6

El cementiri estava atapeït de veïns que havien plegat de la feina i fins i tot tancat el negoci per anar al sepeli. El rumor que podria no ser la primera noia que moria assassinada pel mateix criminal començava a afermar-se entre la gent. Durant el funeral, que havia tingut lloc tot just dues hores abans a la parròquia de Santiago, el sacerdot havia insinuat en el sermó que semblava que el mal sotjava la vall, i durant les absoltes, davant de la tomba oberta a terra, el clima era tens i ominós, com si per damunt dels caps dels presents planés una maledicció de la qual no es podrien escapar. El silenci només es va trencar amb el germà de l’Ainhoa, que, subjectat per les cosines, es retorçava amb un gemec tallat i convulsiu que li brotava de l’estómac i li arrencava sanglots que trencaven el cor. Els pares, molt a la vora, no semblava que el sentissin. Abraçats, ploraven en silenci repenjant-se l’un en l’altre i sense apartar els ulls del taüt que guardava el cadàver de la seva filla. En Jonan gravava tota la cerimònia situat dalt de tot d’un antic panteó. En Montes, darrere dels pares, observava el grup que tenien just davant, els més propers a la fossa. El sotsinspector Zabalza s’havia col·locat prop de la porta i, des d’un cotxe camuflat, fotografiava tots els grups de persones que entraven al cementiri, fins i tot els que anaven a altres tombes o els que no hi arribaven a entrar i es quedaven parlant en rotllanes o al costat de la reixa.

L’Amaia va veure la tia Engrasi, que s’agafava del braç de la Ros, i es va preguntar on devia ser el gandul del seu cunyat; segurament encara al llit. En Freddy no havia fotut brot en la seva vida; orfe de pare amb només cinc anys, s’havia criat anestesiat per les manyagues d’una mare histèrica i una colla de ties carregades d’anys que l’havien esguerrat per sempre. L’última nit de Nadal ni tan sols es va presentar a sopar. La Ros no va tastar res mentre mirava amb rostre cendrós cap a la porta i marcava una vegada i una altra el número d’en Freddy, que estava desconnectat. Malgrat que tots hi havien volgut treure importància, la Flora no va perdre l’ocasió de fer comentaris sobre el que pensava d’aquell desgraciat fins que van acabar discutint. La Ros se’n va anar a mig sopar i la Flora i un resignat Víctor van fer el mateix després de les postres. Des de llavors, les coses entre elles estaven pitjor que de costum. L’Amaia es va esperar fins que tothom va haver passat a donar el condol als pares per acostar-se a la fossa que els operaris acabaven de tapar amb un marbre gris i gruixut en què encara no figurava el nom de l’Ainhoa.

—Amaia.

De lluny va veure venir en Víctor, que s’obria pas entre els parroquians que sortien com una rierada darrere els pares de la nena. Coneixia en Víctor des que era una criatura i ell va començar a sortir amb la Flora. Tot i que feia dos anys que estaven separats, per a l’Amaia en Víctor sempre seria el seu cunyat.

—Hola, Amaia, com va?

—Bé, tenint en compte les circumstàncies.

—Ah, és clar —va dir, mirant la tomba amb gest atordit—. Però m’alegro molt de veure’t.

—Jo també. Has vingut sol?

—No, amb la teva germana.

—No us he vist.

—Nosaltres a tu sí…

—I la Flora?

—Ja saps com és… Se n’ha anat, no t’ho prenguis malament.

La tia Engrasi i la Ros venien pel camí de grava. En Víctor les va saludar, afectuós, i va sortir del cementiri; a la porta es va girar per saludar amb la mà.

—No sé com la suporta —va comentar la Ros.

—Ja no ho fa, que no te’n recordes, que estan separats? —va dir l’Amaia.

—Que no ho fa? Si el té com un gos. I ni menja ni deixa menjar.

—Sí, aquesta frase defineix bé la Flora —va intervenir la tia Engrasi.

—Ja us ho explicaré, l’he d’anar a veure.

———

Fundada el 1865, Mantecadas Salazar era una de les fàbriques de dolços més antigues de Navarra. Hi havien passat sis generacions de Salazar, si bé havia sigut la Flora, rellevant els seus pares, qui havia sabut donar-hi l’impuls necessari per mantenir un negoci d’aquelles característiques en l’època actual. Se’n conservava el rètol original emmarcat a la façana de marbre i els amples porticons de fusta s’havien substituït per vidrieres gruixudes i fumades que no permetien veure’n l’interior. Rodejant l’edifici, l’Amaia va arribar fins a la porta del magatzem, que quan treballaven sempre estava oberta. Va picar amb els artells dels dits. Mentre entrava, va observar un grup d’operaris que empaquetaven pastes mentre xerraven. En va reconèixer alguns, els va saludar i es va dirigir al despatx de la Flora aspirant l’olor dolça de la farina ensucrada i de la mantega fosa que durant anys va formar part del seu ésser impregnant-li la roba i els cabells com una empremta genètica. Els pares havien sigut els precursors del canvi, però la Flora l’havia dut a terme amb pols ferm. L’Amaia va veure que havia substituït tots els forns excepte el de llenya i que les antigues taules de marbre sobre les quals el pare amassava ara eren d’acer inoxidable. També hi havia uns dispensadors amb pedal i les diverses zones estaven separades per vidres netíssims; si no hagués estat per l’olor penetrant d’almívar, li hauria recordat més una sala d’operacions que un obrador. Per contra, el despatx de la Flora era sorprenent. La taula de roure que regnava en un racó era l’únic moble propi d’una oficina. Una gran cuina rústica amb una xemeneia i un taulell de fusta feien de recepció; un gran sofà florejat i una moderna cafetera exprés completaven el conjunt, que era realment acollidor.

La Flora feia cafè i col·locava les tasses i els plats com si hagués de rebre convidats.

—T’esperava —va dir sense girar-se en sentir la porta.

—Doncs deu ser l’únic lloc on esperes, perquè has sortit corrents del cementiri.

—És que jo, germana, no tinc temps per perdre, he de treballar.

—Com tothom, Flora.

—Com tothom no, germana, uns més que d’altres. Segur que la Ros, o més ben dit, la Rosaura, com vol que li diguin ara, té temps de sobres.

—No sé per què ho dius —va dir l’Amaia, entre sorpresa i molesta pel to despectiu amb què parlava la seva germana gran.

—Doncs ho dic perquè la nostra germaneta torna a tenir problemes amb aquell desgraciat d’en Freddy. Últimament passava les hores penjada del telèfon intentant localitzar-lo, això quan no apareixia amb els ulls inflats com globus de tant plorar per aquell merda. Jo ja l’hi deia, però ella ni cas… Fins que un dia, fa dues setmanes, va deixar de venir a treballar amb l’excusa que estava malalta, i ja et dic jo com n’estava de malalta… Li passava que tenia una enrabiada majúscula gràcies al campió de la PlayStation aquell, que no serveix per a res més que per gastar-se els quartos que guanya la Ros, jugar a la Play i fotre’s fins al cul de porros. Resumint, fa una setmana, la reina Rosaura es digna a venir per aquí i em demana la liquidació… Què et sembla?! Em diu que no pot continuar treballant amb mi i que vol la liquidació.

L’Amaia la mirava en silenci.

—Això ha fet la teva germaneta; en comptes de desfer-se del desgraciat aquell, em ve i em demana la liquidació. La liquidació… —va repetir, indignada—. Si de cas, ella m’hauria d’indemnitzar a mi per haver d’aguantar-li les merdes i els plors, aquella cara de santa en el martiri, sempre com una ànima en pena, per una pena que només ella s’ha buscat. I saps què et dic? Que molt millor, tinc vint empleats i no he de suportar llagrimetes de ningú. A veure si ara allà on vagi li permeten la meitat de les ximpleries que li he passat jo.

—Flora, tu ets la seva germana… —va xiuxiuejar l’Amaia, xarrupant el cafè.

—És clar, i a canvi d’aquest honor he d’aguantar mars i marees.

—No, Flora, però la gent espera que la seva germana sigui més comprensiva que la resta del món.

—Trobes que jo no he sigut comprensiva? —va dir alçant el cap, ofesa.

—Potser una mica de paciència no t’hauria anat malament.

—Això ja passa de mida.

Va esbufegar, començant a repassar l’ordre de la taula. L’Amaia va continuar:

—Quan va estar tres setmanes sense venir a treballar, la vas anar a veure? Li vas preguntar què li passava?

—No, no ho vaig fer, i tu? Li vas anar a preguntar què li passava, tu?

—Jo no ho sabia, Flora; si no, pots estar segura que ho hauria fet. Però contesta’m.

—No, no li vaig demanar res perquè ja en sabia la resposta: que aquell merda la té feta una desgraciada. Per què hem de preguntar, si ja ho sabem tots?

—Tens raó, també en sabíem la causa quan eres tu qui paties, però aleshores tant la Ros com jo vam estar al teu costat.

—I ja vau veure que no us necessitava, ho vaig solucionar tal com se solucionen aquestes coses: tallant d’arrel.

—No tothom és tan fort com tu, Flora.

—Doncs ho hauríeu de ser. Les dones d’aquesta família sempre ho han sigut —va dir, estripant sonorament una quartilla, que va llençar a la paperera.

L’Amaia va valorar la càrrega de ressentiment en les paraules de la Flora i va pensar que la seva germana les veia com éssers dèbils, disminuïdes, com a mig fer, i se les mirava des de dalt amb una barreja de menyspreu i llàstima vàcua, mancada de qualsevol mena de pietat.

Mentre la Flora rentava les tasses del cafè, l’Amaia es va fixar en unes fotos de gran format que treien el cap d’un sobre, a la taula. Hi sortia la seva germana gran somrient, amassant una barreja untuosa i vestida de rebostera.

—Són per al nou llibre?

—Sí. —Va suavitzar el to un grau—. Són les propostes per a la portada, me les han enviat avui mateix.

—Tinc entès que l’anterior va ser un èxit.

—Sí, va funcionar força bé, i l’editorial vol que continuem en la mateixa línia. Ja m’entens, rebosteria bàsica que qualsevol mestressa de casa pugui elaborar sense gaires complicacions.

—No hi treguis importància, Flora, quasi totes les meves amigues de Pamplona tenen el llibre i els encanta.

—Si algú li hagués dit a l’amona que em faria famosa ensenyant a fer magdalenes i rosquilles no s’ho hauria cregut.

—Els temps han canviat… Ara fer pastissos a casa resulta exòtic i exclusiu.

Era fàcil percebre que la Flora se sentia còmoda amb els afalacs i assaborint el seu èxit; va somriure mirant la seva germana com si sospesés la possibilitat de fer-la partícip d’un secret.

—No en diguis res a ningú, però m’han proposat fer un programa de rebosteria a la televisió.

—Oh, Déu meu, Flora! Això és fantàstic, enhorabona —va dir l’Amaia.

—Encara no he signat, han enviat el contracte al meu advocat perquè el revisi i quan me’n doni el vistiplau… Només espero que tot aquest merder dels assassinats no hi afecti negativament. Fa un mes, aquella noia a qui va assassinar el seu nòvio, i ara, això de la nena.

—No sé com t’haurien d’afectar en el progrés de la teva feina, els crims són una cosa que no té res a veure amb tu.

—En el compliment de la feina, gens, però crec que la meva imatge i la de Mantecadas Salazar estan íntimament lligades a la d’Elizondo, i has de reconèixer que una cosa així afecta la imatge del poble, el turisme i les vendes.

—Vaja, ja m’estranyava. Flora, tu, com sempre, fent gala de la teva gran humanitat. Et recordo que tenim dues nenes assassinades i dues famílies destrossades, no crec que sigui el moment de posar-se a pensar en com afectarà el turisme, això.

—Bé hi ha de pensar algú —va sentenciar ella.

—Per això he vingut, Flora, per agafar qui ha fet això i perquè Elizondo recuperi de nou la tranquil·litat.

La Flora la va mirar fixament i va fer un gest escèptic.

—Si tu ets el millor que la Policia Foral ha pogut enviar, que Déu ens agafi confessats.

Al contrari del que passava amb la Rosaura, els intents de la Flora per fer-li mal no l’afectaven gens ni mica. Suposava que els tres anys que havia passat a l’acadèmia de policia rodejada d’homes i el fet de ser la primera dona que arribava a inspectora d’Homicidis li havien valgut prou burles i bromes dels qui s’havien quedat pel camí per blindar-li la capacitat i l’aplom. Les malvolences de la Flora quasi li haurien fet gràcia si no fos perquè era la seva germana i l’astorava saber amb certesa que era molt dolenta. Cada gest, cada paraula que li sortia de la boca estaven destinats a ferir i fer tant de mal com pogués. Percebia com arrufava lleument la boca, formant un rictus de contrarietat quan ella responia a les provocacions amb paciència i el to burleta que utilitzava, com si s’adrecés a una nena incorregible i malcriada. Anava a contestar-li quan li va sonar el telèfon.

—Tenim les fotos i el vídeo del cementiri —va dir en Jonan. L’Amaia va consultar l’hora.

—Molt bé. Ara vinc, trigaré deu minuts. Reuneix a tothom. —La inspectora va penjar i li va dir a la Flora, somrient—: Germana, me n’he d’anar, ja veus que, malgrat la meva ineptitud, el deure també em reclama.

La Flora va fer un gest com si li anés a dir alguna cosa, però al final s’ho va repensar i es va quedar en silenci.

—Què és aquesta carona? —L’Amaia va somriure—. No estiguis trista, demà tornaré; vull consultar-te una cosa, a part de prendre’m un altre dels teus cafès deliciosos.

Quan sortia de l’obrador va estar a punt de topar amb en Víctor, que entrava amb un ram enorme de roses vermelles.

—Gràcies, cunyat, però no calia que et molestessis —va exclamar l’Amaia, rient.

—Hola, Amaia, són per a la Flora. Avui és el nostre aniversari de casament, vint-i-dos anys —va dir, somrient.

L’Amaia es va quedar en silenci. La Flora i en Víctor feia dos anys que s’havien separat i, tot i que no s’havien divorciat, ella s’havia quedat la casa comuna i ell s’havia traslladat al magnífic caserío que tenia la seva família als afores. En Víctor va percebre el desconcert que sentia.

—Ja sé què penses, però la Flora i jo encara estem casats, jo perquè encara l’estimo i ella perquè diu que no creu en el divorci. M’és igual per què sigui, però encara em queda una esperança, no trobes?

L’Amaia va posar la mà sobre la d’ell, que aguantava el ram.

—És clar que sí, cunyat, que tinguis sort.

Ell va somriure.

—Amb la teva germana sempre en necessito.