35

El vent bufava amb força, a Aïnsa. Durant les tres hores que havien invertit a arribar-hi, en Jonan no havia deixat de parlar ni un instant, però el silenci taciturn d’ella va semblar que se li contagiava els darrers quilòmetres, en els quals primer havia callat i després havia optat per posar la ràdio i cantussejar tornades d’èxits de moda. Els carrers d’Aïnsa estaven deserts, la claror càlida i ataronjada dels fanals no aconseguia esborrar la sensació geladora de la vila medieval escombrada pel fred nocturn, i les ratxes de vent siberià formaven gebre a les finestretes del cotxe. En Jonan va conduir seguint el Patrol dels doctors mentre els pneumàtics trontollaven en l’empedrat mil·lenari dels carrers, fins que van confluir en una plaça rectangular que s’estenia fins a l’entrada del que semblava una fortalesa. Els doctors van aturar el cotxe al costat de la muralla i en Jonan va aparcar al seu costat. El fred feia mal al front com un clau empès per una mà invisible. L’Amaia va estirar la caputxa de l’anorac de plomes intentant cobrir-se el cap mentre seguien els doctors a l’interior de la fortalesa. Excepte pel fet que el vent parava, a l’interior no s’estava gaire millor que a fora. Els van conduir per uns estrets passadissos de pedra grisa fins a desembocar en una zona més espaiosa on s’agrupaven uns quants gabials gegants en els quals dormisquejaven uns ocells enormes que l’Amaia no va saber reconèixer en la penombra.

—És la zona de recuperació d’ocells que arriben ferits per trets, atropellaments, xocs fortuïts amb cables d’alta tensió, molins eòlics…

Van penetrar novament en un passadís estret i van pujar un tram de deu esglaons abans que la doctora s’aturés davant d’una porta blanca d’aspecte anodí que tot i això estava custodiada per uns quants panys de seguretat. El laboratori constava de tres sales, lluminoses, ordenades i molt àmplies, tan modernes que l’Amaia va pensar que si hagués arribat fins allà amb els ulls embenats mai hauria establert cap connexió entre el que veia i el lloc on es trobava. Ningú hauria pensat que una instal·lació d’aquelles característiques es podia trobar al cor d’una fortalesa medieval.

Els doctors van penjar els abrics en unes taquilles i la doctora es va posar una estranya bata de laboratori ajustada a la cintura que s’obria en una àmplia faldilla prisada i es cordava a un costat.

—La meva mare era dentista a Rússia —va explicar—. Les seves bates i una dentadura sana són l’únic que em va deixar en morir.

Es van endinsar fins al fons del laboratori. Allà, a sobre d’un taulell d’acer inoxidable s’agrupaven uns quants aparells d’analítica. L’Amaia va reconèixer el termociclador PCR perquè en altres ocasions n’havia vist algun. Tot i que semblava una petita caixa registradora sense teclat o una iogurtera futurista, el seu aspecte de plàstic barat tancava l’enginy d’un dels aparells analítics més sofisticats que existien. Al costat i en un recipient, s’emmagatzemaven els tubs Eppendorf, com unes petites bales buides de plàstic on es col·locaria el material genètic que havia de ser analitzat.

—Aquesta és la PCR a què vostè feia referència, sol tardar entre tres i vuit hores a realitzar l’anàlisi. Després caldria fer una electroforesi en gel d’agarosa per poder veure els resultats; això requeriria almenys dues hores més. I el que tenim aquí —va dir el doctor— és l’HPLC, l’aparell que farem servir per desintegrar els tipus de farina de les mostres, perquè la PCR només ens serviria en el cas que, barrejat amb la farina, hi hagués qualsevol tipus de material biològic.

D’una prestatgeria, en va agafar unes fines xeringues de plàstic similars a les que s’utilitzaven antigament per injectar insulina.

—Aquests són els injectors que utilitzarem per carregar les mostres que primer haurem dissolt en líquid; una injecció per mostra i en poc més d’una hora tindrem el resultat. No cal una electroforesi com amb la PCR, però sí un processador que tingui el programari per analitzar els pics obtinguts en la mostra; cada pic equival a una substància específica, de manera que podríem trobar hidrocarburs, minerals, residus de l’aigua de reg, blat, substàncies biològiques que després hauríem de concretar amb una altra anàlisi, i així anar fent… La part complicada del procés és introduir al programari els patrons específics de recerca, com més aspectes diferencials trobem més fàcil serà establir la procedència de cada farina. Tot el procés ens ocuparà unes quatre o cinc hores.

L’Amaia estava fascinada.

—No sé què em sembla més sorprenent, si el fet que disposin d’un laboratori com aquest o que un geni com vostè es dediqui a buscar empremtes d’ós —va dir somrient.

—Tenim molta sort de comptar amb la doctora Takxenko —va afirmar el doctor González—. Va treballar molt de temps al seu país fent exactament això, però fa dos anys ens va enviar el seu currículum i va decidir unir-se a nosaltres. Ens sentim molt afortunats.

La doctora va somriure.

—Què li sembla si prepara una mica de cafè per als nostres convidats, doctor?

—I tant —va dir ell rient—. La doctora no suporta els afalacs. Tardaré una estona, he d’anar fins a l’altra banda de l’edifici —es va disculpar.

—Jonan, acompanya’l, sisplau, amb un dels dos que hi sigui present n’hi haurà prou. El doctor González és molt amable —va dir l’Amaia quan els homes van haver sortit.

—Ja ho crec —va respondre ella amb el seu marcat accent—. És encantador de veritat.

L’Amaia va alçar una cella.

—A vostè li agrada, ell?

—Oh, això espero, per força. És el meu marit. Millor que m’agradi, no?

—Però… Li diu doctor i ell a vostè…

—Sí, doctora. —Es va encongir d’espatlles somrient—. Què vol que li digui, sóc seriosa a la feina i a ell li fa riure.

—Per l’amor de Déu, he d’afinar els meus dots d’observació, no me n’havia adonat.

Durant almenys una hora la doctora va treballar a l’ordinador introduint els patrons d’anàlisi; amb moltíssima cura, deixatava les mostres que en Jonan havia portat des d’Elizondo i unes molles del txatxingorri que havien trobat sobre el cadàver de l’Anne. Amb mà experta, i una a una, va anar injectant cada mostra a l’aparell.

—Serà millor que segui, tardarem una estona.

L’Amaia va acostar un tamboret amb rodes i s’hi va asseure.

—Ja sé pel seu marit que no li agraden els compliments ni els afalacs, però he de donar-li les gràcies; els resultats d’aquesta anàlisi poden reactivar una investigació que està bastant aturada.

—No és res, cregui’m, m’encanta fer-ho.

—A les dues de la matinada? —Va riure l’Amaia.

—És un plaer ajudar-la, el que està passant al Baztan és terrorífic. Si alguna cosa que jo pugui fer la pot ajudar, n’estaré encantada.

Una mica incòmoda, la inspectora va guardar silenci mentre la màquina emetia un brunzit fluix.

—Vostè no creu que hi hagi cap ós, oi?

La doctora es va aturar i va girar completament la cadira fins a quedar de cara amb l’Amaia.

—No, no ho crec… I no obstant això hi ha alguna cosa.

—Alguna cosa com ara què? Perquè els pèls que vam trobar al lloc del crim corresponen a tot tipus d’animals, fins i tot pell de cabrit hi han trobat.

—I si tots els pèls corresponguessin al mateix ésser?

—Ésser? Però què pretén dir-me? Que existeix un basajaun de debò?

—No pretenc dir-li res —va dir alçant les mans—, tan sols que potser hauria d’obrir més la ment.

—És curiós que això m’ho digui una científica.

—Doncs val més que no li estranyi, sóc una científica, però també sóc molt llesta. —Va somriure, i sense dir res més va tornar a la feina.

Les hores van passar lentes observant els passos precisos de la doctora i escoltant de fons la conversa incessant d’en Jonan i el doctor, que xerraven animats a l’altre costat de la cambra. De tant en tant la doctora Takxenko s’acostava a la pantalla, observava els gràfics que s’anaven dibuixant inacabables i tornava a l’estudi del que semblava un gruixut manual tècnic, segurament avorrit i que no obstant això la tenia absorta.

Per fi, a les quatre de la matinada, la doctora es va asseure novament al davant de l’ordinador i al cap d’uns minuts la impressora va escopir un full imprès. El va agafar i va sospirar profundament mentre el passava a l’Amaia.

—Em sap greu, inspectora, no hi ha coincidència.

L’Amaia se’l va mirar llargament. No calia ser un expert per distingir la diferència entre les valls i les muntanyes traçades al foli i la que representava la mostra del txatxingorri. Va guardar silenci sense deixar de mirar el full imprès, valorant les conseqüències d’aquells resultats.

—He sigut molt meticulosa, inspectora —va dir la Nadia, visiblement preocupada.

L’Amaia es va adonar que potser la seva decepció podia passar per contrarietat o menyspreu per la feina de la doctora.

—Oh, perdoni, no té res a veure amb vostè. Li estic molt agraïda, no ha dormit en tota la nit per ajudar-me, però és que estava gairebé segura que trobaria alguna coincidència.

—Em sap greu.

—Sí —va mussitar—. A mi també me’n sap.

———

Va conduir en silenci sense posar música ni la ràdio, i va deixar que en Jonan dormís durant tot el trajecte de tornada. Se sentia malhumorada i frustrada, i per primera vegada des que havia començat la investigació d’aquell cas començava a tenir dubtes que l’arribessin a resoldre. Les farines no duien enlloc, i si el subjecte no havia comprat els txatxingorris en un establiment de la zona, on portava, allò? La Flora li havia dit que segurament l’havien cuit en un forn de pedra, però això tampoc hi ajudava gaire: quasi tots els restaurants i rostidors des de Pamplona fins a Zugarramurdi en tenien un, i això sense comptar els forns i els caseríos més antics, on encara es conservaven, tot i que en desús.

La carretera de Jaca era nova i estava en bon estat, calculava que en unes tres hores serien a Elizondo. La soledat de la matinada va fer forat en el seu gastat estat d’ànim, i va dedicar un parell de mirades al rostre relaxat d’en Jonan, que dormia recolzat en el seu propi abric fet un cabdell. Gairebé va desitjar que estigués despert per no estar tan sola. Què hi feia, a dos quarts de sis de la matinada conduint per la carretera de Jaca? Per què no era a casa, al llit amb el seu marit? Potser en Fermín Montes tenia raó i aquell cas li anava gran. Pensar en en Fermín li va portar al cap el record del que havia vist per la finestra del restaurant i que havia relegat per unes hores fins gairebé oblidar-se’n. En Montes i la Flora. Hi havia en aquella aliança alguna cosa que li resultava estrident, es va demanar si en el fons no es tractava d’aquella espècie d’instint familiar, de rara fidelitat que l’obligava a conservar el vincle amb en Víctor. En Jonan ja l’havia avisat que els havien vist plegats. Va pensar en la conversa que havia tingut amb la Flora a l’obrador i va recordar que ella ja li havia deixat clar que en Montes li semblava encantador. En aquell moment havia pensat que era un d’aquells comentaris maliciosos tan típics en la seva germana, però del que havia vist a l’hotel no se’n podia dubtar: la seva germana desplegava tot l’armament amb en Montes i ell semblava feliç. Però també en Víctor li havia semblat feliç, amb la seva camisa planxada i el seu ram de roses. Inconscientment, va prémer els llavis i va fer que no amb el cap. Quina merda, quina merda, quina merda.

Quan van arribar a Elizondo ja havia sortit el sol. Va aparcar davant del Galarza, al carrer Santiago, i va avisar en Jonan. El local feia olor de cafè i croissants calents. Ella mateixa va portar les tasses fins a la taula mentre esperava que en Jonan tornés del lavabo. El sotsinspector ho va fer amb els cabells mullats i un aspecte més despert.

—Pots anar a dormir un parell d’hores —va dir ella xarrupant el cafè.

—No caldrà, jo almenys he fet una becaina. Vostè sí que ha d’estar cansada.

La idea de dormir novament sola no la seduïa en absolut, pressentia que d’alguna manera tot aniria millor mentre estigués desperta.

—Tornaré a la comissaria, he de repassar totes les dades; a més, suposo que avui tindrem algun resultat dels ordinadors de les altres noies —va dir reprimint un badall.

Quan van sortir del bar, unes fortes ratxes de vent humit van escombrar el carrer mentre uns densos nuvolots navegaven sobre els seus caps a gran altura. L’Amaia va alçar els ulls i va contemplar sorpresa el vol desafiador d’un falcó que es mantenia estàtic a cent metres sobre el terra mostrant el seu desdeny i la seva majestat, observant-la des del cel com si li escrutés l’ànima. La quietud d’aquell caçador, que es mantenia impertèrrit navegant en el vent, li va causar un gran neguit perquè, en comparació, se sentia com una fràgil fulla que un vent capritxós sacsejava i dirigia.

—Està bé, inspectora?

Va mirar en Jonan sorpresa en adonar-se que s’havia aturat al mig del carrer.

—Tornem a la comissaria —va dir ficant-se al cotxe.

Explicar el pressentiment que l’havia portat fins a Osca semblava força inútil a la vista dels resultats. Malgrat això, l’Iriarte va estar d’acord que havia sigut una bona idea.

—Una idea que no condueix enlloc —va sentenciar ella—. Què tenen vostès?

—El sotsinspector Zabalza i jo ens hem centrat en els ordinadors de les noies. A primera vista en cap d’ells no hi havia indicis que freqüentessin els mateixos grups en xarxes socials o que tinguessin amics en comú. El de l’Ainhoa Elizasu està intacte, però el de la Carla el va heretar la germana petita i ho ha esborrat gairebé tot. De tota manera, el disc dur conserva l’historial de visites i navegació, i l’únic que n’hem tret en net és que les tres noies visitaven blocs relacionats amb moda i estilisme, però ni tan sols els mateixos. Tenien bastanta presència en fòrums socials, sobretot a Tuenti, però els grups són força tancats. Ni rastre d’assetjadors, pederastes ni ciberdelinqüents de cap mena.

—Res més?

—Poc. Han trucat del laboratori de Saragossa. Sembla que la pell que estava adherida al cordill, que va resultar de cabra, té incrustades les restes d’una substància que tornaran a analitzar, però de moment no li puc dir res més.

Va sospirar profundament.

—Una substància incrustada a la pell de cabra —va repetir ella.

L’Iriarte va obrir les mans en un gest de contrarietat.

—Està bé, inspector, vull que visitin els obradors de la llista i que interroguin els propietaris sobre els empleats actuals o que ja no hi treballin que sàpiguen elaborar txatxingorris. Tant me fa que tot plegat es remunti a uns quants anys enrere, anirem a veure aquestes persones una per una. En algun lloc ha hagut d’aprendre a fer-los d’aquest nivell. Vull que tornin a parlar amb les amigues de les noies, que comprovin novament si n’hi ha cap que hagi recordat un detall, com ara algú que les mirés massa, algú que s’oferís a portar-les, algú amable que s’acostés a elles amb qualsevol pretext. Vull també que tornin a parlar amb els seus companys de classe a l’institut i també amb els professors, vull saber si algun d’ells es mostra més amable del que seria normal amb les nenes. He vist que almenys dos professors els van fer classe a totes tres en anys diferents. He subratllat els noms. Zabalza, investigui’ls, busqui antecedents, però també rumors; molts cops un petit escàndol se silencia per raons corporatives.

Va mirar els homes que tenia al davant, amb els rostres atents a les indicacions que els donava, amb rictus de preocupació, les mirades expectants.

—Senyors, formem part de l’equip que ha de caçar, potser, l’assassí més complicat de qui s’ha tingut notícia els darrers anys; sé que està suposant un gran esforç per a tots, però és ara quan hem de fer-ho. Ha d’haver-hi alguna cosa que se’ns ha escapat, un detall, una pista, ni que sigui poca cosa. En aquesta mena de crims en què l’assassí arriba a tenir una relació tan íntima amb la víctima, i no em refereixo a sexe sinó a tota la parafernàlia que envolta la posada en escena abans, durant i després de la mort, és pràcticament impossible que no s’hagi deixat res. Les mata, porta els cossos fins al marge del riu, de vegades per llocs de dificilíssim accés, i després les prepara, les col·loca, com si fossin actrius de la seva obra. Massa feina, massa esforç, una relació massa pròxima amb els cossos. Ja sabem com és seguir una investigació, però si no obtenim res durant els pròxims dies el cas es pot estroncar. Entre la por de la gent i les patrulles que s’han intensificat a tota la vall, és poc probable que torni a intentar-ho fins que les coses es tranquil·litzin. És veritat que el ritme sembla que s’ha accelerat, la diferència de temps transcorregut entre els crims s’ha anat escurçant, però pressento que no ens trobem davant un dement que cau en picat, crec que simplement se li va presentar una oportunitat i va actuar. No és cap ximple, si creu que s’arrisca pararà i tornarà a la seva vida gens sospitosa. Així que la nostra única oportunitat és portar una investigació impecable i no deixar-nos un sol detall al tinter.

Tots van assentir.

—L’agafarem —va dir en Zabalza.

—L’agafarem —van repetir els altres.

Animar els policies que formaven part de la investigació era un dels passos que li havien ensenyat a Quantico. Exigència barrejada amb empenta eren fonamentals quan la investigació es prolongava sense donar resultats positius i els ànims començaven a flaquejar. Va mirar el seu reflex, desdibuixat com un fantasma al finestral de la sala de reunions, ara buida, i es va preguntar qui de tot l’equip estava més desmoralitzat. A qui havia adreçat realment aquelles paraules, als seus homes o a ella mateixa? Es va dirigir a la porta i va tancar amb baldó; va agafar el mòbil just en l’instant que començava a sonar.

En James la va tenir al telèfon durant cinc minuts en què la va interrogar sobre si havia dormit, si havia esmorzat i si es trobava bé. Va mentir, li va dir que com que en Jonan conduïa havia dormit tot el trajecte. La impaciència per penjar segurament va ser evident per al seu marit, que li va arrencar la promesa de ser a casa a hora de sopar i, més preocupat que abans, a la fi va penjar, deixant-li el pes a la consciència de no haver tractat bé la persona que més l’estimava.

Va buscar a l’agenda. Aloisius Dupree. Va consultar el rellotge per calcular l’hora que devia ser a l’estat de Louisiana. A Elizondo eren dos quarts de deu, dos quarts de tres a Nova Orleans. Amb una mica de sort, i si l’agent especial Dupree conservava els seus costums, encara no s’hauria ficat al llit.

Va prémer la tecla de trucada i va esperar. Abans que sonés el segon senyal la veu ronca de l’agent Dupree va viatjar fins a ella, portant tot l’encant meridional del qual presumien a Louisiana.

—Mon Dieu!, a què dec aquest plaer inesperat, inspectora Salazar?

—Hola, Aloisius —va respondre ella, somrient per la sorpresa que l’alegrés tant sentir la seva veu.

—Hola, Amaia, va tot bé?

—Doncs no, mon ami, no hi ha res que vagi bé.

—T’escolto.

Va parlar incessantment durant més de mitja hora intentant resumir sense oblidar res, exposant i descartant teories en el seu relat. Quan va acabar, el silenci a la línia li va semblar tan absolut que per un instant va témer que la comunicació s’hagués tallat. Llavors va sentir que l’Aloisius sospirava.

—Inspectora Salazar, segurament ets la millor investigadora que he conegut en la meva vida, i això que en conec molts, i el que et fa tan bona no és l’exquisida aplicació de les tècniques policials, en vam parlar molts cops quan eres aquí, te’n recordes? El que et fa una investigadora excepcional, la raó per la qual el teu cap t’ha posat al capdavant d’aquesta investigació, és que tens el pur instint d’un rastrejador, i això, mon amie, és el que distingeix els policies normals dels detectius excepcionals. M’has donat un munt de dades, has fet un perfil del subjecte com el faria qualsevol investigador de l’FBI i has avançat en la investigació pas a pas… Però no t’he sentit dir res del que sents als budells, inspectora, què et diu l’instint, com ho perceps? El tens a prop? Està malalt? Té por? On viu? Com es vesteix? Què menja? Creu en Déu? Li funciona bé l’intestí? Té relacions sexuals habituals? I el que és més important, com va començar tot això? Si t’aturessis a pensar-ho podries contestar a totes aquestes preguntes i moltes més, però primer has de donar resposta a la més important: què cony està obstruint el canal de la investigació? I no em diguis que és aquest policia gelós, perquè tu estàs per sobre de tot això, inspectora Salazar.

—Ja ho sé —va dir ella amb la veu molt fluixa.

—Recorda el que vas aprendre a Quantico: si estàs bloquejada, has de fer un reset, reinicia. De vegades és l’única manera de desbloquejar un cervell, tant és que sigui humà o cibernètic. Fes un reset, inspectora. Apaga i torna a engegar, i comença pel principi.

Quan va sortir al passadís va veure la jaqueta de pell de l’inspector Montes, que es dirigia a l’ascensor. Va deixar passar uns instants i quan va sentir les portes de l’ascensor que es tancaven amb el seu xiuxiueig inconfusible va entrar al despatx on treballava el sotsinspector Zabalza.

—Ha estat aquí, l’inspector Montes?

—Sí, acaba d’anar-se’n. Vol que el cridi, a veure si hi sóc a temps? —va dir mentre s’incorporava.

—No, no cal. Pot dir-me de què han parlat?

En Zabalza es va encongir d’espatlles.

—De res en especial: del cas, de les novetats, l’he posat al dia de la reunió i poca cosa més… Bé, hem xerrat sobre el partit d’ahir del Barcelona i el Reial Madrid…

Ella el mirava fixament i va notar la seva inseguretat.

—He fet mal fet? En Montes forma part de l’equip, oi?

L’Amaia el va mirar en silenci. Al seu cap continuava ressonant la veu de l’agent especial Aloisius Dupree.

—No, no pateixi, tot va bé…

Mentre baixava amb l’ascensor, on encara suraven les notes més suggeridores del perfum d’en Montes, va pensar fins a quin punt la seva afirmació era mentida: sí que calia preocupar-se, perquè res no anava bé.