FULLETÓ

1

Tot i les diferències amb la fotografia de la solapa, ningú de la cua sembla adonar-se que l’Egas Brun no és l’autor dels llibres que firma. La Dana Nersi l’observa fixament. Sense reprimir una ganyota de contrarietat. No és el primer cop que troba l’Egas Brun en lloc de l’home que estima, de qui ho ha recollit tot (llibres, col·laboracions periodístiques, entrevistes, conferències, aparicions televisives i radiofòniques, taules rodones) amb el fetitxisme que genera l’amor no correspost. Perquè l’home de la fotografia no li ha fet mai cas. Sense pensar-s’ho dues vegades, la Dana Nersi decideix seguir-li el joc a l’Egas Brun. Per no malgastar l’oportunitat de descobrir qualsevol cosa que pugui ser-li útil. Quan arriba el seu torn, amb una nota a la pàgina on l’Egas Brun ha de signar, se’l queda mirant amb un somriure carregat de promeses. En acabar, es troben al bar dels grans magatzems. La Dana Nersi li amaga que sap que no és l’autor dels llibres que firma. I l’Egas Brun, en contra de les instruccions de l’home de la fotografia, vol aprofitar l’ocasió per seduir-la. L’atreu massa l’espurneig dels seus ulls per deixar-ho estar.

2

El dormitori de la Dana Nersi és ple d’imatges de l’home de la fotografia. Un mosaic de retalls de diari i de pòsters de promoció recobreix les parets i el sostre. L’Egas Brun no s’hi troba a gust, però l’eficàcia lúbrica de la Dana Nersi el desarma. Després de la primera nit, es comencen a veure sovint. L’Egas Brun, malgrat sentir-se en fals, dipositari d’uns sentiments que no li pertoquen, deixa que les coses segueixin el seu curs. És la primera vegada que li passa. D’ençà que es guanya la vida fent suplències, mai no ha volgut treure’n profit. Fins ara ha estat prou senzill. Sense efectes secundaris. Complia l’encàrrec (una intervenció parlamentària, una videoconferència, una tertúlia radiofònica, una roda de premsa, un aniversari de noces, etcètera) i es retirava, amb naturalitat i mirant de no aixecar sospites. La Dana Nersi li trenca tots els esquemes. És evident que sap la veritat, però continua comportant-se com si res. Això el desconcerta. L’Egas Brun ignora on vol anar a parar. Deixa passar el temps. La Dana Nersi li compra roba que no acaba de ser del seu gust, el fa canviar de manera de pentinar-se, li regala una nova loció per a després de l’afaitat. L’Egas Brun no s’atreveix a contradir-la. Mai no ha tingut gaire sort amb les dones. De fet, amb el pas dels anys, la sensació de ser un passavolant sentimental, incapaç de mantenir relacions duradores, s’ha convertit en un obstacle insalvable: la por de perdre-les li impedeix gaudir de la seva presència. Amb la Dana Nersi, però, tot li sembla diferent.

3

Un dia qualsevol, remenant calaixos, troba una llibreta plena d’anotacions. En llegir-les, atemorit pel grau d’intrusió que delaten, s’adona de fins a quin punt l’existència paral·lela de l’home de la fotografia ha regit les imposicions de la Dana Nersi. Tot encaixa. Restaurants, botigues, roba, pel·lícules, caps de setmana, regals. Quan intenta parlar-ne, la Dana Nersi s’enfureix. El tracta de manefla. Amenaça d’abandonar-lo. L’Egas Brun es resigna. Una nit es desperta amb una sensació d’ofec. Nota el plàstic d’una màscara enganxat a la suor de la cara. Pels forats dels ulls, veu la Dana Nersi als peus del llit. Dreta. Nua. Masturbant-se. Una urpada de desconsol li regira l’ànima. Sense necessitat de comprovar-ho, sap que la màscara reprodueix el rostre de l’home que l’observa des de tots els racons de l’estança. Pot llegir-ho a l’esguard de la Dana Nersi. Mai ningú no l’ha mirat així.

4

L’home de la fotografia jeu al llit amb la boca oberta. L’Egas Brun tem necessitar més d’una ganivetada. Perquè no voldria tenir l’ocasió de repensar-s’hi. En veure la primera glopada de sang, però, l’envaeix una sensació de placidesa. Com si els mecanismes de la gelosia i de la humiliació haguessin emmudit de cop, neutralitzats pel gemec sord de qui mor sense saber-ho. Assegut al costat del cadàver, es treu de la butxaca l’última carta per a l’home de la fotografia. L’ha trobat dins la bossa de la Dana Nersi i l’hi ha pres abans que pogués enviar-la. La llegeix en veu alta. Tremolós. Cada paraula dol com un estigma. Quan arriba al final, deixa que el rostre lívid de l’home de la fotografia apaivagui els últims vestigis de rancúnia. Fins que un soroll el sobta. En girar-se, troba la Dana Nersi al llindar de la porta. Mai no ha vist una mirada tan aspra. Inexpressiva com una interferència. L’Egas Brun abaixa el cap. Busca com explicar-li el que sent. Però amb prou feines té temps de percebre la llavor del tret.