18. Les llàgrimes de la vídua

Molt divertit. Només que no em feia gràcia. Mai no havia vist res d’humorístic en passar per una tanoca, que era com em considerava mentre m’esperava a l’andana del metro que n’arribés un que em tornaria a portar a la part alta de la ciutat. El pensament que em rondava pel cap era que Gloria Seldes m’havia dit almenys una mentida: que no tenia ni idea que Joey es passejava en companyia d’un italià de bon veure. Si m’havia dit una mentida, era força possible que me n’hagués dit sobre altres coses.

Era tard quan vaig arribar a casa seva i vaig trobar que la porta era tancada; ningú no va contestar quan vaig tocar el timbre, per tant em vaig fer a la idea d’esperar-me. Em vaig instal·lar a les escales que donaven just al davant de la porta del seu apartament. La porta del carrer de l’edifici em quedava a l’esquena, un pis per sota meu, o sigui que jo no la podria veure quan entrés al vestíbul, però ella tampoc no veuria que jo l’esperava, que era el que jo volia. Desitjava que aquella petita visita li causés una sorpresa tan gran com la del dia que m’havia obert tota nua. Tenia l’esperança d’enxampar-la despullada, en algun sentit.

Devia fer una hora que m’esperava quan vaig sentir un cotxe que s’aturava. Després dues veus, ofegades, però vaig reconèixer la seva tot i que no podia entendre el que deia. Un minut després, entrà a l’edifici i pujà les escales tot buscant les claus dins de la seva bossa.

—Tornes terriblement tard —vaig dir.

Es sobresaltà i es girà ràpidament, pàl·lida de por. Va deixar caure les claus.

—Harry!

La seva por es transformà en sorpresa i alleujament.

—Quin espant que m’has donat.

Em vaig quedar dret al primer esglaó des d’on la dominava.

Per què em vas mentir i em vas dir que no havies vist mai Joey amb un xicot llatí de bon veure?

Esbossà un somriure nerviós.

—Però si no et vaig dir cap mentida.

Es posà la mà al cap i se la passà pels cabells de color de rovell.

—Què et fa pensar que et vaig mentir?

S’ajupí i agafà les claus d’una revolada. Quan s’aixecà, estava tan calmada i serena com de costum.

—Si et vaig dir això, i m’imagino que t’ho devia dir, potser em vaig equivocar. Potser no me’n recordava.

Esperà que jo digués alguna cosa, però vaig callar; volia deixar que es preocupés per aquell llarg moment de silenci entre nosaltres, pel que jo havia dit i podia estar pensant.

—Joey coneixia tanta gent. Gàngsters. Miserables. Mai no m’hi vaig fixar gaire. Sempre intentaven posar-me les mans a sobre. Un d’ells podria ser la persona que has descrit. No tenia la intenció de ser categòrica si et vaig dir… mmm… quan et vaig dir que no havia vist mai Joey amb el noi que has descrit.

Tornà a somriure, però sense nerviosisme. Vaig reconèixer aquella expressió, que deia «entra». Com aquella que feia quan em va dir allò de les orelles dels homes.

—Què, no vols entrar i explicar-me tot això d’aquest misteriós xicot llatí, com l’anomenes tu, i quan el vaig veure i què té a veure amb el meu difunt marit?

—Sí —vaig dir baixant l’esglaó—, potser valdria més que entréssim.

Em va donar les claus i vaig obrir la porta de l’apartament. Estava discretament il·luminat per un llum de racó.

—Sempre deixo un llum encès. No m’agrada entrar a casa a les fosques —va dir.

Entrà ràpidament i començà a encendre llums fins que arribà a la porta del dormitori. S’aturà i aixecà la mà movent-ne els dits.

—Un segon.

Tornà al cap d’un minut sense l’abric ni el capell, s’ajustà el cinyell i s’allisà el vestit vermell. El gran anell que portava a la mà centellejà a la llum de l’habitació. Una filera de perles autèntiques dibuixava una corba graciosa més amunt del solc d’entre els seus pits.

—Vols beure res?

—Això estaria bé —vaig dir.

Em vaig treure l’abric i el vaig deixar caure damunt d’una cadira, prop de la porta, després vaig anar cap al sofà i m’hi vaig asseure mentre la mirava des del darrera com servia un escocès per a mi i una ginebra per a ella.

—Has estat a la ciutat?

—Un sopar tranquil amb un vell amic.

—Amb un amic o una amiga?

Es tombà amb un somriure nerviós altre cop.

—Un amic. No el coneixes.

—Potser sí.

—Té cap importància?

—No.

—Bé.

Va somriure, em donà l’escocès i s’assegué al meu costat, a sobre de les cames arronsades amb la mà que aguantava la ginebra al genoll.

—A veure, què és tota aquesta història? Per què estàs tan enfadat amb mi?

—No m’agrada que em diguin mentides, nena.

—Jo no te n’he dit cap. De veritat. Senzillament no me’n recordava.

—Bé, entenc que algú no es recordi d’una persona que s’ha trobat per casualitat.

—Clar.

—Sí, però el que no entenc és que es pugui oblidar un joc de pinyes al mig del Casino de Central Park i que t’hagin hagut de collir de terra baldat.

La vaig mirar de reüll. Era un exemple de sang freda. Va beure un glop de ginebra, s’inclinà per posar el got damunt de la tauleta de davant del sofà. S’incorporà altre cop, amb calma.

—Sense parlar de la pistola que Joey li va treure al tipus que t’acompanyava aquella nit.

—Ets un bon detectiu, Harry.

—Un dels millors, estimada. I encara sóc millor quan em donen informació correcta i els meus clients no em diuen mentides.

—Sí —sospirà—. No et vaig dir la veritat sobre aquell noi.

—Digues-me-la ara.

—Mai no he sabut com es deia. Era italià, com has dit, però això és tot el que jo sabia. Això i que era molt bell. Una cara que hauria de ser al cinema. De totes maneres només el vaig veure una sola vegada. De cop, em vaig creure els rumors que havia sentit. Saps, jo estava al corrent de les dones de Joey i ho podia suportar. Ni ell ni jo no érem verges quan ens vam casar i cap dels dos no tenia previst de deixar la vida de rondar llits. Ens vam posar d’acord sobre això quan ens vam casar. No ens vam posar restriccions l’un a l’altre perquè sabíem que si ho fèiem el matrimoni no tenia gaires possibilitats de sobreviure. Quan estàvem junts era fantàstic. Quan cadascú anava per la seva banda i ens tornàvem a trobar, sempre semblava que la cosa anava millor entre nosaltres.

»De tant en tant, sentia que el meu marit li agradaven tant els nois com les noies. Al començament vaig rebutjar les xafarderies per això, perquè només em semblaven xafarderies. No va ser fins aquell dia que vaig anar a sopar amb un bon amic al Casino de Central Park que no vaig veure Joey amb un xicot. Només era un nen, de veritat. Em sembla que això va ser el que em va impressionar més. El noi era tan jove! Estava desconcertada, ferida i avergonyida, i em vaig posar en ridícul enfrontant-me amb Joey en públic. Em va pegar. L’home amb qui jo anava no entenia res del que passava, però com que era un gentleman, va tractar d’ajudar-me. Va ser aleshores que Joey va treure la pistola.

»Més tard, Joey no podia més de remordiments. Fins i tot va plorar quan em va suplicar que el perdonés. Em va dir que no ho tornaria a fer mai més. Em va dir que s’havia ficat en aquella situació només perquè el noi estava ben relacionat i el podia ajudar a tirar endavant. Només que per l’ajuda del xicot s’havia de pagar. Joey em va dir que no hi havia cap diferència amb les dones del món de l’espectacle que van al llit amb un productor, un agent o un director per tal d’aconseguir un paper. Va dir que si era amable amb el xicot podia pujar en, bé, el seu tipus de feina.

»La raó per la qual no te’n vaig dir res va ser perquè estava francament avergonyida. Era una història que ja s’havia acabat i no em va semblar gaire important, òbviament estava equivocada. No tenia ni idea que el noi era tan important per a la teva investigació. Si ho hagués sabut, t’ho hauria dit tot, però a mi no em semblava que hi hagués cap necessitat de donar-te la sensació que el meu marit era un marica apassionat. No ho era. Em va dir que tot el que jo havia sentit sobre tota una rastellera d’altres nois eren mentides que escampaven els seus rivals de la banda. Va dir que l’única vegada que havia tingut res a veure amb un doneta havia estat amb aquell xicot italià. Va jurar que era la veritat, i jo me’l vaig creure. Pel que sé, no el va tornar a veure mai més.

—Joey era amb el noi la nit que el van matar.

—Deus estar equivocat pel que fa a això.

—No. Joey era amb el noi aquella nit.

—El que t’ho hagi dit t’ha enganyat.

—M’ho ha dit el noi mateix.

—Oh, Déu meu! No vull sentir-ho, això.

—Reina, em vas contractar perquè descobrís qui va matar el teu marit i per què. Has pagat, estimada, i ara et lliuraré el gènere.

—Deixa-ho estar, Harry. Per favor.

—No puc. Això ja ha anat massa lluny. Hi ha massa en joc, ara. Hi ha hagut assassinats. Joey i els dos pinxos que treballaven amb ell i potser aquell noi, Sloman. Sense oblidar el vell Shmuel Kipinski. Hi ha vídues desconsolades, i una mossa amb el cor desfet, a Queens, per acabar-ho d’arrodonir. I hi ha tres milions de dòlars en diamants en aquest poble que esperen ser trobats. I fins i tot podria dir també que s’hauria de pensar en respectar la justícia.

»No, no ho puc deixar córrer, estimada. Ni tan sols si es trenca el teu cor petitonet. És molt commovedor de veure que procures protegir la poca reputació que tenia Joey minimitzant el fet que, de tant en tant, la feia amb mariques. D’acord, ho comprenc, però jo tracto amb la veritat, maca, i la veritat és pura. Potser t’ho havia d’haver dit més clarament des del principi; però ara ja ho has entès i t’adverteixo que si m’has mentit respecte a alguna altra cosa en aquest afer, llavors el que Joey et va fer al Casino de Central Park es convertirà en un joc de nens. Ho has pescat?

—Molt clarament.

—Perfecte. Ara sabràs la pura veritat sobre Joey. Has pagat i hi tens dret, tant si tens ganes com si no. En primer lloc, Joey no anava amb aquell noi perquè es pensés que el podria ajudar a anar cap amunt. Era justament al contrari.

—Oh, Harry, això és ridícul!

—Tu escolta només, estimada. D’acord? El noi, que es diu Vito Dacapua, que per cert és germà d’un pistoler de la banda de Luciano, anava darrera del teu marit per grans raons, i perdona’m el joc de paraules. Però això només era al començament. Més tard el noi s’assabenta que l’estúpid petit Joey Seldes, l’últim mico, té les mans posades damunt de tres milions en diamants. En va donar un al noi per Nadal. A tu et va donar cap pedra per Nadal, reina?

Sacsejà el cap.

—Bombons de can Whitman. Els vaig fotre a mar.

—Déu meu, espero que no hagués ficat un diamant dins de cada bombó per donar-te una sorpreseta!

—Déu! Que…

—Una broma, nena. No. Els diamants són a la caixa aquella de la qual tenim la combinació. D’això n’estic segur. Si trobem la caixa, trobarem la mina de diamants de Joey.

—Harry! Tres milions!

—Menys la pedra que Joey va donar al seu amant italianot del cul apretat.

—Has trobat la caixa?

—Encara no.

Se m’acostà amorosament i em passà el braç per sota del meu com el dia que vam anar a Schrafft’s.

—Tres milions. Pensa en les possibilitats si trobes la caixa. Les possibilitats per a nosaltres.

—La trobaré.

Excitada, féu una rialleta ximple.

—Tens cap pista?

—Hi estic treballant. Vaig trobar aquest mariconet llatí, no?

—Tres milions de dòlars, Harry!

—Oh, no en trauríem pas tot el valor sencer. Potser la meitat si trobéssim un bon contacte. Una bona recompensa de la companyia d’assegurances si tornéssim les pedres.

Em premé el braç.

—Tornar-les, per què?

—Ets maliciosa.

—Qui ho sabria mai si les trobessis?

—Sí, és veritat. Carat, tu potser tampoc no ho sabries.

Parpellejà un parell de vegades. Vaig somriure. Em pessigà el braç.

—Molt graciós!

—Primer hauríem de trobar les pedres, abans de decidir si actuem honestament o deshonestament.

—Tu ets el detectiu!

—Sí.

—Has de tenir alguna idea d’on Joey podia tenir una caixa, oi?

—Ni la més mínima. Tot el que tinc, és un darrer nom per a verificar. El nom de la nota de Joey. Kenny Lambda. Dubto si preguntar-te si coneixes ningú que es digui així.

—No, Harry. Déu n’és testimoni.

—T’he advertit del que passarà si em tornes a dir una mentida.

—Per què hauria de dir-ne cap, ara?

—Bé, pots pensar en trobar Kenny Lambda tu mateixa i fer un tracte amb ell per les pedres.

—Ets un malpensat de merda…

—Ja hem fet una llista de tot el que sóc.

—Mai no t’enganyaria, Harry.

—I tant que no!

—Com et puc convèncer de tot el que sento per tu?

—No n’estic segur, però apostaria que tindrem la resposta a aquesta pregunta quan trobi l’amagatall de Joey.

—Kenny Lambda.

Va rumiar un moment el nom i després s’il·luminà amb una idea.

—Potser és a la llista de telèfons!

—Ja ho he mirat. No hi és.

—Bé, estic segura que el trobaràs —declarà amb confiança.

—Ho espero. És la darrera pista que tinc.

—La darrera? Suposa que no el pots trobar.

—Seria el final del viatge, maca.