21

El comissari va rebre l’Amaia i l’Iriarte al seu despatx i, tot i que els va convidar a seure, ell va decidir quedar-se dret.

—Aniré al gra —va anunciar—. Inspectora, quan vaig prendre la decisió de posar-la al capdavant d’aquest cas, sempre comptant amb el suport del cap de policia d’Elizondo, no m’imaginava que pogués fer un tomb així. Segur que no li passa per alt que tenint un familiar implicat en el cas la seva situació queda compromesa, i no podem arriscar-nos que un error d’aquest tipus engegui a rodar futures accions judicials.

Va mirar l’Amaia fixament, que va restar impassible, tot i que un lleu tremolor nerviós li feia vibrar el genoll, com si el tingués connectat a un cable d’alta tensió. El comissari es va tombar cap a la finestra i es va quedar un minut en silenci, mirant a fora. Va deixar sortir l’aire dels pulmons sonorament i va preguntar:

—Quina implicació creu que pot tenir aquest individu en el cas?

No era clar a qui dels dos adreçava la pregunta. L’Amaia va mirar l’Iriarte, que la va urgir amb la mirada.

—Sabíem que l’Anne Arbizu mantenia relacions amb un home casat, i tot i que hem revisat el seu ordinador, els diaris i les trucades, no sabíem de qui es tractava, però sí que la noia havia posat fi a la relació feia poc temps. Crec que era amb en Freddy, que es veia. Però ell no encaixa gens ni mica en el perfil d’assassí que busquem. En Freddy és caòtic, gandul i desorganitzat, i estic segura que qui va matar l’Anne és l’autor de les morts de les altres noies.

—Què n’opina vostè, Iriarte?

—Estic completament d’acord amb la inspectora.

—No m’agrada gens aquesta situació, inspectora, però de tota manera li donaré quaranta-vuit hores perquè comprovi les coartades, si n’hi ha, i descarti l’Alfredo Belarrain com a sospitós, però si aquest home té cap mena d’implicació en la mort de l’Anne Arbizu, o en la de qualsevol de les altres noies, l’hauré d’apartar del cas, i seria l’inspector Iriarte qui la substituiria. Ja he parlat amb el comissari d’Elizondo i hi està d’acord. I ara disculpin-me, tinc pressa. —Va obrir la porta, i abans de sortir es va girar—. Quaranta-vuit hores.

L’Amaia va bufar lentament fins a buidar del tot els pulmons.

—Iriarte, gràcies —va dir, mirant-lo als ulls.

Ell es va posar dret, somrient.

—Anem, que tenim feina.

———

Ja era de nit quan van arribar a casa. A la sala de la tia Engrasi, les noies de la colla alegre del pòquer havien sigut substituïdes per una mena de vetlla familiar sense difunt. En James, assegut al costat del foc, semblava més amoïnat del que l’Amaia l’havia vist mai; la tia seia al sofà, amb la Ros, que, curiosament, semblava la més serena de tots tres. En Jonan Etxaide i l’inspector Montes ocupaven dues cadires al voltant de la taula de joc. La tia es va aixecar tan bon punt la va veure entrar.

—Filla, com està? —va preguntar mentre dubtava entre avançar cap a l’Amaia o quedar-se on era.

L’Amaia va agafar una cadira i es va asseure davant de la Ros, deixant tot just uns centímetres entre elles. Va mirar fixament la seva germana uns segons i va contestar:

—Està molt malament, té la tràquea destrossada per la corda, que ha estat a punt de partir-li el coll. A més, s’ha danyat la medul·la espinal i no tornarà a caminar.

Mentre sentia els laments de la tia i d’en James, no va deixar d’observar el rostre de la Ros. Un lleu parpelleig, un gest de disgust que va arrufar-li els llavis breument. I res més.

—Ros, per què no has anat a l’hospital? Per què no has anat a veure el teu marit, que ha intentat suïcidar-se quan has trencat amb ell?

La Ros la va mirar fixament i va començar a fer que no amb el cap, però no va dir res.

—Tu ho sabies —va afirmar l’Amaia.

Ella es va empassar la saliva i va semblar que fer-ho li costava un gran esforç.

—Sabia que estava amb algú —va dir finalment.

—Sabies que era l’Anne?

—No, però sabia que estava amb una altra dona. Si l’haguessis vist… Era un infidel de llibre. Estava eufòric, va deixar de fumar porros i no bevia, es dutxava tres cops al dia i fins i tot es posava una colònia que li vaig regalar fa tres nadals i que no havia fet servir mai. No sóc burra, i ell em va donar totes les pistes. Era evident que estava amb algú.

—I tu sabies amb qui.

—No, no ho sabia, t’ho juro. Però vaig saber que s’havia acabat el dia que vaig tornar a casa a buscar les meves coses i me’l vaig trobar plorant com un nen. Estava molt borratxo. Els ulls negats de llàgrimes, enterrava el rostre en un coixí i plorava tan desesperadament que amb prou feines l’entenia. Era la viva imatge de la desesperança, em vaig pensar que la seva mare, o una de les seves ties… Aleshores va aconseguir calmar-se una mica i va començar a dir-me que tot havia sortit malament per culpa seva, i ara tot s’havia acabat, que no havia estimat mai ningú així, que estava segur que no ho podria suportar. Que imbècil! Per un moment em vaig pensar que parlava de nosaltres, de la nostra relació, del nostre amor. Aleshores va dir una cosa així com «l’estimo més del que he estimat mai ningú en tota la meva vida»… Ho entens? Em van venir ganes de matar-lo.

—I aleshores et va dir qui era?

—No —va murmurar la Ros.

—Has estat a casa teva avui?

—No. —Amb prou feines se sentia un fil de veu.

—On eres entre la una i les dues?

—Quina mena de pregunta és, aquesta? —va dir la Ros, alçant la veu de sobte.

—És la mena de pregunta que t’he de fer —va contestar l’Amaia, sense immutar-se.

—Amaia, és que et penses… —Va deixar la frase sense acabar.

—És rutina, Ros. Contesta.

—A la una en punt plego de la feina i, com cada dia, he dinat en un bar de menús de Lekaroz, després m’he pres un cafè amb l’encarregat i a dos quarts de tres he tornat a treballar fins a les cinc.

—Ara t’he de fer una altra pregunta —va dir l’Amaia, suavitzant el to—. Sisplau, sigues sincera, Ros. Tu sabies amb qui es veia el teu marit? Ja sé què has dit, però potser algú t’ho va dir, o si més no t’ho va insinuar.

La noia es va quedar en silenci i va abaixar els ulls fins a les mans, que rebregaven amb força un mocador de paper.

—Germana, per l’amor de Déu, digue’m la veritat, si no no et podré ajudar.

La Ros va començar a plorar en silenci, unes llàgrimes grosses li van regalimar per les galtes mentre parodiava una cosa semblant a un somriure. L’Amaia va notar que el terra se li ensorrava sota els peus. Es va tirar endavant i va abraçar la seva germana.

—Digue-m’ho, sisplau —va dir, enganxant-li la boca a l’orella—. Et van veure discutir amb una dona.

La Ros es va alliberar bruscament de l’abraçada i va anar a seure al costat del foc.

—Era una belagile —va murmurar, angoixada.

L’Amaia va pensar que era la segona vegada aquell dia que sentia aquell adjectiu referint-se a l’Anne.

—De què vau parlar?

—No vam parlar.

—Què et va dir?

—Res.

—Res? Inspector Montes, repeteixi el que li va explicar ahir a en Zabalza —va dir, tombant-se bruscament cap a l’inspector, que fins aquell instant havia restat en un silenci sorrut. Es va posar dret com si declarés en un judici, es va estirar la jaqueta i es va passar una mà pels cabells engominats.

—Ahir, quan ja era fosc, caminava per aquest costat del riu, i a l’altra riba, a l’altura de la ikastola, vaig veure juntes la Rosaura i una altra dona, aturades l’una davant de l’altra. No vaig poder sentir què deien, però vaig sentir riure la noia, reia tan fort que la vaig sentir clarament des d’aquest costat del riu.

—Això és l’únic que va fer —va dir la Ros, amb un gest d’aprensió—. Ahir a la tarda, després de sortir de casa meva, em sentia una mica atordida i vaig estar caminant una estona per l’altra riba del riu. L’Anne Arbizu venia caminant en direcció contrària a la meva; duia posada una capa que li cobria la cara en part, i quan ens anàvem a creuar, vaig notar que em mirava als ulls. La coneixia de vista, però no havíem parlat mai, i jo vaig pensar que em volia preguntar alguna cosa, però en canvi es va aturar davant meu, a tot just dues passes, i va començar a riure sense deixar de mirar-me, burlant-se’n.

L’Amaia va veure el gest de sorpresa dels altres, però va continuar preguntant:

—Què li vas dir?

—Res. Per què? Ho vaig entendre tot immediatament, no hi havia res a dir, es reia de mi. Em vaig sentir avergonyida i humiliada, i també intimidada… Si haguessis vist els seus ulls. Et juro que mai en ma vida he vist tanta maldat en una mirada, hi havia tanta malícia i tant coneixement com si mirés una vella plena de saviesa i menyspreu.

L’Amaia va sospirar sonorament.

—Ros, vull que tornis a pensar en el que m’has dit. Sé que vas parlar amb una dona, l’inspector Montes en va ser testimoni, però no podia ser l’Anne Arbizu, perquè ahir, a aquella hora, quan tornaves de casa teva, l’Anne feia vint-i-una hores que era morta.

La Ros va tremolar, com sacsejada per un vent fort que bufava en totes direccions, mentre alçava les mans en un gest de perplexitat.

—Amb qui vas parlar, Ros? Qui era aquella dona?

—Ja t’ho he dit, era l’Anne Arbizu, era aquella belagile, aquell dimoni.

—Per l’amor de Déu, para de dir mentides, així no et puc ajudar! —va exclamar l’Amaia.

—Era l’Anne Arbizu! —li va cridar la Ros fora de si, posant-se davant d’ella.

L’Amaia es va quedar en silenci un minut, va mirar l’Iriarte i va assentir amb el cap, autoritzant-lo.

—Podia ser una dona que s’assemblés molt a l’Anne? Ha dit que no hi havia parlat mai, amb ella, pot ser que la confongués amb una altra noia? Si portava caputxa, potser tampoc li va poder veure bé la cara —va dir ell.

—No ho sé. Pot ser… —va admetre la Ros sense convenciment. Ell es va acostar fins a posar-se davant d’ella.

—Rosaura Salazar, hem demanat una ordre d’escorcoll per al seu domicili, telèfons mòbils, ordinadors, que també inclou les caixes que en va treure ahir —va dir l’Iriarte amb veu neutra.

—No en necessiten cap, poden buscar tot el que vulguin. Suposo que és així com han de ser les coses. Amaia, a les caixes només hi ha coses meves, res d’ell.

—Ja m’ho imagino…

—Espera, que sóc sospitosa? Jo?

L’Amaia no va contestar, va mirar la tia, que mantenia un braç encreuat sobre el pit i amb l’altra mà es tapava la boca. Es pensava que es moria pel mal que sabia que li feia tot allò. L’Iriarte va fer un pas endavant, conscient de la tensió que s’acumulava per moments.

—El seu marit tenia una relació amb l’Anne Arbizu, ella és morta, assassinada, i ell intenta suïcidar-se. Ara mateix és el sospitós principal, però vostè va assabentar-se de l’aventura ahir mateix, primer per ell, i després aquella dona es mofa de vostè en ple carrer.

—Vaja, això sí que no m’ho esperava… Que no se suposa que hi ha un assassí en sèrie que mata les nenes? Ara us traureu una hipòtesi nova de la màniga? Perquè en Freddy és un imbècil, un gandul i un merda, i a més, un inútil. Però no és un assassí de nenes.

El sotsinspector Jonan Etxaide va mirar l’Amaia i va intervenir:

—Rosaura, és rutina de la investigació, escorcollem la casa i, si no hi trobem res d’estrany, comprovem les coartades i descartem el sospitós; no és res personal, és així com treballem. No s’amoïni.

—Res d’estrany? Tot ha sigut estrany aquests últims mesos. Tot. —Es va tornar a asseure a la butaca i va tancar els ulls, presa d’un esgotament extraordinari.

—Rosaura, necessitem que faci una declaració —va dir l’Iriarte.

—L’acabo de fer —va replicar ella sense obrir els ulls.

—A comissaria.

—Ja ho entenc. —Es va aixecar bruscament, va agafar la bossa i la jaqueta, que penjaven del sofà, i va anar cap a la porta, fent un petó de passada a la tia i sense mirar la germana.

—Com més aviat millor —va dir, adreçant-se a l’Iriarte.

—Gràcies —va dir ell abans de sortir darrere d’ella.

L’Amaia va repenjar-se amb les mans a la lleixa de la xemeneia i va notar els pantalons tan calents que semblava que se li haguessin d’encendre d’un moment a l’altre. El telèfon d’en Montes, el d’en Jonan i el seu van emetre gairebé a l’uníson el senyal que havia arribat un missatge. Sense mirar-lo, va preguntar:

—L’ordre d’escorcoll?

—Sí, inspectora.

Els va acompanyar fins a l’entrada i va tancar darrere seu la porta de la sala.

—Vagin a buscar els agents d’Elizondo. Montes, vostè i el sotsinspector Etxaide els poden ajudar. Jo m’esperaré a comissaria fins que acabin, per no comprometre la investigació.

—Però, no… no crec que… —va protestar en Jonan.

—És la casa de la meva germana, Jonan. Escorcollin-la, busquin qualsevol indici de la relació de l’Anne i en Freddy, i si n’hi hagués, qualsevol que suggereixi que la meva germana coneixia els fets amb anterioritat. Siguin minuciosos: cartes, llibres, missatges al mòbil, correu electrònic, fotos, objectes personals, joguines sexuals… Demanin a la companyia de telèfons un llistat de les trucades, potser fins i tot troben la factura. Interroguin els amics de tots dos, algú ho havia de saber.

—He revisat tot el correu de l’Anne i puc assegurar que no hi havia res per a en Freddy. I en el llistat de trucades i missatges tampoc hi ha rastre que li truqués mai. De tota manera, les amigues estan segures que anava amb un casat; segons les pròpies paraules de l’Anne, pensava acabar la relació perquè el paio se n’havia enfigat massa. Creu que ell es va prendre malament això de deixar la relació fins al punt de matar-la?

—No ho crec, Jonan, i els altres assassinats? Si estem d’acord en alguna cosa és que formen una sèrie, i el de l’Anne no és una imitació, va ser executat seguint la mateixa pauta. Per tant, si en Freddy va matar l’Anne, també hauria d’haver mort les altres noies. Ell és prou idiota per tenir una aventura amb una menor deu vegades més llesta que ell, però no té el perfil d’un assassí tan metòdic: la fredor, i el control, la posada en escena seguint un protocol del qual no surt, no encaixen gens amb el caràcter d’en Freddy. Els assassins en sèrie no tenen remordiments i no se suïciden per les seves víctimes. Escorcolleu la casa, després ja ho veurem.

La porta es va tancar darrere d’en Jonan i l’Amaia va tornar a entrar a la sala. En James i la tia la miraven en silenci.

—Amaia… —va començar en James.

—No em digueu res, sisplau, tot això se m’està fent molt difícil. Sisplau, us ho demano. He fet tot el que podia. Ara ja heu vist el que he de fer cada dia, ja heu vist la meva merda de feina.

Va agafar l’anorac i va sortir de casa. Va caminar a pas ferm fins al Trinquete, es va endinsar unes passes pel pont, es va aturar, va tornar enrere, cap al carrer Braulio Iriarte, i es va encaminar decidida cap a Menditurri, fins a l’obrador.