41

El telèfon retrunyia amb el seu molest zumzeig.

—Bona nit, inspectora.

—Ah, hola, doctora Takxenko —va contestar ella en reconèixer la veu—. No esperava la seva trucada tan aviat… Han revisat les imatges?

—Sí, les hem revisat —va respondre evasiva.

—I?

—Inspectora, som a l’hotel Baztan, acabem d’arribar d’Osca i crec que hauria de venir al més aviat possible.

—Són aquí? —es va sorprendre.

—Sí, he de parlar amb vostè personalment.

—És per les imatges?

—Sí, però no només per això. Som a l’habitació dos-cents dos. —I va penjar.

———

L’aparcament de l’hotel es veia inusitadament tranquil per ser diumenge a la nit, encara que a la part del darrere hi havia uns quants cotxes aparcats al costat de l’entrada del restaurant. Els llums de la cafeteria on s’havien reunit l’altra vegada estaven mig apagats i les cadires col·locades de cap per avall sobre les taules. Un parell de dones fregaven el terra. L’adolescent que estava a càrrec de la recepció de l’hotel havia sigut substituïda per un noi d’uns divuit anys amb el rostre cobert d’acne. L’Amaia es va preguntar d’on treien els recepcionistes. Com la seva predecessora, estava absort en un sorollós joc on line. Es va dirigir a les escales sense aturar-se, va pujar fins al segon pis i quan va enfilar el corredor es va trobar al davant de l’habitació dos-cents dos. Va trucar-hi i la doctora va obrir immediatament, com si hagués estat esperant-la rere la porta. L’habitació era agradable i estava ben il·luminada. Damunt del llit, un ordinador portàtil i dues carpetes amb tapes de cartró marró.

—La seva trucada m’ha sorprès, no esperava veure’ls aquí —va dir l’Amaia a manera de salutació.

El doctor González la va saludar mentre desembullava uns cables, va col·locar un ordinador sobre el petit escriptori, el va encendre i el va girar cap a l’Amaia.

—Aquesta gravació és de divendres passat al sector d’observació número set. Coincideix amb el lloc on vam parlar el dia que vam arribar a Elizondo i on vostè va dir que havia vist un ós. Les imatges que veurà estan una mica mal enquadrades, perquè sempre disposem els objectius en llocs alts, des d’on es puguin obtenir plans oberts, que captin els senders naturals del bosc, que són les rutes que per instint agafen els animals i que per norma general no coincideixen amb els que seguirien els humans.

Va engegar la gravació. L’Amaia va poder veure una porció de la majestuosa fageda; durant uns segons la imatge va aparèixer estàtica, però de sobte una ombra va irrompre en el pla, i va ocupar la part superior de la pantalla. L’Amaia va reconèixer el seu anorac blau.

—Em penso que és vostè —va apuntar la doctora.

—Sí.

La figura va travessar la pantalla de cap a cap i va desaparèixer.

—Bé, ara hi ha uns deu minuts sense res, en Raúl se’ls ha saltat perquè pugui veure el que ens interessa.

L’Amaia va fixar novament la mirada en la pantalla i quan ho va veure va sentir que el cor li feia un bot. No ho havia somiat, no havia sigut una al·lucinació produïda per l’estrès. Allà el tenia, i no hi havia motius per dubtar-ne. La seva figura antropomòrfica feia més de dos metres, la forta musculatura s’evidenciava sota la cabellera fosca que li penjava des del cap fins a cobrir-li una esquena forta i definida. La part inferior del cos, la tenia tan poblada de borrissol que semblava que portés uns pantalons de pèl d’animal. S’entretenia agafant petites porcions de liquen d’un arbre, estirant uns dits llargs i hàbils; es va estar així un minut, després es va girar lentament i va alçar el cap majestuós. L’Amaia va quedar esborronada. Els seus trets recordaven la part frontal d’un felí, potser d’un lleó. Les línies del rostre eren rodones i ben definides, i l’absència de morro li donava un aire intel·ligent i pacífic. El pèl que li cobria el rostre era fosc, i s’ampliava sota la barbeta formant una barba atapeïda, dividida en dues parts que s’estenien fins a la meitat del ventre.

La criatura va aixecar la mirada molt lentament i la va posar un instant en l’objectiu de la càmera. Els ulls, de múltiples tonalitats ambarines, van quedar congelats a la pantalla de l’ordinador quan en Raúl va aturar la gravació.

L’Amaia va sospirar, aclaparada per la bellesa, l’encant i el significat del que acabava de veure, del que ara estava segura d’haver vist. La doctora es va acostar a la taula i va abaixar la tapa de l’ordinador, i va deslliurar la inspectora de l’influx encisador d’aquells ulls.

—Digui’m, és aquest, el seu ós?

L’Amaia la va mirar absorta, sense saber quina reacció esperar. Va contestar evasiva:

—Suposo que sí, no ho sé.

—Doncs deixi que l’hi digui jo: no és un ós.

—N’està completament segura?

—N’estem —va dir mirant el seu marit— completament segurs, no hi ha cap raça d’ós amb aquestes característiques.

—Potser és un altre animal —va suggerir l’Amaia.

—Sí, un de mitològic —va respondre ell—. Inspectora, jo sé el que crec que és, la doctora també ho sap. Digui’m: vostè, què creu que és?

L’Amaia va vacil·lar, calibrant l’efecte de la resposta que li arribava al cap i a la boca. Semblaven persones íntegres, però quin efecte podia tenir en ells una cosa així?

—Crec que no és un ós —va contestar ambigua.

—Un cop més veig que no s’arrisca. Jo l’hi diré. És un basajaun.

L’Amaia va sospirar altra vegada, mentre la tensió se li acumulava a les cames i hi imprimia un lleuger tremolor, que va esperar que fos imperceptible per als doctors.

—D’acord —va concedir—, independentment del que sigui aquesta criatura que hem vist, la pregunta és: què passarà ara?

La doctora Takxenko es va col·locar al costat del seu marit i la va mirar.

—Inspectora, en Raúl i jo dediquem la nostra vida a la ciència, tenim una important carrera amb una beca d’investigació i l’objectiu principal de la nostra feina ha sigut, és i serà la defensa de la natura i dels grans plantígrads en particular. El que apareix en aquesta gravació no és un ós, no crec que sigui un animal de cap mena; crec, com el meu marit, que es tracta d’un basajaun. I crec que el fet que les càmeres l’enregistressin no és fruit de la casualitat ni d’un descuit de la criatura, com vostè l’anomena, sinó que obeeix al desig d’aquest ésser de mostrar-se davant seu, i davant nostre per arribar a vostè. Pot estar tranquil·la, ni en Raúl ni jo tenim intenció de fer pública aquesta troballa. Segurament destrossaria la nostra carrera, es qüestionaria l’autenticitat del descobriment, perquè estic segura que encara que posessin una càmera a cada arbre no tornarien a captar la imatge d’aquest ésser. I pitjor encara, les muntanyes es veurien assaltades per un exèrcit d’energúmens a la recerca del basajaun.

—Hem esborrat la cinta original i només en tenim aquesta còpia —va dir el doctor González obrint el compartiment per a discos del portàtil i allargant a l’Amaia un DVD amb la còpia de la gravació.

Ella el va agafar amb extrema cautela.

—Gràcies —va dir—, moltes gràcies.

Es va quedar asseguda als peus del llit amb el DVD que feia pampallugues d’arc de Sant Martí entre les mans i sense saber ben bé què fer.

—Hi ha una altra qüestió —va dir la doctora, interrompent-li els pensaments i traient-la de cop del seu estat d’abstracció.

L’Amaia es va posar dreta i va agafar una de les carpetes de tapes marrons que la doctora li allargava. Va obrir-ne la tapa i va veure que a dins hi havia una còpia de l’analítica de la farina.

—Recorda que li vaig dir que faria alguna anàlisi més de les mostres que em va donar?

L’Amaia va assentir.

—Bé, doncs vaig practicar una anàlisi d’espectrografia de masses a cadascuna de les mostres. És una analítica que no vam encarar en un primer moment perquè el que volíem era comparar-les per establir coincidències, per això vam fer la HPLC, però, no havent obtingut resultats, em vaig decidir per aquesta prova, mitjançant la qual s’obté un desglossament mineral complet, de manera que es determina qualsevol mena de presència i s’evidencien tots i cadascun dels elements que formen part de cada mostra. Em segueix? —L’Amaia va assentir, expectant—. Com li he dit, inicialment ens hauria servit de ben poc una anàlisi tan minuciosa quan del que es tractava era d’establir una simple coincidència.

L’Amaia s’impacientava, però va esperar en silenci.

—Vaig tornar a analitzar cada mostra i en una hi ha una coincidència parcial en molts dels elements.

—I què significa, això?

—Significa que els elements de la mostra del pastisset eren presents en una de les farines, però barrejats amb d’altres que no eren al pastís.

—I quina explicació pot tenir, tot plegat?

—Una de molt simple: que a la mostra que vostè em va portar hi hagués dos tipus de farina. La del pastisset i una altra.

—I això podria ser perquè…?

—Perquè al mateix recipient on hi havia hagut la farina amb què es va elaborar el pastís posteriorment s’hi hauria dipositat una altra classe de farina, sense tenir la precaució de retirar abans totes les restes de l’anterior, de manera que, si bé la farina no coincideix i les quantitats en què apareix estan molt diluïdes i són pràcticament inapreciables, no per això deixen de ser-hi. I al cromatògraf no se li escapa res.

L’Amaia va començar a passar els fulls amb els gràfics; les columnes de colors es barrejaven dibuixant formes capritxoses.

—Quina és? —va preguntar amb urgència.

La doctora es va posar al seu costat, va agafar l’informe i va passar els fulls atentament.

—És aquest, l’S-11.

L’Amaia la va mirar, incrèdula. Es va deixar caure sobre el llit, mirant el gràfic perfectament alineat. Mostra número 11. S de Salazar.

———

Plovia altra vegada quan va sortir de l’hotel. Va valorar la possibilitat de córrer fins al cotxe, però el seu estat d’ànim i la velocitat amb què processava els pensaments al cervell la van induir a arrossegar els peus per l’aparcament mentre deixava que la pluja li amarés els cabells i la roba, en un acte de pur baptisme que esperava que li pogués esbandir la confusió i el desconcert que rugien al seu interior. Quan va arribar fins al cotxe, li va cridar l’atenció una figura que, com ella, s’estava quieta sota la pluja. El centelleig platejat de la Lube i el vestit de pell eren inconfusibles.

Es va acostar.

—Víctor? Què hi fas, aquí? —va preguntar.

El seu cunyat la va mirar, desolat pel dolor. Malgrat la pluja, l’Amaia va poder distingir les llàgrimes que li brollaven dels ulls envermellits.

—Víctor —va repetir—, què…?

—Per què m’ho fa, Amaia? Per què em fa això, la teva germana?

Ella va mirar cap a l’interior del restaurant i va veure la seva germana. La Flora reia d’alguna cosa que li deia en Fermín Montes. Ell es va inclinar cap a ella i la va besar als llavis. La Flora somreia.

—Per què? —va repetir en Víctor, completament abatut.

—Perquè és una cabrona —va dir l’Amaia sense treure els ulls de la finestra—. I una filla de puta.

En Víctor va començar a gemegar d’una manera llastimosa, com si les paraules de la seva cunyada haguessin obert davant seu un abisme insalvable.

—Ahir vam passar la tarda junts, i aquest matí m’ha trucat perquè vingués a dinar a casa vostra. Em pensava que les coses estaven millor entre nosaltres, i ara em fa això. Jo tot ho faig per ella. Tot. Perquè estigui contenta amb mi. Per què, Amaia? Què vol?

—Fer mal, Víctor, fer mal perquè és dolenta. Com l’ama. Una bruixa manipuladora i sense cor.

Ell va redoblar els plors, inclinant-se sobre si mateix com si estigués a punt de caure a terra. L’Amaia va sentir una enorme tristesa en veure aquell home enfonsat. En Víctor no havia sigut un bon marit. Ni tan sols un marit dolent. Només un borratxo malaguanyat sota el pes de la tirania de la seva germana. Va fer un pas cap a ell i el va abraçar. En acostar-se-li sentia l’aroma de la seva loció d’afaitar barrejada amb el cuir mullat de la caçadora de pell.

Van estar-se així uns minuts, abraçats sota la pluja mentre ella escoltava el plor ronc d’en Víctor, mentre veia la seva germana somriure al costat d’en Fermín i mirava de disciplinar la seva ment, que treballava a mil per hora, alimentada per les dades aportades pels doctors d’Osca, que li bullien al cap i ja començaven a causar-li una intensa migranya.

—Marxem, Víctor —li va demanar, segura que hi oposaria resistència. Però ell hi va accedir, submís—. Vols que et porti? —va dir, fent un gest cap al cotxe.

—No, gràcies, no puc deixar la moto aquí, però estic bé —va murmurar passant-se les mans pels ulls—. No et preocupis.

L’Amaia el va mirar, intranquil·la. En aquell estat, li va semblar capaç de fer qualsevol bestiesa.

—Vols que quedem després en algun lloc per parlar una estona?

—Gràcies, Amaia, però em sembla que me n’aniré a casa, em posaré sota la dutxa calenta i em ficaré al llit. I tu hauries de fer el mateix —va afegir intentant somriure—. No vull ser responsable que agafis una pulmonia.

Es va posar el casc i els guants i es va inclinar per fer un petó a la seva cunyada mentre li estrenyia la mà suaument. Va engegar la moto i va sortir de l’aparcament en direcció a Elizondo.

L’Amaia es va quedar allà uns segons més, pensant en en Víctor, mentre veia la seva germana sopant amb en Montes sota la càlida llum daurada del restaurant. Es va treure l’anorac xop i el va llançar a l’interior del cotxe, va seure i va fer una trucada.

—Ros… Rosaura.

—Amaia, què passa…?

—Escolta’m, Ros, és important.

—Digue’m.

—Seguiu amb el costum d’emportar-vos la farina de l’obrador per fer-la servir a casa?

—És clar, com sempre.

—Pensa-hi: quan va ser l’última vegada que et vas emportar farina de l’obrador per a casa teva?

—Doncs segur que fa més d’un mes, abans de deixar la feina.

—Està bé, necessito que em facis un favor. Enviaré en Jonan Etxaide a casa, t’acompanyarà i prendrà una mostra de la farina que tens a la cuina. Si no vols entrar queda’t a fora, en Jonan és de fiar.

—Està bé —va contestar, molt seriosa.

—Una altra cosa, qui més ha pogut emportar-se farina de l’obrador?

—Qui? Doncs suposo que tots els operaris agafen la farina d’allà, però… Què passa, Amaia? Investigues un robatori de farina? —va dir, intentant fer broma.

—No puc parlar-ne, Ros. Fes el que t’he demanat.

Va tornar a marcar.

La dona que va respondre a l’altre costat de la línia la va entretenir durant un parell de minuts amb la seva xerrameca constant abans que pogués abordar-la.

—Josune, t’enviaré un col·lega amb unes mostres perquè les analitzis i les comparis. Josune, és molt important, no t’ho demanaria si no ho fos, ho necessito al més aviat possible… I has de ser discreta, no ho comentis amb ningú ni enviïs el resultat a comissaria, només a la persona que te les durà.

—D’acord, Amaia, pots estar tranquil·la.

—Quant tardaràs?

—Depèn de quan tingui les mostres.

—D’aquí a dues hores ja t’hauran arribat.

—Amaia, avui és diumenge, i fins dilluns a les vuit no entro… Però faré una excepció i entraré a les sis per processar les teves mostres… Les tindràs demà mateix, tot i que a última hora.

—Gràcies, maca. Te’n dec una —va dir l’Amaia abans de penjar i marcar de nou.

—Jonan, agafa la mostra S-11 de farina, la del txatxingorri, i vés a casa de la meva tia; acompanya la meva germana a casa seva, pren una mostra de la farina que tingui a la cuina i vés-te’n a Donosti. A l’Institut de Medicina Legal t’espera la Josune Urkiza, de l’Ertzaintza. T’hauràs de quedar amb ella fins que tingui els resultats. Quan estiguin, vull que em truquis només a mi, no comentis res a comissaria. Si l’Iriarte o en Zabalza et truquen, digue’ls que ets a Donosti per un assumpte familiar amb la meva autorització.

—D’acord, inspectora —va titubejar—. Inspectora, hi ha res que hagi de saber?

En Jonan era el policia més íntegre que coneixia, segurament una de les persones més bones amb qui s’havia topat, i el tracte amb ell havia aconseguit que l’apreciés sincerament.

—Hauries de saber-ho tot, sotsinspector Etxaide, i t’ho explicaré quan torni. Només et diré que sospito que algú està traient informació de comissaria.

—Oh, entesos.

—Confio en tu, Jonan. —Gairebé va poder percebre el seu somriure abans de penjar.

———

Pels volts de les nou, l’Iriarte va acabar de posar a dormir els seus fills; era el moment del dia que li agradava més, la pressa pels horaris deixava de tenir importància i podia gaudir de mirar-los, gairebé sorprenent-se diàriament de com de pressa creixien, abraçar-los, escoltar un cop més els seus precs que no apagués encara el llum i tornar a explicar-los el mateix conte que se sabien de memòria. Quan per fi va aconseguir dir-los bona nit es va dirigir al dormitori, on la seva dona mirava les notícies des del llit. Anar a dormir d’hora s’havia convertit en un costum des que tenien els nens, i encara que solien quedar-se desperts xerrant o mirant la tele, a les nou acostumaven a posar-s’hi. Es va treure la roba i es va estirar al costat de la seva dona, que va abaixar el volum del televisor.

—S’han adormit? —va preguntar.

—Diria que sí —va contestar, aclucant els ulls en un gest seu que ella coneixia bé i que no tenia res a veure amb el fet de dormir.

—Que estàs preocupat? —va preguntar, passant-li un dit pel front.

—Sí. —No tenia cap sentit mentir-li, ella el coneixia bé.

—Explica-m’ho.

—No sé exactament què és, això és el que em preocupa, hi ha alguna cosa que no rutlla i no sé què és.

—Té a veure amb aquella inspectora tan guapa? —va preguntar ella amb sorna.

—Doncs suposo que en part hi té alguna cosa a veure, però tampoc no n’estic segur; té una manera de fer les coses una mica diferent, però no crec que sigui per mal.

—Creus que és bona?

—Sí, diria que és molt bona, però… no sé explicar-ho, hi ha una mena de cara fosca en ella, una part que no aconsegueixo veure, i suposo que és això el que em preocupa.

—Tothom té una cara oculta, i fa poc que la coneixes, encara és aviat per poder emetre un judici, no creus?

—No es tracta d’això, és una mena d’aprensió, com una sensació instintiva. Ja saps que no acostumo a fer judicis basant-me en primeres impressions, però les percepcions són importants, en aquesta feina, i crec que molts cops ignorem senyals de coses que ens inquieten dels altres només perquè no tenim una base fonamentada sobre la qual sostenir-ho. Més d’una vegada, però, passa que aquesta sensació que havíem percebut i decidim ignorar torna al cap d’un temps carregada de raons, i llavors ens lamentem de no haver fet cas d’això que alguns anomenen percepció, instint, primeres impressions, i que en el fons té una gran base científica, perquè se sustenta en el llenguatge corporal, les expressions facials i les petites mentides socials.

—Llavors creus que ella menteix?

—Crec que amaga alguna cosa.

—I, tot i això, dius que confies en el seu criteri.

—Això mateix.

—Potser el que perceps és desequilibri emocional. Les persones que no estimen o no són estimades, les persones que tenen problemes a casa produeixen aquesta sensació.

—Em penso que no és el cas. El seu marit és un famós escultor americà, ha vingut a Elizondo a acompanyar-la mentre dura la investigació, l’he sentit parlar amb ell per telèfon, i no hi ha tensió. D’altra banda, és a casa de la seva tia, amb una de les seves germanes, sembla que en l’àmbit familiar tot rutlla amb normalitat.

—Tenen nens?

—No.

—Doncs és això —va dir ella, recolzant-se al coixí i apagant el llum de la seva tauleta—. Jo crec que cap dona en edat de concebre pot estar completa si no té fills, i això t’asseguro que pot ser una càrrega enorme, secreta i fosca. T’estimo, però si no tingués fills jo em sentiria incompleta —va dir aclucant els ulls—. Encara que acabi esgotada.

Ell la va mirar somrient mentre pensava en la manera simplificada i directa que la seva dona tenia de veure el món i en com l’encertava de vegades.