AJORNAMENT

1

El rostre de l’home que em va obrir la porta era un formiguer de trets imprecisos. La seva única força gravitatòria era als ulls. Una mirada que traïa tot el que pogués emanar de la resta del cos. «Hola. Sóc l’Eugène Haden. Endavant». Vaig seguir-lo en silenci per un desordre d’habitacions sense llum de l’exterior. Totes amb una càmera de vigilància i un monitor encès. Quan finalment vam seure, va proposar-me que escrivís les seves memòries. Sense gaires circumloquis. «Algú ho ha de fer. Ho necessito. Perquè ningú no pugui confondre’m». Tot i que la nostra presència en blanc i negre a la pantalla de l’estança era una mica inquietant, i encara més que l’Eugène Haden n’estigués pendent tota l’estona, vaig acceptar sense pensar-m’ho dues vegades. Em feien falta els diners. Una hora més tard, un cop acordats els terminis i les condicions econòmiques, força generoses, sortia de la casa amb un taló, dues caixes plenes de material i una llista de gent amb qui reunir-me. L’Eugène Haden no va esperar que arribés al cotxe per tancar la porta darrere meu.

2

No era el primer cop que m’encarregaven el que havia de firmar algú altre. Era una manera de guanyar-me la vida que em deixava prou marge per continuar escrivint els meus llibres, encara molt poc rendibles. Havia fet novel·les, contes, pròlegs, assajos, articles. Tot i que no podia evitar una certa fiblada d’angoixa en veure’ls publicats sense el meu nom, amb el temps havia après a distanciar-me’n prou per conviure amb la mentida i seguir treballant sense un excés de malestar. En aquell moment, no vaig pensar que les memòries de l’Eugène Haden haguessin de ser una excepció. Les dues caixes contenien un quadern, dinou àlbums de fotografies i un munt de cartes. L’Eugène Haden havia utilitzat la llibreta per establir una cronologia de la seva vida i inventariar-ne els esdeveniments i els records indefugibles. «La resta no importa a ningú», va respondre’m la primera vegada que li vaig fer notar algun forat massa evident. Per contrast, els àlbums, tots iguals i amb un número al llom, cridaven l’atenció per la seva exhaustivitat: durant els últims dinou anys, un per àlbum, l’Eugène Haden s’havia fotografiat cada dia. Fos on fos. Sempre sol. Gairebé set mil imatges. Edificis, places, llacs, platges, boscos, jardins. Un munt de tramoies aparentment triades a l’atzar. Cap seqüència, cap lògica horària. Amb el pas del temps només perceptible en generar prou distància entre els àlbums per advertir canvis en l’aspecte de l’Eugène Haden. Una subtil inoculació d’ombres. Les cartes, dins dotze carpetes també iguals, estaven separades en dos grups: rebudes i fotocòpies de les enviades. Malgrat alguns buits, no va ser difícil reconstruir la successió d’intercanvis epistolars. Durant les primeres setmanes, vaig limitar-me a llegir i encreuar el material. A poc a poc, notes, cartes i fotografies van trobar el seu lloc en una trama de vincles i ramificacions. La vida de l’Eugène Haden es va convertir en una mena de cultiu cel·lular, a punt per assimilar la informació que pogués obtenir de les entrevistes amb la gent de la llista. Vaig viatjar dies sencers. Em van rebre companys d’estudis, amics, amants, algun parent llunyà. A les nits, a l’hotel o a casa, escoltava les gravacions i prenia notes. El nou material, però, era decebedor. Només va servir per confirmar el que ja sabia. Molt de tant en tant, aportava alguns detalls tangencials, gairebé prescindibles. Cada cop més, tenia la impressió que l’Eugène Haden ho havia previst tot. Ningú no deia res que ell no hagués volgut escoltar. Tot era massa pla, excessivament neutre. A mesura que m’acostava al final de la llista, s’esvaïa la possibilitat d’omplir els buits, de contrastar els records. Una superposició de lents mal enfocades em separava de la veritat. Un engranatge d’aparences. Però intuïa que era millor oblidar-me’n. Totes les vegades que havia intentat anar més enllà, l’Eugène Haden havia reaccionat amb una vehemència desproporcionada. A més a més, a partir d’un determinat moment, proper a l’inici dels àlbums fotogràfics, només tenia el que ell volgués dir-me. L’Eugène Haden s’esfumava de la memòria dels qui l’havien conegut. Només referències vagues, rumors. Tot feia pensar que, en els últims dinou anys, havia viscut aïllat de tot i de tothom.

3

Dos fets van intensificar la meva desconfiança. Durant una de les trobades amb l’Eugène Haden per parlar del llibre, vaig mostrar-li dues fotografies iguals. Tot i estar separades per nou àlbums, ho havia descobert per atzar. M’havia sorprès el fons. Darrere seu, un aparador ple de maniquins desmuntats reflectia l’edifici de l’altra banda del carrer. L’efecte final era el d’un Eugène Haden vetllant una constel·lació d’exvots penjats d’un mur de vidre i alumini. Tractant-se d’un home tan metòdic, no podia conformar-me amb la idea d’un simple error. Estava convençut que la substitució d’una d’aquelles dues fotografies hauria de servir per resoldre un grapat de qüestions pendents. Un silenci inert va omplir l’habitació. Com una ona expansiva. Va trigar molt a respondre. «Ja sé que n’hi ha dues d’iguals. Ho he de saber per força, no et sembla? Les hi he posat jo. Limita’t a fer la teva feina. Si, després de tant perdre el temps, encara n’ets capaç». Allò era excessiu. Em sentia ofès. Humiliat. Però la mirada de l’Eugène Haden va apaivagar un rampell d’orgull que no estava en condicions de permetre’m. Ja m’havia gastat els calés del primer pagament i necessitava els dos talons que faltaven per acabar la meva última novel·la. Vaig cedir. Però per escriure amb el pilot automàtic. Sense buscar-me més complicacions. Un cop assumida la nova situació, el llibre va avançar a bon ritme. Treballava un munt d’hores. Només sortia a passejar una estona cada vespre i visitava l’Eugène Haden una tarda a la setmana. Volia enllestir-ho de pressa per cobrar i perdre’l de vista. La seva presència se’m feia cada vegada més intolerable. Les habitacions en penombra, les pantalles, la lectura en veu alta dels nous capítols, les correccions. La calma va durar un parell de mesos. Fins que vaig trobar a la bústia un sobre amb uns quants retalls de diari. La notícia ocupava un espai decreixent a les pàgines de successos. Feia poc menys d’un any, el nom de l’Eugène Haden s’havia relacionat amb la desaparició d’un home. Malgrat les sospites, però, no s’havia pogut provar res. Tenia una fotografia repetida i l’evidència d’un extraradi pantanós al voltant de l’Eugène Haden. Però no sabia què fer-ne.

4

«Espero que els retalls t’hagin estat útils». L’home em va donar una adreça. «Probablement, seré l’únic assegut en una cadira de rodes. Vigila que ningú no et segueixi». Al cap de dues hores, al fons d’un bar de carretera, m’atansava una mà suada. Si l’Eugène Haden hagués estat un cantant o un actor famós, l’home de la cadira de rodes hauria pogut guanyar un concurs de dobles. Vaig engegar la gravadora sense treure-la de la butxaca de l’abric. «Tot comença amb un anunci al diari. Algú em busca. He de ser jo. Per força. Tot coincideix: el lloc, el dia, l’hora, la roba. Quedem per telèfon. L’indret on em cita és solitari. Hauria d’haver desconfiat. L’home m’ensenya una foto: ell enmig d’una plaça i, al seu voltant, gent que passeja, conversa, bada. Em trobo a l’esquerra, com apropant-me a la càmera. Sense mirar-la. Abstret. La semblança és sorprenent. M’apunta amb una pistola i parla molta estona. Com si estigués sol. Tot i que em costa seguir-lo, no trigo gaire a adonar-me que no servirà de res el que pugui dir-li». Durant anys, l’Eugène Haden havia viscut obsedit per la idea del doble. El que havia començat sent una simple especulació s’havia convertit en un suplici. El turmentava la possibilitat d’una correspondència absoluta (actes, defectes, passions, somnis, manies) amb algú idèntic a ell. Més encara quan, amb el temps, el temor que el seu doble pogués suplantar-lo va imposar-se amb una contundència malaltissa. La resta era culpa de l’atzar. La plaça sota un cel d’hivern, els vianants atrafegats, un desconegut amb un rostre massa similar al seu. La seva aparició a la fotografia va activar la imperiosa necessitat de desfer-se’n. Per protegir-se. Per neutralitzar la litúrgia del destí que s’havia imaginat. «Quan calla, el silenci és insuportable. Fa fred. Suo. Dispara. Un, dos, tres, quatre cops. Em creu mort. A vegades, somio que, mentre l’escolto, el canó de la pistola creix fins a engolir-me. Tot és fosc, massa fosc. La seva veu em persegueix com una maledicció. I els ulls. No els oblidaré mai. Visc amagat i amb un nom fals. És l’única manera de sentir-me segur».

5

Tot encaixava. Les pantalles, els àlbums, la fotografia repetida, els retalls de diari. Cada peça tenia el seu lloc. També les memòries. «Perquè ningú no pugui confondre’m». Recordava la frase del primer dia. Aleshores no l’havia entès. Quan vaig tornar a casa, després de la conversa amb l’home de la cadira de rodes, la porta del pis era oberta. Algú havia regirat els calaixos i els armaris i s’havia endut tot el material de les memòries. La ràbia continguda fins llavors em va empènyer al carrer. La casa de l’Eugène Haden era buida. Només hi havia un monitor en marxa. A l’última habitació. Amb imatges de la nostra primera trobada, de les visites a la gent de la llista, de les meves passejades vesprals. L’Eugène Haden m’havia estat vigilant des del principi. Palplantat davant la pantalla, sense acabar-m’ho de creure, vaig mirar la gravació fins al final. Les últimes preses eren del meu pis capgirat i de l’home de la cadira de rodes al bar de carretera. Referents d’una premonició ineludible, letal com un bosc sense el voltatge de la saba. De llavors ençà, estic esperant.