30

La pluja, que no havia parat en tot el dia, es va fer més intensa a mesura que s’acostaven a Elizondo. La claror del capvespre havia fugit cap a l’oest en una escapada ràpida i subreptícia deixant-li novament aquella sensació de pèrdua que ja era habitual en les tardes d’hivern i que, tanmateix, la seguia molestant cada dia amb una càrrega de decepció i estafa. Una densa boira davallava pels vessants, lenta i feixuga, movent-se a escassos metres de terra i reforçant l’efecte de vaixell enmig del mar que la nova comissaria li havia causat ja la primera vegada.

L’Amaia va posar a l’ordinador les fotos que havien fet al matí a la borda i es va entregar durant una hora a una minuciosa observació de les imatges. El lloc que l’assassí de la Johana havia triat era ell mateix un missatge, un missatge tan diferent del que s’enviava en els altres crims que per força havia de voler dir alguna cosa. Per què havia elegit aquell lloc i no un altre? En Padua havia dit que solien anar-hi caçadors i excursionistes, però no era temporada de caça i els senderistes farien la seva aparició a la primavera, no pas abans. Qui fos que hi va portar la Johana devia saber-ho, i havia d’estar molt segur que no seria interromput mentre duia a terme el seu crim. Va tornar a una foto que s’havia pres just en el punt en què arrencava la pista de terra i des d’on la borda resultava invisible. Va agafar el telèfon i va marcar el número del tinent Padua.

—Inspectora Salazar, ara anava a trucar-li. Hem acompanyat la Inés al caixer i ha comprovat que el seu marit ha buidat el compte, segons el registre del caixer; sembla que ho ha fet així que ella ha sortit de casa. També falta el passaport, ja hem enviat avisos a estacions i aeroports.

—Bé, però li truco per una altra cosa…

—Sí?

—De què treballa en Jasón Medina?

—És mecànic de cotxes, treballa en un taller del poble… canvi d’oli i pneumàtics, en fi… Hem demanat una ordre per escorcollar-lo, també…

———

La comissaria estava silenciosa. Després de la tensa jornada a Pamplona, quan havia arribat a Elizondo havia enviat en Jonan i l’Iriarte a menjar alguna cosa.

—No crec que pugui menjar res —havia dit en Jonan.

—Fes-ho de totes maneres, et sorprendries dels miracles que pot fer un entrepà de calamars i una canya.

Amb un cafè tan calent a la mà que amb prou feines se’l podia beure a glopets, estudiava les fotos de l’escenari, segura que hi havia més coses. Darrere seu només percebia el so del fregadís dels fulls de paper procedent de la taula d’en Zabalza.

—Ha estat tot el dia aquí, sotsinspector?

La postura de l’esquena d’en Zabalza es va tensar de sobte, com si se sentís incòmode.

—Al matí sí, a la tarda he sortit una estona.

—Suposo que sense novetat.

—No gran cosa. En Freddy segueix estable dins la gravetat i no hi ha notícies del laboratori forense. Els que han trucat són els dels óssos, han comentat que tenien una cita amb vostè a la qual no s’havia presentat, i ja els he explicat que avui no podria. Han deixat uns números de telèfon i la seva adreça; s’estan a l’hotel Baztan, a uns cinc quilòmetres d’aquí.

—Sé on és.

—És veritat, mai me’n recordo, que vostè és d’aquí.

L’Amaia va pensar que mai s’havia sentit menys d’allà que en aquell moment.

—Els trucaré més tard…

Va pensar un instant en la possibilitat de preguntar o no per en Montes i a la fi es va decidir.

—Zabalza, sap si l’inspector Montes ha passat per aquí, avui?

—A primera hora de la tarda. Com que acabava d’arribar l’ordre per a les farines dels obradors m’ha acompanyat fins a Vera de Bidasoa a visitar-ne un, i després hem estat a cinc obradors més de la vall. Quan hem acabat hem tornat i hem enviat les mostres al laboratori seguint el procediment.

En Zabalza semblava una mica nerviós mentre explicava els passos que havia seguit, gairebé com si se sentís sotmès a examen. L’Amaia va recordar l’incident a l’hospital i va decidir que potser el sotsinspector Zabalza era el tipus de persona que converteix qualsevol crítica en una cosa personal.

—… inspectora?

—Perdoni, no l’he sentit.

—Li deia que espero que tot estigui bé, que estigui d’acord amb els passos que seguim.

—Oh, sí, tot està bé, molt bé, ara només hem d’esperar els resultats.

En Zabalza no va contestar. Va continuar verificant dades a la seva taula, i va observar l’Amaia quan ella es va inclinar novament sobre l’ordinador. No li queia bé, n’havia sentit a parlar, la inspectora estrella que havia estat amb l’FBI als Estats Units. Ara que la coneixia pensava que era una mala puta arrogant que semblava esperar que tothom li fes una reverència en passar. Se sentia incòmode perquè en el fons sabia que havia ficat la pota amb allò de la seva germana, però des que la tenien allà fins i tot l’Iriarte semblava concedir més transcendència a coses com aquella que en el fons no eren tan importants. I ara aquesta fixació amb en Montes, un paio de la vella escola que sí que li queia bé, suposava que en part perquè tenia els collons que calia per plantar cara a la inspectora estrella. I ell, ell se sentia frustrat per moments en aquella investigació que no anava enlloc i havent d’aguantar els brots de brillantor de la inspectora Salazar, que segons la seva opinió s’equivocava de mig a mig. Es demanava quant de temps tardaria el comissari general a assignar el cas a un inspector dels bons en comptes d’alimentar lluïments de poli de sèrie americana. El mòbil li va vibrar a la butxaca indicant de manera silenciosa que tenia un missatge nou. Abans d’obrir-lo ja va reconèixer el número: tot i que feia mesos que n’havia esborrat el nom, seguia enviant-li aquells missatges i ell els seguia obrint. A la pantalla, un tors masculí cobert de petites gotes de suor: el va reconèixer immediatament i el va atrapar en un desig intens que involuntàriament va fer que es passés la llengua pels llavis. De sobte va ser conscient d’on era i en un gest pudorós va amagar el mòbil amb les mans i va mirar enrere com esperant que hi hagués algú. Va amagar la foto, però no la va esborrar. Sabia de sobres el que venia a continuació. Durant els pròxims dies el seu humor empitjoraria en la mateixa mesura en què aniria creixent el sentiment de culpabilitat. Volia seguir amb la Marisa, ja feia vuit mesos que estava amb ella, l’estimava, era guapa, simpàtica, s’ho passaven bé junts, però… la presència d’aquella foto el torturaria tota la setmana, només perquè no era capaç de ser prou valent per esborrar-la. Ho intentaria, com amb les anteriors, però sabia que a la nit, quan es quedés sol després que ella se n’anés a casa seva, miraria per última vegada les fotos abans d’esborrar-les, i no tan sols no les esborraria, sinó que hauria de fer un gran esforç per no marcar el número d’en Santy, per no demanar-li que anés a casa seva, per vèncer el desig salvatge que el seu cos li inspirava. L’havia conegut al gimnàs un any abans, llavors en Santy ja feia dos anys que sortia amb una noia i ell estava sol. Quedaven per sortir a córrer, per prendre alguna cosa, fins i tot va arribar a presentar-li dues noies amb qui s’havia enrotllat un parell de vegades, fins que un matí de l’estiu passat, després d’arribar de córrer, en Santy s’havia dutxat a casa seva, que era més a prop de les pistes. Quan va sortir de la dutxa nu i mullat, es van mirar als ulls, i un instant després ja eren al llit. Durant una setmana, cada matí s’havien trobat a casa seva, i cada matí el desig havia passat per sobre de la confusió i la ferma decisió que no es tornaria a repetir. Al cap dels dies es va incorporar novament a la feina. I va començar a sortir seriosament amb la Marisa. Va comunicar a en Santy que no es veurien més i li va demanar que no li tornés a trucar. Tots dos havien complert la seva promesa, però en Santy practicava aquella mena de resistència passiva, i per bé que no li trucava li enviava fotos seves, despullat, que aconseguien trastornar-lo d’una manera que gairebé li impedia pensar en res més que no fos ell i el sexe amb ell. Aquelles imatges se li esquitllaven al cervell en qualsevol instant i li provocaven un neguit indescriptible, sobretot quan el sexe amb la Marisa s’eternitzava en una mena de gemecs felins que aconseguien posar fi al seu desig, i de nou se li feien presents les trobades apassionades, vertiginoses i febrils amb en Santy. Se sentia irritat i impacient com qui espera una resolució, una onada o un vent de tempesta que ho arrasés tot, que acabés d’un cop amb la seva confusió i li portés un matí nou que pogués esborrar els darrers vuit mesos. Preguntant-se fins quan podria aguantar aquella pressió, va tornar a mirar la inspectora, que treballava al seu ordinador revisant les fotos que ells ja havien repassat cent vegades, i la va odiar per tot. L’Amaia va observar novament les fotografies que havien fet a l’interior de la borda. Al costat de la xemeneia, una antiquada escombra de palla es recolzava contra un racó cobrint parcialment un petit munt d’escombraries. Fixant un requadre previ, va augmentar una vegada i una altra la imatge fins que va estar segura del que tenia davant els ulls. Va marcar el número del domicili de la Johana i va esperar fins que va sentir la veu planyívola de la Inés.

—Bona nit, Inés, sóc la inspectora. Salazar.

Durant dos o tres minuts va escoltar tots els ets i uts del que la dona havia trobat en arribar a casa, els diners que faltaven, la documentació i la resta de coses. Va esperar pacient mentre la dona parlotejava, dominada per una excitació que fregava el triomf en veure confirmades les seves sospites. Quan l’allau va cessar, l’Amaia va continuar:

—Ja n’estava al cas, sí, el tinent Padua m’ha trucat fa mitja hora… Però hi ha una cosa en què vostè potser em podria ajudar. El seu marit és mecànic de cotxes?

—Sí.

—Sempre ha fet la mateixa feina?

—A la República Dominicana sí, però quan va venir aquí al principi no va trobar feina d’això i va estar un any treballant per a un ramader.

—I en què consistia aquesta feina?

—Pasturatge, havia de portar les ovelles a la muntanya i de vegades passava uns quants dies fora.

—Vull que miri a la nevera, als armaris de la cuina, al rebost, a qualsevol lloc que faci servir per guardar queviures. Miri-s’ho i digui’m si falta alguna cosa.

El telèfon devia ser un aparell sense fil, perquè l’Amaia va sentir la respiració agitada de la dona i uns passos que s’afanyaven.

—Mare de Déu! S’ha emportat tot el menjar, inspectora!

L’Amaia va tallar amb tota l’amabilitat possible les exclamacions de la dona i va trucar a en Padua.

—No intentarà sortir del país, almenys no de la manera habitual. S’ha endut provisions per unes quantes setmanes; sens dubte és a la muntanya, coneix les rutes dels pastors com si fos casa seva. Si surt del país ho farà a través dels Pirineus, com que coneix la zona podria travessar la vall i les muntanyes sense que el veiessin. I sabia on era la borda, hi havia excrements d’ovella a l’escenari; encara que els havien escombrat, estaven amuntegats al costat de la xemeneia. Jo em posaria en contacte amb l’home que l’havia contractat. La Inés m’ha dit que és un ramader d’Arizkun. Parli amb ell, ens podria ajudar molt amb les rutes i els refugis. Segur que els del Seprona coneixen els itineraris.

Malgrat el silenci, l’Amaia percebia la humiliació d’en Padua a l’altre costat del telèfon, i de sobte es va sentir furiosa; no el felicitaria, no havia sigut una bona feina, però ella mateixa es trobava a la corda fluixa, amb una investigació embossada i sense cap sospitós.

—Tinent, de poli a poli, això que quedi entre vostè i jo.

En Padua va mussitar un agraïment precipitat i va penjar.