13

Barrejades amb el murmuri omnipresent del televisor, li van arribar les veus d’en James i en Jonan, que xerraven a la saleta de la tia Engrasi, al marge, pel que semblava, de l’enrenou que muntaven les sis senyores que jugaven a pòquer en una taula de tapet verd i forma hexagonal pròpia de qualsevol casino que la tia havia fet portar de Bordeus amb la finalitat que cada tarda s’hi juguessin uns quants euros i l’honor. Quan la van veure a la porta, els dos homes es van allunyar de la taula de joc i se li van acostar. En James li va fer un petó mentre li agafava la mà i la portava cap a la cuina.

—En Jonan t’espera, ha de parlar amb tu. Jo us deixo sols.

El sotsinspector es va avançar i li va allargar un sobre de color marró.

—Ha arribat l’informe de rastres de Saragossa, he suposat que el voldria veure com més aviat millor —va dir, passejant la mirada per la cuina enorme de l’Engrasi—. Em pensava que ja no en quedaven, de llocs així.

—I no en queden, creu-me —va replicar ella, traient un plec de l’interior del sobre—. Això és… És al·lucinant. Escolta, Jonan, els pèls que vam trobar sobre els cadàvers són de senglar, ovella, guineu i, pendent de qualificació, el que podria ser ós, però aquest no és concloent; a més, les restes d’epitelials del cordill són, agafa’t fort, pell de cabra.

—De cabra?

—Sí, Jonan, sí, hi tenim la refotuda arca de Noè, aquí, gairebé m’estranya que no hi hagin trobat moc d’elefant i esperma de balena…

—I vestigis humans?

—Res d’humà, ni un pèl, ni fluids, res. Què creus que dirien els nostres amics els guardaboscos si veiessin això?

—Dirien que no hi ha res humà perquè no és humà. Un basajaun.

—Al meu parer, el paio aquell és un imbècil. Tal com ell mateix ha dit, se suposa que els basajauns són éssers pacífics, protectors de la vida del bosc… Ell mateix ha dit que un basajaun li va salvar la vida; ja em diràs com hi encaixa, en aquesta història.

En Jonan la va mirar valorant el que havia comentat.

—Que el basajaun fos allà no indica necessàriament que matés les noies, més aviat el contrari: com a protector del bosc, és lògic que se senti implicat, agreujat i provocat per la presència del depredador.

L’Amaia el va mirar, sorpresa.

—Lògic?… Tu t’hi estàs divertint, amb tot això, oi? —En Jonan va somriure—. No diguis que no, totes aquestes ximpleries del basajaun t’encanten.

—Només la part en què no hi ha nenes mortes. Però vostè millor que ningú sap que no són ximpleries, i l’hi dic jo, que a més de poli sóc arqueòleg i antropòleg…

—Aquesta sí que és bona. A veure, explica-m’ho: per què jo millor que ningú?

—Perquè vostè va néixer i va créixer aquí. No em dirà que no va mamar totes aquestes històries des de petita? No són rucades, formen part de la cultura i la mitologia basconavarresa, i no podem passar per alt que el que ara és mitologia primer va ser religió.

—Però no oblidis que, en nom de la religió més exacerbada, en aquesta mateixa vall es van perseguir i condemnar dotzenes de dones que van morir a la foguera en l’acte de fe del 1610, per culpa de creences tan absurdes com aquesta i que, per sort, l’evolució ha deixat enrere.

Ell va fer que no amb el cap, descobrint davant de l’Amaia tot el saber que amagava sota l’aparença del jove sotsinspector que era.

—És prou sabut que l’enardiment religiós i els temors alimentats amb llegendes i taujans van fer molt de mal, però no es pot negar que van constituir un dels fenòmens de fe més aclaparadors de la història recent. Fa cent anys, cent cinquanta a tot estirar, era estrany trobar algú que declarés que no creia en bruixes, sorgiñas, belagiles, basajauns, Tartalo i, sobretot, Mari, la deessa, geni, mare, la protectora de les collites i el bestiar que, al seu gust, feia tronar el cel i caure granissos que sumien el poble en la més terrible de les fams. Va arribar un punt en què hi havia més gent que creia en les bruixes que en la Santíssima Trinitat, i això no li passava per alt, a l’Església, que veia com els fidels, en sortir de missa, continuaven observant els antics rituals que havien format part de les vides de les famílies des de temps immemorials. I van ser obsessos mig malalts com l’inquisidor de Baiona, Pierre de Lancre, els qui van emprendre la guerra a mata-degolla contra les antigues creences, i amb aquesta bogeria va aconseguir just l’efecte contrari. El que sempre havia format part de les creences de la gent es va convertir de sobte en una cosa maleïda, perseguible, objecte de denúncies absurdes motivades la majoria de les vegades per la creença que qui col·laborava amb la Inquisició era lliure de sospita. Però abans d’arribar a aquesta bogeria, l’antiga religió havia format part dels habitants dels Pirineus durant centenars d’anys sense causar cap problema, fins i tot va conviure amb el cristianisme sense més complicacions, fins que la intolerància i la bogeria van aparèixer. Crec que recuperar alguns valors del passat no li aniria malament, a la nostra societat.

L’Amaia, impressionada per les paraules de l’habitualment una mica introvertit sotsinspector, va dir:

—Jonan, la bogeria i la intolerància apareixen sempre, en totes les societats, i tu sembla que acabis de parlar amb la meva tia Engrasi…

—No, però m’encantaria fer-ho. El seu marit m’ha dit que tira les cartes i aquestes coses.

—Sí… I aquestes coses. No t’acostis a la meva tia —va dir l’Amaia, somrient—, que ja tens el cap prou escalfat.

En Jonan va riure sense apartar els ulls del rostit que esperava al forn el moment de rebre l’enrossit final abans del sopar.

—Parlant de caps escalfats, tens idea d’on és en Montes?

El sotsinspector anava a contestar, però en un atac de discreció es va mossegar el llavi inferior i va apartar la mirada. A l’Amaia no li va passar desapercebut, el gest.

—Jonan, estem duent a terme la investigació potser més important de les nostres vides, ens hi juguem molt, en aquest cas. Prestigi, honor, i el més important: treure de circulació aquesta mala bèstia i evitar que torni a fer a cap altra noia el que els ha fet a aquestes. Valoro la teva solidaritat amb un company, però en Montes va a la seva i el seu comportament pot arribar a interferir greument en la investigació. Sé com et sents, perquè jo em sento igual. Encara no he decidit què fer, i per descomptat que no n’he informat, però per molt de greu que em sàpiga, per molt que apreciï en Fermín Montes, no permetré que aquest comportament excèntric que té perjudiqui la feina de tants professionals que hi estan deixant la pell, els ulls i el son. Ara, Jonan, digue’m, què saps d’en Montes?

—Home, jo hi estic d’acord, i ja sap que la meva fidelitat és amb vostè; si no he dit res és perquè m’ha semblat que era una cosa de caràcter personal…

—Ja ho decidiré jo.

—Avui a migdia l’he vist dinant a la taverna Antxitonea… Amb la seva germana.

—La germana d’en Montes? —es va estranyar.

—No, la germana de vostè.

—La meva germana? La meva germana Rosaura?

—No, l’altra, amb la seva germana Flora.

—Amb la Flora? T’han vist, ells?

—No, ja sap que hi ha una barra semicircular que comença a l’entrada i va fins al darrere, on s’entra al frontó. Jo estava amb l’Iriarte, a les portes de vidre, però els he vist entrar i m’hi he volgut acostar per saludar-los; aleshores s’han ficat al menjador i no m’ha semblat oportú seguir-los. Quan hem sortit, al cap de mitja hora, he vist per la vidriera que dóna al bar que havien demanat i anaven a dinar.

———

En Jonan Etxaide no s’havia deixat acoquinar mai per la pluja. De fet, passejar sota el xàfec sense paraigua era una de les seves grans aficions, i sempre que podia, a Pamplona, anava a fer un tomb resguardant-se amb la caputxa de l’anorac, solitari en els seus passos lents, mentre els altres corrien i fugien a les cafeteries o desfilaven amb poca traça per sota els ràfecs traïdors dels edificis, d’on rajaven gotasses que encara mullaven més. Va caminar pels carrers d’Elizondo admirant la suau cortina d’aigua que semblava desplaçar-se al seu gust sobre les calçades i feia un efecte misteriós, com de vel de núvia esquinçat. Els llums encesos dels cotxes perforaven la foscor i dibuixaven fantasmes d’aigua al seu davant, i el vermell del semàfor s’escampava com si fos sòlid i formava un bassal d’aigua vermella als seus peus. En contrast amb les voreres desertes, el trànsit era fluid en aquella hora en què semblava que tothom fos en alguna banda, com amants convocats a una trobada. En Jonan va caminar pel carrer Santiago cap a la plaça, fugint del soroll amb passos ràpids, que es van frenar tan bon punt va distingir les formes suaus que el van traslladar ràpidament a un altre temps.

Va admirar la façana de l’Ajuntament i, al costat, el casino, construït a principi del segle XX, lloc de reunió dels veïns més acomodats, on feien gran part de la seva vida social. S’hi devien haver pres moltes decisions de negocis i polítiques, rere aquelles finestres, probablement més que al mateix Ajuntament, en una època en què la posició social, i fer-la valer, havien prevalgut més que ara i tot. A un costat de la plaça, al lloc que abans ocupava l’antiga església, va trobar la casa de l’arquitecte Víctor Eusa, però ell tenia un interès particular per veure la casa Arizkunenea, i la seva presència majestuosa no el va decebre.

Va baixar pel carrer Jaime Urrutia embadalit amb la pluja i l’arquitectura evocadora de les boniques cases. Al número 27 hi havia un passatge, belena o passadís, entre els carrers Jaime Urrutia i Santiago, que unia, juntament amb d’altres ja desapareguts, les cases amb els camps, les quadres i els horts posteriors, desapareguts després de construir la carretera actual. Davant dels gorapes, o espais porticats sota les cases, a un costat de la plaça del mercat, hi havia l’antic molí d’Elizondo, reedificat a final del XIX i reconvertit en central elèctrica a mitjan segle XX. L’arquitectura d’un poble o una ciutat estableix un patró tan clar de les vivències i preferències dels seus pobladors com els costums d’un home dibuixen els trets d’un perfil de comportament. Els llocs marcaven una tendència en el caràcter, com la família i l’educació, i aquell indret parlava d’orgull, de valor i lluita, d’honor i glòria conquerits no tan sols a la força, sinó amb enginy i gràcia, no en va representats per un tauler d’escacs que els habitants d’Elizondo exhibien amb la dignitat de qui s’ha guanyat la casa amb honradesa i lleialtat.

I enmig d’aquella plaça d’honor i orgull, un assassí s’atrevia a representar la seva obra macabra particular, com un despietat rei negre que avançava implacable pel tauler i devorava peons blancs. La mateixa jactància, la mateixa ostentació i l’envaniment de tots els assassins en sèrie que l’havien precedit. En Jonan repassava sota la pluja la cruel història d’uns depredadors tan sinistres. El primer assassí en sèrie dels temps moderns havia sigut, sens dubte, Jack l’Esbudellador, que va assassinar cinc prostitutes i va crear una gran commoció a tot el món; encara avui la seva identitat és un misteri. El contemporani de Jack l’Esbudellador als Estats Units, H. H. Holmes, va confessar haver comès vint-i-set assassinats i va ser el primer assassí en sèrie del qual es va documentar el comportament. Dues dècades més tard, va sorgir a Nova Orleans un esquarterador que matava les víctimes amb una destral i va aterrir la ciutat durant dos anys abans que l’atrapessin.

Però als Estats Units, la gran onada d’assassins en sèrie es va desfermar després de la Segona Guerra Mundial, i principalment durant la guerra del Vietnam, amb unes tropes amb una mitjana d’edat de dinou anys de les quals es van recollir informes i confessions en què s’observava que molts soldats, embogits pel clima de violència extrema, unit al pànic i la impunitat de què gaudien, es van dedicar a matar innocents vietnamites i a organitzar massacres que en van marcar molts per a tota la vida. Murria Glatman, de Califòrnia, feia fotos de les seves víctimes aterrides moments abans d’assassinar-les, quan ja sabien que moririen. Martha Beck i Raymundo Fernández, els «assassins de cors solitaris», assassinaven les parelles que sorprenien fent l’amor als cotxes. Altres casos molt coneguts van ser els d’Albert de Salvo, l’estrangulador de Boston; Charles Manson, que encapçalava una secta satànica i va ser condemnat com a assassí inductor de Sharon Tate, la dona de Roman Polanski, en la llegendària nit dels ganivets llargs, o l’assassí del Zodíac, que després d’assassinar trenta-nou víctimes va desaparèixer sense que mai se’n tornés a saber res.

En la dècada dels seixanta, hi va haver tants assassins en sèrie i tan cruels que el sistema judicial dels Estats Units va decidir finalment definir aquest fenomen com una categoria del crim i van començar a desenvolupar estudis i estadístiques i a analitzar els perfils psicològics de cada un dels assassins que anaven detenint. S’observava cada un dels elements que havien format la seva vida des del naixement, els pares, estudis, infància, jocs, gustos, sexe, edat… Així van anar conformant un patró de comportament que es repetia una vegada i una altra en els protagonistes de les carnisseries i que van permetre anticipar les accions d’alguns i identificar-ne molts d’altres.

Els casos més recents eren els de David Berkowitz, conegut com «el fill de Sam», que va assassinar sense aturador a Nova York, inspirat per les veus que sentia; Ted Bundy, que va matar vint-i-vuit prostitutes a Florida; Ed Kemper, que violava, assassinava i esquarterava les víctimes, totes estudiants joves i boniques, i, finalment, Jeffrey Dahmer, que a més d’assassinar i esquarterar les víctimes se les menjava. Aquest va ser el que va inspirar Thomas Harris quan va crear l’inquietant doctor Hannibal Lecter, coprotagonista de la novel·la El silenci dels anyells, duta al cinema amb un gran èxit i amb un Anthony Hopkins impressionant en el paper del savi assassí.

Per a en Jonan s’havia convertit quasi en una obsessió fascinant preveure, traçar, discernir en la foscor el perfil d’un assassí, una mena de joc d’escacs en què avançar-se al següent moviment era primordial. Es tractava de definir en una sola jugada com aniria la resta de la partida i quin dels contrincants seria derrotat. Hauria donat qualsevol cosa per haver assistit a un d’aquells cursos a què anava la inspectora Salazar. Però, mentrestant, es conformava a ser a prop d’ella, treballar al seu costat i contribuir a la investigació amb suggeriments i idees, que ella semblava que valorava molt.