MECENATGE
L’ESQUER
A les acaballes de la festa d’inauguració, el Jean de Vries s’apropa al Hans Tulner i, amb frases a mig dir, nervioses, li encarrega un retrat. El Hans Tulner dubta fins que veu el talonari. És el primer cop que algú amb prou diners per ser temptador li proposa una feina. El Jean de Vries fa un primer avançament i el cita per a l’endemà.
EL MODEL
Durant les sessions no parlen. El Jean de Vries pot estar hores sense moure’s. No demana mai cap descans. El ritme de treball depèn de la resistència del Hans Tulner. Només mentre mengen, el Jean de Vries surt del seu mutisme. Per repetir amb lleugeres variacions el mateix monòleg. «Ho he intentat durant anys. Per fugir d’aquí, per satisfer els fantasmes del passat, per alleujar l’orgull ferit. Impossible sense prou talent. Sempre un fracàs. El meu pare creia que jo tenia la forma de cap dels artistes. Frenologia, sí. Va estudiar-ne per interpretar els bonys del meu crani. I sovint em rapava per fer-ho més fàcil. Els dits palpant-me. Els ulls tancats per concentrar-se millor. Làmines plenes de cranis per totes bandes. Un seguici de faraons decapitats. Fins i tot ara em costa creure que tot això sigui real. O potser no. Tot depèn de la imaginació. Gens. Jo. Malgrat el crani nu al mirall. Una paradoxa com qualsevol altra. Però el meu pare no es va rendir mai. Més hores, canvis de mestres, càstigs. Tot resolt durant unes poques setmanes. O mesos. Segons la paciència. La del mestre. La meva. La del meu pare. O la memòria de la recança, reclòs dins una habitació fins a trobar els errors, fins a corregir les digitacions, les perspectives, els esguards. Afeblit per la son o el fred. L’esquena tensa fins a la contracció davant el piano, sota la mirada avorrida de la professora. Mans de guix, gerros amb flors, peces de fruita, algun ocell mort. Per dibuixar. Dies sencers. El menyspreu de les models nues, massa conscients de la meva matusseria, de les meves ereccions. La retòrica muda del full en blanc. N’he sentit a parlar molt. Però sense consol. Res per explicar. Un abisme de paraules entumides. I l’enveja, sempre l’enveja, com un estigma. Fins a l’extrem de no ser capaç d’escoltar música, o de llegir, o d’anar a una exposició. Tot podria haver estat diferent. O no». El Hans Tulner menja de pressa per acabar abans. Però el Jean de Vries, davant el plat fred, no s’adona de l’espera.
EL LABERINT
De vegades, el Jean de Vries el deixa sol. Sense explicacions ni disculpes. El Hans Tulner, tip de retocar el retrat, passeja per la casa i pel jardí. Tot excessivament pulcre. D’una artificiositat forçada. Per encobrir les llavors luctuoses de la decadència. A mesura que passen els dies, el Hans Tulner té la sensació d’accedir al revers del monòleg que gairebé se sap de memòria. Sense voler. En una cofurna sota l’escala, troba un munt de carpetes plenes de fotografies calcades. Any rere any, un cop i un altre, el mateix intent d’un autoretrat impossible. Dins una calaixera de les golfes, un desordre d’esborranys i partitures palesa una recerca sense sortida. Al fons del jardí, en una caseta mig amagada per una redundància de glicines, un escamot de figures deformes, fang mutilat pel temps, espera l’adveniment definitiu de l’oblit.
LA CRIPTA
L’últim matí, el Hans Tulner troba el quadre firmat. Enfurit, busca el Jean de Vries per tota la casa. Les habitacions l’acullen amb un calfred de silenci excessiu. Aquest cop, però, l’única porta tancada fins llavors cedeix. I s’obre a una foscor densa. Lacre calent. Quan la mà, palpant la paret espellofada, topa amb l’interruptor, la poca llum d’una bombeta confirma les sospites del Hans Tulner. Al centre del soterrani, un àngel de marbre negre vetlla l’estàtua jacent del Jean de Vries. Al seu voltant, resseguint els murs sense finestres, caixes apilades plenes de llibres i discos amb el seu nom i la seva fotografia. Damunt les caixes, entre altres quadres, un marc buit. Una trama d’usurpacions. La por regalima de la presència tàcita dels absents i immobilitza el Hans Tulner. Com una floració d’òxid. La bombeta emmudeix. De fons, només una remor de passes i el soroll sec d’un pany que es tanca.