EDUCACIÓ SENTIMENTAL
NARCOSI
El soterrani té només una porta llisa, reforçada amb una planxa metàl·lica; una finestra tapiada i sense enguixar, amb les crostes de morter regalimant per les juntures; un matalàs d’escuma, i una bombeta plena de ditades, que il·lumina, sense gaire convicció, la impossibilitat de sortir-ne. Fa dies, però, que l’Enzo Biber ha deixat d’intentar-ho. Ja no s’hi veu amb cor. No ha vist ningú. Només recorda una ombra abans del cop. Quan es desperta dels lapses de son, amb esquerdes de dolor repartides per tot el cos, no pot incorporar-se. Els sentits, recoberts per un feltre enganxós, han perdut la major part de la seva eficàcia. Les hores, enterbolides per empatia, s’amunteguen com les restes d’una poda.
PROTEISME
A l’Anne Boissel mai no l’havia satisfet l’ortodòxia del seu cos. Tenir les coses com tothom i al mateix lloc que tothom no s’adeia amb el seu caràcter sediciós. Sempre s’havia imaginat mal·leable com un lepidòpter, en una metamorfosi inesgotable de formes i volums. Com si només pogués ser ella mateixa seguint els paràmetres d’una mutació constant. Convertint el canvi i la diferència en l’ànima irreductible del seu lloc al món. Amb la primera tanda d’operacions, va neutralitzar l’aparença simètrica de la morfologia corporal: va fer-se aixinar l’ull dret, engrandir el nariu esquerre, pigmentar la meitat dreta dels dos llavis, engrossir abundosament la sina esquerra i la natja dreta, amputar el dit anular esquerre i escurçar la cama dreta. Lluny de descoratjar-la, la dolorosa recuperació d’aquestes intervencions va convertir-se en una mena d’ascesi purificadora. Se sentia cada cop millor. Més a gust. Instal·lada en un punt sense retorn des d’on observar la mediocritat dels altres. Poc després, l’Anne Boissel va encetar una nova fase herètica, centrada en la remodelació: es va afegir un tercer pit sota la sina dreta, uns pòmuls al front i una gepa a l’esquena.
PERSISTÈNCIA
Conscient del rebuig que despertava la seva figura deforme, l’Anne Boissel mai no s’havia interessat per res que no fos ella mateixa. Els anys d’obstinada egolatria l’havien aïllat dins un reducte d’arrogància i menyspreu. Fins que es va enamorar de l’Enzo Biber. Amb una contundència malaltissa, com si les fibres del seu organisme l’haguessin estat esperant per esclatar en cadena. L’Enzo Biber, però, amb creixent aversió, defugia la dona de cos estrafet, grotesc com una gàrgola, que li havia desmanegat les fràgils coordenades de la rutina amb el seu entestament egoista. L’Anne Boissel, però, incapaç de resignar-se, va pregar, exigir, imposar. Fins a fer-se ineludible.
TRANSFORMACIÓ
Un vespre qualsevol, amb una xafogor sedentària omplint l’aire de mosquits, l’Anne Boissel entra al soterrani i aspira amb avidesa l’olor de l’Enzo Biber. Un silenci opac absorbeix la claror pàl·lida de la bombeta plena de ditades. L’Anne Boissel mira el cos adormit, lliure de les traves del recel. Li agrada la lluïssor de la pell suosa, perlejada com un estany sota la pluja. S’agenolla al seu costat i li desembena el monyó del braç esquerre. Per netejar la ferida. Sap que no serà fàcil, però s’imagina el futur que els espera i somriu amb els ulls desenfocats per les llàgrimes.