29
Va fer el trajecte fins a Pamplona silenciosa i sumida en un neguit interior que l’havia aclaparat des de l’instant en què havia vist el cadàver de la Johana. En aquell crim hi havia tants aspectes diferencials que li costava molt començar ni tan sols a plantejar-se un perfil preliminar, encara que hi havia estat donant voltes durant tot el camí. Les flors, el perfum, el ram que descansava sobre el ventre, la manera gairebé pudorosa amb què s’havia tapat la nuesa del cadàver… Contrastaven amb la brutalitat evident dels cops repartits al rostre, la manera salvatge en què la roba havia sigut gairebé arrencada i estripada, la probable violació i la truculència amb què l’assassí havia perdut el control, fins al punt que havia estrangulat la víctima amb les seves pròpies mans. I després hi havia el tema del trofeu. Molts assassins en sèrie s’emportaven alguna cosa que hagués pertangut a les víctimes, per poder recrear en la intimitat un cop i un altre l’instant de la mort, almenys fins que la fantasia arribava a ser insuficient per satisfer la seva necessitat i havien de sortir a buscar-ne més. Però no era freqüent que s’enduguessin trossos del cos, per la dificultat que comportava conservar-los intactes i alhora tenir-hi accés quan a l’assassí li venia de gust. Solien triar cabells o dents, però no parts que poguessin experimentar un ràpid deteriorament. Emportar-se un avantbraç amb la mà no encaixava amb el perfil del depredador sexual, encara que tampoc hi encaixava el tracte gairebé exquisit que havia ofert al cadàver tots aquells dies.
Era l’hora de dinar quan van arribar a Pamplona. Contrastant amb el fred exterior, l’alè dels viatgers s’havia adherit als vidres de les finestretes i es convertia en la prova palmària de la calor aclaparadora que feia a l’interior del vehicle, un trajecte incòmode per la presència del tinent Padua, que havia insistit a viatjar amb ells encara que no havia obert la boca en tot el recorregut. Quan finalment el cotxe es va aturar davant l’Institut Navarrès de Medicina Legal i en van baixar, una dona totalment amagada sota un paraigua es va apartar del petit grup que s’esperava a l’entrada i va avançar uns passos fins a situar-se al davant de les escales.
L’Amaia va saber qui era només veure-la: no era la primera vegada que els familiars d’una víctima l’esperaven a les portes del dipòsit de cadàvers. De cap manera se’ls permetria entrar a l’autòpsia. No podien fer-hi res, allà, fins i tot la creença popular segons la qual els parents havien d’autoritzar l’autòpsia era falsa. Les autòpsies es feien seguint el protocol judicial per ordre del jutge, i, quan calia, la identificació del cadàver es feia a través d’unes pantalles de televisió de circuit tancat; els parents no hi entraven mai, a la sala d’autòpsies… Els familiars no tenien res a fer-hi, allà, però tot i això es presentaven a la porta de l’institut com si responguessin a una crida i s’esperaven tots junts, com si en qualsevol moment hagués de sortir de l’edifici una infermera per anunciar-los que tot havia anat bé i que el seu ésser estimat es recuperaria al cap d’uns dies.
Quan va començar a acostar-se a la dona, decidida a no mirar-la als ulls, en va percebre la pal·lidesa del rostre i la manera suplicant en què li va allargar una mà mentre donava l’altra a una nena petita, tot just de tres o quatre anys, que la mare gairebé arrossegava tot avançant. L’Amaia va accelerar el pas.
—Senyora, senyora, l’hi prego —va dir la dona arribant a fregar amb una mà aspra i freda la mà de l’Amaia. Després, com si pensés que havia anat massa lluny en el seu atreviment, va retrocedir un pas i va agafar novament la mà de la nena. L’Amaia es va aturar en sec tot instant en Jonan amb la mirada, el qual intentava interposar-se entre totes dues.
—Senyora, sisplau —va pregar la dona.
L’Amaia la va mirar invitant-la a parlar.
—Sóc la mare de la Johana —va dir per tota presentació, com si assumís que ostentava un títol trist per al qual no es necessitava explicació de cap mena.
—Sé qui és, i em sap molt de greu el que li ha passat a la seva filla.
—Vostè és la policia que investiga els crims del basajaun, oi?
—Sí, exacte.
—Però a la meva filla no l’ha matat el basajaun, oi?
—Em temo que no l’hi puc contestar, això, encara és aviat per estar-ne segurs. Ens trobem en una fase molt preliminar de la investigació i primer hem d’establir què ha passat.
La dona va avançar un pas més.
—Però vostè ho deu saber, vostè ho sap, sap que la meva Johana no l’ha matat aquest assassí.
—Per què ho diu, això?
La dona es va mossegar el llavi i va mirar al voltant, com si hagués de trobar la resposta en les grosses gotes de pluja que queien.
—N’han…? N’han abusat?
L’Amaia va posar els ulls en la nena, que semblava absorta en la contemplació dels cotxes patrulla aparcats en bateria.
—Ja li he dit que encara és aviat per saber-ho, no en podem estar segurs fins que no es faci la… Bé… —De sobte, esmentar l’autòpsia li va semblar massa violent. La dona es va acostar fins que l’Amaia li va poder olorar l’alè amarg i una colònia de lavanda que emanava de la roba humida. Agafant-li la mà, l’hi va prémer en un gest que era alhora reconeixement i desesperació.
—Almenys, senyora, digui’m quants dies fa que és morta.
L’Amaia va posar una mà sobre la de la dona.
—Parlaré amb vostè quan acabi… Bé, quan acabin d’examinar-la, n’hi dono la meva paraula.
Va deixar anar la mà que tenallava la seva com una urpa glaçada i va avançar cap a l’entrada.
—Fa una setmana que és morta, oi? —va afirmar la dona amb la veu trencada per l’esforç—. Des del dia que va desaparèixer.
L’Amaia es va girar cap a ella.
—Fa set dies que és morta. Ho sé —va repetir la dona. La veu se li va trencar del tot i va començar a plorar gemegant roncament.
L’Amaia va retrocedir i va mirar al voltant mentre calibrava l’efecte que les paraules de la mare de la Johana havien tingut en els seus acompanyants.
—Com ho pot saber? —li va murmurar l’Amaia.
—Perquè el dia que la meva nena va morir vaig sentir que alguna cosa se’m trencava aquí dins —va dir la dona tot duent-se la mà al pit.
La inspectora es va adonar que la nena petita s’arrapava amb força a les cames de la mare i plorava sense fer soroll.
—Senyora, vagi-se’n a casa, emporti’s la nena, li prometo que quan li pugui dir alguna cosa vindré a parlar amb vostè.
La dona va mirar la nena, que plorava amb un gest d’infinit amor, com si de sobte hagués pres consciència de la seva presència i la seva existència se li presentés com un prodigi.
—No —va contestar amb fermesa—. M’esperaré aquí que acabin, m’esperaré fins que em pugui endur la meva nena.
L’Amaia va empènyer la pesada porta, però encara va arribar a sentir el prec de la mare.
—Vetlli per la meva filla.
———
Complint la promesa que havia fet a en San Martín, en Jonan havia entrat a la sala d’autòpsies. A l’Amaia li constava que no era la primera vegada, però per norma solia evitar aquell mal pas que sense cap mena de dubte li resultava penós. S’estava en silenci recolzat al taulell d’acer i el seu rostre no evidenciava cap emoció, potser perquè se sabia observat pels altres, que de vegades feien bromes pel fet que, sent doctor —ho era en antropologia i arqueologia—, tingués inconvenients amb les autòpsies. Tot i això no se li va escapar el detall que mantenia les mans a l’esquena, com si posés de manifest la seva intenció de no tocar res, ni físicament ni emocionalment. Abans d’entrar se li havia acostat per dir-li que podia declinar la invitació d’en San Martín amb qualsevol pretext, que podia enviar-lo a parlar amb la mare de la Johana o a continuar amb les pistes a la comissaria. Però ell havia decidit quedar-se.
—He d’entrar, inspectora, aquest crim em té desconcertat i amb el que sé no en tinc ni per iniciar un esbós de perfil.
—No serà agradable.
—No ho és mai.
Normalment, quan arribava a les autòpsies els tècnics ja havien retirat la roba, havien pres mostres d’ungles i cabells i sovint fins i tot havien rentat el cadàver. L’Amaia havia demanat a en San Martín que l’esperés abans de retirar la roba, perquè intuïa que la manera en què l’havien esquinçat aportaria alguna dada nova. Es va acostar a la taula mentre es lligava una bata d’un sol ús a l’esquena.
—D’acord, senyores i senyors —va dir en San Martín—. Som-hi.
Els tècnics van començar agafant mostres de fibres, pols i llavors adherides als teixits; a continuació van retirar la bossa de plàstic amb què havien preservat la mà de la noia, en la qual es veien dues ungles trencades que gairebé penjaven, unes ungles en què eren perceptibles restes de pell i sang.
—Què els diu aquest cos? Quina història ens explica? —va llançar a l’aire l’Amaia.
—Comparteix alguns aspectes amb altres crims. Però també hi ha moltes diferències —va dir l’Iriarte.
—Com ara?
—L’edat de la noia, la manera en què la roba està separada a banda i banda, el cordill al voltant del coll… I, potser en part, la posada en escena posterior —va apuntar en Jonan.
—En quin sentit?
—Ja sé que d’entrada la forma en què es presenta el cos és diferent, però hi ha com un aire virginal en la manera que s’han col·locat les flors. Potser és una evolució en la seva fantasia, o va voler distingir aquesta víctima d’una manera especial.
—Per cert, sabem quines flors són? Som al febrer, dubto que hi hagi gaires flors per la zona.
—Sí, he enviat la foto d’una flor a un fòrum de jardineria i m’han contestat de seguida. Les petites de color groc són calèndules oficinalis, creixen a les vores dels camins, i les flors blanques són camellia japonica, una varietat de camèlies que exclusivament es conrea als jardins. Veuen poc probable que creixi silvestre, encara que totes dues són de temporada, de floració primerenca. Buscant per Internet he vist que en algunes cultures s’utilitzaven ancestralment com a símbol de puresa —va explicar un Jonan ben documentat.
L’Amaia va guardar silenci uns segons sospesant la idea.
—No ho sé, no em convenç —va dir l’Iriarte.
—Diferències?
—A excepció de l’edat, la noia no encaixa en el perfil victimològic. La manera de vestir és gairebé infantil, uns texans i un folre polar, i encara que la roba l’han apartat als costats del cos sembla com si s’hagués fet a posteriori. D’entrada va esquinçar la roba d’una manera bastant grollera, algunes peces de roba estan estripades; conserva les sabates, en aquest cas unes sabatilles esportives; el cadàver apareix violentat seriosament, però el borrissol púbic no ha sigut rasurat. Les mans… La mà que queda està crispada i evidencia lluita, per les ungles que estan mig arrencades i per les marques de mitges llunes als palmells, que ens diuen que va prémer tant els punys que se les va clavar —va dir l’Iriarte assenyalant les ferides—. I per descomptat hi ha el tema de l’amputació.
—Què me’n diuen, del lloc on la van trobar?
—Del tot diferent, en lloc del riu, un paratge obert, natural, que suggereix puresa, la vam trobar en un lloc a cobert, brut i abandonat.
—Qui pot saber l’existència d’aquesta borda? —va dir l’Amaia dirigint-se a en Padua.
—Gairebé qualsevol de la zona que surti a la muntanya. L’han fet servir caçadors, senderistes i quadrilles que pujaven a berenar, fins que l’hivern passat es va enfonsar la teulada… En tot cas, les restes d’escombraries podrien suggerir que la van utilitzar amb aquesta finalitat no fa gaire.
—La causa de la mort, doctor?
—Com ja li vaig dir en la meva primera impressió, va ser estrangulada manualment. Aquest cordill el van posar després, quan la lividesa ja s’havia establert, i a més en aquesta ocasió és d’un altre tipus i està lligat.
—Podria ser que hagués tornat més tard per col·locar el cordill? Potser quan es van publicar les primeres dades sobre els crims del basajaun… —va suggerir l’Amaia.
—Sí, la primera impressió és que tenim un imitador.
—O més aviat un oportunista. Un imitador mata imitant la posada en escena d’un altre assassí; l’oportunista és un estrany que no està homenatjant el primer assassí, sinó intentant disfressar el seu propi crim per encolomar-l’hi a l’altre.
El doctor es va inclinar novament sobre el cos amb un separador i va agafar una mostra de l’interior de la vagina.
—Hi ha semen —va dir passant-ne un bastonet impregnat al tècnic, que va procedir a aïllar-lo i etiquetar-lo—. Les parets internes de la vagina presenten esquinços i una hemorràgia lleu que es va interrompre en sobrevenir la mort, probablement durant el transcurs de la violació, per la qual cosa la sang no va arribar a sortir a l’exterior. Això, o ja era morta quan va passar.
L’Amaia es va acostar una mica més al cos.
—Què me’n diu, de l’amputació?
—Post mortem, no va sagnar, i va ser practicada amb un objecte extraordinàriament esmolat.
—Sí, ja veig com ha retallat l’os. Tot i això la carn apareix una mica esfilagarsada a la part superior.
—Sí, ja m’hi he fixat, m’inclino a pensar que són mossegades d’algun animal. En farem un motlle i ja n’hi diré alguna cosa.
—I el cordill, doctor?
—A primer cop d’ull es veu que és diferent dels altres, més gruixut i amb un revestiment plàstic. Corda d’estendre. Vostès diran, però no sembla gaire probable que a hores d’ara s’hagi decidit a canviar de tipus de corda.
Els tècnics van retirar les restes de la roba i el cadàver va quedar exposat sota la freda llum de quiròfan. Les livideses formaven un mapa violaci a l’esquena i les espatlles, a les natges i els panxells, on la sang s’havia acumulat pel seu propi pes després que el cor s’hagués aturat. La inflamació havia deformat els trets d’aquell cos en què a penes eren visibles els signes de la pubertat. En rentar la terra que tacava el rostre, van quedar a la vista les marques d’unes quantes bufetades i la irritació d’un cop de puny que li havia afluixat una dent. En San Martín la va extreure amb unes pinces mentre comminava en Jonan que s’acostés més. Després de la dutxa encara era evident l’aroma del perfum, que, barrejada amb l’olor del molt deteriorat cadàver, resultava realment repulsiu. En Jonan estava molt pàl·lid i afectat, i no podia apartar la mirada del rostre de la nena, però es mantenia ferm. La respiració era compassada, i de tant en tant alternava els densos silencis amb preguntes tècniques.
L’Amaia va pensar en la gran afició que despertaven les sèries de forenses entre les audiències televisives, unes sèries en què el més xocant era que resolguessin un cas, de vegades dos, en un torn de nit i gràcies a autòpsies, identificacions, interrogatoris i proves d’ADN, proves que amb la màxima urgència tardaven almenys quinze dies i, si no es pressionava gaire, al voltant d’un mes i mig. Això comptant que a sobre Navarra no disposava de cap laboratori forense amb capacitat per fer ni una anàlisi d’ADN, i que les havien d’enviar a Saragossa, a més del preu elevadíssim d’algunes proves, que resultaven gairebé impossibles. Però sobretot li feia gràcia la manera en què els investigadors de les pel·lícules s’inclinaven sobre els cadàvers i s’intercanviaven notes i informes per sobre d’un cos que en el millor dels casos desprenia gasos i olors nauseabundes.
Havia llegit que alguns jutges i policies consideraven nociu el coneixement manipulat que els jurats tenien de les tècniques forenses, molt sovint adquirit a través d’aquest coi de sèries, que els empenyien a demanar proves, anàlisis i comparatives sense cap criteri, tot i que també es donava el cas d’alguns científics que per fi podien exposar els seus coneixements sense que la seva feina semblés als jurats una cosa de l’altre món. Era el cas dels entomòlegs forenses. Fins feia deu anys un entomòleg i els seus estudis resultaven d’allò més incomprensible, mentre que ara gairebé qualsevol sabia que, establint l’edat de les larves i la fauna cadavèrica, es podia precisar amb gran exactitud la data i el lloc de la mort.
L’Amaia es va acostar a la cubeta on havien dipositat les restes de roba.
—Padua, aquí tenim restes d’uns texans blaus, un folre polar Nike de color rosa pàl·lid, unes sabatilles esportives platejades i uns mitjons blancs. Digui’m, quina roba duia en el moment de la desaparició segons la denúncia?
—Texans i una dessuadora rosa —va murmurar en Padua.
—Doctor, diria que podria haver mort el mateix dia de la desaparició?
—És molt probable.
—Em permet utilitzar el seu despatx, doctor?
—Només faltaria.
L’Amaia es va desfer el nus de la bata dedicant una última mirada al cadàver i va sortir cap a la zona de lavabos mentre deia:
—Jonan, surt i fes passar la mare de la Johana.
———
Tot i les moltes ocasions en què devia haver estat a l’Institut Navarrès de Medicina Legal, no havia pujat mai al despatx d’en San Martín, perquè l’home semblava còmode signant els informes al petit cubicle adjacent i abarrotat destinat als tècnics. L’Amaia ja s’imaginava que trobaria una estança tan peculiar com el seu propietari, però el luxe amb què havia decorat la sala la va sorprendre. Sens dubte aquell despatx ocupava més espai del que per lògica li podia correspondre. Els mobles, de factura pràctica, del tipus que es podien esperar al despatx d’un científic superior, eren de línies sòbries i modernes, i contrastaven amb la col·lecció d’escultures de bronze, exposades amb molta cura i metòdicament il·luminades. Sobre l’ampla taula de reunions reposava una pietat d’uns setanta per setanta centímetres que semblava extraordinàriament pesant. L’Amaia es va preguntar si la treien d’allà on era quan la taula s’havia d’utilitzar per fer-hi alguna reunió.
A l’altre extrem, la germana petita de la Johana semblava aclaparada per la quantitat de folis blancs i el pot de bolígrafs que en Jonan li havia posat al davant. La dona contemplava extasiada el Crist mort als braços de la seva mare. El rostre reflectia l’ansietat pròpia de la pregària, que era evident en el tremolor dels llavis.
En Jonan es va acostar a l’Amaia.
—Està resant —va explicar—. M’ha preguntat si creia que l’escultura estava consagrada.
—Com es diu?
—Inés, Inés Lorenzo. La nena es diu Gisela.
Es va entretenir un minut més, decidida a no interrompre l’oració, però la dona va percebre la seva presència i es va dirigir a ella. L’Amaia li va indicar que s’assegués en una de les cadires i ella ho va fer en l’altra. En Jonan es va quedar dret al costat de la porta i l’inspector Iriarte li va cedir protagonisme, optant per una de les cadires de la taula de reunions, que va girar per mirar l’Amaia i observar la dona des de darrere.
—Inés, sóc la inspectora Salazar. Ens acompanyen el sotsinspector Etxaide, l’inspector Iriarte i el tinent Padua, de la Guàrdia Civil, em sembla que ja es coneixen.
En Padua va agafar la butaca de darrere de la taula i la va arrossegar cap a un costat. L’Amaia va agrair que hagués decidit no seure rere la taula.
—Inés —va començar l’Amaia—. Com sap, una patrulla de la Guàrdia Civil ha trobat avui el cos de la seva filla.
La dona la mirava fixament, amb l’esquena ben dreta i atenta, gairebé semblava contenir la respiració.
—L’autòpsia ha determinat que va morir fa uns quants dies. Duia la mateixa roba que consta en la denúncia que vostè va interposar a la caserna de la Guàrdia Civil el dia que va desaparèixer.
—Ho sabia —va murmurar mirant en Padua amb un gest en què no hi havia tant de retret com era d’esperar. L’Amaia va témer que esclafís el plor. En comptes d’això, la va mirar novament i va preguntar—: La van violar?
—Tot indica que va patir una agressió sexual.
La Inés va frunzir els llavis en un gest d’íntima contenció.
—Ha sigut ell —va sentenciar.
—Qui creu que ha sigut? —es va interessar l’Amaia.
La Inés es va tornar a mirar la nena, que s’havia agenollat a la cadira i pintava mig inclinada a la taula, parcialment oculta per l’escultura. Tot seguit va mirar l’Amaia.
—Ho crec. No, ho sé. El meu marit, el meu marit ha matat la meva filleta.
—I per què ho creu? L’hi ha dit ell?
—No, no cal que m’ho digui; ho sé, ho he sabut des del primer moment, però no m’ho volia creure.
»Em vaig quedar viuda quan va néixer la Johana, vaig venir a Espanya amb una mà al davant i una altra al darrere, i a ell el vaig conèixer aquí. Ens vam casar, i va pujar la meva nena com si fos seva… Però d’un temps ençà tot havia canviat. La Johana el defugia, jo pensava que era l’adolescència, em comprèn? La Johana es va posar preciosa, vostè l’ha vist, i el seu pare va començar a dir-me que l’havia de controlar més, perquè en aquesta edat es posen faves i ja s’ho pot imaginar, comencen amb la ximpleria dels nois, i jo… Bé, la Johana sempre havia sigut molt dòcil, no em va donar problemes mai amb res, anava bé a l’escola i els mestres n’estaven contents, sempre m’ho deien, pot preguntar-ho si vol.
—No cal —va concedir l’Amaia.
—Ella no era d’aquelles adolescents que es posen esquerpes. Ajudava a casa, es cuidava de la seva germaneta, però ell cada cop li estava més a sobre, amb els horaris, amb les sortides. Ella es queixava, i jo… Jo el deixava fer, perquè creia que es preocupava molt per la nena, encara que de vegades m’adonava que es passava de mida de tant que la volia controlar, i alguna vegada l’hi deia, però ell, ell em deia: si la deixes fer anirà amb nois i et vindrà prenyada. Jo tenia por. Altres vegades veia que se la mirava, i no m’agradava, senyora, no m’agradava. Però no vaig dir res, només un cop. La Johana portava una faldilla curta i es va ajupir amb la seva germana i vaig veure com la mirava, i em va fer fàstic, i l’hi vaig recriminar, i sap què em va contestar? Em va dir: així és com els homes es miren la teva filla si la nena els va provocant. Perquè llavors ja no era la seva filla, abans sí, però ara em deia la teva filla. I jo l’únic que vaig fer va ser dir a la Johana que es canviés de roba.
L’Amaia va mirar en Padua abans de preguntar.
—D’acord… El seu marit es preocupava molt per la Johana, potser massa, però per què creu que ha tingut alguna cosa a veure amb la seva mort?
—Vostè no el va veure, estava obsessionat, fins i tot va arribar a posar aquest servei de localització dels telèfons que hi ha per saber on era la nena en tot moment. I just quan va desaparèixer jo li vaig dir: busca-la amb el localitzador i ell em va respondre… Ja he tret el servei. El vaig donar de baixa, ja no fa falta, la teva filla se n’ha anat perquè és una qualsevol, tu la vas encoratjar i no tornarà, no vol que la trobin i això és el millor per a tots. Això em va dir.
L’Amaia va obrir la carpeta que li allargava el tinent Padua, que d’altra banda semblava decidit a guardar silenci.
—A veure, la Johana va desaparèixer un dissabte, i vostè va presentar la denúncia l’endemà, diumenge. Tot i això, vostè mateixa va trucar a la caserna per dir que la Johana havia tornat a casa dimecres per emportar-se les seves coses, el DNI, roba i uns quants diners, i per dir que se n’anava amb un noi, però que vostè estava treballant. És correcte?
—Sí, vaig trucar perquè ell em va dir que ho fes. Vaig arribar a casa, em va explicar que la nena hi havia anat però que havia marxat i que s’havia emportat les seves coses. Per què no l’havia de creure? La Johana ja se n’havia anat un parell de vegades a passar uns dies a casa d’una amiga quan ell la renyava. Però jo sempre sabia que tornaria i l’hi deia a ell. Tornarà. I sap per què? Perquè no s’emportava el ratolinet. Un ninotet que tenia des que era petita, encara el deixava sobre el llit. I jo sabia que si algun dia la meva filla se n’anava de casa s’emportaria el Dentotes, així en deia. De seguida que vaig entrar a l’habitació, vaig veure que no hi era i em va caure l’ànima als peus.
—Què va canviar perquè vostè tornés l’endemà a la caserna a demanar que la seguissin buscant?
—La roba. No sé si sap com són les adolescents amb la roba. Però jo la coneixia molt bé, i quan vaig veure la roba que faltava vaig saber que la meva nena no hi havia anat, a casa. Es va deixar els texans que més li agradaven; d’alguns conjunts, en faltava la meitat, no sé si m’entén: ella tenia una samarreta especial per posar-se amb una faldilla o amb uns pantalons i només se n’havia emportat una part, roba d’estiu que ara no es pot posar, un jersei que li anava petit… Fins i tot hi havia la roba més nova que tenia, feia tot just una setmana que m’havia fet tornar boja fins que l’hi vaig comprar.
—On és, ara, el seu marit?
—Quan aquest matí han arribat els guàrdies per dir-nos que havien trobat un cos, s’ha posat blanc com el paper i tan malalt que tot just si es podia estar dret. Ha hagut de ficar-se al llit, però jo crec que està malalt perquè sap el que ha fet, i sap que l’aniran a buscar. Ho faran, oi?
L’Amaia es va posar dreta.
—Quedi’s aquí, m’encarregaré que un cotxe la porti a casa. —La dona va començar a protestar, però l’Amaia la va interrompre—. De moment el cos de la seva filla es quedarà aquí, i ara necessito que m’ajudi, necessito que torni a casa. Vull enllestir-ho tot plegat perquè la Johana i els qui l’estimaven puguin descansar, però per a això ha de fer el que li demano.
La Inés va alçar la mirada fins que li va trobar els ulls.
—Faré el que vostè digui. —I llavors va començar a plorar.
———
Des del despatx del davant arribaven a veure la Inés doblegada sobre ella mateixa mentre premia contra el rostre un mocador blanc de tela que s’havia tret de la bossa i que ja es veia xop, i la nena petita, situada a dues passes de la seva mare, la mirava desolada sense atrevir-se a tocar-la.
—Com es diu el marit?
En Padua, que fins aquell moment s’havia mantingut silenciós, es va escurar la gola per aclarir-se la veu, que tot i això va sortir pobra i massa fluixa.
—Jasón, Jasón Medina —va dir ensorrant-se literalment en una butaca.
—S’han adonat que no ha dit el seu nom ni una sola vegada?
En Padua semblava que s’ho pensés.
—Ja em dirà com ho portarem, això. Vull interrogar en Jasón Medina, vostè dirà si ho faig a la caserna o a la comissaria.
El tinent Padua es va dreçar una mica i va desviar la mirada cap a un punt de la paret abans de respondre.
—El més adequat seria que es fes a la caserna; al cap i a la fi som nosaltres els qui portem el cas i vam trobar el cos, i si descarta que sigui un crim del basajaun… Trucaré ara mateix perquè el detinguin i el traslladin a la caserna. Sigui com sigui, faré constar la seva col·laboració.
En Padua es va aixecar recuperant les bones maneres en el gest. Palpant-se la jaqueta va treure un mòbil, va marcar i, disculpant-se amb ben poca traça, va sortir del despatx.
—Sigui com sigui, faré constar la seva col·laboració —el va imitar en Jonan—. Malparit.
—Què els sembla? —va preguntar l’Amaia.
—Com ja els he dit abans, un imitador. No em quadra amb el basajaun, i per descomptat el fet que el marit no sigui el pare ja és una dada a tenir en compte. Moltes agressions sexuals es produeixen per les parelles de les mares. El fet que ja no es referís a la Johana com a filla l’ajuda a prendre distància i a veure-la com una dona més, i no com a membre de la família. I no deixa de ser estrany que mentís dient que la nena va ser a casa dimecres.
—Potser ho va fer per tranquil·litzar la mare —va suggerir en Jonan.
—O potser ho va fer perquè l’havia violat i assassinat i sabia que la nena no tornaria a casa, per això la seva obsessió va cessar de sobte fins al punt que va donar de baixa el servei de localització.
L’Amaia els observava pensativa, amb la boca tancada amb força en un gest de dubte i d’inconformisme.
—No ho sé, estic gairebé segura que el pare hi ha tingut alguna cosa a veure, però hi ha detalls que no em quadren. Per descomptat no és el basajaun, l’assassí d’aquest cas és un imitador barroer que ha llegit la premsa i ha decidit disfressar el seu crim amb les dades que recordava. D’una banda hi ha un marcat aspecte sexual en l’agressió prèvia, amb aquest afany de domini que el va portar a perdre els nervis i colpejar-la amb acarnissament, arrencar-li la roba, violar-la, estrangular-la… I alhora en aquest crim hi ha una exquisidesa que gairebé és adoració. Se’m plantegen dos perfils tan oposats que m’atreviria a dir que hi ha dos assassins, que d’altra banda són tan oposats en el seu modus operandi i en la representació de la seva fantasia que seria impossible que es prestessin a col·laborar en el mateix crim. És com una mena de Mr. Hyde cruel, bestial, sanguinari, i un Dr. Jekyll metòdic, escrupolós i carregat de remordiments que no va tenir cap inconvenient a emportar-se l’avantbraç de la nena, però que tot i això va voler preservar el cadàver fins al punt de ruixar perfum per sobre, potser per prolongar la sensació de vida, potser per dilatar la pròpia fantasia.
En Padua va irrompre al petit despatx amb el mòbil a la mà.
—Jasón Medina ha fugit. Una patrulla s’acaba de presentar al seu domicili per traslladar-lo a la caserna i han trobat la casa buida; n’ha sortit tan de pressa que fins i tot ha deixat la porta oberta. Els calaixos i els armaris estan remenats com si hagués agafat l’imprescindible per marxar, i el cotxe no hi és.
—Portin la seva dona a casa de seguida, que comprovi si falten diners i si s’ha endut el passaport, podria ser que intentés sortir del país. No la deixin sola, posi algú a la casa. I emetin una ordre de crida i cerca contra Jasón Medina.
—Sé el que he de fer —va dir en Padua amb aspror.