VOYEURISME

1

D’ençà que ho ha llegit en una novel·la, l’atreu la idea de fer-se vigilar per un detectiu. No sap què esperar-ne. Però està convençuda que tenir un inventari setmanal de la seva rutina ha de ser-li útil per a alguna cosa. Com si la topografia de la seva existència, traçada amb l’objectivitat d’un estrany, pogués ajudar-la a sentir-se millor. A trobar una clau de volta sota el sutge. Tria una agència a l’atzar i dóna per telèfon les dades necessàries per començar. Els primers informes, però, puntuals cada divendres a l’estafeta de correus, la deceben. És incapaç de descobrir la lògica interna dels fets insubstancials que s’hi detallen amb la meticulositat d’un memorialista. Una successió d’instants sotmesos a la mecànica del tedi. Inerts com un sediment de runa. Sense cap senyal d’alt voltatge. Cap utilitat. Les fotografies tampoc. Res que no sàpiga dir-li el mirall. Fragments mal enquadrats d’una monotonia covada. Sempre vestida igual. Entrant o sortint dels mateixos llocs. Sola.

2

El detectiu, tot i estar-hi acostumat, no triga a avorrir-se. Els informes s’assemblen tant que podria enviar-ne fotocòpies d’una setmana per l’altra. Per distreure’s durant les llargues estones d’espera, pren notes per incorporar alguns canvis. Malgrat no saber què vol llegir la dona de l’encàrrec, la coneix prou bé per refer-li la rutina. Amb coherència suficient per no córrer cap risc.

3

La dona percep l’alteració de petits detalls. Al principi sense gaire pes específic. Com si es tractés d’un simple tempteig. Un mesurament de forces i posicions. Una peça de roba, el menú d’un dinar, un trajecte en metro, l’hora d’una cita, una conversa amb algú a qui no coneix. A poc a poc, però, s’amplia l’abast dels canvis. Fins que trams sencers de la seva vida cedeixen sota l’efecte d’una distorsió plaent. Li agrada saber-se posseïdora d’una existència que transcorre sense necessitat de la seva implicació. Un desmantellament de cruïlles. Un flux de fets desvinculats de la retòrica de la por i de la recança. Sense conseqüències. Habilitats per servir de treva. Per arraconar l’abisme. Delerosa d’intensificar l’eficàcia dels informes, n’escurça l’interval d’espera. Se li fa massa llarg l’espai que separa els divendres.

4

El detectiu ja no surt de casa. D’ençà que la dona vol un informe diari, escriu amb el televisor i la ràdio encesos i aprofita anotacions de casos anteriors, episodis de telenovel·les, arguments de pel·lícules, reportatges i entrevistes. Estratègies per mentir. A mesura que avança, però, perd el control del que explica. Li costa mantenir la coherència. Cada element nou comporta girs imprevisibles. Les presses el traeixen. I, en repassar el que ha escrit fins llavors, troba badades que no sap com esmenar sense delatar-se. No sembla, però, que ningú les noti. Això el tranquil·litza. Fins que, dos mesos més tard, la dona li truca per imposar noves condicions. Exigeix l’informe per telèfon i en directe. Nit i dia. El detectiu, penedit d’haver-la deixat arribar tan lluny, se sent atrapat dins una resclosa abandonada. Amb les hores reblanides com un motlle de cartró sota la pluja. La suor de l’auricular a l’orella. El braç entumit. La desídia estenent-se com una emanació de làudan. Sovint, quan no sap com omplir la foscor de la línia telefònica, repeteix informes de mesos abans o, enterbolit per l’esgotament o l’entreson, mastega paraules aïllades, fites d’un traçat pròxim a la fallida.

5

Mai no s’ha sentit tan indefensa. El temps viscut pendent del telèfon l’ha reclòs dins una nebulosa. I l’últim informe, lacònic com una ganivetada, la deixa més sola que mai. «La dona sotmesa a vigilància s’ha suïcidat. No he pogut fer res per impedir-ho. Ho lamento». Sense cap matís especial. Potser només un to d’alleujament. Però gairebé imperceptible. En penjar el telèfon, una furgada de desolació li entela els ulls. La dona mira per la finestra oberta a una negror mat. Amb la sensació de saber-se massa prop d’un epíleg que no llegirà ningú.