REMAKE

1

La primera resposta a l’anunci del diari va trigar poc més d’una setmana. Una rotació cap a les zones habitades de la vida de l’Egon Blade. Era d’un antic company de classe i li recordava unes quantes anècdotes escolars. Portes obertes al retorn del passat. Perquè, d’ençà que havia perdut la memòria, l’Egon Blade vivia dins una buidor indefinible. Res no ho havia anticipat. Cap dolença, cap malson, cap presagi. Només de bon matí, dins el radi d’acció d’una tristesa meticulosa, la sensació de tornar a una realitat que ja no li corresponia. Sense saber què fer ni cap on tirar.

2

Els dies següents, l’Egon Blade va fingir una grip. Era l’únic que podia semblar convincent. Volia guanyar temps abans d’enfrontar-se amb la rutina. Se sentia massa desprotegit. L’Egon Blade va regirar la casa de dalt a baix —armaris i calaixos, papers, llibres i fotografies, agendes—, incapaç d’establir cap nexe. L’assetjava un desgavell de pistes disperses. Com peces d’un trencaclosques flotant dins el buit d’una nau espacial. A força d’insistir i d’anar lligant caps, l’Egon Blade va reunir la informació imprescindible per començar. Havia esbrinat qui era, com es deia, quina relació tenia amb la gent que li trucava més sovint. La resta quedava encara fora del seu abast. La idea de l’anunci li va venir llegint la secció de contactes d’un diari endarrerit que havia guardat per algun motiu que se li escapava: «Algú m’ha conegut? XI Brigada Internacional, Batalló Thälmann». Més un nom, una adreça i un número de telèfon. No s’imaginava amb què es podia trobar, però preferia arriscar-se a la sensació de casa abandonada a corre-cuita, amb els senyals dels mobles i dels objectes marcant la disposició d’un espai perdut per sempre.

3

Després de la primera carta, van arribar-ne d’altres. Més de les que s’esperava. Aparentment, la vida de l’Egon Blade prenia forma. Un organigrama de records procedents de la memòria de la gent que l’havia conegut. Hi havia de tot. Episodis complets, anècdotes fragmentàries, detalls aïllats. Segments aleatoris d’una geografia devastada. Al cap d’unes setmanes, però, l’estratègia de l’anunci va començar-li a semblar un carreró sense sortida. Tot i la confluència d’algunes versions coincidents, que el feien sentir segur, posseïdor d’un passat compacte i sense interferències, el que més abundava eren les contradiccions i els fets inconfirmables. Una gernació de vies mortes. Massa sovint, quan intentava contrastar els records unilaterals, no en treia l’aigua clara, de manera que la llista de qüestions fosques o pendents creixia sense parar. Com un efluvi nociu. Sectors sencers de l’existència de l’Egon Blade havien desaparegut sense deixar cap rastre.

4

La carta de la Jana Hibbin va arribar poc després. «Només noto un formigueig amplificat a la templa. Diuen que és culpa del tret i que no té remei. La resta de l’organisme s’ha adaptat a la letargia sense gaires dificultats. De fet, la vida immaterial és prou suportable quan t’hi acostumes. Suposo que ara pots entendre’m, perquè la teva s’hi assembla força. Fer-te perdre la memòria ha estat més senzill del que em pensava. I efectiu, molt més que les aparicions o els malabarismes espectrals. Però encara no en tinc prou. Per molt que hi doni voltes, no trobo cap motiu per perdonar-te». Una combinació de por i desconcert va monopolitzar els dies següents. Com un vòrtex golafre, va regirar el sistema nerviós de l’Egon Blade. Poc més tard, va rebre la meitat esquinçada d’una fotografia i una pàgina del quadern on a vegades l’Egon Blade apuntava el que havia fet. «Ho hem discutit molta estona. La Jana no m’ha volgut escoltar. En sortir del bar, ens hem fet una última foto, per deixar constància d’un record impossible. Hem anat a casa seva. Ha premut el gallet mirant-me als ulls. No he tingut prou valor per morir amb ella».

5

Poc més o menys, l’Egon Blade havia recollit informació sobre les seves relacions sentimentals. Directament o llegint entre línies, n’havia indagat els noms i la durada. Un arxipèlag de malentesos i de diàspores. Amb escenes repetides. De la Jana Hibbin, però, no en podia saber res. Com que encara no n’havia parlat amb ningú, no en quedava cap referència. Amb prou feines, durant els últims mesos, algunes anotacions disperses a l’agenda («Sopar amb la J.», «Cap de setmana amb la J.», «Aniversari de la J.»), que no havia relacionat amb ningú fins llavors. Res més. L’Egon Blade l’havia conegut i se n’havia enamorat, però, tot i estar segur com mai dels seus sentiments, li era difícil no notar-se fora de lloc. Alguna cosa li resultava excessivament distant i inaccessible. Però l’Egon Blade, per no enterbolir la imatge que se n’havia fet, s’havia arribat a convèncer de la seva incapacitat per entendre-la o per estar a l’altura del que ella pogués esperar-ne.

6

La Jana Hibbin ho tenia clar des de ben jove. Li havia costat molt descobrir què volia fer amb la seva vida, però, un cop decidida, s’havia imposat l’assoliment d’uns objectius ben concrets. La materialització d’allò únic i intransferible que sentia vibrar dintre seu. Potser no grans propòsits, però prou estimulants per dedicar-hi tots els esforços i justificar així la seva existència. Trigués el que trigués. Per evitar dispersar-se i acabar vagarejant sense sentit, com veia fer a la majoria de la gent que l’envoltava. La resta era prescindible. Apèndixs innocus d’una realitat que ja no li interessava. L’Egon Blade havia aparegut poc després de finalitzar el que s’havia plantejat. En haver-ho aconseguit, ja res no l’obligava a continuar vivint. No volia donar cap opció a l’atzar o a la inoportuna defallença de qualsevol òrgan del cos. Temia no ser ella qui triés l’instant o la manera de morir. Des de bon principi, era conscient que el suïcidi havia de ser el seu últim repte. Però l’únic punt feble de tot plegat era el pànic a morir sola. La idea de creuar els límits de la foscor sense ningú agafat de la mà la turmentava fins a treure-li el son. I aquí entrava en joc l’Egon Blade, que no havia estat capaç de copsar el seu paper de simple comparsa. Tampoc després de les dues cartes de la Jana Hibbin, que l’havien fet sentir més sol i neguitós que mai. Un satèl·lit perdut i irrecuperable.

7

L’altre fragment de la fotografia, amb la Jana Hibbin somrient al costat de l’Egon Blade, va arribar poc després. Dins l’estoig d’una pistola i amb una nota. «Perquè també tinguis uns ulls on mirar-te». L’Egon Blade va unir amb cel·lo les dues meitats de la fotografia i va cremar les cartes a l’aigüera de la cuina. En pocs minuts, les flames van deixar-lo sense res, a penes un contorn de volves ennegrides. L’Egon Blade va empunyar la pistola pendent de l’esguard plàcid de la Jana Hibbin.