34

L’Engrasi va obrir el precinte que custodiava una nova baralla de Marsella. Va treure les cartes de la capsa i va començar un ritual de contacte mentre resava i a poc a poc les anava remenant. Sabia que s’enfrontava a alguna cosa diferent, per bé que no era res nou, un vell enemic que ja havia discernit una vegada, feia molt de temps, el dia en què l’Amaia s’havia tirat les cartes sent una nena. I avui, mentre la Ros intentava ajudar la seva germana, aquella antiga amenaça havia tornat com un record desagradable per treure el morro brut i bavejant en la vida de la seva nena.

L’Engrasi s’havia sentit identificada amb l’Amaia des que era petita. Igual que ella, havia avorrit el lloc on li havia tocat néixer, havia renegat de tot el que significaven els costums arrelats, la tradició i la història, i havia fet tot el possible per anar-se’n fins que ho va aconseguir. Va estudiar, es va esforçar tant com va poder per obtenir beques que li permetessin anar més i més lluny de casa seva, primer a Madrid i finalment a París. A la universitat de la Sorbona va estudiar psicologia. Un món nou es va obrir al seu davant en un París revolucionat i palpitant d’idees i somnis de llibertat, fent que se sentís com una convidada a la vida i més renegada que mai d’aquella vall fosca on el cel era de plom i el riu eixordava enmig de la nit. Un París perfumat d’amor i el Sena fluint majestuosament silenciós la van seduir de manera definitiva i es va ratificar en el que ja sabia: que no hi tornaria mai, a Elizondo.

Va conèixer en Jean Martin l’últim any de carrera. Ell, un prestigiós psicòleg belga, era professor convidat a la universitat i vint-i-cinc anys més gran. Van sortir d’amagat durant aquell curs i així que ella es va llicenciar es van casar en una petita parròquia als afores de París. A la boda van assistir-hi les tres germanes d’en Jean amb els marits corresponents, els fills i un centenar d’amics. Ni un sol familiar de l’Engrasi. A les cunyades els va dir que la seva família era petita i arrelada a la feina, i els pares, massa grans per viatjar. A en Jean li va dir la veritat.

No volia veure’ls, no volia parlar amb ells ni haver de preguntar pels veïns i els vells coneguts, no volia saber què passava a la vall, no volia que la influència del seu poble l’arribés a tocar allà on era, perquè pressentia que amb ells portarien aquella energia de l’aigua i la muntanya, aquesta crida arrelada a les entranyes que se sentia a dins quan s’havia nascut a Elizondo. En Jean havia somrigut mentre l’escoltava, com si es tractés d’una nena esglaiada que narra un malson, i de la mateixa manera l’havia consolat, renyant-la amb tendresa.

—Engrasi, ets una dona adulta, si no vols que vinguin, que no vinguin. —I havia continuat llegint el seu llibre com si la conversa no tractés de res més important que triar el gust del pastís entre llimona i xocolata.

La vida no podia ser més generosa amb ella. Vivia a la ciutat més bonica del món, en un ambient universitari que li mantenia el cervell a l’expectativa i el cor entregat amb l’absurda seguretat que proporciona creure que es té tot, excepte els fills, que no van arribar al llarg dels cinc anys que va durar el somni… Just fins al dia que en Jean va morir d’un infart mentre travessava els jardins que hi havia al davant del seu despatx a París.

No tenia records d’aquells dies, suposava que els havia passat en xoc, encara que recordava que s’havia mostrat serena i mestressa d’ella mateixa, amb el domini que proporciona la incredulitat davant els esdeveniments. Les setmanes es van anar succeint, entre pastilles per dormir i llagrimoses visites de les seves cunyades, que insistien a emparar-la contra el món, com si això fos possible, com si en un cementiri de París no hi tingués enterrat el cor, tan fred i mort com el d’en Jean. Fins que una nit es va despertar coberta de suor i de plor, i va saber per què no plorava de dia. Es va aixecar del llit i va recórrer desconsolada aquell pis enorme buscant una empremta de la presència d’en Jean, i tot i que allà hi havia les seves ulleres, el llibre encara obert per la pàgina que ell havia marcat, les sabatilles i l’atapeïda cal·ligrafia que adornava els requadres del calendari a la cuina, ja no el va trobar, i aquesta certesa li va desolar l’ànima, glaçant la casa i fent que París fos inhabitable.

Llavors va tornar a Elizondo. En Jean li havia deixat prou diners per no haver de preocupar-se’n mai més. Va comprar una casa en aquell lloc que havia cregut que no estimava i des de llavors no havia abandonat la vall de Baztan.