IDOLATRIA

El vigilant està enamorat de la Venus de la trena. Al principi, atemorit per les imprevisibles conseqüències d’una relació tan atípica, va refrenar els seus sentiments, però s’ha acabat rendint a l’evidència: d’ençà que l’han traslladat a la seva sala, els dies tenen un aspecte menys amenaçador i es deixen transitar amb una placidesa desconeguda. El vigilant, eludint altres obligacions, passa la major part del torn pendent de la Venus de la trena i, amb l’esperança d’una encarnació, viu a l’aguait de qualsevol indici de moviment. Sap d’altres casos. Però la Venus de la trena, amb la mirada perduda als quadres del davant, no sembla adonar-se de la seva pacient espera, incondicional com una òrbita. El vigilant es deleix per acaronar el cos nu de la Venus de la trena i, empès per una gelosia indòmita, aprofita qualsevol fotesa per cridar l’atenció dels badocs que la miren massa estona. La poca gent amb qui ho ha parlat no s’ha pres seriosament la seva decisió, però això no el desanima. Tot al contrari. El vigilant deixa la roba plegada damunt una cadira, s’enfila al quadre amb l’ajut d’una escala i s’estira, amb una punta de llençol tapant-li els genitals, al costat de la Venus de la trena. Un efluvi ranci l’acull com una boira embriagadora i el fa sentir feliç com mai.