’havia ensenyat a fumar feia anys, quan encara era a la policia i em deixava caure als locals de Forty-ninth Street, abans que els enderroquessin per fer lloc al Rockefeller Center. Kelly havia tocat el trombó en un dels cataus i després s’emportà el seu talent al Fifty-second amb tots els altres. Trombó era realment un negre, tot i que tenia aspecte de blanc i passava per blanc a les bandes abans que esdevingués respectable de tenir bandes de negres als locals del centre. El seu cognom, Kelly, feia anar de bòlit a molta gent. El seu pare era un irlandès que havia deixat la dona quan va saber que la torbadora bellesa negra com el carbó estava prenyada i no volia avortar.

Vaig deixar que la marihuana de Trombó em fes el seu fet un o dos minuts abans d’entrar em matèria.

—Pops Whiteman em va dir que em podries dir alguna cosa de Joey Seldes.

—Què vols saber? —somrigué.

—Em pots engegar a fer punyetes si és massa personal.

—No hi ha res massa personal entre amics, Harry.

—Pops em va dir que fa unes setmanes us va veure a tu i a Joey Seldes al Cotton.

—Sí. Jo hi era. Joey hi era. Tocava bé, Harry, m’hauries d’haver sentit.

—Pops diu que tu i Joey vau tenir una conversa.

—Sí que la vam tenir.

—I que hi havia un xicot amb Joey.

Trombó féu una pipada llarga del seu cigarret de marihuana, la coïssor del fum l’ofegà una mica, però el guardà als pulmons, i després l’exhalà amb un alleujament visible i un gran plaer.

—Un xicot?

—Un xicot de pell bruna probablement.

—Ah, aquella bellesa! Sí, era un xicot molt maco. Em va agradar molt.

—Saps com es diu?

—Deixa-m’hi pensar un moment. Ara no em ve al cap. Però recordo haver-lo vist. Un noi realment maco. Vaig envejar molt Joey d’estar amb aquell xicot. No crec que jo li interessés gaire a ell. Suposo que no sóc el seu tipus, un negre. Un cop vaig conèixer un noi com ell, al sud. Un xicot del sud. Li agradava molt, jo. Clar que jo era molt més jove aleshores, però aquell xicot i jo vam passar unes bones estones plegats. No li feia res que jo fos negre mentre tingués el que volia, si entens el que vull dir.

—I del xicot amb qui era Joey?

—No puc recordar el seu nom, Harry. Potser Joey no me’l va arribar a dir. Oh, era un noi molt bell i sens dubte que no m’hauria fet res de conèixer-lo aquell noi. No senyor.

—De què parlàveu Joey i tu aquella nit?

—Ah, de res important.

—Podria ser important per a mi, Trombó.

—Bé, Joey volia impressionar el seu amic, saps?

—Impressionar-lo, com?

—Arreglant-ho perquè el noi pogués provar una mica de droga.

—Joey volia comprar droga per al xicot?

—Sí. Van dir que anaven a una festa o no sé què. El que se’n podria dir una orgia. El noi volia portar-hi alguna cosa bona, i Joey li va dir que sabia on trobar-ne.

—Els en vas proporcionar.

Trombó sonrigué.

—I tant que sí, i em van quedar molt agraïts.

—I per casualitat no et van dir on era aquesta festa? Aquesta orgia?

Trombó féu una rialleta ximple, fumà, exhalà i rigué novament.

—A l’única festa que anaven, aquell parell, era una festa d’ells dos.

—No hi va haver cap festa?

—Oh, i tant que n’hi va haver una. De dos.

—S’anaven a drogar tots dos junts?

—Per començar.

En aquell moment Ben Turner esclatà d’impaciència.

—Harry! No ho entens? Joey i el seu xicot eren un parell de donetes.

Trombó rigué.

—I tant si ho eren!

Incrèdul, vaig sacsejar el cap.

—Joey Seldes? Un doneta?

Trombó féu petar la llengua.

—Això que en diuen un bisexual.

Ben tornà a agafar la paraula:

—Estàs segur que era això el que hi havia entre Joey i el noi que l’acompanyava al Cotton Club?

—Quan s’és del mateix gremi, es coneix —replicà Trombó amb to d’entès.

Ben i jo ens miràrem com si no entenguéssim res un moment.

—Aquesta és molt forta —vaig dir finalment—. Mai no ho hauria dit de Joey. Mai de la vida. Amb una dona com la que tenia?

Irombó donà un cop damunt la taula i esclatà a riure fort.

—Merda, Harry, d’on surts ara? Qui diu que un tipus no pugui ser marieta i estar casat?

—No ho diu ningú, suposo, Trombó.

—A vegades ets com un nen, Harry.

—Digues, Trombó, quan estaràs serè i tornaràs a la feina, a l’instrument?

—Aviat, Harry, aviat, però encara haig d’oblidar una mica més.

—Oblidar? —preguntà Ben.

—Sí. Cada dos per tres oblido que no sóc blanc i llavors algú m’ho recorda; així que faig unes vacances per esborrar tot el que sé de mi mateix, llevat que sóc un negre doneta a qui agrada la droga. Ho pesques?

—Ho pesco —vaig contestar.

—Ho pesco —repetí Ben.

—Vito —murmurà Trombó.

—Què dius? —vaig fer.

—El nom del noi és Vito.

—Vito —digué Ben i em mirà—. Sona adequat per a un noi d’aspecte llatí.

—Joey no va esmentar el cognom?

—Potser sí. No ho sabria dir.

—Pot ser Dacapua? —vaig preguntar.

Ben em féu una mirada de sorpresa. Li vaig explicar el que m’havia dit Winchell d’un noi que es deia així que volia entrar com fos a la banda de Luciano però que el seu germà s’hi oposava.

—Podria dir-se Vito Dacapua, Trombó?

Només li quedava una punta esquifida del seu cigarret que agafava amb l’índex i el polze, i feia pipades seguides amb l’esperança d’aprofitar fins al darrer fil de fum de marihuana.

—Jo només sé que es deia Vito —digué exhalant.

Mirà un moment el seu bocinet de paper marró espellifat, sense herba. Féu un sospir profund.

—Això s’ha acabat. No tinc herba ni calés.

Em mirà amb ulls tristos.

—Em pots deixar un bitllet per a poder llogar un llit a la pensió de la cantonada, Harry?

Vaig estirar el braç i vaig prémer l’espatlla ossuda de Trombó Kelly.

—Tinc un sofà a casa. Hi pots dormir aquesta nit. Al matí, esmorzes i te’n vas al YMCA a fer-te una dutxa i després tornaràs a tocar el teu trombó. D’acord?

Sacsejà el cap i començà a sanglotar.

—No puc, Harry. L’he empenyorat per comprar l’herba i la droga.

Unes llàgrimes grosses li relliscaren per les galtes xuclades.

—Era droga bona, Harry, però ja l’he feta servir tota i aquest era el meu últim cigarret i ja no tinc el trombó. Aquesta és la veritat de l’evangeli de Déu sobre mi, Harry.

—El recuperarem demà el teu trombó, home. Vinga.

Amb Trombó que caminava insegur entre nosaltres, Ben i jo anàrem fins a Sixth Avenue, on vaig aturar un taxi.

—On dormiràs tu si li deixes el sofà, Harry? —preguntà Ben, mentre m’ajudava a carregar Trombó dins del cotxe.

—Tinc un terra —vaig dir—. Puja. Et podem deixar.

—Puc caminar. Estalvia’t els diners i dóna’ls a ell.

Vaig pujar al taxi però vaig aguantar la porta oberta un moment per dir-li a Ben:

—Aquest és un dels grans trombons de tots els temps, Ben. El mínim que puc fer per un home que toca el trombó així és deixar-li el sofà, no?