PUNT DE FUGA

POLÍEDRE I

—Ja he dit un munt de vegades que no sé qui és Faistauer.

—I Järvi?

—Tornem-hi… Tampoc.

—Què pot explicar-me de Galassi, doncs?

—Res.

—I de Genzmer?

—Tampoc.

INTERCANVI I

Sense necessitat d’esforçar-s’hi gaire, el Walter Biegel havia aconseguit tenir una vida sense cap interès. Només havia calgut deixar-se anar. Seguir el corrent. La realitat, expeditiva com una línia de flotació crivellada, havia fet la resta. El Walter Biegel mai no s’havia parat a pensar en les conseqüències de la seva submissió; en el moment que, tard o d’hora, la seva deixadesa acomodatícia hauria de girar-se-li en contra. Com havia acabat passant. Un dia qualsevol de la seva quarta dècada. Un dia probablement fred i plujós, abandonat entre dos caps de setmana, malmès per l’insomni o la cremor d’estómac. Quan la inèrcia fa aigües i els sequaços de la resignació, delmats pel pas del temps i la perspectiva d’un futur asfixiant, es repleguen amb la cua entre les cames. El Walter Biegel, però, no tenia prou valor per fer grans canvis. La possibilitat d’engegar-ho tot a rodar i començar de zero l’esgarrifava.

FAISTAUER

Miri, fa setmanes que no en sé res. Hem sortit alguns cops. Sempre després de la feina. El primer dia vaig notar-lo una mica tallat. Segurament no s’esperava que, durant les interrupcions del rodatge, hi hagués algú per mantenir-lo a punt per seguir. Trempat, ja m’entén. El Faistauer no era com els altres. He treballat amb molts actors porno. I són una altra cosa. Ell era diferent. No em tocava mai. Com si, fora del plató, fos un altre. Perquè l’havia vist actuar i era dinamita. Ja l’hi puc ben jurar. Però amb mi no. Per això, quan em va demanar per veure’ns algun vespre, no va semblar-me malament. No parlava gaire dels seus assumptes. M’escoltava. Era tranquil i educat. Només una vegada, que jo recordi, va perdre els estreps. Va ser al carrer. Perquè un home estava tapant amb pòsters d’un concert una pintada. Bé, però no una pintada d’aquestes que no s’entenen. Ja sap què vull dir. Les guixades dels seients de l’autobús i dels passadissos del metro. Era un text més llarg. Com una cita. El Faistauer, encès, va arrencar els pòsters i va llegir-lo en veu alta. Ara no recordo què hi deia, però va agradar-me. Ja sé que sona estrany. Amb prou feines el conec, però, si poguessin fer alguna cosa per trobar-lo, els estaria molt agraïda.

INTERCANVI II

Quan el Walter Biegel va llegir l’anunci a la secció de contactes del diari, va pensar que aquella podia ser una solució. No hauria de començar de zero. Tot i que, en principi, la idea de bescanviar la seva vida per la de l’home de l’anunci va semblar-li prou insòlita, la primera conversa telefònica amb el Julien Claes va tranquil·litzar-lo. Res no l’havia fet desconfiar de les seves intencions. No havia volgut demanar-li els motius de la renúncia, ja que tampoc no li hauria agradat explicar els seus. Reconèixer les minúcies del fracàs que l’havia empès a refiar-se d’un desconegut. El més important era que podria refer la seva existència a partir del punt on deixaria la seva el Julien Claes. Assumir les coordenades d’un nou destí sense cap daltabaix. Pocs dies més tard, la trobada amb el Julien Claes va confirmar la decisió.

JÄRVI

Si vostè assegura que es diu Järvi, es diu Järvi. Jo no ho sé. És el primer cop que sento aquest nom. Era un paio estrany. No semblava un de nosaltres. Tot i la roba recosida i les bosses plenes d’andròmines. Els ulls no enganyen. Sí que dormia al vestíbul del metro un parell de nits per setmana. Però ni idea d’on passava la resta. Pidolava pel carrer amb un cartró molt guixat i un cul d’ampolla de plàstic. De dia l’havia vist als menjadors de l’ajuntament i a les cues per als entrepans de les monges. No sé pas què més explicar-li. Parlava molt poc. El que sí que feia era escriure. Fins i tot de nit, amb una lot i la gent renegant per renegar. Perquè no molestava. Era una lot petita. Però parlar, no. Una vegada, ajagut al meu costat per aprofitar la manta, va deixar-me anar que havia mort un home. Però no me’l vaig creure. No. Que ja no em mamo el dit, jo. I aquesta és una manera com qualsevol altra de fer-se l’interessant.

INTERCANVI III

De sempre, el Julien Claes s’havia sentit reclòs dins els límits d’una identitat única. La primera angoixa de la qual guardava memòria, més enllà de la foscor o de l’enyorança, estava vinculada al repartiment de personatges dels jocs infantils. A l’hora d’escollir, el difícil no era tant fer-se a la idea de les conseqüències de la tria, segons la personalitat de cadascú —manar o sotmetre’s, vestir-se d’una manera o d’una altra, ser protagonista o secundari—, com assumir que cada paper comportava la negació de tots els altres. Si hagués pogut elegir els efectes d’un beuratge màgic, el Julien Claes hauria demanat fer-los tots alhora. Ser pirata i heroi, príncep i bruixa, follet i drac. Amb el pas dels anys, a mesura que se li exigia una dosi creixent de decisions unívoques, el Julien Claes se sentia més i més atrapat. Ser el que s’esperava d’ell, sobretot a costa d’un munt de possibilitats perdudes, li representava un sacrifici excessiu. Gairebé sense voler, l’opció de multiplicar-se, de dur el màxim nombre de vides paral·leles, va captivar-lo com una quimera redemptora. Tot va funcionar sobre rodes fins al quart desdoblament. Sense gaires entrebancs, gràcies a una minuciosa trama de mentides, havia aconseguit distribuir els dies i les hores per a cadascuna de les identitats. Durant setmanes, el Julien Claes havia viscut davant el mirall. Fins a assumir sense vacil·lacions els canvis d’aspecte i d’indumentària, de veu i de manera de moure’s. Anar més enllà, però, ja no havia estat tan fàcil. Comportar-se com si els altres personatges no existissin, automatitzar-ne la manera de sentir o de pensar d’acord amb el paper que els corresponia i evitar les interferències, va costar-li molt més del que mai s’hauria pogut imaginar. Un esforç límit. L’egolatria del quart desdoblament, però, frisós per sotmetre la resta, li va fer perdre el control. El que fins llavors havia estat una convivència relativament pacífica es va convertir en una amalgama d’intencions aniquiladores. Incapaç de mantenir l’equilibri, el Julien Claes va optar per la fugida. Per buscar la manera de seguir a partir d’un altre punt. Va ser llavors quan va tenir la idea de l’intercanvi.

GALASSI

No és que fóssim amics. No conec cap sicari que en tingui, d’amics. Però se’n refiava prou per passar-me les feines que ell no volia. N’havia sentit a parlar molt abans de coneixe’l. Galassi era el millor. Precís, ràpid i metòdic com ningú. Capaç de convertir-se en una ombra, d’entrar i sortir dels llocs més impensables sense deixar cap rastre. De fet, no s’ha provat mai res. Era un virtuós. Acceptava els encàrrecs amb comptagotes i preparava fins a la perfecció els més petits detalls. Tot amb una mena de preciosisme artístic. Qualsevol assassinat havia de sotmetre’s a una disposició harmònica de sensacions, d’espais i moviments, de llums i colors. Sé que ho havia tret d’alguna banda, però no recordo d’on. «No tot és prémer el gallet o triar el verí adequat —deia—. Això és a l’abast de qualsevol. Cada mort és un acte únic i irrepetible. Una manera de sobreviure’ns». No suportava els pinxos destralers. Per això no entenc l’assassinat de què parlen. No pot haver-hi cap relació entre Galassi i la pintada de la paret. Ell mai no hauria fet una cosa així.

INTERCANVI IV

La serenor del Walter Biegel va durar poc. El temps just d’adonar-se que el Julien Claes havia deixat un munt de portes obertes. En poques setmanes, les trucades i les visites de desconeguts, inofensives en un principi, van adquirir un to amenaçant. Qui més qui menys, sovint sense gaires miraments, li exigia explicacions que no podia donar. L’ombra del neguit va enverinar tots els racons de la nova rutina. Una força cega, arbitrària com un oracle guillat, el comminava a moure fitxa, però el Walter Biegel no sabia què s’esperava d’ell. Poc després van començar els interrogatoris de la policia. Les seves insinuacions el van empènyer a trencar el pacte i a fer tot el possible per trobar-se amb el Julien Claes.

GENZMER

No s’ho pensi, no. Això de treure articles i entrevistes de sota les pedres no és cap ganga. Aquest Genzmer mateix. Quan li vaig suggerir la idea del reportatge, no li va agradar gens ni mica. Només ens havíem vist un parell de cops, i encara no se’n refiava. Les seves pintades, repartides per la ciutat, m’havien intrigat durant setmanes. Sempre que topava amb una, l’anotava. Aviat en vaig tenir una bona col·lecció. A poc a poc, a mesura que les vaig relacionar, vaig adonar-me que tot allò no era arbitrari. El vaig conèixer poc després. Conversar amb ell era el més proper a perdre’s en un laberint. Costava seguir el fil de les seves respostes. Anava d’un lloc a l’altre, fent ziga-zagues imprevisibles, sense cap coherència. Però, al mateix temps, la lucidesa de les seves reflexions era aclaparadora. Per a Genzmer, escriure a les parets era una qüestió de filantropia. L’ajudava a sentir-se útil. Estava convençut que les seves notes, extretes de les fonts més inversemblants, podien afavorir la millora espiritual dels altres. Per aquest motiu no deixava res per explorar. Filosofia, religió, dret, biologia, literatura, nigromància, cibernètica, història, física, organologia o numismàtica. Hi havia de tot. Aforismes, lleis, demostracions científiques, consells pràctics, proverbis, cites. Un univers aparentment desmanegat de matèries i de referències inconnexes. Però només aparentment, perquè ho tenia tot previst en un quadern: la distribució de les pintades noves, segons un itinerari establert al principi de cada setmana; el repartiment de disciplines, per facilitar-ne una lectura sistemàtica i treure’n el màxim profit; les hores de consulta a les biblioteques; el control i la conservació de les pintades antigues. Ja sé que tot plegat és difícil de creure. A més a més, no va deixar-me gravar les nostres xerrades. Ni fotografiar-lo. Havia de prendre notes de qualsevol manera. A vegades, aprofitava els llargs minuts de silenci que preludiaven algunes de les respostes per anotar frases o expressions que em servissin per escriure quan estigués sol a casa. Com quan li vaig demanar la seva cita preferida. Va emmudir com mai. Va girar i regirar els fulls del quadern. «Tard o d’hora tothom s’inventa una història que creu que és la seva vida. O tota una sèrie d’històries». El cert és que em va decebre. M’esperava alguna cosa més grandiloqüent. Potser una besllum de pedra filosofal, una veritat monolítica i sense esquerdes. L’últim cop que el vaig veure estava fora de si. Havia trobat algunes pintades malmeses. Però no com fins llavors, per culpa de gent sense cap mala fe. Ara hi percebia la mà d’algú amb ganes de boicotejar la seva obra. D’enfonsar-lo. Feia una setmana que passava les nits en blanc passejant pels carrers, però no havia servit de res. Estava disposat a arribar fins al final, va dir. Des d’aquell dia, no n’he sabut res més.

POLÍEDRE II

—Què em pot dir de l’home d’aquesta fotografia?

—Res.

—No el coneix?

—Sí, però no sé si és Faistauer.

—Què hi feia la seva pipa a les caixes del traster?

—Ni idea.

—Li sona aquesta roba?

—No.

—És la que duia Galassi l’últim cop que el van veure. Com ha anat a parar a casa seva?

—Igual que la pipa, suposo.

—Per què ha conservat el quadern de Genzmer?

—Quin quadern?

—No li servirà de res fer el desentès. També hem trobat les bosses de Järvi.

—Potser es tracta d’una casualitat.

—Massa coincidències, no?

—Sí, però jo no hi tinc res a veure.

—Doncs què en pensaria, vostè, de tot això?

—No ho sé.

—No s’adona que així no anem enlloc?

—No.

—Què n’ha fet dels cossos?

—Res.

INTERCANVI V

«No sé per què he d’entendre que vulguis fer-te enrere». La veu del Julien Claes es diposita damunt els objectes amb l’eficàcia d’una ombra. El bar buit, sense la remor uniformadora dels clients i dels estris culinaris, emfatitza la seva mútua desconfiança. El Walter Biegel omple l’espai que el separa del Julien Claes amb una mirada vacil·lant. «Perquè és la meva vida». La màquina escurabutxaques no reclama l’atenció de ningú. El Julien Claes respon amb un somriure sardònic. «No, ja no. N’hauries de buscar una altra. A més, ningú no t’ha trobat a faltar. Ningú». Els ulls del Walter Biegel, imprevisibles com un sensor desmanegat, salten d’un lloc a l’altre. «Però la policia em va al darrere. Creuen que tinc a veure amb la mort de no sé qui. Has de parlar amb ells». Una esgarrifança malèvola distorsiona el dial del capvespre. El Julien Claes arronsa les espatlles. «Ho lamento, però això no és assumpte meu». El cambrer els escolta sense dissimular, però no pot sentir el final de la conversa. Algú entra, i una bafarada de fred i de soroll remou els tovallons de paper. El Walter Biegel ressegueix amb el dit les esquerdes del marbre i s’empassa la por. Amb dificultat.