33

L’hotel Baztan era a uns cinc quilòmetres seguint la carretera d’Elizondo i tenia l’aspecte dels hotels de muntanya pensats per anar-hi amb grups d’escolars, senderistes, famílies i amics. La façana formava un semicercle ple de terrasses que guaitaven sobre una placeta que feia de pàrquing i on resultaven incongruents les taules i les cadires de plàstic groc sens dubte pensades per a les tardes estiuenques, però que la direcció de l’hotel s’entestava a mantenir tot l’any, donant a la façana un colorista to tropical més propi d’un hotel de platja mexicà que d’un establiment de muntanya. Tot i que feia hores que s’havia fet fosc, encara era aviat, i això es feia evident per la quantitat de cotxes que s’amuntegaven a l’aparcament i pels parroquians que atapeïen la cafeteria de grans vidrieres.

L’Amaia va aparcar al costat d’una autocaravana de matrícula francesa i es va dirigir a l’entrada. Rere el taulell de la recepció, una adolescent amb rastes recollides en una cua jugava on line a un joc d’habilitat.

—Bona tarda, pot avisar uns hostes, sisplau, el senyor Raúl González i la senyora Nadia Takxenko?

—Un moment —va respondre la noia en aquell to fastiguejat que solen emprar els adolescents. Va posar el joc en pausa i quan va aixecar la mirada s’havia transformat en una amable recepcionista.

—Sí, digui’m?

—Tinc una cita amb uns hostes, si em pot indicar el seu número d’habitació. Raúl González i Nadia Takxenko.

—Ah, sí, els doctors d’Osca —va dir la noia somrient.

L’Amaia hauria preferit que fossin més discrets. La notícia d’uns experts buscant óssos a la vall podia desfermar rumors que, inoportunament difosos per la premsa, podien complicar encara més el desenvolupament de la investigació.

—Són a la cafeteria, m’han dit que si algú demanava per ells l’enviés allà.

L’Amaia va passar per la porta interna que comunicava la recepció i el menjador i va entrar al bar.

Un nombrós grup d’estudiants amb roba de muntanya ocupava gairebé totes les taules mentre es repartien entre rialles unes quantes racions de pernil, patates braves i mandonguilles. Va veure una dona que li feia senyals des del fons del local i va trigar uns segons a adonar-se que era la doctora Takxenko. Somrient, es va acostar a la dona, a qui no havia reconegut; s’havia pentinat amb els cabells deixats anar i vestia uns pantalons de color caramel i un blazer beix sobre una samarreta moderna, fins i tot portava uns botins de taló. L’Amaia es va sentir ridícula en pensar que en el fons havia esperat veure-la amb aquella estrafolària granota taronja. La doctora li va allargar la mà somrient.

—M’alegro de veure-la, inspectora Salazar —va dir amb el seu accent terrible—. En Raúl ha anat a la barra, està demanant; hem decidit marxar aquesta nit, però abans menjarem alguna cosa. Jo esperava que vostè ens acompanyaria, li va bé?

—Bé, em temo que no, però xerrarem una estona, si no els fa res.

El doctor González va tornar amb tres cerveses que va posar sobre la taula.

—Inspectora, ja em pensava que hauríem d’enviar-li l’informe per correu.

—Lamento no haver pogut atendre’ls abans. La veritat és que hi estic molt interessada però, com ja deuen saber pel sotsinspector Zabalza, he estat molt ocupada.

—Em temo que no podem ser concloents. No hem trobat caus, ni excrements, tot i que sí que hem aïllat empremtes del que podria correspondre al pas d’un gran plantígrad: líquens i escorces arrencades i pèls d’un mascle que coincideixen amb els que vostè ens va procurar.

—I doncs?

—Podria ser que un ós hagués estat per la zona, els pèls podrien ser-hi de fa temps; semblaven una mica vells, per bé que això també podria ser resultat de la muda de pèl. Ja li vaig dir que és una mica aviat perquè un ós s’hagi despertat de la hibernació. També és veritat que hi ha dades recents segons les quals algunes femelles enguany no han hivernat, probablement a causa de l’escalfament global i de l’escassetat de menjar, que no van afavorir que estiguessin preparades a temps per a la hibernació.

—I com saben que pertanyen al mateix animal?

—De la mateixa manera que sabem que es tracta d’un mascle: amb una anàlisi.

—Una anàlisi d’ADN?

—És clar.

—I ja tenen els resultats?

—Els tenim des d’ahir.

—Com és possible? Jo encara no he rebut els resultats de les mostres que vaig enviar quan els vaig donar aquests pèls…

—Això és perquè nosaltres els vam enviar a Osca, al nostre propi laboratori.

L’Amaia estava atònita.

—M’està dient que al seu laboratori, el d’un centre d’interpretació de la natura, disposen d’una tecnologia tan avançada que els permet tenir una anàlisi d’ADN en tres dies?

—I en vint-i-quatre hores si ens hi afanyem. Sol fer-les la doctora Takxenko, però com que ella és aquí les va fer un estudiant que sovint treballa amb nosaltres.

—A veure si ho entenc, vostès poden fer una anàlisi d’ADN, per exemple, d’una mostra mineral, animal o humana i establir si és idèntica a una altra?

—I tant, això és exactament el que fem. El nostre és un sistema per comparació i eliminació; no tenim el banc de dades de què disposa un laboratori forense, però podem establir comparacions amb molta seguretat. Un pèl d’ós mascle i un altre pèl d’ós mascle, encara que no siguin del mateix animal, tenen molts al·lels en comú.

L’Amaia es va quedar en silenci escrutant el rostre de la doctora.

—Si jo li facilités diferents mostres d’una substància com ara farina comuna d’unes quantes marques podríem establir de quina marca és la que s’ha utilitzat en un pa en concret?

—Probablement sí. Estic segura que cada fabricant segueix un procés de barreja i mòlta diferent, a banda que es poden haver barrejat diversos tipus de gra de més d’una procedència. Amb una anàlisi de cromatografia podríem aclarir més detalls.

Pensativa, l’Amaia es va mossegar el llavi mentre un cambrer posava sobre la taula uns calamars arrebossats i unes mandonguilles amb salsa que encara bullien a la cassoleta de fang.

—És un conjunt de tècniques basades en el principi de retenció selectiva, l’objectiu del qual és separar els diferents components d’una barreja per permetre identificar i determinar les quantitats en què es presenten aquests components —va explicar el doctor.

—Vostès se’n van aquesta nit, oi?

La doctora Takxenko va somriure.

—Sé el que està pensant, i estaré encantada d’ajudar-la. Per si té algun dubte li diré que al meu país vaig treballar en un laboratori forense; si em dóna les mostres ara tindré els resultats demà.

El cap li anava a mil per hora mentre valorava el progrés que suposaria tenir aquelles dades en vint-i-quatre hores. És clar que els resultats obtinguts no tindrien valor davant d’un tribunal, però podien accelerar la investigació si servien per descartar mostres; si obtenia algun resultat positiu hauria d’esperar a tenir la confirmació del laboratori oficial, però la investigació es veuria reactivada si tenia la certesa de la direcció que calia seguir.

Es va posar dreta mentre marcava un número al seu mòbil.

—Espero que no sigui gaire molèstia, però vindré amb vostès. Encara que els resultats no tinguin valor judicial, he de custodiar les proves i supervisar les anàlisis.

Es va posar de costat per parlar per telèfon.

—Jonan, vine a l’hotel Baztan amb una mostra de les farines que vau recollir als obradors i porta la bossa. Anem a Osca.

Va penjar i va mirar somrient els doctors i el menjar exposat sobre la taula mentre decidia que havia recuperat la gana.

Al cap d’uns vint minuts un Jonan somrient s’asseia a la taula.

—Bé, vostès diran a on anem —va sospirar.

—Al Bear Observatory of the Pyrenees, a la comarca de Sobrarb, que es correspon amb l’antic regne o comtat del mateix nom sorgit fa més d’un mil·lenni al nord de la província d’Osca, tot i que al navegador és millor que hi introdueixin Aïnsa.

—Aïnsa em sona, és un poble d’aspecte medieval, oi que sí? Un d’aquells que conserva el traçat de l’època i l’empedrat als carrers.

—Sí, Aïnsa devia tenir una gran rellevància durant l’edat mitjana, sobretot per la seva estratègica situació en un lloc privilegiat, entre el Parc Nacional d’Ordesa i el Mont Perdut, el Parc Natural dels Canyons i la serra de Guara i el Parc Natural Posets-Maladeta. Dominar Aïnsa havia de suposar ja llavors un gran avantatge.

—I hi ha óssos, en aquesta zona?

—Em temo que els óssos són bastant més complicats del que la majoria de la gent podria arribar a suposar.

—Óssos complicats —va dir l’Amaia somrient a en Jonan—. Prepara’t, potser els haurem de fer un perfil.

—Doncs no cregui que és tan esbojarrat, només podem arribar a discernir parcialment la mentalitat de l’ós si som capaços d’atribuir-li precisament això, una mentalitat. Des del moment que admetem que l’ós té un caràcter, és a dir una manera de ser que varia en cada individu, podem arribar a entendre la dificultat que arriba a presentar observar un exemplar. La doctora i jo —va dir mirant la seva companya— hem viatjat a l’Europa central, els Carpats, Hongria, poblacions perdudes entre els Balcans i els Urals i, per descomptat, els Pirineus. Aïnsa no és precisament famosa pels seus albiraments d’óssos, però disposava d’una gran infraestructura de centres d’observació de la natura, ocells sobretot, i ens va oferir un espai perfecte per situar-hi el laboratori i permetre que l’empresa que el subvenciona obtingui beneficis dels centres de recuperació d’espècies, les visites guiades i les donacions dels turistes i visitants, que a Aïnsa són molts, durant tot l’any.

—O sigui, que no tan sols es dediquen als óssos?

—No, de cap manera, podem parlar d’una gran varietat i quantitat d’espècies, d’acord amb la varietat d’hàbitats d’aquesta comarca. Atès el bon estat de conservació de la majoria dels hàbitats, un bon nombre d’espècies troben en aquestes valls un dels seus últims refugis. Abunden les rapaces diürnes, l’àguila reial, el milà reial, el falcó pelegrí, l’astor, l’esparver, i les nocturnes, com ara ducs reials, mussols, òlibes… És fàcil veure grans carronyers, com ara trencalossos o voltors… i multitud d’ocells petits. Però la doctora i jo ens dediquem més als mamífers d’una grandària considerable: porcs senglars, cérvols, guineus… tot i que són més abundants els més petits, com ratapinyades, musaranyes, conills, esquirols, marmotes, lirons… Com pot veure, estem entretinguts tot l’any, encara que els nostres interessos més importants se centren en les migracions dels grans óssos per tot Europa, i atenem qualsevol avís que suggereixi la presència d’un ós, com en el seu cas.

—I a quina conclusió han arribat? És tan sols remotament possible que hi hagi un ós a la zona? O s’inclinen per un basajaun, com els guardaboscos? —va inquirir en Jonan.

El doctor González el va mirar perplex, però la doctora Takxenko va somriure.

—Jo sé el que és, un… basajauno?

—Un basajaun —la va corregir en Jonan.

—Sí —va exclamar ella girant-se cap al seu company—, és el mateix que l’Ome Grandizo, el Bigfoot, el gegant, el Sasquatch. Diuen que va existir un gegant, un Ome Grandizo, en un lloc anomenat Val d’Onsera, i que voltava pel món acompanyat d’un ós enorme. I al meu país també hi ha una llegenda sobre un home gran i fort, poc evolucionat, que viu als boscos per protegir l’equilibri de la natura; és el mateix que un basajaun?

—Pràcticament el mateix, però al basajaun se li atribueixen qualitats màgiques, és un ésser místic de la mitologia.

—Em pensava que només era el nom que la premsa donava al criminal… perquè mata al bosc —va dir el doctor.

—Oh, però això no està bé —va exclamar la doctora—. Un basajaun no mata, només cuida, només preserva la puresa.

L’Amaia la va mirar de fit a fit mentre recordava les paraules de la seva germana. El guardià de la puresa.

—I els guardaboscos creuen que un basajaun és l’assassí que busquen? —es va estranyar el doctor.

—Doncs sembla que ells creuen en l’existència del basajaun —va explicar en Jonan—, i suggereixen que podria ser el que hem pres per un ós, però per descomptat no tindria res a veure amb els assassinats, i la seva presència estaria justificada només pel fet que ha sigut convocat per les forces de la natura per contenir el depredador i restaurar novament l’equilibri a la vall.

—És una història preciosa —va admetre el doctor González.

—Però és només una història —va dir l’Amaia posant-se dreta i donant per acabada la conversa.

Va sortir a l’aparcament abrigant-se amb l’anorac de plomes mentre decidia mentalment anar amb el cotxe d’en Jonan i deixar el seu allà mateix. Va treure el mòbil per trucar a en James i avisar-lo que se n’anava a Osca. L’aparcament estava poc il·luminat, però rebia una claror blanca de les vidrieres de la cafeteria i una altra de més càlida de les finestres del menjador rústic que hi havia a l’altra banda. Mentre esperava que en James contestés, va observar els comensals que seien més a prop de la finestra. La Flora, vestida amb una brusa negra molt cenyida, s’inclinava cap endavant amb coqueteria fent un gest estudiat que la va sorprendre. Va caminar entre els cotxes picada per la curiositat, buscant l’angle que li permetés veure l’escena en més bones condicions. Finalment en James va contestar i ella li va explicar breument la idea que tenia i que li trucaria quan estigués a punt de tornar. Just quan s’acomiadava d’en James, la seva germana es va apartar de la finestra mentre s’inclinava per entrellaçar una mà amb la del seu acompanyant. L’inspector Montes somreia mentre li deia alguna cosa a la Flora que l’Amaia no va poder entendre, però que va fer riure la seva germana gran, que tirava el cap enrere en un gest clarament seductor i mirava més enllà de la finestra. Sobresaltada, l’Amaia es va girar bruscament intentant amagar-se i va perdre el mòbil, que va sortir disparat a sota un cotxe, abans de decidir que de cap manera la Flora podia haver-la vist des de dins en aquell aparcament tan mal il·luminat.

Va recuperar el telèfon quan en Jonan i els doctors sortien de la cafeteria. Va deixar que el sotsinspector conduís, sense fer cas del que deia, i quan van començar a allunyar-se de l’hotel va sospirar, alleujada i una mica confosa per la seva pròpia reacció.