4

Mirava per la finestra quan la sala va començar a omplir-se, darrere seu, i mentre sentia les cadires arrossegant-se i el murmuri de converses va posar les mans al vidre, perlat de gotes microscòpiques d’alè. El fred li va fer arribar la certesa de l’hivern i la imatge d’una Pamplona humida i grisa en un capvespre de febrer en què la llum fugia ràpidament cap al buit. El gest la va omplir de nostàlgia per un estiu que quedava molt lluny, com si pertanyés a un altre món, un univers de llum i calidesa on era impossible trobar nenes mortes abandonades al llit gelat del riu.

En Jonan, al seu costat, li passava un cafè amb llet; ella l’hi va agrair amb un somriure i el va agafar amb les dues mans, intentant, en va, que l’escalfor del got se li transmetés als dits enfredorits. Es va asseure i va esperar mentre en Montes tancava la porta i el murmuri general s’apagava.

—Fermín? —va dir l’Amaia, convidant l’inspector Montes a començar.

—He anat fins a Elizondo per parlar amb els pares de les noies i amb el pastor que va trobar el cos de la Carla Huarte. Dels pares res, els de la Carla diuen que no els agradaven els amics de la seva filla, que sortien molt i que bevien, i estan convençuts que va ser el nòvio. Un detall: no van posar la denúncia per desaparició fins al 4 de gener, i tenint en compte que la noia va sortir de casa el 31… Es justifiquen dient que feia els divuit el dia 1 i que es pensaven que havia tocat el dos de casa, com acostumava a amenaçar, i que no va ser fins que es van posar en contacte amb les amigues que van saber que feia dies que no la veien.

»Els pares de l’Ainhoa Elizasu estan en ple estat de xoc, i són aquí, a Pamplona, a l’Institut de Medicina Legal, esperant que els lliurin el cos després de l’autòpsia. La nena era meravellosa i no s’expliquen que algú hagi pogut fer això a la seva filla. El germà tampoc ha sigut de gaire ajuda, se’n culpa per no haver avisat abans. I les amigues d’Elizondo diuen que primer es van estar a casa d’una d’elles, i després van anar a fer una volta pel poble, que de sobte l’Ainhoa va veure l’hora que era i se’n va anar corrents; no la va acompanyar ningú perquè la parada era molt a la vora. No recorden que se’ls acostés ningú sospitós, no van discutir amb ningú i l’Ainhoa no tenia nòvio ni flirtejava amb cap noi. El més interessant ha sigut parlar amb el pastor, José Miguel Arakama, tot un personatge. Se cenyeix a la primera declaració que va fer, però el més important és una cosa que va recordar al cap d’uns dies, un detall al qual no va donar importància en aquell moment perquè semblava que no tingués relació amb el fet de trobar el cadàver.

—Ho penses explicar? —es va impacientar l’Amaia.

—Em deia que per aquella zona hi anaven moltes parelletes que ho deixaven tot fet un fàstic, ple de burilles, llaunes buides, condons usats i fins i tot mitges i calces, quan em deixa anar que, un dia, una s’hi va deixar un parell de sabates de festa noves, de color vermell.

—La descripció coincideix amb les que portava la Carla Huarte la nit de Cap d’Any i que no van aparèixer amb el cadàver —va comentar en Jonan.

—I no s’acaba aquí. Està segur que les va veure el dia 1; aquell dia ell treballava i, tot i que no va baixar les ovelles a beure en aquell punt, va veure les sabates clarament. Segons les seves pròpies paraules, estaven com si algú les hagués col·locat allà, com quan te’n vas a dormir o a banyar-te al riu —va dir, llegint les notes.

—Però quan van descobrir el cadàver de la Carla no es van trobar, les sabates? —va dir l’Amaia, mirant l’informe.

—Algú se les va endur —va aclarir en Jonan.

—I no va ser l’assassí, gairebé sembla que les va deixar allà per senyalitzar la zona —va dir en Montes, que va reflexionar un moment sobre aquesta idea i va continuar—. A part d’això, les dues noies estudiaven a l’institut de Lekaroz, i si es coneixien de vista, cosa força probable, no tenien relació: edats diferents, altres amics… La Carla Huarte vivia al barri d’Antxaborda. Salazar, tu el deus conèixer. —L’Amaia va fer que sí—. I l’Ainhoa vivia al poble del costat.

En Montes es va inclinar sobre les notes que duia i l’Amaia va percebre una substància oliosa que portava pels cabells.

—Montes, què tens als cabells?

—És brillantina —va dir ell, passant-se la mà pel clatell—. Me n’han posat a la perruqueria. Podem continuar?

—És clar.

—Doncs de moment no hi ha gaire més. Què teniu vosaltres?

—Hem estat parlant amb el nòvio —va contestar l’Amaia—, i ens ha explicat coses molt interessants, com que la seva nòvia tenia tirada pel sexe dur, amb esgarrapades, mossegades i cops, circumstància confirmada per les amigues de la Carla, a les quals li agradava explicar les seves trobades sexuals amb tots els pèls i senyals, i mai més ben dit. Això justificaria les esgarrapades que va fer i la mossegada que tenia en un pit. Se cenyeix a les declaracions anteriors: que la noia estava força alterada a causa de les drogues que havia pres i que es va posar literalment paranoica. Encaixa amb l’informe de toxicologia. I també ens ha dit que la Carla Huarte es rasurava habitualment el pèl púbic, cosa que explicaria que no se’n trobés ni rastre a l’escenari.

—Inspectora, tenim les fotos de l’escenari de la Carla Huarte.

En Jonan les va anar col·locant sobre la taula i tots es van inclinar al voltant de l’Amaia per veure-les. El cos de la Carla havia aparegut en una zona de crescudes del riu. El vestit vermell de festa i la roba interior, també vermella, estaven esquinçats des del pit fins als engonals. El cordill amb què l’havien estrangulat no era visible a la foto a causa de la inflor que presentava el coll. D’una de les cames penjava una tira semitransparent que d’entrada es va pensar que era pell i després va identificar com les restes d’uns pantis.

—Està força ben conservada per haver estat cinc dies a la intempèrie —va comentar un dels tècnics—, sens dubte a causa del fred: durant aquella setmana no van pujar de sis graus durant el dia i moltes nits es va arribar a temperatures sota zero.

—Fixeu-vos en la posició de les mans —va dir en Jonan—. Girades cap amunt, com l’Ainhoa Elizasu.

—La Carla va triar per a la nit de Cap d’Any un vestit curt, vermell, de tirants, i una jaqueta blanca que imitava una mena de peluix i que no ha aparegut —va llegir l’Amaia—. L’assassí el va esquinçar des de l’escot fins a baix, i va separar la roba interior i les dues parts del vestit cap als costats. A la zona púbica, hi faltava un tros irregular de pell i teixit d’uns deu centímetres per deu.

—Si l’assassí va deixar sobre el pubis de la Carla un d’aquests txatxingorris, això explicaria per què els animals li van mossegar només allà.

—I per què no van mossegar l’Ainhoa? —va preguntar en Montes.

—No hi va haver temps —va contestar el doctor San Martín, entrant a la sala—. Inspectora, em sap greu el retard —va dir, asseient-se.

—I els altres que es fotin —va murmurar en Montes.

—Els animals van a beure cap a la sortida del sol. A diferència de la primera, la nena tot just hi va ser un parell d’hores, allà. Porto l’informe de l’autòpsia i moltes novetats. Totes dues van morir exactament igual, estrangulades amb un cordill que van estrènyer amb una força extraordinària. Cap de les dues es va defensar. La roba els la van estripar amb un objecte molt afilat que va produir talls superficials a la pell del pit i l’abdomen. El pèl púbic de l’Ainhoa va ser rasurat probablement fent servir el mateix objecte afilat i el van llançar al voltant del cadàver. Sobre el pubis hi van deixar un pastisset dolç.

—Un txatxingorri —va puntualitzar l’Amaia—, és un dolç típic de la zona.

—No es va trobar cap pastisset al cos de la Carla Huarte. De tota manera, tal com vostè va indicar, inspectora, buscant rastres a la roba, hi hem trobat traces de sucre i farina semblants a les del dolç que es va trobar en el cos de l’Ainhoa Elizasu.

—Podria ser que la noia en mengés per postres i n’hi quedessin molles al vestit —va dir en Jonan.

—A casa seva almenys no, ho he comprovat —va remarcar en Montes.

—No n’hi ha prou per relacionar-les —va fer l’Amaia, llançant el bolígraf sobre la taula.

—Crec que tenim el que necessita, inspectora —va dir en San Martín mentre feia un gest còmplice a la seva ajudanta.

—I què espera, doctor San Martín? —va demanar l’Amaia, posant-se dreta.

—A mi —va contestar el comissari, entrant a la sala—. Sisplau, no s’aixequin. Doctor San Martín, digui’ls el que m’ha dit a mi.

L’ajudanta del forense va col·locar a la pissarra un gràfic amb diverses files de colors i escales numèriques, evidentment una comparativa. En San Martín es va alçar i va parlar amb la veu ferma de qui acostuma a afirmar categòricament.

—Les anàlisis fetes confirmen que els cordills utilitzats en els dos crims són idèntics. Però això no és definitiu. Es tracta de cordill de lligar i és molt habitual utilitzar-ne a les granges, la construcció, el comerç a l’engròs. Es fabrica a Espanya i es ven a ferreteries i grans magatzems dedicats al bricolatge com Aki o Leroy Merlin. —Va fer una pausa força teatral, va somriure i va continuar, mirant primer el comissari i després l’Amaia—. Sí que és definitiu, però, el fet que els dos trossos són consecutius i van sortir del mateix rotlle —va dir, mentre ensenyava dues fotografies d’alta definició en què es veia el que semblaven dos trossos d’un mateix tronc amb un tall perfecte al mig.

L’Amaia es va asseure lentament, sense deixar de mirar les fotos.

—Tenim una sèrie —va xiuxiuejar.

Una onada d’excitació continguda va recórrer la sala. Els murmuris creixents es van apagar de cop quan el comissari va prendre la paraula.

—Inspectora Salazar, em va dir que vostè és d’Elizondo, oi?

—Sí, senyor, tota la meva família hi viu.

—Crec que el coneixement de la zona i alguns aspectes del cas, sumant-los a la preparació i l’experiència que té, la fan idònia per dirigir la investigació. A més, l’estada que va fer a Quantico amb l’FBI ens pot resultar molt útil ara. Sembla que tenim un assassí en sèrie, i allà va treballar a fons amb els millors en aquest camp… Mètodes, perfils psicològics, antecedents… En fi. Se n’encarregarà vostè. Rebrà tota la col·laboració que necessiti tant aquí com a Elizondo.

El comissari es va acomiadar amb un gest i va sortir de la sala.

—Enhorabona, cap —va dir en Jonan, allargant-li la mà sense deixar de somriure.

—Felicitats, inspectora Salazar —va dir en San Martín.

A l’Amaia no li va passar per alt el gest de disgust amb què la mirava en Montes en silenci mentre la resta de policies anaven a felicitar-la. Es va escapolir com va poder dels copets a l’esquena.

—Marxarem cap a Elizondo demà a primera hora. Vull anar a l’enterrament i al funeral de l’Ainhoa Elizasu. Com ja sabeu, hi tinc família, allà, o sigui que segurament m’hi quedaré. Vosaltres —va dir, adreçant-se a l’equip— podeu pujar cada dia mentre duri la investigació, només són cinquanta quilòmetres i la carretera és bona.

En Montes se li va acostar abans de sortir i va dir en un to de cert desdeny:

—Només tinc un dubte: li hauré de dir «cap»?

—Fermín, no siguis ridícul, això és temporal i…

—No s’hi esforci, cap, ja he sentit el comissari, tindrà tota la meva col·laboració —va dir, abans de parodiar una salutació militar i sortir de la sala.