PIGMALIÓ

1

El Buddy Fosnes ha defugit sempre els pisos moblats. No tothom és capaç d’adaptar-se a la presència tàcita de llogaters anteriors en forma de calaix desfonat, llit balder, fòrmica bufada, pàmpols ennegrits o frontisses desajustades. Objectes massa fets servir sense la pàtina protectora de la pertinença. A més, tot el que ha vist fins ara, d’una precarietat excessiva, sovint vinculada a l’estètica de les troballes de contenidor, confirma el seu recel. Fins que la descobreix al fons d’un armari tancat amb clau. Flàccida i despentinada. Amb les superfícies a l’abast del polsim recobertes per un tel d’ombra, com neu en equilibri damunt un senyal de circulació. En mirar-li els ulls, avergonyit, el Buddy Fosnes sent un espasme d’excitació al cos esponjós del penis. Un caos de contactes sinàptics. Tremolós, en llegeix les característiques a la caixa. Amb la curiositat de qui vol saber-ho tot de la persona estimada durant la primera cita, fugaç com cap altra i amb un deixant ineludible de preguntes pendents.

2

Les primeres compres relacionades amb la nova situació sentimental del Buddy Fosnes són un diccionari onomàstic, una maleta plena de roba i un anell de prometatge. De tots els noms possibles, tria Levina. Perquè li agrada saber que significa «lligam», que li sembla el referent més apropiat per definir el seu nou cànon existencial. Per escollir la roba i els accessoris cosmètics de la maleta, s’imagina els arguments formals, les vacil·lacions cromàtiques i les intencions lúbriques de les seves actrius preferides. L’anell, d’or i amb una turmalina, porta gravats els seus noms i la data màgica del seu encontre fortuït. En arribar a casa, vesteix la Levina i, asseguts al sofà, li explica tot el que ha vist. Amb la precisió de qui ha trobat algú que l’escolti. Tot i l’estretor del pis, li costa menys del que es pensava acostumar-se a viure amb algú. La rutina, amb la mecanització de la realitat, facilita l’apropament emocional. S’entenen millor cada dia que passa. Quan surt de treballar, impacient per tornar a casa, ja sense necessitat de fer temps per escurçar l’espai que el separa de l’hora d’anar-se’n a dormir, el Buddy Fosnes compra flors i galindaines de bijuteria. Perquè li agrada l’espurneig dels ulls expectants de la Levina quan el veu entrar per la porta.

3

El Buddy Fosnes espera el moment oportú per posseir la Levina. La despulla sense precipitar-se, amb intervals de dies entre les peces de roba. Acaricia sense pressa els trossos nous de cos nu. Delicadament. Com un artificier. No vol forçar la situació i espatllar-ho tot. Es dóna un marge per acostumar-se a la boca succionadora, als pits vibrants, al pèl artificial del pubis, al tacte de la silicona. El matí següent al primer coit, d’una incontinència sense matisos, el Buddy Fosnes nota, en despertar-se, l’escalfor enganxosa d’una esquena contra la seva. La Levina, en sentir-lo parlar, es gira i l’observa com sortida d’un son abissal. El Buddy Fosnes, sense acabar-ho d’entendre, l’abraça amb llàgrimes als ulls. La Levina, però, no sembla adonar-se de la seva nova dimensió metabòlica i continua passant els dies, com fins llavors, davant el televisor o estirada al llit. Sense deixar entreveure l’abast del seu reviscolament. Amb el pas de les setmanes, coit rere coit, la Levina surt del mutisme i es comporta amb una creixent naturalitat. És capaç de mantenir una conversa, torna de comprar sense perdre’s, pot seguir el fil d’una pel·lícula, respon les preguntes dels concursos, atresora moments d’un passat que no li pertany. El Buddy Fosnes, per contra, es nota, de mica en mica, més tèrbol. Té una sensació constant de paraules a la punta de la llengua, inconnexes, desvinculades dels objectes que haurien de designar. La memòria, desmantellada com una formigonera sense peces de recanvi, el posa en evidència massa sovint. No pot llegir el diari ni acabar els mots encreuats i no recorda com servir-se dels estris domèstics. A la feina li recriminen la seva actitud oblidadissa. I els amics el deixen de banda. El Buddy Fosnes, però, incapaç de contrariar les exigències amatòries de la Levina, no sap com sortir-se’n.

4

El temps els deixa l’un sense l’altre. Dins una tramoia d’avorriment i indiferència. Com aïllats pel plàstic esgrogueït que separa els passatgers dels taxistes escarmentats o excessivament cauts. Fa setmanes que no tenen res a dir-se. Només perviuen les obscenitats a cau d’orella, els gemecs corresponents a l’orgasme. Fins que el Buddy Fosnes, sense cap interès pel que l’envolta, es rendeix al silenci i la quietud. Sense esquerdes. La Levina comença a fer vida sense comptar amb ell. El deixa a casa, davant el televisor o estirat al llit. Busca feina i, quan la troba, organitza una festa per celebrar-ho. Mentre espera l’arribada del primer convidat, a qui ha fet venir una hora abans que la resta per seduir-lo, repassa tots els detalls amb el manual de protocol i bones maneres a la mà. Distribució dels comensals, plegament de tovallons, disposició de copes i coberts, temperatura dels vins, estratègies de conversa. Quan sona el timbre, abans d’obrir, la Levina s’emmiralla per últim cop i comprova que la porta de l’armari estigui ben tancada amb clau.