23

El cotxe patrulla que l’havia portat fins allà va aparcar sota el sortint que formava el segon pis de la comissaria. El policia li va dir bona nit, però l’Amaia encara es va entretenir un parell de segons més a l’interior del vehicle mentre feia veure que buscava el mòbil i esperava que s’allunyessin la seva germana i l’inspector Iriarte, que sortien i pujaven al cotxe d’ell per tornar-la a casa. Una pluja fina va començar a caure en el moment en què traspassava la porta. Un agent evidentment en pràctiques xerrava pel mòbil, que va penjar i amagar amb poca traça tan bon punt la va veure. Ella va anar fins a l’ascensor sense aturar-se, va prémer el botó i va tornar a mirar cap al policia del taulell. Va tornar enrere.

—Em pot ensenyar el mòbil?

—Em sap greu, inspectora, jo…

—Deixi-me’l veure.

Ell li va allargar un telèfon platejat, que va centellejar sota els llums de l’entrada. L’Amaia el va inspeccionar amb cura.

—És nou? Té bona pinta.

—Sí, és força bo —va declarar ell amb orgull de propietari.

—Sembla car, no és un d’aquells que et donen amb punts.

—No, és veritat, costa vuit-cents euros i correspon a una edició limitada.

—L’hi he vist a una altra persona.

—Doncs devia ser fa poc, perquè només fa una setmana que el tinc, va sortir a la venda fa deu dies i en tinc un dels primers.

—Enhorabona, agent —va dir ella, i va córrer per arribar a l’ascensor abans que es tanquessin les portes.

———

Sobre la taula hi havia un ordinador, un telèfon mòbil, el correu d’un mes incloses les factures i unes bossetes de proves que contenien el que semblava haixix. En Jonan confrontava una factura amb les dades que apareixien a la pantalla de l’ordinador.

—Bona nit —va saludar l’Amaia.

—Hola, cap —va contestar vagament, sense apartar els ulls de la pantalla.

—Què tenim?

—Al correu electrònic res, però el mòbil està ple de trucades i missatges d’allò més penosos… Però no al número de l’Anne.

—No, a l’altre número de l’Anne —va puntualitzar ella. Ell es va girar, sorprès—. Acabo de veure un mòbil idèntic al de l’Anne Arbizu, un mòbil molt car i exclusiu que fa tot just deu dies que és al mercat. Els mateixos que el seu contracte telefònic. Però és un pèl estrany que una noia com l’Anne no tingués cap telèfon fins fa uns dies, just quan es va atipar de les trucades i els missatges d’en Freddy. Era una noia molt pràctica, o sigui que es va desfer del mòbil vell… No podia perdre només la targeta, de manera que va «perdre» el mòbil sencer i va demanar al seu aita que n’hi comprés un de contracte amb un número nou.

—Collons —va mussitar en Jonan.

—Pregunta-ho als pares. Comprovant-ne el número amb la factura d’en Freddy ja en tenim prou. Heu trobat res més?

—Res, a part d’haixix. A les caixes de la Ros, només objectes personals. Ara revisaré el correu, però l’únic que hi ha són factures i publicitat, res que indiqui que la seva germana pogués saber això de l’aventura. —L’Amaia va esbufegar i es va tombar cap als finestrals que miraven a l’exterior. Més enllà del passeig d’accés il·luminat pels fanals de llum groguenca, només hi havia foscor—. Inspectora. Això ho puc fer jo, i encara m’hi estaré una bona estona. Vagi a descansar, si hi ha res ja l’avisaré.

Ella es va girar i va somriure mentre es cordava la cremallera de l’anorac.

—Bona nit, Jonan.

———

Va demanar al patruller que la deixés al bar Saioa, on va demanar un cafè sol que el propietari li va fer sense protestar, malgrat que ja havia netejat la cafetera. Estava bullint i se’l va beure a glops curts, assaborint la força del beuratge, fent veure que no s’adonava de l’interès que despertava entre els escassos parroquians que a aquella hora de la nit es prenien gintònics en gots de sidra plens de gel, ignorant el fred siberià que amenaçava a fora. Quan va sortir al carrer li va semblar que la temperatura havia davallat cinc graus de cop. Va ficar les mans a les butxaques i va travessar el carrer. La gran majoria de les cases d’Elizondo, igual que a la resta de la vall, eren edificis que s’adaptaven al clima humit i plujós de l’indret, de planta quadrada o rectangular, amb tres o quatre pisos i teulada pluvial coberta amb teules i un gran ràfec que delimitava el fur de la casa i servia als vianants més bregats, com ella mateixa, de pobre refugi de la pluja. Segons recollia en Barandiaran, era aquell espai estret, on l’aigua de la pluja regalimava des de la teulada, el lloc que antigament es reservava per enterrar les criatures avortades i els nens morts durant el part. Hi havia la creença que els seus petits esperits, els mairu, guardaven la casa i la protegien del mal, i que alhora es quedaven per sempre a la casa materna com a eterns infants. Recordava que la tia li havia explicat que una vegada, en enderrocar una casa i cavar-hi al voltant, havien trobat ossos que pertanyien a més de deu nadons que s’havien anat col·locant sota el ràfec de la casa durant segles, com sentinelles.

Va caminar pel carrer Santiago arran dels portals, intentant resguardar-se del vent, que es va fer més fort en baixar per Javier Ciga, a tocar de la casa senyorial que donava nom al pont. A la presa, el riu rugia d’una manera que li va resultar eixordadora i li va fer plantejar-se com podien dormir els veïns que tenien les finestres sobre el petit salt d’aigua. Els llums del Trinquete estaven apagats. El carrer estava desert com en un poble fantasma. De mica en mica, enduta pel corrent d’aquell altre riu que fluïa en el seu interior, va anar penetrant en el que havia sigut el carrer del Sol cap a Txokoto, fins a arribar de nou a la porta de l’obrador. Va treure una mà de la butxaca de l’anorac i la va posar sobre el pany gelat. Va inclinar el cap fins a tocar amb el front la fusta aspra de la porta i va començar a plorar, en silenci.