ARNES

Tot i l’excentricitat de la clàusula testamentària, que va topar amb un munt de traves burocràtiques i legals, la família va poder complir l’última voluntat del poeta: relligar un volum de les seves obres completes amb la pell del seu cos. D’ençà de la mort de l’escriptor, la seva vídua passava moltes estones a la biblioteca. Per neutralitzar els efectes devastadors de l’enyorança amb la proximitat del desordre que no havia aconseguit vèncer en quaranta-tres anys de matrimoni. Llibres oberts, papers escampats, calaixos impossibles de tancar. Un capvespre, va envoltar-la un barboteig de paraules incomprensibles. La veu adolorida del poeta, com sortida del son o de la febre, surava entre els objectes, il·luminats per una claror trencadissa. Convençuda de trobar-se davant els primers indicis d’un espectre, que havia de sorgir del no-res com una imatge de polaroid, es va recloure a l’estança i va esperar l’aparició flotant del poeta. Nit i dia. El rondineig, amb obstinats interludis de silenci, va anar creixent i concretant-se, fins a convertir-se en un udol planyívol provinent d’una de les prestatgeries. En obrir el volum de les obres completes, la vídua del poeta va trobar les cobertes de pell solcades per un desori de galeries tortuoses.