17. «Looking for a boy»

Vaig decidir de deixar dormir Trombó, però abans d’anar-me’n de l’oficina l’endemà a la tarda, vaig regirar les seves butxaques i vaig trobar el rebut esquinçat de la casa de préstecs d’Eighth Avenue on havia empenyorat el trombó. Vaig desar el ticket al meu bitlleter i en vaig treure un dels billets de vint que Glòria Seldes m’havia avançat. El vaig deixar a terra al costat del sofà on Trombó el pogués trobar, amb una nota que li deia que mengés i es rentés i que m’esperés fins que tornés. Tenia moltes més preguntes per fer-li sobre Joey, el «noi», algú anomenat Kenny Lambda i tots els altres caps per lligar d’aquest petit embolic que Gloria Seldes m’havia abocat a la falda.

Ja s’acabava la tarda quan em vaig posar a cercar el «noi». Vito, havia dit Trombó que es deia. Ara havia d’esbrinar si Vito podia ser el germà del pistoler de Luciano anomenat Dacapua del qual m’havia parlat Winchell. Vaig suposar que Winchell havia de ser el punt de partida. Pel que jo sabia dels seus costums, devia ser a casa polint la seva columna abans d’enviar-la amb un missatger al Mirror, a temps per a l’edició de les sis. Vaig arribar al seu edifici d’apartaments de Central Park West esperant tenir problemes amb el porter, però quan pitjà el timbre de Winchell i digué el meu nom pel telèfon del vestíbul, vaig sentir la seva veu aspre que deia:

—Que pugi!

Va venir a obrir-me la porta. Portava una camisa blanca i pantalons de smoking, però el coll de la camisa eslava descordat i els elàstics li penjaven als malucs. Anava amb mitjons.

—Hola, Harry. M’estic vestint per una festa a l’Astor. La Guardia parla aquesta nit. No em puc perdre un discurs de La Guardia perquè mai no se sap què dirà la Floreta. Entra. Et volia donar les gràcies per la informació dels nazis d’allà a la biblioteca. Un bon tema. Resulta que els malparits de merda tenen realment tota una organització. Reben les ordres del trinxeraire del seu Führer de Berlín, és clar. Els penso deixar com un drap brut cada cop que pugui des de la meva columna. Potser aconseguiré fer obrir els ulls a Roosevelt i els seus amiguets i a la resta del país sobre el que passa a ca’ls Fritz. Vols beure alguna cosa?

—Escocès.

Winchell em serví.

—Què et porta fins aquí, Harry?

Era un escocès excel·lent. Suau.

—L’altre dia, a Hanson’s, em vas parlar d’un pinxo de la banda de Luciano que es diu Dacapua.

—Exacte.

—I vas esmentar un germà petit. Saps com es diu?

Winchell es posà a pensar, però ja no estava segur de si només intentava recordar el nom del noi o s’esforçava a pescar el que jo tenia al cap.

—Em sembla que no me’n recordo. És important?

—Ho podria ser.

La seva boca és fongué lentament en un somriure sorneguer.

—Ah, així que era el noi que vas dir que era amb Joey Seldes la nit que el van matar?

—Sempre vas a parar a Joey Seldes, Walter.

—Harry! Tothom al carrer sap que estàs burxant en aquest afer sense importància, què haig de pensar? No sóc un talòs, ja ho saps. Dius que Seldes era amb un noi jove. Ara em preguntes pel Dacapua petit. Sumo i fan quatre, no cinc —s’arrepenjà a la seva butaca i sacsejà el got fent dringar els glaçons—. Harry, no posaré res de tot això a la meva columna o sigui que no tinguis por de xerrar-m’ho. Ja sé que el teu cor de poli desconfia dels periodistes.

—Walter! Alguns dels meus millors amics són periodistes.

—Com està Ben Turner?

—T’envia records.

Winchell esclatà a riure.

—Aquell maleït capsigrany! No em pot veure! I és per això que l’adoro tant.

—Estàs segur que no saps el nom d’aquest xicot Dacapua?

—El puc saber en un minut, si vols.

Estirà la mà cap al telèfon blanc de damunt de la taula, a prop del seu colze. Aixecà l’auricular.

—Amb un truc n’hi haurà prou —va veure que jo dubtava i afegí—: Només telefono algú del Mirror que ho mirarà als arxius.

—D’acord.

Vaig moure el cap, sense estar segur del tot que feia el que calia. Van passar un parell de minuts abans Winchell no obtingué resposta al telèfon. Mentrestant em vaig aixecar i em vaig servir un altre escocès. Winchell deixava l’auricular al seu lloc quan vaig tornar a la cadira.

—El nom del germà petit és Enzo.

—Merda —vaig murmurar.

Winchell somrigué i es donà un cop al genoll amb la mà.

—Enzo… Paolo… Vincenzo… Vito… Dacapua. Els que se l’estimen de veritat li diuen Vitelloni. Té divuit anys, però sembla que en tingui quinze. Viu tot sol, com un rei a Patchin Place, al Village. El seu germà el manté. Ara me’n deus una.

Quan marxava, no vaig tenir cap dubte que Walter Petit Informador Winchell ho cobraria.

Patchin Place és una d’aquestes joies residencials amagades en raconets de Manhattan. Aquesta donava a West Tenth Street entre Sixth Avenue i Greenwich Avenue, a prop del Palau de Justícia de Jefferson Market que s’assemblava a un minaret. Una filera ben endreçada de cases de maons s’aixecava davant de dos ailants plantats dins d’un pati privat tancat amb una reixa de ferro forjat. Sens dubte era una residència de rei per a un noi de divuit anys.

Vitelloni Dacapua no era a casa seva quan m’hi vaig presentar, o sigui que em vaig esperar a la vorera del davant, al costat del correccional de dones, amb el cul glaçat fins a mitjanit. El xicot va arribar al volant d’un Morris PA de curses. No estava sol. El jove que l’acompanyava semblà vivament torbat quan vaig travessar el carrer a grans gambades, vaig agafar Vito Decapua per la màniga, vaig brandar la meva cartera amb el carnet d’investigador i vaig dir amb la meva veu amenaçadora de bòfia que està de servei:

—Vito, tinc unes quantes preguntes per fer-te sobre l’assassinat d’un tal Joseph el Llepat Dennehy.

Fins i tot abans que pogués protestar per dir que no sabia res de la mort de Joe el Llepat, vaig poder veure a la seva cara que no sabia de què diantre li parlava.

Però la tàctica fou prou bona per a espantar l’amic de Vito, que deixà anar una excusa precipitadament i digué que trucaria Vitelloni l’endemà. El jove Vito Dacapua no esperà gaire per a etzibar-me una sèrie d’injúries i afirmar amb un to de certesa que:

—Ni tan sols és poli!

—Vito, estic al corrent del que feies amb Joey Seldes.

Sense pestanyejar afegí:

—No sap res, i què collons es pensa que és vostè per a venir a emprenyar-me a casa meva?

Tranquil·lament vaig dir:

—Vito, no vull parlar d’això aquí fora, però si vols que tots els teus simpàtics i ben educats veïns sàpiguen que ets un doneta, també puc aixecar la veu.

—Qui dimonis és vostè?

—El meu nom és MacNeil, investigador privat.

—No sé res de ningú anomenat Joe el Llepat, i Joey Seldes només era un amic.

—Això no és el que jo he sentit. Podem parlar a dins?

—Faci-ho curt. Ja m’ha fotut la nit enlaire.

—Ha dit que et telefonarà demà.

—A la merda, perdiguer!

Vaig decidir que les bones maneres no em portaven enlloc o sigui que vaig engrapar-lo per les solapes del seu abric de Brooks Brothers.

—Tinc prou proves, ara mateix, per a relacionar-te amb els assassinats d’Eddie Molloy i Joe el Llepat, un comerciant de diamants anomenat Kipinski, probablement un xicot anomenat Sloman i amb el robatori de tres milions de dòlars en diamants que un fastigós petit gàngster anomenat Owney Madden voldria arreplegar per a ell solet. Bé, parla, o truco a la bòfia, o potser a Owney l’Assassí, i els dono la teva adreça.

Vito ho entengué i em tragué respectuosament les mans de les seves solapes.

—Entri.

La sala era d’una elegància que Ben Turner hauria catalogat d’embafadora: sofà i cadires blancs, taules cromades amb vidre al damunt, llums moderns, un parell o tres d’aquells quadres abstractes de moda consistents en unes quantes ratlles, quadrats i taques de colors, que estaven exposats a totes les galeries de pintura de Madison Avenue i que semblaven fets per infants. Potser era el fet de trobar-se en el seu medi habitual que féu canviar la seva actitud, però de cop el Vito Dacapua dur com les roques es transformà en un gatet; es tragué l’abric i m’ajudà a treure’m el meu, serví un parell de gots de vi blanc i obrí un paquet lacat negre per convidar-me a provar un dels seus cigarrets Players anglesos. Vaig refusar en favor d’un Lucky. Va seure en un racó del seu sofà blanc. Jo era dret al mig de l’habitació guaitant-lo. Vaig pensar que es devia assemblar a Valentino quan tenia divuit anys, molt bru, que s’emmurriava fàcilment i d’una bellesa que era gairebé femenina però no acabava de ser-ho del tot. Podria entendre amb facilitat el que Joey Seldes havia vist en el noi, coneixent la seva actitud flexible referent a fer l’amor.

—És veritat que tu i Joey éreu… mm… amants?

—Sí.

—Explica-m’ho.

—Què més hi ha per explicar?

—Vull saber-ho tot sobre tu i Joey Seldes d’ençà del dia que us vau conèixer fins a la nit que li van fer la pell, amb tu dret al seu costat, a l’Onyx Club.

Vito féu un somriure breu.

—Sap que jo hi era.

—Ho he descobert.

—Deu ser un bon detectiu, senyor MacNeil.

—I doncs, tu i Joey?

—Ens vam conèixer en una festa en un apartament de Brooklyn Heights a finals de l’estiu darrer. Havia passat l’estiu amb uns quants amics als Hamptons i era el final de setmana que tornaven a la ciutat. Van tancar la casa de camp aviat aquella temporada. La festa, que feia un productor de Broadway, era la seva manera de tornar-se a submergir a la vida ciutadana.

»L’amic del productor, el seu amant si vol, és actor. L’actor i jo hem crescut junts. Va ser per ell que vaig entendre el que sóc. Un doneta, si aquesta és la paraula que li és més fàcil d’entendre! Feia una hora que era a la festa, quan el meu amic productor i el meu amic actor es van posar a parlar d’un altre convidat que havia de venir a la festa però que feia tard. Deien que era conegut perquè estava extremament ben dotat. Havia de venir amb un jove que s’havia trobat també aquell estiu i que havia presentat a diverses persones del nostre grupet.

»No vaig fer gaire cas del jove que acompanyava al tipus ben dotat. Es deia Gary, o alguna cosa així, i era un d’aquests Adonis rossos que mai no han acabat de ser del meu gust. Sap quin tipus vull dir? Cabells daurats, ulls blaus, tot muscle i dents com un anunci de dentifrici! Em va sorprende que un xicot tan americà com Gary pogués venir amb algú tan poc atractiu. Vull dir que Joey Seldes era pitjor que vulgar. Semblava una mica un animal, si entén el que vull dir. Ja que no era l’aparença de Joey el que el feia tan popular, vaig suposar que era algun altre atribut físic de Joey el que l’atreia. Com a tots els altres.

»Naturalment, jo hi estava interessat, o sigui que em vaig espavilar per conèixer-lo… podríem dir, íntimament? Tots els rumors eren certs! Després vaig descobrir que estava relacionat amb la colla de Madden! No era mai gaire amb la banda, pel que jo sé, però no parava de dir que un dia seria un peix gros. Jo mai no li vaig fer gaire cas.

»Fins poc després del Nadal darrer. Em va venir a veure per a portar-me un regal. Jo m’esperava alguna cosa ordinària. Una camisa o una ampolla de colònia. Però no, Joey va entrar en aquesta mateixa habitació, es va fotre la mà a la butxaca i me’n va treure un diamant. No era una agulla de corbata o un anell amb una pedreta o una joia de dos rals! Era un diamant sense muntar, tan gran com la punta del seu dit petit. No podia creure el que veia! Li vaig preguntar d’on l’havia tret i em va dir, fanfarronejant, que ho podia comprovar als diaris, que allà ho explicava tot. Potser ho va llegir, vostè? La desaparició d’un comerciant de diamants. Els diaris van dir que portava tres milions de dòlars en pedres!

»Bé, vaig començar a tenir una mica més de respecte per Joey Seldes. Em va dir que tenia els diamants i que els havia amagat on ningú no els podria trobar. Em va dir que quan la cosa es refredés una mica seria un home molt important en aquesta ciutat. Molt important. No feia més que dir això. Després deia que quan fos un peix gros em portaria a Europa i a Hollywood. A mi em sonava d’allò més bé. Estava preparat per a anar-me’n amb ell. Després vam anar a celebrar el Cap d’Any i aquells tipus van entrar a l’Onyx i li van fer la pell. Vaig fotre el camp volant».

—Saps qui el va matar? —vaig preguntar.

—Ara em parla de coses sobre les quals no vull xerrar.

—D’això en dedueixo que saps qui ho va fer.

—Com ja he dit, no li diré res més.

—Ho va fer el teu germà, oi?

—Val més que se’n vagi ara, MacNeil.

—El teu germà et protegeix molt. Es va espavilar per no deixar-te entrar a la colla de Luciano, que era el que tu realment volies, no és cert? Et va instal·lar en aquesta casa. Et manté. Et fa de mareta tota l’estona. M’imagino que sap que ets un doneta i això és fotudament comprometedor, o sigui que fa tot el que pot per assegurar-se que no prens mal, o que no el fas quedar com un imbècil o que no embrutes el nom de la família. No és això, Vito?

—No tinc res a dir.

—Però tal com ho veig jo, el teu germà ha fet una bona cagada.

—Ah, sí? On vol anar a parar?

—Bé, sembla que es va carregar Joey abans que ningú no descobrís on són amagats els diamants. És el que tu planejaves de trobar, m’imagino. Estaves realment impressionat pel fet que Joey tingués res a veure en aquest negoci de diamants, però llavors el teu cervell enrevessat començà a treballar. Vas decidir de seguir el propòsit de Joey de viatjar a Europa i a l’oest, però al mateix temps tenies un pla per a posar les mans al damunt de les pedres i després disposar de Joey tu. El teu germà ho ha fotut tot enlaire.

—És una teoria interessant.

El noi somrigué.

—Vas cometre un error a no explicar-ho tot al teu germà respecte a Joey i als diamants. Potser ho vas intentar, però ell no volia sentir res de tu i la teva relació amb Seldes. Després de tot, Seldes era un poca-pena. Pitjor, era un pinxo de Madden. I a sobre un marica. Potser si haguessis dit al teu germà que Joey havia fet el cop més gran d’aquesta ciutat en molts anys, no hauria estat tan ràpid a l’hora de fer-lo desaparèixer de la teva vida. Almenys no abans que haguéssiu descobert on havia amagat els diamants.

—Quin interès hi té, MacNeil?

—No hi tinc cap interès. Només treballo per a la vídua de Seldes que vol saber qui va matar el seu marit i per què.

Vito rigué.

—Merda! Està tractant de dir-me que s’ha cregut aquesta comèdia quan li ha explicat com estimava Joey? És això el que li ha dit? No és el detectiu que em pensava que era. Ella detestava Joey amb passió. Oh, no pas al principi. Al començament estava molt enamoriscada d’ell, tot i que no sé per què. Potser li agraden els homenassos.

»La lluna de mel no va durar gaire. No van parar de barallar-se ni un moment. Especialment després que ella descobrís el que hi havia entre Joey i jo. Va fer una escena veritablement desagradable al Casino de Central Park quan ens va trobar a Joey i a mi sopant junts una nit, l’any passat. Ella havia entrat amb un tipus, per casualitat el va veure i es va acostar amb la intenció d’escridassar-lo. Fins i tot li va donar una bufetada. Allà mateix, en públic. Bé, Joey no era dels que aguanten aquestes coses i li va ventar un joc de batzacs. Allà mateix, davant de tothom. La va estendre. Després el tipus que anava amb ella s’hi va ficar i hauria guanyat si Joey no hagués tret l’automàtica que portava sempre. S’han acabat les llàgrimes de la vídua, MacNeil.

Va fer un somriure pretensiós i després començà a riure. Tan sobtadament com esclatà a riure es tornà a posar seriós.

—No té cap prova de res de tot això, sap? No hi ha cap manera que pugui penjar l’assassinat de Joey al meu germà. Cap.

—Tu podries testificar, Vito. Sabies que el teu germà hi era al darrera. Però vas fotre el camp corrent. Estic segur que no ho va fer personalment. Probablement en va encarregar un parell de pistolers de la banda de Luciano, dos companys. I tu els vas reconèixer, no és veritat? Coneixies els dos elements que li van fer la pell a Joey i sabies que el teu germà hi era al darrera. L’única cosa que m’intriga és saber si mai no li has dit que va ser un brètol. No li has dit mai que es va carregar el tipus que t’havia de guiar fins a tres milions en diamants?

Vito es tornà a posar a riure.

—No hauria estat una bona broma per a fer al germà gran? Una de molt bona, segur.

—Saps, Vito, no havia vist tan d’amor fraternal d’ençà de Caïm i Abel.

—És una situació molt divertida, eh, MacNeil? Som un parell d’individus intel·ligents que parlen de Joey Seldes, del qual tots dos crèiem que no era gaire brillant. Però resulta que Joey era més llest que vostè i jo junts. Potser és mort, però se’n va anar sabent que havia aconseguit un cop important. És divertit, no creu?