27

La Flora Salazar es va servir un cafè i es va asseure a la taula del despatx abans de consultar el rellotge. Les sis en punt. Els empleats van començar a desfilar cap a la sortida mentre s’acomiadaven els uns dels altres i d’ella mateixa, saludant-la amb la mà a través del vidre de la porta que havia deixat ajustada després d’avisar l’Ernesto que s’havia de quedar una hora més. L’Ernesto Murua feia deu anys que treballava per a ella i exercia d’encarregat de l’obrador i de cap de rebosters.

La Flora va sentir el soroll inequívoc d’un camió que s’aturava a l’entrada del magatzem, i al cap d’un minut la cara escèptica de l’Ernesto treia el cap per la porta del despatx.

—Flora, aquí fora hi ha un camió d’Harinas Ustarroz. L’home diu que hem encarregat cent sacs de cinquanta. Ja li he dit que ha de ser un error, però el paio hi insisteix.

Ella va agafar un bolígraf, el va destapar i va fer veure que escrivia a l’agenda.

—No, no és cap error. El vaig fer jo, l’encàrrec, sabia que el portarien ara i per això t’he demanat que et quedessis.

L’Ernesto la va mirar, confós.

—Però, Flora, tenim el magatzem ple, i em pensava que estaves contenta amb el servei i la qualitat d’Harinas Lasa. Recorda que fa un any vam provar aquesta i vam decidir que la qualitat era inferior.

—Doncs ara m’he decidit a tornar-la a provar, darrerament no estic gaire satisfeta de la qualitat de la farina; fa grumolls i la mòlta sembla diferent, fins i tot l’olor ha canviat. M’han fet una bona oferta i era el que em faltava per decidir-me.

—I què fem amb la farina que tenim?

—Ja ho he arreglat amb els d’Ustarroz: la del magatzem la retiraran ells mateixos; la de la pastera i els pots, llença-la a les escombraries. Vull que substitueixis tota la farina de l’obrador per la nova i que llencis tota la partida anterior, no es pot aprofitar perquè no és bona, o sigui que fora.

L’Ernesto va assentir amb el cap però gens convençut. Va anar cap a l’entrada i va indicar al camioner on havien de deixar els sacs que acabaven d’arribar.

—Ernesto —el va cridar ella de nou. Va tornar enrere—. Per descomptat, espero discreció amb aquest assumpte; admetre que la farina no era bona ens pot perjudicar molt. Ni una paraula, i si algun empleat t’ho pregunta, digues simplement que ens han fet una oferta important i res més, és millor evitar el tema.

—És clar —va contestar l’Ernesto.

La Flora encara es va quedar al despatx quinze minuts més, que va perdre rentant la tassa del cafè i netejant la cafetera mentre un pensament sinistre prenia força al seu cap. Es va assegurar que la porta era tancada i va avançar cap a la paret, mirant fixament l’obra de Javier Ciga que decorava el despatx i que havia comprat feia dos anys. Amb molt de compte, el va despenjar i el va deixar al sofà, i va quedar a la vista la caixa forta blindada que s’amagava rere el quadre. Va accionar les rodetes platejades amb dits hàbils i la caixa es va obrir amb un clac. Sobres amb papers, un feix de bitllets per a pagaments, valises i carpetes amb documents s’apilaven en una torre ordenada de gran a petit, i al costat, un saquet de vellut. Va agafar tota la pila i la va treure de la caixa, i aleshores es va descobrir un dietari gruixut de pell que quedava amagat, recolzat a la paret del darrere de la caixa. En agafar-lo, va tenir la impressió que el cuir estava humit i que pesava més del que recordava. El va portar a la taula, s’hi va asseure al davant, mirant-lo amb una barreja d’excitació i urgència, i el va obrir. Els retalls no estaven enganxats, però potser a causa del temps que feia que es comprimien entre aquelles pàgines eren al mateix lloc on els havia col·locat, més de vint anys enrere. Amb prou feines s’havien esgrogueït, tot i que la tinta havia perdut part de la negror i es veia grisa i gastada, com si l’haguessin rentat moltes vegades. Va passar les pàgines amb compte de no alterar l’ordre cronològic amb què havien estat ordenades i va rellegir el nom que una veu li havia estat repetint dins del cap des que l’Amaia va sortir de l’obrador. Teresa Klas.

La Teresa era filla d’uns immigrants serbis que havien arribat a la vall a principi dels vuitanta, segons alguns fugint de la justícia del seu país, però només eren rumors. De seguida havien trobat feina al poble i quan la Teresa, que no anava gaire bé a l’escola, va tenir edat de treballar, va entrar al caserío Berrueta per cuidar l’anciana mare, que caminava amb força dificultats. La Teresa tenia de bonica tot el que no tenia de llesta, i ho sabia; la llarga cabellera rossa i un cos molt desenvolupat per la seva edat van ser motiu de molts comentaris al poble. Feia tres mesos que treballava al caserío Berrueta quan va aparèixer morta darrere d’uns pallers. La policia va interrogar tots els homes que hi treballaven, però no van detenir ningú; era febrer, hi havia molta gent de fora per al carnaval i es va arribar a la conclusió que la noia havia acompanyat algun desconegut als camps i allà l’havien violentat i assassinat. Teresa Klas, Teresa Klas. Teresa Klas. Si tancava els ulls, quasi podia veure el seu rostre de puteta.

—Teresa —va xiuxiuejar—. Tants anys després i encara em compliques la vida.

Va tancar el dietari, el va tornar a deixar al fons de la caixa i el va tapar amb els altres documents, va col·locar el saquet al seu lloc sense resistir-se a afluixar el cordó de seda que el cenyia. La llum escassa del despatx va ser suficient per arrencar un centelleig brillant del xarol vermell de les sabates. Va tocar amb l’índex la corba suau del taló mentre l’omplia una sensació enorme d’inquietud, una emoció que li resultava nova i molesta com cap altra. Va tancar i va penjar el quadre, amb molta cura de deixar-lo perfectament alineat amb el terra. Després va agafar la bossa i va sortir del despatx per inspeccionar la feina. Va saludar el camioner i es va acomiadar de l’Ernesto.

———

Quan va estar segur que la Flora se n’havia anat, l’Ernesto va entrar al magatzem, va agafar el rotlle de bosses de cinc quilos i va començar a omplir-les amb la farina de la pastera. Va aixecar-ne una paletada i se la va acostar al nas: feia la mateixa olor de sempre; en va agafar un pessic amb els dits i la va tastar.

—Aquesta dona és boja —va murmurar per a ell.

—Què dius? —va preguntar el camioner, pensant-se que parlava amb ell.

—Deia que si et vols endur una bossa de farina a casa.

—És clar, gràcies —va dir l’home, sorprès.

Va omplir deu bosses de cinc quilos i quan li va semblar prou les va dur fins al maleter del seu cotxe, aparcat a l’entrada; després, va llençar la resta en un sac industrial d’escombraries, que va lligar i va portar al contenidor. El camioner ja gairebé havia acabat.

—Aquests són els últims —va anunciar.

—Doncs no els posis al magatzem, porta’ls cap aquí, que els abocaré a la pastera —va dir l’Ernesto.

PRIMAVERA DEL 1989

A casa de la Rosario sopaven d’hora, de seguida que en Juan arribava de l’obrador, i sovint les nenes acabaven els deures de l’escola havent sopat. Mentre desparaven la taula, l’Amaia es va adreçar al pare.

—He d’anar un moment a casa de l’Estitxu, no he apuntat bé la feina que hem de fer i no sé quina pàgina hem d’estudiar per demà.

—Està bé, vés-hi, però no triguis —li va contestar el pare, assegut al costat de la seva dona al sofà.

La nena cantussejava camí de l’obrador, somrient i palpant la clau sota el jersei. Va mirar a un costat i a l’altre del carrer per estar segura que ningú que pogués comentar-l’hi a la mare la veia entrar. Va posar la clau al pany i va sospirar alleujada quan el forrellat va cedir amb un clac que li va semblar que ressonava per tot el magatzem. Va entrar a les fosques i va tancar la porta darrere seu tenint en compte de passar-hi el baldó; només llavors va encendre el llum. Va mirar tot al voltant amb la sensació d’urgència que sempre la tenallava quan el visitava sola, el cor li bategava amb tanta intensitat al pit que li ressonava a l’orella per dins, com si unes fuetades de sang li correguessin per les venes amb tota la força, i alhora assaboria el privilegi del secret compartit amb el pare i la responsabilitat que suposava tenir la clau. Sense entretenir-se, va avançar cap als bidons i es va ajupir per recuperar el sobre de paper Manila que hi amagava al darrere.

—Què hi fas, tu, aquí? —La veu de la mare va retrunyir en el buit de l’obrador.

Tots els músculs se li van posar en tensió com si hagués rebut una descàrrega elèctrica. La mà, que ja havia arribat a fregar el sobre, es va contreure enrere com si tots els tendons s’haguessin trencat alhora. L’impuls li va fer perdre l’equilibri i va quedar asseguda a terra. Va tenir por, una por lògica i raonada, mentre valorava el fet d’haver deixat la mare a casa vestida amb bata i sabatilles veient el telenotícies i la seguretat que tot i això l’havia estat esperant en la foscor. El to informe i sense matisos de la veu transmetia més hostilitat i amenaça de les que mai havia experimentat.

—No m’has de contestar?

Lentament, i sense aconseguir aixecar-se de terra, la nena es va girar fins a trobar la dura mirada de la mare. Portava roba de carrer, segurament l’havia dut tota l’estona sota la bata de casa, i unes sabates de mig taló en comptes de les sabatilles. Fins i tot en aquell moment va sentir una fiblada d’admiració per aquella dona orgullosa que mai es passejaria pel carrer en bata i sense arreglar.

La veu li va sortir ofegada.

—Només he vingut a buscar una cosa. —Va saber immediatament que aquella explicació era pobra i incriminatòria.

La mare es va quedar quieta allà on era, només va tirar el cap una mica enrere abans de parlar en el mateix to.

—No hi ha res teu, aquí.

—Sí.

—Sí? Deixa-m’ho veure…

L’Amaia va retrocedir fins a tocar una columna amb l’esquena i, sense deixar de mirar la mare, s’hi va repenjar tot agafant una mica d’impuls per posar-se dreta. La Rosario va fer dues passes, va apartar el feixuc bidó com si estigués buit, va agafar el sobre on hi havia escrit el nom de la filla i en va buidar el contingut a la mà.

—Que potser robes a la teva pròpia família? —va dir mentre posava els diners sobre la taula de pastar amb tanta força que una moneda va sortir disparada, va caure a terra i va rodar tres o quatre metres fins a la porta del magatzem, on va quedar inclinada.

—No, ama, és meu —va balbucejar l’Amaia sense poder apartar la mirada dels bitllets arrugats.

—Impossible, són massa diners. D’on ho has tret?

—És del meu aniversari, ama, ho he estalviat, t’ho juro —va dir ajuntant les mans.

—Si és teu, per què no ho guardes a casa? I per què tens una clau de l’obrador?

—L’aita me la va… deixar —i mentre ho deia, alguna cosa se li trencava per dins perquè entenia que estava delatant el pare.

La Rosario va guardar silenci uns segons. Quan va parlar el to era el del sacerdot amonestant el pecador.

—El pare… El teu pare, sempre t’ho consent tot, et malcria. Fins que aconsegueixi fer de tu una qualsevol. Segur que va ser ell qui et va donar els diners perquè et compressis totes les porqueries que amagaves a la cartera…

L’Amaia no va contestar.

—No pateixis —va seguir la mare—, les he llençat a les escombraries quan has sortit de casa. Et pensaves que m’enganyaves? Fa dies que ho sabia, això, però faltava la clau, no sabia com hi entraves.

Sense ni adonar-se del que feia, l’Amaia va alçar la mà fins al pit i va estrènyer la clau per sota del jersei. Les llàgrimes li van amarar els ulls, que seguien clavats en el munt de bitllets, que la mare va anar doblegant i guardant-se a la butxaca de la faldilla. Després va somriure, la va mirar i amb una dolçor fingida li va dir:

—No ploris, Amaia, tot plegat ho faig pel teu bé, perquè t’estimo.

—No —va mussitar ella.

—Què has dit? —es va sorprendre la mare.

—Que no m’estimes.

—Que no t’estimo? —La veu de la Rosario anava adquirint un aire amenaçador, fosc.

—No —va dir l’Amaia, aixecant el to—, tu no m’estimes. Tu m’odies.

—Que no t’estimo… —va repetir, incrèdula. L’enuig ja era evident. L’Amaia movia el cap fent que no sense deixar de plorar—. Que no t’estimo, dius… —va gemegar la mare abans de llançar les mans al coll de la nena, manotejant cega de fúria. L’Amaia va retrocedir un pas i el cordill que portava al voltant del coll i del qual penjava la clau va quedar atrapat entre els dits, que, com uns garfis, es van tancar al seu entorn empresonant-lo. La nena va estirar, confosa, girant el coll i sentint com el cordó li lliscava per la pell amb una sensació de cremor. Va sentir un parell de fortes estrebades i va estar segura que el cordó es deixaria anar, però el nus cauteritzat va resistir, fent-la vacil·lar com un titella a les mans d’un tornado. Va xocar contra el pit de la mare i aquesta la va bufetejar amb prou força per fer-la anar per terra. L’Amaia hauria caigut si no hagués sigut pel cordó, que la va sostenir pel coll tot i enfonsant-se-li encara més a la carn.

La nena va aixecar la mirada, va posar els ulls en els de la mare i, renovat el valor per l’adrenalina que li corria a dojo pel corrent sanguini, li va etzibar:

—No, no m’estimes, no m’has estimat mai. —I amb una forta estrebada es va alliberar de les mans de la Rosario, que va canviar la mirada atònita per una altra que era de pura pressa, mentre recorria l’obrador en una mena de recerca urgent.

L’Amaia llavors es va sentir dominada per un pànic que no havia experimentat mai anteriorment, i va saber, d’una manera instintiva, que havia de fugir. Es va girar d’esquena a la mare i va començar a avançar cap a la porta, amb tanta violència que es va veure precipitada a terra, i aleshores va notar els canvis en la seva percepció. Quan ho recordava tornava a veure el túnel en què es va convertir tot l’obrador; els racons es van anar enfosquint i les arestes s’arrodonien, i la realitat es va corbar fins a convertir-se en un forat de cuc poblat de fred i boira. Al fons del túnel hi havia la porta, llunyana i radiant, com si una llum potent brillés a l’altre costat i els feixos de claror es filtressin per les vores i les escletxes del llindar, mentre tot s’enfosquia al seu voltant i els colors s’esvaïen com si els ulls haguessin estat privats de sobte dels receptors de color.

Boja de por, va girar el rostre cap a la mare a temps de veure venir l’impacte del corró d’acer amb què el pare treballava la pasta fullada. Va aixecar una mà en un intent inútil de protegir-se’n i encara va poder sentir com els dits es fracturaven abans que el cilindre li impactés al cap. Després tot va ser foscor.

———

La Rosario es va repenjar al llindar de la porta de la petita saleta i va mirar de fit a fit el marit, que somreia abstret mentre veia els esports a la televisió. No va dir res, però el panteix generat per l’esforç de tant córrer li agitava el pit d’una manera alarmant.

—Rosario —es va sorprendre ell—. Què passa? —va dir mentre s’incorporava—. Et trobes malament?

—És l’Amaia —va contestar ella—, ha passat una cosa…

———

Amb el pijama sota la bata, es va afanyar corrent pels carrers que separaven la casa de l’obrador. Sentia els pulmons que li cremaven al pit i una punxada al costat que amenaçava d’ofegar-lo, però va continuar avançant sota la influència malèfica del pressentiment que sentia retrunyir al fons de l’ànima. La certesa del que ja sabia es vessava com tinta sobre el seu pit, i només una ferma voluntat de no acceptar-ho el va impulsar a intensificar l’esforç de la carrera i l’oració desesperada, que era alhora pregària i exigència. Sisplau, no, sisplau.

En Juan es va adonar des de lluny que no hi havia llum a l’obrador. Si hagués estat encès l’hauria vist des de fora per les escletxes dels porticons i per l’estret respirador a prop de la teulada, que sempre deixava obert, tant a l’hivern com a l’estiu.

La Rosario el va aconseguir a la porta i es va treure la clau de la butxaca.

—Però l’Amaia és aquí?

—Sí.

—I per què està a les fosques?

La seva dona no va respondre. Va obrir la porta i van entrar; només quan la porta va estar tancada novament va accionar l’interruptor del llum. Durant uns segons no va poder veure res. Va parpellejar, forçant que els ulls s’acostumessin a la intensa claror mentre amb la mirada buscava frenèticament la nena.

—On és?

La Rosario no va contestar; repenjava l’esquena a la porta i mirava de reüll cap a un racó. Al rostre se li dibuixava una paròdia de somriure.

—Amaia! —va cridar el pare, angoixat—. Amaia! —va insistir.

Es va girar mirant interrogant la seva dona i l’expressió que li va veure al rostre el va fer empal·lidir. Va avançar cap a ella.

—Oh, Déu meu, Rosario, què li has fet?

Un pas més i va descobrir el bassal, relliscós, sota els peus. Va mirar la sang, que ja començava a agafar un to terrós, i, horroritzat, va alçar novament la mirada cap a la dona.

—On és la nena? —va preguntar amb un fil de veu.

Ella no li va contestar, però els ulls se li van obrir més encara i va començar a mossegar-se el llavi inferior com si de sobte experimentés un plaer sublim. Ell va avançar embogit de fúria, de por, d’horror, la va agafar per les espatlles i la va sacsejar com si no tingués ossos; li va atansar la boca tensa al rostre i va cridar:

—On és la meva filla?

Un gest de desdeny profund va brillar als ulls de la dona, la boca se li va esmolar com un ganivet. Va allargar una mà i va assenyalar la pastera de la farina.

La pastera era el més semblant a un abeurador de marbre, amb una capacitat per a quatre-cents quilos de farina; aquí es buidaven els sacs de matèria primera que després s’usarien a l’obrador. Va mirar cap on indicava la Rosario i va veure dues gotes de sang, grosses com galetes polsegoses, que s’havien inflat de farina a la superfície de la pastera. Es va girar novament cap a la seva dona, però ella s’havia tombat de cara a la paret, decidida a no mirar. Va avançar encisat per la sang, que sabia pròpia, notant tots els sentits alerta, escoltant, tractant de descobrir alguna cosa que sabia que se li escapava. Va percebre un lleu moviment a la superfície suau i perfumada de la farina i se li va escapar un crit en veure una petita mà que emergia d’aquell mar nivi, convulsionada per un tremolor violent. Va agafar la mà amb les seves i va estirar el cos de la nena, que va sortir d’entre la farina com un ofegat surt d’entre les aigües. La va dipositar sobre la taula de pastar i amb molta cura va començar a treure-li la farina que li cegava els ulls, la boca i el nas, sense deixar de parlar-li i sentint com les llàgrimes queien sobre el rostre de la filla i dibuixaven camins salats entre els quals s’endevinava la pell de la criatura.

—Amaia, Amaia, filla…

La nena tremolava, com dominada per una rampa elèctrica que anava i tornava convulsionant el fràgil cosset amb unes brusques sacsejades.

—Vés a buscar el metge —va ordenar a la seva dona.

Ella no es va moure d’allà on era; tenia un polze a la boca i el succionava en un gest infantil.

—Rosario! —va cridar en Juan, a punt de perdre els nervis.

—Què? —va cridar ella, tombant-se enfadada.

—Vés a buscar el metge ara mateix.

—No.

—Què? —Es va girar, incrèdul.

—No hi puc anar —va contestar ella amb calma.

—Però què dius? Has de fer venir el metge ara mateix, la nena està molt greu.

—Ja t’he dit que no puc —va murmurar somrient amb timidesa—. Per què no hi vas tu i em quedo jo aquí amb ella?

En Juan va deixar anar la nena, que continuava tremolant, i es va acostar a la seva dona.

—Mira’m, Rosario, vés ara mateix a casa del metge i porta’l aquí —li parlava com si fos una nena obstinada. Va obrir la porta de l’obrador i la va empènyer a fora. Va ser llavors quan es va adonar que la dona tenia la roba plena de farina i restes de sang als dits que s’havia estat llepant.

—Rosario…

Ella es va girar i va començar a caminar carrer amunt.

———

Al cap d’una hora el metge es rentava les mans a la pica i s’eixugava amb el drap que en Juan li allargava.

—Hem tingut molta sort, la nena està bé. Té fracturats el dit petit i l’anular de la mà dreta, però el que més em preocupa és el tall al cap. La farina ha actuat com a tap natural amarant la sang i creant una crosta que ha aturat l’hemorràgia gairebé immediatament. Les convulsions són normals quan s’ha patit un traumatisme fort al cap…

—Ha sigut culpa meva —el va interrompre en Juan—. Li vaig deixar una clau perquè pogués entrar a l’obrador quan volgués, i bé… No em va passar mai pel cap, que la nena es podia fer mal aquí, tota sola…

—Ja ho sé, Juan —va dir el metge mirant-se’l de cara, en un intent de no perdre’s la seva expressió—. Hi ha alguna cosa més. Tenia farina a dins de les orelles, el nas, la boca… De fet la teva filla estava completament coberta de farina…

—Sí, suposo que ha relliscat amb alguna resta d’oli o de saïm, s’ha donat un cop al cap i ha caigut a dins de la pastera.

—Podia haver caigut de cara o d’esquena, però la nena estava del tot coberta amb la farina, Juan.

En Juan es va mirar les mans, com si hi tingués la resposta.

—Potser ha caigut de cara i s’ha girat en sentir que s’ofegava.

—Sí, potser —va concedir el metge—. La teva filla no és gaire alta, Juan. Si s’ha donat el cop amb una de les vores de les taules és difícil que, en caure, el pes tendís a anar cap a la pastera, el més normal és que hagués anat a parar cap a terra. A més —va mirar avall—, fixa’t on és, el bassal de sang.

En Juan es va tapar el rostre amb les mans i va començar a plorar.

—Manuel, jo…

—Qui l’ha trobat?

—La meva dona —va gemegar ell, desolat.

El metge va sospirar deixant sortir l’aire sorollosament.

—Juan, la Rosario es pren la medicació que li vaig receptar? Saps perfectament que no la pot deixar per cap concepte.

—Sí… No ho sé… Què insinues, Manuel?

—Juan, saps que som amics, saps que t’aprecio. El que et diré és entre tu i jo, t’ho dic com a amic, no com a metge. Treu la nena de casa, l’has de mantenir lluny de la teva dona. En el tipus de trastorn que pateix, de vegades l’agafen amb algú de l’entorn més proper i el converteixen en l’objectiu de totes les seves ires. Aquest algú, i tu ho saps bé, és la teva filla, i crec que tots dos sospitem que aquesta no és la primera vegada. La seva presència l’altera i l’enfureix; si l’allunyes la teva dona es calmarà, però sobretot has de fer-ho per la nena, perquè la propera vegada la podria matar. Això d’avui ha sigut molt seriós, molt. Com a metge hauria de presentar una denúncia pel que he vist aquí aquesta nit, però com a metge sé també que si la Rosario es pren el tractament estarà bé, i sé el que una denúncia podria fer a la teva família. Ara, com a amic i com a metge, t’he de demanar que treguis la nena de casa, perquè corre un greu perill. Si no ho fas em veuré obligat a posar la denúncia. Et prego que m’entenguis.

En Juan es recolzava contra la taula sense treure els ulls del toll de sang coagulada, que amb la claror brillava com un mirall brut.

—No hi ha cap possibilitat que hagi sigut un accident? Potser la nena es va ferir i la Rosario no va reaccionar bé en veure la sang, potser la va posar sobre la pastera mentre venia a buscar-me. —De sobte les seves pròpies paraules li van semblar un bon argument—. Va venir a buscar-me, no vol dir res, això?

—Volia un còmplice. T’ho va explicar perquè confia en tu, perquè sabia que la creuries, que faries tots els esforços per creure-la i negar la veritat, i de fet és el que fas, és el que has estat fent tots aquests anys des del dia que l’Amaia va néixer, o he de recordar-te el que va passar? Juan, obre els ulls, sisplau. És una malalta, té un desequilibri mental que podem compensar amb medicació. Però si això segueix d’aquesta manera, hauràs de plantejar-te mesures més dràstiques.

—Però… —va gemegar.

—Juan, hi ha un corró d’acer acabat de rentar a la pica, i a més del tall a la part superior del cap l’Amaia presenta un altre cop sobre l’orella dreta; té fracturats dos dits en una ferida clarament defensiva en intentar aturar el primer cop així —va dir aixecant la mà com una visera inversa—. Segurament ha perdut el coneixement; el segon cop no ha fet tall perquè deu haver sigut més pla. No hi ha sang, però amb els cabells tan curts fins i tot tu ho podràs veure, la teva filla té un nyanyo considerable i una part més enfonsada allà on ha rebut l’impacte. El segon cop és el que em preocupa, el que li ha donat quan estava inconscient… Volia assegurar-se que la matava.

En Juan es va tapar de nou el rostre i va plorar amargament mentre el seu amic netejava la sang.