36

La fina pluja que havia caigut durant hores havia amarat la vall de tal manera que semblava impossible que alguna vegada es pogués assecar. Totes les superfícies apareixien mullades i brillants mentre un sol incert es filtrava a través dels núvols arrencant esquinçalls vaporosos del capdamunt dels arbres nus. Al seu cap encara perdurava la pregunta de l’agent Dupree: què obstrueix el canal de la investigació? Com sempre, la brillantor d’aquella ment prodigiosa la va aclaparar, no endebades, i malgrat els seus mètodes extravagants, era un dels millors analistes de l’FBI. Just amb trenta minuts de conversa telefònica, l’Aloisius Dupree havia fet la dissecció del cas, i a ella, amb la perícia d’un cirurgià, li havia assenyalat el problema amb la mateixa seguretat amb què es clava una xinxeta sobre un mapa. Aquí. I la veritat és que l’Amaia també ho sabia, ho sabia abans de marcar el número d’en Dupree, ho sabia abans que ell contestés des de les ribes del Mississipí. Sí, agent especial Dupree, hi havia alguna cosa que obstruïa el canal de la investigació, però no estava segura de voler mirar el punt que assenyalava la xinxeta.

Va entrar al seu cotxe, va tancar la porta, però no va engegar el motor. L’interior estava fred i els vidres es veien perlats de microscòpiques gotes de pluja que contribuïen a crear un ambient humit i malenconiós.

—El que obstrueix el canal —va murmurar l’Amaia.

———

Una fúria immensa li va créixer per dins pujant-li per l’estómac com la glopada ardent d’un incendi, acompanyant-la d’un temor més enllà de tota lògica que la va impulsar de sobte a fugir, a escapar-se de tot allò, a anar a algun lloc, un lloc on pogués sentir-se fora de perill, on el perill no la tenallés d’aquella manera. El mal ja no la vigilava, el mal l’empaitava amb la seva presència hostil, embolcallant-li el cos com si fos boira, respirant al seu clatell i rient-se del terror que li provocava. En percebia la presència vigilant, silenciosa i inevitable, com es perceben la malaltia i la mort. Les alarmes retrunyien al seu interior demanant-li que fugís, que es posés fora de perill, i ella ho volia fer, però no sabia on anar. Va recolzar el cap al volant i es va quedar així uns minuts, sentint el temor i la ira que s’apoderava del seu ésser. Uns cops al vidre la van sobresaltar. Va voler abaixar la finestreta, però llavors es va adonar que encara no havia engegat el motor. Va obrir la porta i una jove policia uniformada es va inclinar per parlar-li.

—Es troba bé, inspectora?

—Sí, molt bé, és només cansament. Ja sap què passa.

Ella va assentir com si sabés de què parlava i va afegir:

—Si està gaire cansada potser no hauria de conduir, vol que busqui algú que la porti a casa?

—No caldrà —va dir intentant semblar més espavilada—. Gràcies.

Va engegar el motor i va sortir de l’aparcament sota la mirada vigilant de l’agent. Va conduir una bona estona per Elizondo. Carrer Santiago, Francisco Joaquín Iriarte fins al mercat, Giltxaurdi cap a Menditurri, tornada a Santiago, Alduides fins al cementiri. Va aturar el cotxe a l’entrada i des de l’interior va observar una parella de cavalls del caserío adjacent que havien arribat fins a l’extrem del camp i treien el cap, imponents, a la carretera.

La porta de ferro enquadrada en un marc de pedra estava tancada, com sempre, tot i que mentre s’estava allà un home va sortir del cementiri portant en una mà un paraigua obert, malgrat que havia parat de ploure, i en l’altra un paquet fermament embolicat. Va pensar en el costum propi dels homes del camp i els del mar de no portar mai bosses, de fer farcells lligats amb el que sigui que han de portar, roba, eines, esmorzar. Ho embolicaven prement-ho tot en un farcell ferm i compacte que tapaven amb un drap, o amb la seva pròpia roba de feina, i després ho lligaven amb un cordill fent impossible identificar el que portaven a dins. L’home es va posar a caminar per la carretera cap a Elizondo i ella va mirar novament la porta del cementiri, que no havia quedat encaixada del tot. Va baixar del cotxe, es va acostar a la reixa i la va assegurar mentre dedicava una breu mirada a l’interior del poble dels morts. Va pujar al cotxe i va arrencar.

El que buscava no era allà.

Una barreja de contrarietat, ira i tristesa se li amuntegaven a dins, fent que el cor li bategués amb tanta força que l’aire de l’interior del vehicle li va semblar de sobte incapaç d’alimentar la necessitat del seu pit. Va abaixar les finestretes i va conduir així, sospirant confosa i esquitxant l’interior del cotxe amb les gotes que portava adherides per fora. El so del telèfon, que reposava al seient del copilot, va interrompre un fil de pensaments foscos. El va mirar molesta i va reduir una mica la velocitat abans d’agafar-lo. Era en James. «Collons, no em podeu deixar un minut de pau?», va dir sense despenjar. Va silenciar la trucada, furiosa ara amb ell, i va llançar l’aparell al seient posterior. Es va sentir tan enfadada amb el seu home que l’hauria bufetejat. Per què tothom es creia tan llest? Per què tothom es pensava que sabia el que necessitava? La tia, la Ros, en James, en Dupree i aquella poli de la porta.

—Aneu a prendre pel cul —va murmurar—. Aneu-vos-en tots a la merda i deixeu-me en pau.

Va conduir cap a la muntanya. La sinuosa carretera va requerir que s’hagués de fixar en la conducció, i fer-ho va contribuir a poc a poc a aconseguir que els nervis se li relaxessin. Recordava que anys enrere, quan estava estudiant i la pressió de les proves i els exàmens aconseguia alterar-la fins al punt que era incapaç de recordar res, va agafar el costum de conduir pels afores de Pamplona. De vegades anava fins a Javier, o fins a Eunate, i quan tornava els nervis s’havien esfumat i es podia posar a estudiar novament.

Va reconèixer la zona en què s’havia entrevistat amb els guardaboscos, es va endinsar a la pista forestal, va conduir un parell de quilòmetres més, esquivant els bassals que s’havien format amb la pluja dels últims dies i que es mantenien com petites llacunes en aquell terreny argilós. Va aturar el cotxe en una zona lliure de fang, va baixar i va tancar amb un cop de porta quan va sentir sonar el mòbil altra vegada.

Va caminar uns metres per la pista, però la sola plana de les sabates que duia s’enganxava a la fina capa de fang dificultant-li el pas. Va fregar les soles contra l’herba i, sentint-se cada cop pitjor, va penetrar al bosc atreta per una crida mística. La pluja de les primeres hores del dia no havia penetrat en la densa arbreda i sota les copes dels arbres el terra es veia sec i net, com si estigués acabat d’escombrar per les làmies de la muntanya, aquelles fades del bosc i del riu que es cuidaven els cabells amb pintes d’or i plata, que dormien de dia enterrades sota terra i que només sortien al capvespre per intentar seduir els viatgers. Premiaven els homes que jeien amb elles o castigaven els qui els intentaven robar les pintes provocant-los deformacions horribles.

En penetrar en la volta formada per les capçades dels arbres va tenir la mateixa sensació que si hagués entrat en una catedral, el mateix recolliment, i va sentir la presència de Déu. Va alçar els ulls atordida mentre sentia com la ira li abandonava el cos com una hemorràgia intensa, que alhora la deixava sense mal i sense força. Va esclafir el plor. Les primeres llàgrimes van brollar amarant-li el rostre, uns sanglots ferotges que des del fons de l’ànima li afeblien el cos i li feien perdre l’equilibri. Es va abraçar a un arbre com un druida embogit, com potser ho havien fet els seus avantpassats, i va plorar contra l’escorça mullant el tronc amb els seus plors. Vençuda, va anar lliscant fins que va quedar asseguda a terra sense deixar estar l’abraçada. El plor va anar cedint i es va quedar així, desolada, sentint que la seva ànima era una casa en el penya-segat en què uns amos despreocupats havien deixat portes i finestres obertes a la tempesta, i ara una fúria impia n’escombrava l’interior, arrasant-lo completament i fent desaparèixer qualsevol vestigi de l’ordre que havia aconseguit tenir-hi a dins. La ira era l’únic que hi havia, creixia als racons foscos de la seva ànima ocupant els espais que la desolació havia deixat buits. La ira no tenia objecte, no tenia nom, era cega i sorda, i la va sentir créixer per dins fent acte de possessió com un incendi atiat pel vent.

El xiulet es va sentir tan fort que en un instant ho va omplir tot. Es va girar bruscament intentant destriar l’origen del senyal, mentre amb la mà buscava la pistola. Havia sonat contundent, com el xiulet d’un factor d’estació. Va parar l’orella. Res. El xiulet es va repetir amb tota claredat, aquesta vegada darrere seu. Un xiulet llarg seguit d’un altre de més curt. Es va posar dreta i va escrutar entre els arbres, segura de trobar-hi una presència. No va veure ningú.

Novament un xiulet curt, com una crida d’atenció, va sonar darrere seu; es va girar sorpresa i va tenir temps de veure entre els arbres una silueta alta i terrosa que s’amagava rere un gran roure. Va decidir treure la pistola, però s’ho va pensar millor perquè en el fons sentia que no hi havia amenaça. Es va quedar quieta mirant el lloc on l’havia perdut de vista, que era tot just a uns cent metres d’on era ella. Uns tres metres a la dreta del gran roure va veure unes branques baixes que s’agitaven i del darrere va sorgir aquella figura dreçada amb una llarga cabellera marró i grisa que es movia lentament, com si executés una antiga dansa entre els arbres, evitant mirar en la seva direcció però ensenyant-se prou perquè no en pogués dubtar. Tot seguit es va posar rere el roure i va desaparèixer. Durant una estona, es va quedar tan quieta que a penes sentia la seva pròpia respiració. La partida del visitant li va deixar una pau que no creia possible, una quietud uterina i la sensació d’haver contemplat un prodigi que se li va dibuixar al rostre com un somriure que encara li brillava a la cara quan es va veure més tard, desconeguda, al mirall retrovisor del cotxe. Va cordar el gafet de la pistolera, que havia obert per instint però de la qual no havia arribat a treure la Glock. Va pensar en l’estremidora sensació que l’havia embolcallat en contemplar aquella figura i en com el temor inicial s’havia transformat immediatament en un assossec profund, una alegria infantil i desmesurada que li havia sacsejat el pit com un matí de Nadal.

L’Amaia es va asseure al cotxe i va comprovar el telèfon. Sis trucades perdudes, totes d’en James.

Va buscar a l’agenda el nom de la doctora Takxenko i va marcar. El telèfon va començar a emetre el senyal de trucada, que immediatament es va tallar. Va engegar el motor i va conduir amb cura fins que va sortir de la pista, va buscar un lloc segur, va aturar el cotxe en un revolt amb visibilitat i va tornar a marcar. El fort accent de la doctora Takxenko la va saludar a l’altre costat de la línia.

—Inspectora, on s’ha ficat? La sento molt malament.

—Doctora, em van dir que havien deixat algunes càmeres col·locades estratègicament al bosc, oi?

—Exacte.

—Acabo de ser en un lloc pròxim al punt on ens vam entrevistar per primera vegada, se’n recorda?

—Sí, hi tenim una de les càmeres…

—Doctora… Em sembla que he vist… un ós.

—L’hi sembla?

—… Crec que sí.

—Inspectora, no és que dubti de vostè, però si hagués vist un ós n’estaria segura, cregui’m, no se’n pot dubtar.

L’Amaia es va quedar callada.

—O sigui que no sap el que ha vist.

—Sí que ho sé —va murmurar.

—… D’acord, inspectora —va sonar com inspectorra—. Revisaré les imatges i li trucaré si veig el seu ós.

—Gràcies.

—No s’ho val.

Va penjar i va marcar el número d’en James. Quan ell va contestar només va dir:

—Torno a casa, amor.