43

Havia dormit al costat d’en James després d’esmunyir-se al llit com un polissó silenciós gairebé a les quatre de la matinada, sabent que havia de dormir i tement no poder fer-ho a causa de la inquietud que regnava al seu interior. Tot i això, s’havia adormit de seguida, i el son havia tingut la proporció de tebiesa i reparació que el cos, però sobretot la ment, li demanava. Es va despertar abans de l’alba, sentint-se serena i centrada per primera vegada des de feia molt de temps. Va baixar a la sala, es va entretenir encenent el foc a la llar, en aquell ritual que havia dut a terme cada matí des de petita i que feia tants anys que no repetia. Es va asseure al davant, mentre les flames s’avivaven tímidament i… ho va aconseguir. Reset. «Era un bon consell, agent analista Dupree», va pensar l’Amaia. I va donar resultats immediats.

———

En Fermín Montes es va despertar a l’habitació de l’hotel Baztan on havia passat la nit amb la Flora. Sobre el coixí, una nota que deia: «Ets meravellós. Et trucaré més tard. Flora». La va agafar amb les mans i hi va fer un sonor petó. Va somriure, es va estirar fins a tocar el capçal encoixinat i, cantussejant una cançoneta, es va ficar a la dutxa, sense poder deixar de pensar ni un instant en el miracle que suposava haver conegut aquella dona. Per primera vegada des de feia més d’un any la vida adquiria significat per a ell, perquè els últims mesos, i ara ho sabia millor que mai, havia sigut un mort que caminava, un zombi que feia esforços per donar una aparença de vida il·lusòria que ara no podia semblar més falsa. La Flora era el miracle que l’havia fet ressuscitar, animant un cor que no bategava, com un desfibril·lador humà que, sense previ avís i amb una forta sacsejada, l’havia posat a funcionar. La Flora havia arribat imposant-se, arrasant, s’havia instal·lat en la seva vida sense demanar permís i li havia fet recuperar el sentit i la direcció. Li va sorprendre la seva força només conèixer-la, el caràcter fort i indòmit d’una dona que s’havia fet a ella mateixa, que havia aixecat el seu negoci i vetllat per la seva família. Va somriure novament en pensar en ella, en el seu cos càlid entre els llençols. Gairebé havia temut el moment tant com l’havia anhelat, perquè la càrrega de verí que la seva esposa li havia deixat en abandonar-lo s’havia anat alliberant lentament durant els últims mesos, havia anat actuant com una castració química que li havia impedit tenir sexe amb cap dona des que ella se n’havia anat. El rostre se li va enfosquir en evocar les paraules del comiat… El patetisme dels seus precs de llavors gairebé el feia enrojolar. Havia implorat davant d’ella, volia fer valer els deu anys de matrimoni; s’havia arrossegat, havia plorat demanant-li que no se n’anés i, en un últim acte de desesperació, li havia demanat explicacions, li havia demanat un perquè, com si arribats en aquell punt un raonament o un motiu poguessin justificar el naufragi d’un home. Però la molt puta havia respost amb una última canonada, una salva d’honor directa a la línia de flotació.

—Que per què? Vols saber-ho? Perquè em folla com un campió, i quan acaba em torna a follar.

Després va sortir clavant un cop de porta i no va tornar a veure-la sinó al jutjat.

Sabia que era esgotament, despit, desdeny i tedi barrejats a parts iguals, en certa manera provocats per ell mateix en les últimes raneres de l’amor, però tot i així les seves paraules s’havien quedat enquistades i li ressonaven dins el cap com acúfens indesitjables. Fins que va conèixer la Flora. El somriure li va tornar als llavis mentre s’afaitava mirant-se al mirall d’aquell hotel, on ella havia preferit quedar-se per no donar motius per xerrar massa al poble. Una dona discreta, segura i tan bonica que li tallava l’alè. S’havia entregat amb passió als seus braços i ell havia respost.

—Com un valent —es va dir mentre es mirava de nou al mirall i pensava que feia molt que no se sentia tan bé, i que potser quan es tanqués el cas podria sol·licitar plaça a Elizondo.

———

L’Amaia es va abrigar i va sortir al carrer. Aquell matí no plovia, però la boira carregada d’humitat cobria els carrers amb una pàtina de tristesa ancestral que feia caminar la gent inclinada, com si fos portadora d’una gran càrrega, i buscar refugi als càlids cafès. A primera hora havia trucat a Donosti per saber com anaven les anàlisis.

—Ja les tinc en marxa —havia sigut la resposta de la Josune—. Escolta, podries haver-me avisat que el sotsinspector Etxaide era tan guapo, que m’hauria depilat.

Era una broma que havien mantingut entre elles des dels temps universitaris, encara que va percebre que l’interès de la Josune transcendia la broma. Va estar a punt de dir-li que perdia el temps, però va decidir no fer-ho. El somriure li va durar una estona després de penjar el telèfon.

Es va entretenir tant com va poder abans d’anar a comissaria. Primer va voler passejar fins a l’església de Santiago, però va trobar el temple tancat. Aleshores ho va fer pels jardins i el parc infantil, desert aquell matí de dilluns. I va admirar com n’estaven de grassos la caterva de gats que semblaven viure sota l’església i que s’esmunyien amb penes i treballs pels respiradors de la part externa. Va caminar seguint la línia que marcava la paret, mentre recordava la no tan antiga creença que descrivia Barandiaran i que deia que si una dona feia tres voltes al perímetre de l’església es tornava bruixa. Va seguir fins a l’entrada i va observar els esvelts arbres que competien amb la torre del rellotge per ser el punt més alt. Va pensar que faria cap a l’ajuntament, però les fortes ratxes de vent que començaven a escombrar els núvols baixos portaven unes dissuasòries gotes d’aigua glaçada. Va canviar de direcció i va començar a pujar el carrer Santiago fins a les pastisseries on unes quantes dones esmorzaven en petits grups d’amigues. En entrar a Malkorra va sentir les mirades encuriosides quan es va acostar a la barra. Va demanar un cafè amb llet, que li va semblar el millor que s’havia pres en molt de temps i, abans de sortir, va comprar uns trossos d’urrakin egiña, la xocolata tradicional d’Elizondo, elaborada de manera artesanal amb avellanes senceres i que donava fama a aquella confiteria.

L’Amaia va intentar protegir-se de la pluja caminant a bon pas sota els balcons. Va comprar el Diario de Navarra i el Noticias i es va encaminar cap al cotxe, que tenia aparcat a les dependències de l’antiga comissaria, cap a la meitat del carrer. Va cedir el pas a una dona rossa que conduïa un cotxe petit i li va semblar que la reconeixia de les fotos que l’Iriarte tenia emmarcades sobre la taula. Va conduir pels carrers a l’hora punta dels repartiments i per fi, gairebé al migdia, es va arribar a la comissaria.

Sobre la seva, de taula, hi havia les mateixes fotos i un informe del laboratori que ja havia rebut a la PDA, que li explicava el que feia dos dies li havia dit la doctora Takxenko: que no hi havia coincidència entre les farines. Tipus d’anàlisi, HPLC. I una novetat: la taca oliosa a la pell de cabra treta del cordill amb què van estrangular les noies era òxid amb traces d’hidrocarburs i vinagre de vi. Tot molt revelador.

L’Iriarte i en Zabalza no hi eren; un dels policies de torn li va explicar que s’estaven entrevistant altre cop amb les últimes persones que havien vist les noies amb vida. Des de l’hospital de Navarra la van informar que en Freddy evolucionava favorablement i el seu estat es considerava menys greu. A dos quarts d’una en Padua va telefonar.

—Inspectora. Han arribat alguns dels resultats del cas de la Johana i crec que li interessarà, això: el tall del braç el van fer amb un ganivet elèctric o una serra de trepar, tot i que s’inclinen més pel primer a causa de la direccionalitat del tall, suposem que alimentat amb bateries, ja que allà no hi havia electricitat. I l’erosió que presenta la ferida a la part superior és una mossegada… Com deu recordar, en van fer un motlle a l’autòpsia.

—Sí.

—Doncs resulta que sens dubte són dents humanes.

—Collons! —va exclamar ella.

—Ja sé el que em dirà, però hem fet la comparació amb el pare i no coincideix.

—Collons! —va dir l’Amaia altra vegada.

—Sí, jo opino igual —va respondre ell—. L’enterrament i el funeral de la Johana se celebraran demà, la mare m’ha demanat que l’hi digui.

—Gràcies —va dir, com si pensés en una altra cosa—. Tinent Padua, un informant em va dir que havia observat activitat sospitosa al marge dret del riu, a la zona d’Arri Zahar. Travessant la fageda, es veu que hi ha unes coves, a uns quatre-cents metres, al vessant. Segurament no serà res, però…

—Ho comunicaré al Seprona.

—Sí, faci-ho, gràcies.

—Gràcies a vostè, inspectora —va titubejar una mica i va abaixar la veu, perquè ningú sentís el que diria a continuació—. Gràcies per tot, estic en deute amb vostè, m’està demostrant que és una bona investigadora. I també una bona persona. Si alguna vegada necessita res…

—No hi ha cap deute pendent, viatgem al mateix vaixell, tinent, però ho tindré en compte.

Va penjar i es va quedar molt quieta, com si qualsevol moviment li obstaculitzés el flux dels pensaments; després va buscar a internet una pàgina de consultes i va enviar una pregunta a l’administrador. Es va servir un cafè amb llet i es va entretenir prenent-se’l a petits glops mentre mirava per la finestra. Al migdia va trucar a en James.

—Que et ve de gust dinar amb la teva dona?

—Sempre, véns a casa?

—Havia pensat a dinar fora.

—D’acord, i segur que també has pensat on.

—Com em coneixes! A les dues a El Kortarixar, és un dels preferits de la tia. És molt a prop de casa, a l’entrada d’Elizondo per Irurita, i ja he reservat. Si arribeu primer demaneu el vi.

Va sortir de la comissaria però va veure que encara tenia gairebé tres quarts d’hora abans de dinar. Va agafar el camí dels Alduides i va conduir fins al cementiri. Hi havia un altre cotxe aparcat a l’entrada, però no va veure ningú a dins. Va caminar sense pressa entre les sepultures, mullant-se les sabates amb l’herba massa alta que creixia entre les tombes, fins que va trobar la que buscava: estava marcada amb una petita creu de ferro. Va observar afligida que un dels braços estava trencat. La placa del centre deia: Família Aldube Salazar. Tenia set anys quan va morir la seva àvia Juanita, i no recordava el seu rostre, però sí l’olor de la casa, dolça i una mica picant, com de nou moscada. L’olor de naftalina de l’armari de la roba blanca, l’olor de planxa de la roba. En recordava els cabells blancs, recollits en un monyo ben premut amb clips i agulles de plata coronades per flors encastades amb petites perles, i que havien sigut l’única joia, junt amb la prima aliança del dit, que li havia vist mai posada. Recordava el rítmic balanceig que imprimia a les cames quan se l’asseia a la falda, com un trot de cavallet, i les cançons que cantava en basc amb veu dolça, tan tristes que de vegades la feien plorar.

—Amona —va murmurar. I un somriure li va pujar al rostre.

Va avançar fins a la part superior del cementiri i va dibuixar mentalment les línies imaginàries que, partint de la creu de terme, establien els camins subterranis d’aquell inframón del qual parlava en Jonan. Va sentir un murmuri ronc, però tot i que va mirar al voltant no va veure ningú. La pluja tamborinant a la tela del seu paraigua va cobrir del tot aquell so, però en girar-se va creure que el tornava a sentir. Va tancar el paraigua i va parar l’orella amb atenció. Encara que se sentia contaminat pel soroll de la pluja que queia sobre les tombes, aquesta vegada va ser perfectament audible. Va obrir el paraigua i va avançar en la direcció d’on provenia.

Llavors va veure el paraigua. Era vermell, i a la vora tenia unes flors de tons granats i taronja. Les coloraines eren incongruents en aquell lloc on fins i tot les incombustibles flors de plàstic i roba quedaven com descolorides per efecte de la pluja. Però encara resultava més incongruent perquè qui el portava era un home. L’aguantava inclinat, recolzat a l’espatlla, de manera que li cobria gairebé tota la part superior del cos. Estava immòbil, i encara que la posició del paraigua projectava quasi tot el so de la seva veu en direcció contrària, va poder distingir el plor que no cessava mentre murmurava unes paraules que resultaven incomprensibles.

Va retrocedir fins a la creu de terme i va donar la volta pel carrer superior, des d’on va obtenir una vista millor del panteó de la família Elizasu. Les corones i els rams que havien portat al funeral s’amuntegaven damunt del marbre com formant una pira. Les flors havien adquirit una consistència pastosa i entollada i els rams coberts amb cel·lofana es veien blancs i perlats de gotetes per la condensació de les flors en podrir-se a l’interior. En acostar-s’hi va poder distingir les vambes blanques i negres del germà de l’Ainhoa, que, incapaç de contenir-se, sanglotava com una criatura sense deixar de mirar la tomba de la seva germana i repetint una vegada i una altra les mateixes paraules:

—Ho sento, ho sento, ho sento.

L’Amaia va retrocedir uns passos, decidida a sortir sense que la veiés, però el noi va semblar que en percebia la presència i va començar a girar-se. Va tenir el temps just de tombar-se i tapar-se amb el paraigua. Durant un parell de minuts va fer veure que resava de cara a la sepultura que tenia al davant, fins que va deixar de sentir la mirada penetrant del noi. Va marxar per on havia vingut, fent marrada fins a la porta i tapant-se per evitar que la reconegués.

———

Quan va arribar al restaurant, la tia i en James ja havien demanat una ampolla de Remelluri negre i xerraven animats. El Kortarixar sempre li havia agradat pel seu ambient, per les fosques bigues que solcaven el sostre i la llar de foc sempre encesa, i per l’aroma com de blat de moro a la brasa, que li resultava familiar i que li va fer venir gana només passar la porta. Tot i que va estar d’acord amb el bacallà fregit i les costelles de bou, va refusar prendre vi i va demanar una ampolla d’aigua.

—De debò que no tastaràs aquest vi? —es va estranyar en James.

—Sospito que la tarda serà mogudeta i no vull tenir la sensació d’ensopiment que em dóna el vi.

—Això vol dir que estàs avançant?

—No ho sé, encara, però crec que almenys obtindré algunes respostes. —«Les respostes no sempre resolen l’enigma. Pam a pam», va pensar.

Van menjar amb gana, van xerrar sobre la millora d’en Freddy, de la qual tots es van alegrar, i van gaudir amb les anècdotes d’en James sobre els seus primers passos en el món artístic. Quan els portaven el cafè, el telèfon mòbil de l’Amaia va començar a sonar. Es va aixecar i va sortir a la porta abans de contestar.

—Jonan, què m’expliques?

—La farina de casa de la Ros i la farina amb què es va elaborar el txatxingorri coincideixen al cent per cent, i la farina S-11 i la del pastisset coincideixen en un trenta-cinc per cent.

—Dóna les gràcies a la Josune, busca un fax i espera que jo et truqui.

Va penjar, va tornar a entrar per acomiadar-se, davant les protestes d’en James i el cafè, que es quedava intacte, i va esperar a ser fora per tornar a marcar.

—Inspector Iriarte.

—Bona tarda, ara volia fer-li un truc.

—Hi ha cap novetat?

—Podria ser, una de les amigues de l’Ainhoa va recordar que quan la noia s’esperava a la parada de l’autobús ella va passar per la vorera del davant per reunir-se amb la seva germana, que l’esperava un tros enllà. Diu que un cotxe es va aturar a la parada, i que li va semblar que el conductor deia alguna cosa a l’Ainhoa des de dins, però després va seguir el seu camí sense que la noia pugés al vehicle. Diu que no ho havia recordat perquè no li va donar importància, ni tan sols està segura que el conductor fos un home, però diu que per descomptat la nena no hi va pujar.

—Podria ser algú que va parar per preguntar-li alguna cosa, o algú que es va oferir per portar-la.

—També podria ser l’assassí. Potser es va oferir a portar-la i ella va declinar la invitació perquè encara tenia l’esperança que arribés l’autobús, però quan van anar passant els minuts i va veure que no venia devia començar a posar-se nerviosa i ell només va haver d’esperar pacientment fins que ella va estar prou angoixada per acceptar pujar al cotxe. La segona vegada que l’hi va proposar no li devia semblar tan mala opció, fins i tot ho hauria pogut veure com una salvació…

—Es va fixar en el vehicle?

—Va dir que era de color clar, beix, gris o blanc, amb dues portes, tipus furgoneta petita de repartiment, i creu que tenia unes lletres impreses. Li he ensenyat fotos dels vuit models més freqüents de furgoneta i no les distingeix. Podem buscar per la vall propietaris de furgonetes d’aquestes característiques, però ja li avanço que n’hi ha moltes: a pràcticament totes les botigues, magatzems i caseríos en tenen almenys una, i per defecte solen ser blanques. És el típic vehicle de feina, així que en la majoria de casos deuen estar a nom d’homes d’entre vint-i-cinc i quaranta-cinc anys.

Ella ho va sospesar:

—De totes maneres ho revisarem, tampoc tenim gaire més. Comprovarem primer si algun familiar o amic de les víctimes en té una de semblant, o bé si algú recorda qui en té una, i començarem per la família de l’Ainhoa Elizasu. Aquest matí el seu germà era al cementiri, demanant perdó davant la tomba de la seva germana.

—Potser se sent culpable per no haver avisat abans els pares. L’en fan responsable, jo vaig ser amb ells després del funeral i era llastimós veure’l… Si continuen pressionant-lo així no m’estranyaria que haguessin d’enterrar un altre fill. De vegades aquests gestos amaguen més del que es veu a primer cop d’ull. Potser són uns cafres, o potser sospiten alguna cosa i el rebuig és la manera de canalitzar-ho.

—És a la comissaria, vostè?

—No, ara hi anava.

—Aquest matí he vist la seva dona, l’he reconegut per les fotos…

—Sí?

—Creu que la podria convèncer que ens deixi el cotxe aquesta tarda?

—El cotxe de la meva dona?

—Sí, després l’hi explicaré.

—Bé, si jo li deixo el meu no crec que hi hagi cap problema.

—Perfecte, porti’l, però no l’aparqui a la comissaria.

—D’acord —va acceptar ell.

———

L’Amaia va pujar a la sala de reunions i va esperar que arribés l’Iriarte repassant les declaracions dels amics de la Carla i de l’Anne i els vehicles dels familiars.

—Ja veig que ha començat sense mi —va dir l’Iriarte.

—Em penso que ho deixarem estar de seguida, tinc un altre pla per a aquesta tarda.

Ell la va mirar sorprès, però no va dir res, va seure i es va posar a treballar. L’Amaia va agafar el telèfon i va trucar a en Jonan.

—Ja has localitzat un fax?

—Aquí el tinc.

—Molt bé, doncs envia’m els resultats a la comissaria d’Elizondo.

—Però…?

—Fes el que et dic i torna quan hagis acabat.

Al cap de cinc minuts, el sotsinspector Zabalza treia el cap per la porta de la sala.

—Acaba d’arribar per fax des de l’Anatòmic Forense de Sant Sebastià.

L’Amaia es va quedar al seu lloc i va deixar que l’Iriarte el llegís primer. Quan va haver acabat la va mirar molt seriós.

—Vostè va sol·licitar aquestes anàlisis?

—Sí, els doctors que van efectuar les analítiques a Osca van fer una segona anàlisi de les mostres i van trobar el que semblava una coincidència parcial, i van suggerir que potser s’havia canviat de farina i per això sortia barrejada en quantitats molt petites. Ahir a la nit el sotsinspector Etxaide va prendre una mostra de la farina que s’utilitzava a l’obrador Salazar fins fa un mes i la vaig enviar a Sant Sebastià, fent valer un favor que em devia una col·lega de l’Ertzaintza. I vet aquí els resultats. Els vint empleats de Mantecadas Salazar tenen accés a la farina, i és costum que agafin la que necessiten per a casa seva. Així mateix, podrien haver-la repartit entre familiars i amics. És el que ara ens toca investigar.

En Zabalza va sortir de la sala i es va dirigir al seu despatx. L’Iriarte estava inusualment silenciós, repassant una vegada i una altra l’informe de l’anàlisi. L’Amaia va tancar la porta.

—Inspectora, s’adona de la transcendència que això té per al cas? És la pista més fiable que hem obtingut fins ara.

Ella va assentir amb rotunditat.

—… I està relacionada amb la seva família.

—Sé què vol dir. En prevenció d’una cosa així el comissari el va posar al capdavant d’aquesta investigació junt amb mi, i per això l’he fet venir —va dir acostant-se a la finestra i mirant a fora—. Ara necessito que vingui aquí i miri això.

Ell es va posar al seu costat. Ella va consultar el rellotge.

—A penes un quart d’hora des que ha arribat el fax i ja és aquí —va dir assenyalant un cotxe que acabava d’aparcar sota la finestra i del qual va baixar l’inspector Montes, que abans de dirigir-se a l’entrada va elevar la mirada cap on es trobaven ells. Instintivament van fer un pas enrere.

—No ens pot veure, són vidres de mirall —va dir l’Iriarte.

L’Amaia va treure el cap per la porta de la sala a temps de veure com en Fermín Montes entrava al despatx d’en Zabalza, abans de sortir-ne al cap d’uns minuts portant un sobre enrotllat en forma de tub. Van observar per la finestra com pujava al seu cotxe després de donar una significativa mirada al voltant i com sortia de l’aparcament.

—És evident que les relacions de l’inspector Montes amb qui mana, en aquest cas vostè, no rutllen prou bé, i no hauria de treure l’informe de la comissaria sense permís, ni en Zabalza l’hi hauria d’haver permès, però d’altra banda forma part de l’equip d’investigació i no és estrany que vulgui seguir informat.

—I no creu que hauria d’assistir a les reunions, que per a això es fan? —va preguntar l’Amaia, farta del corporativisme masclista amb què els homes sempre intentaven justificar actes que en una dona serien criticats.

—Em pensava que estava malalt, això em va dir en Zabalza.

—Sí, doncs avui podrà veure amb els seus propis ulls com és de greu la malaltia que té l’inspector Montes —va dir, visiblement enfadada—. Ha aconseguit que la seva dona ens deixés el cotxe?

—L’he aparcat al darrere —va contestar ell, disgustat—. Tal com m’ha demanat —va afegir, com per deixar constància que ell no era l’enemic.

Es va sentir una mica mesquina per haver sigut tan dura amb ell, que li havia brindat tot el seu suport des del principi. Va suavitzar el gest i va agafar la bossa, que tenia penjada al respatller de la cadira.

—Som-hi.

———

El cotxe de la dona de l’Iriarte era un vell Micra de quatre portes i color granat, amb cadiretes per a nens a la part del darrere. L’inspector n’hi va donar les claus i ella es va entretenir uns segons a ajustar el seient i els miralls. Quan van sortir de l’aparcament no hi havia ni rastre del cotxe d’en Montes. Però no va fer falta. Sabia de sobres on es dirigia. Es va posar a conduir prenent-s’ho amb tota la calma, per donar-li temps d’arribar, i quan l’inspector Iriarte començava a impacientar-se va sortir d’Elizondo en direcció a Pamplona. Cinc quilòmetres més endavant, va aparcar el cotxe a l’aparcament de l’hotel Baztan. L’Iriarte dubtava si preguntar res quan va reconèixer el cotxe d’en Montes aparcat a prop de l’entrada del restaurant. L’Amaia ho va fer al davant i es va estar en silenci fins que va veure arribar el Mercedes de la Flora, que va mirar repetidament al seu voltant abans d’entrar al local.

—Per això necessitava aquest cotxe, ara ho entenc —va fer l’Iriarte.

Sense dir ni una sola paraula, l’Amaia li va fer un gest i tots dos van baixar del vehicle. S’havia fet fosc del tot, i encara que com que era força d’hora no hi havia tants cotxes a l’aparcament com el dia abans, van poder acostar-se prou per veure bastant bé el menjador a través del vidre. En Montes estava assegut més a prop de la finestra i no li veien la cara. La Flora se li va asseure al davant i li va fer un petó als llavis. Ell li va allargar el sobre enrotllat, i ella el va obrir.

El canvi que va experimentar l’expressió de la seva cara va ser evident fins i tot en la distància. Va intentar somriure, per bé que al seu rostre només es va dibuixar un rictus llunyanament semblant al que volia ser. Va dir alguna cosa mentre es posava dreta. En Montes la va imitar, però ella li va posar una mà al pit i el va instar a tornar a seure. Es va inclinar per besar-lo altre cop i va sortir del restaurant ràpidament.

La Flora va baixar els tres graons que la separaven de l’exterior portant el sobre en una mà i les claus del cotxe a l’altra. Es va acostar al seu Mercedes i va accionar la clau per obrir-lo.

L’Amaia la va abordar sortint de darrere del cotxe.

—Saps que apropiar-se de proves relatives a una investigació és un delicte?

La seva germana es va aturar en sec, mentre s’acostava una mà al pit amb el rostre trasmudat.

—Quin ensurt que m’has donat!

—No penses contestar-me, Flora?

—Què? Això? —va dir, aixecant el sobre—. Me l’acabo de trobar a terra, ni tan sols l’he mirat, no sé el que és. Anava a entregar-lo a la policia municipal. Dius que són proves, deuen haver-li caigut a l’inspector Montes. Segur que ell et dirà el mateix.

—Flora, l’has obert i l’has llegit, les teves empremtes són en cada pàgina i jo acabo de veure com en Montes te l’entregava.

La Flora va somriure traient-hi importància i va obrir la porta del cotxe.

—On vas, Flora? —va dir la inspectora, empenyent la porta del cotxe—. Ja saps que hi ha coincidència, hem de parlar i hauràs d’acompanyar-me.

—El que em faltava per sentir —va cridar—. Tan desesperada estàs que detindràs tota la família? En Freddy, la Ros, ara jo… Penses tancar-me com a l’ama?

Algunes persones que entraven a la cafeteria es van tombar per mirar-les. L’Amaia va sentir créixer la seva ràbia contra en Montes: en Freddy i la Ros, és que aquell incaut de merda havia explicat cada pas de la investigació a la seva germana?

—No t’estic detenint, però saps per en Montes que la farina va sortir de l’obrador.

—Hauria pogut emportar-se-la qualsevol treballador.

—Tens raó, per això necessito que m’ajudis. I que m’expliquis per què no em vas dir que havies canviat de farina.

—Va ser fa uns mesos, no vaig pensar que tingués importància, gairebé ni me’n recordava.

—Fa mesos no, la farina que la Ros té a casa és de fa un mes. I coincideix.

La Flora es va passar una mà nerviosa per la cara, però de seguida va recuperar el control.

—Aquesta conversa s’ha acabat: o em detens, o no penso continuar parlant amb tu.

—No, Flora, la conversa s’acabarà quan ho digui jo. No m’obliguis a citar-te a comissaria, perquè ho faré.

—Que dolenta que ets! —li va engegar la seva germana gran.

No s’ho esperava, allò.

—Que jo sóc dolenta… No, Flora, només faig la meva feina, però tu sí que ets dolenta. La teva existència no té altra raó que fer mal, deixar anar verí, carregar de retrets i culpa tothom qui és al teu voltant. A mi tant se me’n dóna, germana, perquè n’estic fins als collons de tractar amb gentalla, però hi ha persones a qui fas mal a consciència fins que les destrueixes, minant-los la confiança, com a la Ros, o trencant-los el cor, com al pobre Víctor quan ahir et va veure amb en Montes.

El somriure cínic que la Flora havia mantingut a la cara mentre ella parlava es va transformar en sorpresa amb les seves últimes paraules. L’Amaia va saber que havia fet diana.

—Us va veure, ahir —va repetir.

—He de parlar amb ell.

La Flora va tornar a obrir la porta del cotxe decidida a anar-se’n.

—No cal, Flora. Li va quedar tot molt clar quan va veure que us fèieu petons.

—Per això no respon a les meves trucades —va dir per a ella mateixa.

—Com vols que reaccioni si un dia pregones que és el teu marit i l’endemà et veu morrejant-te amb un altre home?

—No siguis estúpida —va escopir, recuperant la seguretat—, en Montes no significa res.

—Però què estàs dient?

—En Víctor és l’home amb qui em vaig casar. Ell és i serà l’únic home per a mi.

L’Amaia va fer que no, incrèdula.

—Flora, jo era aquí amb ell, et vaig veure fent-li petons.

La Flora va somriure, pagada d’ella mateixa.

—No entens res…

De sobte l’Amaia ho va veure tot clar. Massa clar.

—Només l’has utilitzat, has fet servir la informació que ell et donava, com ara —va dir l’Amaia mirant el sobre.

—Un mal necessari —va respondre ella. A la seva esquena es va sentir un gemec ronc.

L’inspector Montes, amb el rostre desencaixat i macilent, es va parar a dos metres d’ella i va començar a tremolar mentre les llàgrimes li lliscaven rostre avall. La desolació més absoluta es va abatre sobre ell i l’Amaia va comprendre que ho havia sentit, si no tot, sí almenys les últimes paraules de la Flora. La seva germana es va tombar cap a ell i va compondre un gest de disgust que tant hauria pogut valer per a un tacó trencat com per a una rascada al seu Mercedes.

—Fermín! —va cridar l’Amaia, preocupada per com s’estava ensorrant en Montes.

Però ell no li va fer cas, i es va girar buscant els ulls de la Flora. L’Amaia va veure que portava l’arma a la mà, sostenint-la desmaiadament. L’Amaia va començar a cridar quan va aixecar el braç: el va alçar molt lentament i, sense deixar de mirar la Flora, li va apuntar al pit un parell de segons; aleshores va desviar l’arma, la va recolzar al seu propi cap i es va apuntar a la templa. Tenia els ulls buits com els d’un mort.

—Fermín, no! —va cridar l’Amaia amb totes les seves forces.

L’Iriarte el va agafar per sota de les aixelles i el va arrossegar un metre enrere després de prendre-li l’arma, que va quedar tirada a terra. L’Amaia va córrer cap a ells i va ajudar l’Iriarte a reduir el seu company. En Montes no es va resistir, va caure a terra com un arbre ferit de mort per un llampec i allà es va quedar, entre els bassals, amb el rostre contra el paviment, plorant com un nen, amb l’Amaia agenollada damunt seu. Quan es va sentir amb forces per aixecar la mirada va veure els ulls de l’Iriarte, que proclamaven sense paraules que hauria preferit haver de fer qualsevol cosa abans que allò, i va veure també que el Mercedes de la Flora ja no hi era.

—La mare que la va parir —va dir posant-se dreta—. Quedi’s amb ell, sisplau. No el deixi sol —va pregar la inspectora.

L’Iriarte va assentir i va posar una mà al cap d’en Fermín.

—Vagi-se’n. I estigui tranquil·la, jo me’n cuidaré —li va dir.

L’Amaia es va ajupir per recollir l’arma d’en Montes i se la va col·locar a la cintura. Va conduir com una boja fins a Elizondo fent grinyolar les rodes del petit Micra. Va travessar Muniartea i va enfilar el carrer Braulio Iriarte fins a la mateixa porta de l’obrador. Quan estava a punt de baixar del cotxe li va sonar el mòbil. Era en Zabalza.

—Inspectora Salazar, tinc novetats: el germà de l’Ainhoa Elizasu va treballar l’estiu passat en un viver de plantes, Viveros Celayeta, i encara sol anar-hi els caps de setmana. He comprovat el registre de trànsit i tenen tres furgonetes blanques Renault Kangoo; hi he trucat i m’han dit que com que el noi es va treure el carnet l’any passat les ha portat en més d’una ocasió. I agafi’s fort: en les últimes setmanes han fet obres al jardí de la casa, la noia que ha agafat el telèfon ha deixat caure que de vegades deixen les furgonetes a clients de confiança, i el pare de l’Ainhoa va comprar no fa gaire trenta arbrets que ell mateix va portar a casa en una de les furgonetes juntament amb altres materials. No ha sabut concretar, però està segura que es va emportar el vehicle almenys un parell de vegades.

Mentre sentia el que li deia en Zabalza, el cervell la va traslladar lluny en el temps. Les furgonetes blanques. De sobte va recordar una cosa que li havia rondat pel cap.

—Zabalza, penjo. Li trucaré d’aquí a un minut.

Va sentir el sospir d’ell. Decebut. Va marcar el número de la Ros.

—Hola, Amaia.

—Ros, teníeu una furgoneta blanca a l’obrador, què se n’ha fet?

—Uf, parles de fa força temps, suposo que quan vam comprar la furgoneta nova la Flora la devia entregar al concessionari.

Va penjar i va marcar el número de la comissaria.

—Zabalza, consulti al registre de trànsit els vehicles a nom de Flora Salazar Iturzaeta.

Va esperar. Mentre sentia com en Zabalza teclejava al seu ordinador, va observar la finestreta de l’obrador que sempre es quedava oberta arran de la teulada. No es veia llum a l’interior, encara que el despatx de la Flora donava al darrere i si hagués estat il·luminat no ho hauria pogut veure.

—Inspectora —la veu d’en Zabalza delatava incomoditat—, hi ha tres vehicles a nom de Flora Salazar Iturzaeta. Un Mercedes de color platejat, de l’any passat, una Citroën Berlingo de color vermell de l’any 2009 i una Renault Terra blanca de l’any 96… Què vol que faci?

—Truqui a l’inspector Iriarte i al sotsinspector Etxaide. Necessito una ordre per a la Terra, per al domicili de la Flora i per a l’obrador Salazar —va dir, passant-se les mans per la cara amb el mateix gest que abans havia fet la Flora i que ella reconeixia com de profunda vergonya—. I reuneixin-se tots amb mi a l’obrador. Jo ja sóc aquí. —I quan en Zabalza va haver penjat va murmurar—: A casa meva.

Va baixar del cotxe, es va acostar a la porta i va parar l’orella. Res. Es va treure la clau que portava al coll i, abans d’obrir, va buscar instintivament la pistola. En tocar-la es va adonar que portava la d’en Montes.

—Merda…

Va recordar la ridícula promesa que havia fet a en James de no portar la seva arma. Va fer una ganyota de circumstàncies mentre pensava que al capdavall així no faltava a la seva paraula. Va obrir la porta i va encendre el llum. Va mirar a l’interior, que es veia perfectament net i ordenat, i va entrar, ignorant els fantasmes que la cridaven des dels racons foscos. Va passar pel costat de l’antiga pastera i la taula de pastar i es va encaminar al despatx de la Flora. Ella no hi era, però malgrat tot el despatx es veia tan ordenat i correcte com la mateixa Flora. L’Amaia podia sentir el rastre de fúria que havia deixat al seu pas. Va mirar al voltant buscant la nota discordant i la va descobrir en un robust armari de fusta, les portes del qual havien quedat entretancades, sense ajustar. Les va obrir i es va quedar estupefacta en comprovar que es tractava d’un armer dissimulat al moble. A l’interior, dues escopetes de caça major reposaven al seu lloc, però un buit evidenciava la falta d’una altra arma; a la part baixa del mateix armari, mitja dotzena de capses de munició remenades suggerien que faltava material.

Que típic del caràcter de la Flora, no deixaria mai que ningú fes res per ella, ni tan sols això. Va escrutar al seu voltant, mirant d’obtenir de l’aire la informació que faltava. On aniria la Flora per culminar la seva obra? Per descomptat no a casa seva, abans hauria triat l’obrador o algun lloc que tingués més relació amb l’altra faceta de la seva vida. Potser al riu. Es va dirigir a la porta i, en passar per davant de la taula del despatx, va veure-hi al damunt, obertes, les proves del nou llibre de la seva germana. La foto a tot color, evidentment feta per un fotògraf expert en un estudi, mostrava una safata adornada amb fruits vermells, en què reposaven una dotzena de coques, sobre les quals brillaven unes pedretes de sucre. El títol en lletres de motlle deia: Txatxingorris, segons la recepta de Josefa «la Tolosa».

Es va treure el mòbil i va marcar un número.

Quan la tia va contestar, va tallar la salutació amb una pregunta:

—Tia, et sona algú anomenat Josefa Tolosa?

—Sí, ja és morta. La Josefa Uribe, més coneguda com la Tolosa, era la difunta sogra de la teva germana, la mare d’en Víctor. Tot un caràcter… La veritat és que el pobre Víctor vivia bastant subjugat, i després a sobre es va casar amb una altra dona d’empenta com la teva germana. Va sortir del foc per caure a les brases. Pobre fill. En Víctor es diu Uribe de segon cognom, el que passa és que a aquesta família sempre els han anomenat els Tolosa, perquè l’avi era d’allà. No és que la tractés gaire, però la meva amiga Ana María també era amiga d’ella, si vols puc preguntar-li més coses.

—No tia, deixa-ho, no cal —va dir mentre sortia molt de pressa de l’obrador i obria a la PDA el correu electrònic buscant la resposta a la pregunta que havia formulat en un fòrum i que li havien contestat: l’interior dels dipòsits de xapa de les motos antigues es netejava amb bicarbonat o vinagre, que en polia la cara interna i arrossegava totes les partícules d’òxid a l’exterior. Partícules d’òxid que portaven adherides restes d’hidrocarburs i vinagre i que al seu torn havien penetrat en la fina pell de cabra. La fina pell de la roba d’un motorista. Encara podia sentir la suavitat i l’aroma dels guants i la caçadora d’en Víctor quan el va abraçar sota la pluja.

———

Recordava que havia estat al caserío de la família d’en Víctor un parell de vegades quan era petita i la seva germana Flora estava casada de poc. Llavors era el típic caserío dedicat al bestiar i la Josefina Uribe encara vivia i governava les feines d’aquella casa. Els seus records no anaven gaire més enllà. Una dona gran que li havia donat berenar i una façana plena de testos grocs amb geranis de colors, però ja aleshores les relacions amb la Flora eren fredes i distants, i mai no havia tornat a visitar-la.

Va conduir el petit Micra a gran velocitat pel camí del cementiri, i un cop el va deixar enrere va començar a comptar les finques, perquè recordava que era la tercera a l’esquerra i encara que no es veia des del camí tenia una fita a l’entrada que n’assenyalava l’accés. Reduïa la velocitat per estar segura de no saltar-se el senyal quan va veure el Mercedes de la Flora aturat a un costat de la carretera, a la vora d’un camí que s’endinsava en un bosquet que, en plena nit, li va semblar impenetrable. Va deixar el Micra just al darrere, va comprovar que no hi havia ningú a dins del Mercedes i va maleir novament la brillant idea de canviar de cotxe i deixar-se tot l’equip al seu. Va escorcollar el maleter i es va alegrar que la dona de l’Iriarte fos tan previsora per portar una petita llanterna, si bé escassa de piles.

Abans de penetrar al bosc va marcar el número d’en Jonan i va comprovar una mica espantada que no hi havia cobertura; va provar amb el de la comissaria i amb el de l’Iriarte. Res. Era un bosc de pins de branques baixes i abundants agulles que entapissaven el sòl, cosa que feia l’avenç lent i perillós, malgrat que hi havia un camí ben definit entre els arbres; va suposar que els veïns de la zona utilitzaven aquella drecera des de sempre i que la seva germana la devia conèixer del temps que, acabada de casar, havia viscut a casa dels sogres. El fet que hagués decidit arribar al casal a través del bosc, i no pel camí d’accés, li donava una idea dels plans de la Flora: la despòtica i dominant Flora havia lligat caps abans que ella mateixa manipulant la informació que rebia puntualment de l’incaut Fermín, encaterinat amb la seva hipnòtica lletania de greuges. L’Amaia va pensar en la manera descarada en què s’havia exhibit durant el dinar de diumenge, els comentaris vexatoris sobre les nenes, les seves idees sobre la decència i els txatxingorris posats sobre la taula, tractant de distreure la seva atenció de l’autèntic culpable, d’aquell home a qui no havia estimat mai però que considerava una de les seves responsabilitats, com cuidar l’ama, vetllar pel negoci familiar o treure les escombraries cada nit.

La Flora dominava el seu món a còpia de disciplina, ordre i un control ferri. Era una d’aquelles dones forjades a la força en aquella vall, una d’aquelles etxeko andreak que havien quedat al capdavant de casa seva i de la seva terra mentre els homes se n’anaven lluny a buscar una oportunitat. Les dones d’Elizondo que havien enterrat els seus fills després de les epidèmies i havien sortit al camp a treballar amb llàgrimes als ulls, una d’aquelles dones que no desconeixien la part fosca i bruta de l’existència, que simplement li rentaven la cara, la pentinaven i l’enviaven a missa de diumenge amb les sabates ben raspallades.

D’una manera que desconeixia, va concebre de sobte un sentiment de comprensió per la manera de comportar-se a la vida que havia tingut la seva germana, barrejat amb una aclaparadora repugnància per la manca de cor de què feia gala. Va pensar en en Fermín Montes, abatut al terra d’aquell aparcament, i en ella mateixa defensant-se maldestra dels atacs ben sospesats de la seva germana.

I va pensar en en Víctor. El seu estimat Víctor, plorant com un nen mentre la veia besant un altre home rere els vidres. En Víctor restaurant motos antigues, recuperant un passat enyorat, en Víctor vivint a la casa que havia sigut de la seva mare, la senyora Josefa, la Tolosa, que era una mestra fent txatxingorris. En Víctor, que havia passat d’una mare dominant a una esposa tirànica. En Víctor alcohòlic, en Víctor amb prou força de voluntat per mantenir-se sobri des de feia dos anys. En Víctor, un home entre vint-i-cinc i quaranta-cinc anys. En Víctor, indignat amb l’estrany imitador de la seva posada en escena. En Víctor, obsessionat amb un ideal de puresa i rectitud que la Flora li havia inculcat com a forma de vida, un home conduït en les seves passions al més absolut control, un assassí que havia fet el salt agafant les regnes d’un pla mestre per dominar les passions, els desitjos, les mirades impúdiques a les nenes i els pensaments bruts que aquestes provocaven amb el seu desvergonyiment i una exhibició constant. Potser durant un temps va intentar atordir les seves fantasies amb l’alcohol, però va arribar un moment que el desig era tan urgent que una copa en demanava una altra, i una altra, per poder fer emmudir les veus que des del seu interior clamaven demanant que donés curs als seus desitjos. Els seus desitjos sempre reprimits.

Però l’alcohol només havia aconseguit que la Flora l’apartés, i això havia sigut com néixer i morir en el mateix acte, perquè alhora que s’alliberava de la presència tirànica que l’havia sotmès i obligat a dominar els seus impulsos, havia representat tallar el cordó umbilical amb l’únic tipus de relació que considerava neta amb una dona i amb l’única persona que hauria pogut sotmetre’l. Estava segura que la Flora havia notat alguna cosa, ella, la reina despòtica a qui no s’escapava res… Era impossible que no s’hagués adonat que en Víctor albergava al fons de l’ànima un dimoni que pugnava per dominar-lo, i que de vegades ho aconseguia. I ho va descobrir, evidentment. Ho va descobrir sens dubte quan aquell matí ella li va portar el txatxingorri que havien trobat sobre el cadàver de l’Anne. La manera com l’havia agafat amb les mans, olorant-lo i fins i tot tastant-lo, sabent del cert que allò constituïa la més clara i inconfusible signatura, un homenatge a la tradició, a l’ordre i a ella mateixa.

L’Amaia es va preguntar quant havia tardat a canviar la farina quan ella va sortir per la porta, des de quin moment la Flora havia començat a ordir el pla de seducció d’en Montes i n’havia estat del tot segura. ¿De debò havia necessitat la confirmació del laboratori o ja ho sabia quan va tastar el txatxingorri, quan l’Anne va aparèixer morta, quan es va asseure a la taula de la tia i va justificar els crims? O només era una actuació destinada a comprovar la reacció d’en Víctor?

El turó s’inclinava en direcció contrària a la carretera i la densa olor de resina li va estimular les fosses nasals i va fer que li piquessin els ulls, mentre la llum insuficient de la llanterna s’extingia i la deixava en la foscor més absoluta. Es va quedar quieta uns segons mentre els ulls se li acostumaven a la falta de llum i a distingir amb prou feines un indici de claror entre els arbres. Aleshores, en plena foscor, va veure l’inconfusible centelleig dansaire de la llanterna que portava la Flora i que feia saltar d’un arbre a l’altre, cosa que produïa entre l’espessor un efecte com de flaixos. Es va posar a caminar cap a la zona on percebia claror, allargant les mans davant del cos i ajudant-se amb la pantalla del mòbil, que amb prou feines li il·luminava els peus i s’apagava cada quinze segons. Arrossegant un peu davant de l’altre, va intentar afanyar-se per no perdre el rastre de llum de la Flora. Va sentir un fregadís a l’esquena i, en girar-se, es va donar un cop a la cara amb una branca rugosa que li va fer un tall profund al front, que immediatament va començar a sagnar i la va deixar atordida, mentre sentia com les llàgrimes li rajaven galtes avall com rierols, mentre el telèfon anava a parar a algun lloc als seus peus. Es va palpar la ferida amb els dits i va comprovar que no era gaire gran, tot i que sí profunda. Es va treure el fulard que portava al coll i se’l va lligar fortament al cap, pressionant el tall perquè deixés de sagnar.

Confosa i desorientada, es va girar lentament intentant localitzar la boira lluminosa que havia percebut entre els arbres, però no va veure res. Es va fregar els ulls, va notar la sang enganxosa que començava a coagular-se i va pensar en l’aspecte que devia tenir la seva cara, mentre una sensació pròxima al pànic s’apoderava d’ella i la creixent paranoia l’obligava a escoltar, l’obligava a no respirar, segura que allà hi havia algú més. Va cridar espantada en sentir un fort xiulet, però de seguida va saber que no li faria mal, que d’alguna manera era allà per ajudar-la i que si tenia una oportunitat de sortir del bosc abans de dessagnar-se era que ell l’ajudés. Un altre xiulet va sonar amb claredat a la seva dreta. Es va incorporar aguantant-se el cap i va avançar en la direcció d’on provenia el so. Un altre breu xiulet va sonar al seu davant i de sobte, com si algú hagués obert una cortina, va aparèixer el final del bosquet i el prat que s’estenia rere la casa Uribe.

L’herba, que havia estat segada feia poc, va facilitar a l’Amaia la cursa camp a través; no recordava que el prat de darrere la casa fos tan extens. L’edifici estava il·luminat per uns quants fanals distribuïts al voltant de la gespa perfecta, esquitxada amb antigues eines de pagès disposades com obres d’art circumdant l’espai. Sota la suau llum d’un dels fanals va distingir la figura armada de la Flora, que avançava des de la part posterior a pas decidit i tirava cap a l’entrada principal. Va sentir l’impuls de cridar-la pel nom, però es va contenir en adonar-se que també alertaria en Víctor i que encara era a camp obert. Va córrer amb totes les seves forces fins a arribar a la paret protectora de la casa i, arrambant-s’hi, va treure la Glock d’en Montes i va parar l’orella. Res. Va avançar enganxada a la paret, mirant de tant en tant darrere seu, conscient que allà era tan visible com la Flora ho havia estat abans. Va avançar amb cautela fins a la porta principal, que apareixia mig tancada i per la qual sortia una claror tènue. La va empènyer i va observar com s’obria feixugament cap a l’interior.

Excepte els llums encesos, res no indicava que hi hagués algú. Va revisar les habitacions de la planta baixa i va comprovar que a penes havien canviat des que la Tolosa era la senyora del caserío. Va mirar al voltant buscant un telèfon però no en va veure cap enlloc; amb molta cura, va recolzar l’esquena a la paret i va començar un lent ascens per l’escala. Hi havia quatre habitacions tancades que donaven a un replà i una més al final del següent tram d’escales. D’una en una, va anar obrint les portes de robustos dormitoris de fusta polida a mà i gruixuts cobrellits de flors. Va emprendre la pujada a l’últim tram de l’escala, segura que no hi havia ningú però sostenint la pistola amb totes dues mans i avançant sense deixar d’apuntar. Quan va arribar a la porta, els batecs del seu propi cor l’eixordaven i li provocaven a l’orella com fuetades cadencioses que li feien l’efecte que la deixarien sorda. Es va empassar la saliva i va respirar fondo intentant calmar-se. Es va retirar a un costat, va fer girar el pom de la porta i va encendre el llum.

En tots els anys de servei a la Policia Foral com a inspectora mai no s’havia trobat davant d’un altar. N’havia vist fotografies i vídeos durant la seva estada a Quantico, però, com li havia dit el seu instructor, res no et prepara per a la impressió de trobar un altar. «Pot estar inserit en un petit buit, a l’interior d’un armari o en un bagul; pot ocupar tota una habitació o estar amagat en un calaix, tant és. Quan en trobis un, no l’oblidaràs mai, perquè aquest particular museu dels horrors en què l’assassí penja els seus trofeus és la mostra més palmària de sordidesa, de perversió i de depravació humanes que puguis trobar. Per molts estudis, molts perfils i moltes anàlisis del comportament que hagis estudiat no sabràs el que és mirar dins el cap d’un dimoni fins que no trobis un altar».

Va panteixar aterrida en trobar una versió ampliada de les fotos que tenia a comissaria. Les nenes la miraven des del mirall d’un gran aparador antic, al vidre del qual en Víctor havia disposat ordenadament retalls de diari, els articles sobre el basajaun, les esqueles que s’havien publicat a la premsa i fins i tot recordatoris dels funerals. Hi havia fotos de les famílies al cementiri, de les tombes cobertes de flors i dels grups de l’institut, que s’havien publicat en una gaseta local, i sota d’aquestes, una col·lecció de fotos fetes sens dubte al lloc del crim, que mostraven pas a pas, com en un tutorial de mort, les instantànies de com s’havia anat preparant l’escenari. Una documentada explicació gràfica de l’horror i de la història dels progressos de l’assassí en la seva macabra carrera. L’Amaia va observar incrèdula la quantitat de retalls que s’havien esgrogueït per efecte del pas del temps i corbat per les puntes a causa de la humitat; n’hi havia de datats vint anys enrere, i tan breus que a penes ocupaven unes ratlles, en què es tractava de la desaparició de campistes, d’excursionistes en llocs allunyats de la vall i fins i tot a l’altra banda de la frontera.

Estaven col·locats esglaonadament i al capdamunt es trobava el nom de la Teresa Klas, proclamant que ella era la reina d’aquell particular cercle infernal. Havia sigut la primera, la noia per la qual en Víctor va perdre el cap fins al punt de córrer el risc de matar-la a escassos metres de casa seva, però, lluny d’infondre-li temor, la seva mort el va excitar tant que durant els dos anys següents havia assassinat com a mínim tres dones més, víctimes propiciatòries, joves amb un perfil clar d’adolescent provocativa que ell assaltava a la muntanya de forma bastant barroera en comparació amb la sofisticació de què ara feia gala en els seus crims.

Un altar com aquell narrava l’evolució d’un assassí implacable que s’havia dedicat a la seva feina durant tres anys i que s’havia interromput durant gairebé vint anys. Els mateixos que havia estat amb la Flora, mentre s’atordia diàriament amb quantitats ingents d’alcohol, sotmès a un jou, un jou autoimposat, acceptat i considerat l’única opció per ser capaç de suportar la disciplina necessària per viure al costat de la Flora sense donar curs als seus instints. Un vici destructor que havia mantingut a ratlla, just fins al moment en què va deixar de beure, lliure del ferri control de la Flora i alliberat del sopor calmant de l’alcohol. Ho havia intentat de nou, havia tornat al costat de la seva dona per demostrar-li els progressos que havia fet, per ensenyar-li el que, un cop més, havia sigut capaç de fer per ella i, en comptes dels braços oberts que havia somiat, va trobar la freda i impertèrrita mirada de la Flora.

El seu desdeny havia sigut l’impuls, el detonant, el tret de sortida per a una cursa cap a un ideal de perfecció i puresa que ell dictava a totes les altres dones, i a totes les que aspiraven a ser-ho amb els seus cossos joves i provocatius. Entre les fotos de l’altar va trobar els seus propis ulls, i per un instant va creure que veia el seu reflex al mirall. Ocupant el lloc d’honor al centre de l’altar, una fotografia d’ella mateixa impresa en paper fotogràfic, sens dubte amb una impressora, i retallada d’una altra en la qual apareixia al costat de les seves germanes. Va allargar la mà per tocar la imatge, gairebé segura que s’equivocava, va fregar el paper sec i llis, i quasi el va arrencar del seu lloc en sobresaltar-se quan va sentir l’estrèpit inconfusible d’un tret. Va córrer escales avall, segura que s’havia produït a l’exterior de la casa.

———

La Flora es va apostar a l’entrada de les quadres i, sense dir ni una paraula, va apuntar en Víctor amb l’escopeta. Ell es va girar, sorprès, tot i que no sobresaltat, com si la seva visita li resultés grata i desitjada.

—Flora, no t’he sentit arribar, si m’haguessis trucat abans de venir estaria més presentable —va dir, mirant-se els guants greixosos mentre se’ls treia a poc a poc i continuava avançant cap a l’entrada—. Fins i tot podria haver cuinat alguna cosa.

La Flora no va contestar, i no va moure ni un múscul, però no va deixar de mirar-lo i d’apuntar-li l’escopeta.

—Encara puc preparar alguna cosa, si em dónes uns minuts perquè em posi presentable.

—No he vingut a sopar, Víctor. —La veu de la Flora va ser tan gèlida i sense emocions que en Víctor va tornar a parlar, sense deixar de somriure ni abandonar el to conciliador.

—Doncs així puc ensenyar-te el que estava fent. Estava —va dir, assenyalant a la seva esquena— treballant en la restauració d’una moto.

—Avui no toca enfornar? —va preguntar la Flora sense abandonar la seva postura i indicant amb el canó de l’arma una trapa de ferro colat que donava accés al forn de pedra encastat a la paret de la casa.

Va somriure mirant la seva dona.

—Pensava enfornar demà, però si ho vols podem fer-ho junts.

La Flora va expirar amb força, amb un gest de fastigueig habitual, mentre movia negativament el cap per demostrar la irritació que sentia.

—Què has estat fent, Víctor? I per què?

—Ja saps el que he fet, i saps per què. Ho saps perquè tu penses igual que jo.

—No —va dir ella.

—Sí, Flora —va dir, conciliador—. Tu ho vas dir, tu ho deies sempre. Elles, elles s’ho van buscar, vestides com prostitutes, provocant els homes com prostitutes, i algú havia d’ensenyar-los el que els passa a les noies dolentes.

—Les vas matar tu? —va preguntar, com si, malgrat que estava apuntant-li una arma, volgués creure que tot era un error absurd i esperés que ell ho negués, que al capdavall només fos un terrible malentès.

—Flora, de ningú més, però de tu espero que ho entenguis. Perquè tu ets com jo. Tothom ho veu, molts opinen com tu i com jo, que la joventut està arruïnant la nostra vall amb les drogues, la manera de vestir, la música i el sexe, i les pitjors són les noies, no pensen en res més que en el sexe: sexe en el que diuen, en el que fan, en la seva manera de vestir. Petites putes. Algú havia de fer alguna cosa, ensenyar-los el camí de la tradició i el respecte a les arrels.

La Flora el va mirar fastiguejada, sense intentar amagar l’estupor que l’omplia.

—Com la Teresa?

Ell va somriure amb dolçor i va inclinar el cap a un costat, com si rememorés.

—La Teresa, encara hi penso cada dia. La Teresa, amb les seves minifaldilles i els seus escots, impúdica com Babilònia la gran. Només n’he vist una de millor.

—Em pensava que havia sigut un accident… En aquell temps eres jove, estaves confós, i elles… eren unes perdudes.

—Ho sabies, Flora? Ho sabies i em vas acceptar?

—Creia que això havia quedat enrere.

El rostre d’en Víctor es va enfosquir i la boca va dibuixar una expressió de dolor.

—I va quedar enrere, Flora, durant vint anys m’he mantingut ferm, fent l’esforç més gran que un home pugui fer, havia de beure per controlar-me, Flora, no et pots imaginar el que és lluitar contra una cosa així. Però tu em vas menysprear precisament pel meu sacrifici, em vas apartar del teu costat, em vas deixar sol i em vas posar com a condició que deixés de beure. I jo ho vaig fer, ho vaig fer per tu, Flora, com ho he fet tota la meva vida, com ho he fet tot.

—Però has matat unes nenes, les has assassinat —va dir, sorpresa—, unes nenes.

Ell va començar a sentir-se molest.

—No, Flora, tu no les vas veure, insinuant-se com meuques… Fins i tot van accedir a pujar al cotxe, malgrat que només em coneixien de vista. No eren nenes, Flora, eren putetes. O s’hi haurien convertit al cap de poc. Aquesta Anne, aquesta era la pitjor de totes, saps de sobres que se n’anava al llit amb el teu cunyat, que atacava la meva família, que destruïa el vincle sagrat del matrimoni de la Ros, de la nostra estimada i estúpida Ros. Tu creus que l’Anne era una nena? Doncs aquesta nena se’m va oferir com una meuca i, quan estava acabant amb ella, em va mirar als ulls com un dimoni, gairebé va somriure i em va maleir. «Estàs maleït», això em va dir, i ni morta vaig poder esborrar-li aquell somriure de la cara.

De sobte, el rostre de la Flora es va contreure en una ganyota i va començar a plorar.

—Vas matar l’Anne, ets un assassí —va dir, com per acabar de convèncer-se’n.

—Com tu sols dir, Flora, algú havia de prendre la decisió correcta; era una qüestió de responsabilitat, algú havia de fer-ho.

—Hauries pogut parlar-ne amb mi, si el que volies era preservar la vall hi ha altres maneres, però matant nenes… Víctor, tu estàs malalt, has d’estar boig, perquè si no és impossible.

—No em parlis així, Flora. —Va somriure mansament, com un nen penedit d’haver fet una malifeta—. Flora, jo t’estimo.

A la Flora les llàgrimes li rodolaven galtes avall.

—Jo també t’estimo, Víctor, però per què no em vas demanar que t’ajudés? —va mussitar, abaixant l’arma.

Ell va avançar dues passes cap a ella i es va aturar, somrient.

—T’ho demano ara. Què me’n dius? M’ajudaràs a enfornar?

—No —va dir, aixecant l’arma i amb el rostre novament serè—. No t’ho he dit mai, però odio els txatxingorris. —I va disparar.

En Víctor la va mirar obrint molt els ulls, una mica sorprès per l’acte i per la intensa onada de calor que se li va expandir pel ventre i se li va encomanar al pit. Els ulls se li van aclarir i va poder veure l’altra dama present en el seu final. Embolcallada en una capa blanca que li cobria parcialment el cap, l’Anne Arbizu el mirava des de l’entrada amb una ganyota entre el fàstic i el plaer. Va sentir la seva rialla de belagile abans de rebre el segon tret.

———

L’Amaia va sortir de la casa i va avançar ràpidament fins a la cantonada, sostenint la Glock d’en Montes amb fermesa, mentre parava atenció a qualsevol senyal de moviment. Va sentir el segon tret i va arrencar a córrer. En arribar al final de la paret, va treure el cap amb precaució per la façana nord de l’edifici, on molt de temps enrere hi havia hagut les quadres. De l’enorme porta verda sortia una intensa llum que tenyia la gespa de color maragda i que era incongruent en un lloc que a l’origen havia estat destinat a vaques i cavalls. La Flora estava quieta al llindar, sostenint l’escopeta a l’altura del pit i apuntant a l’interior sense mostrar cap vacil·lació.

—Deixa anar l’escopeta, Flora! —va cridar l’Amaia apuntant-la amb la seva arma.

Ella no va respondre, va fer un pas cap a l’interior dels estables i va desaparèixer de la seva vista. L’Amaia la va seguir, però només va veure una ombra informe estirada a terra com un munt de roba vella.

La Flora estava asseguda al costat del cos d’en Víctor. Tenia les mans tacades de la sang que li brollava de l’abdomen, i mentre li acariciava el rostre li deixava el front tenyit de vermell. L’Amaia s’hi va acostar i es va ajupir al seu costat per prendre-li l’arma, que reposava als seus peus; després, es va guardar la Glock a l’esquena, es va inclinar sobre en Víctor i li va posar dos dits al coll, intentant sentir-li el pols, mentre buscava en la seva roba ensangonada el telèfon amb què tot seguit va trucar a l’Iriarte.

—Necessito una ambulància al camí dels Alduides, és el tercer caserío passat el cementiri, hi ha hagut trets, els espero aquí.

—Amaia, és inútil —va dir la Flora gairebé xiuxiuejant, com si tingués por de despertar en Víctor—, és mort.

—Oh, Flora —va sospirar, posant-li una mà al cap mentre el cor se li trencava en contemplar la seva germana acariciant el cos inert d’en Víctor—. Com has pogut?

La Flora va alçar el cap, com traspassada per un llampec, es va incorporar, digna com una santa medieval a la foguera. El to era ferm i s’hi endevinava una nota fastiguejada:

—Segueixes sense entendre res. Algú havia de parar-li els peus, i si arribo a esperar que ho fessis tu tindria la vall coberta de nenes mortes.

L’Amaia va retirar la mà que tenia sobre el seu cap, com si hagués rebut una descàrrega.

———

Dues hores més tard.

El doctor San Martín sortia de la quadra d’en Víctor després de certificar-ne la defunció, i l’inspector Iriarte s’acostava a l’Amaia amb posat de circumstàncies.

—Què li ha dit la meva germana? —va voler saber ella.

—Que ha trobat al terra de l’aparcament de l’hotel Baztan l’informe sobre la procedència de la farina, que ha lligat caps, que ha agafat l’escopeta perquè tenia por; tot i que no n’estava del tot segura, ha decidit emportar-se-la per protegir-se si resultava que en Víctor era l’assassí. Que l’hi ha preguntat i ell no només ho ha admès, sinó que a més s’ha posat molt violent, ha avançat cap a ella amenaçadorament i ella, en sentir-se en perill, no s’ho ha pensat i ha disparat. Però que ell no ha caigut i ha continuat avançant, així que ha disparat altra vegada. Diu que no ha sigut gaire conscient dels trets, que ho ha fet instintivament perquè estava aterrida. La furgoneta blanca és a dins, sota una lona. La Flora ha dit que ell la feia servir per anar a buscar les motos que restaurava, i a l’interior del forn i la cuina hi havia farina en bosses de Mantecadas Salazar, a més de la col·lecció d’horrors que té a les golfes.

L’Amaia va sospirar profundament, i va tancar els ulls.

———

Deu hores més tard.

L’Amaia va acudir al funeral de la Johana Márquez, confosa entre la gent, i va resar per l’etern descans de la seva ànima.

———

Quaranta-vuit hores més tard.

L’Amaia va rebre la trucada del tinent Padua.

—Em temo que haurà de fer una declaració sobre el seu informant. A la cova que ens va indicar, els guàrdies del Seprona han trobat ossos humans de diferents mides i procedència; pel nombre han calculat que hi ha restes d’uns dotze cadàvers, que han sigut llançats a l’interior de la cova de qualsevol manera. Segons el forense, alguns hi són des de fa més de deu anys, i tots presenten marques de dents humanes. Ja sé el que em preguntarà, i la resposta és que sí: coincideixen amb la mossegada del cadàver de la Johana, i no, no encaixen amb el motlle d’en Víctor Oyarzabal.

———

Quinze dies després, i coincidint amb el llançament nacional del seu llibre Con mucho gusto, el jutge deixava la Flora en llibertat sense càrrecs, i ella decidia prendre’s unes llargues vacances a la Costa del Sol, mentre la Rosaura es feia càrrec de la direcció de Mantecadas Salazar. Les vendes no només no se’n van ressentir, sinó que en poques setmanes la Flora s’havia convertit en una mena d’heroïna local. Comptat i debatut, a la vall sempre s’havia sentit respecte per les dones que feien el que havien de fer.

———

Al cap de divuit dies rebia una trucada de la doctora Takxenko.

—Inspectora, resultarà que al final vostè tenia raó: els GPS del servei francès d’observació fa quinze dies van captar la presència d’una femella d’uns set anys que, bastant despistada, hauria baixat fins a la vall. No tenen motius per preocupar-se. La Linnete ja torna a ser als Pirineus.

———

Un mes més tard.

No li va venir la regla. Ni al cap de dos… ni al cap de tres…

CONTINUARÀ…