8
Caminant cap a casa, l’Amaia es va sorprendre quan va comprovar que la llum s’havia esvaït ben de pressa aquella tarda de febrer, i va tenir una sensació estranya de frau. Els capvespres prematurs d’hivern li procuraven una gran intranquil·litat. Com si la foscor portés una càrrega ominosa, el fred la va fer estremir sota la pell de la caçadora, mentre enyorava l’escalfor de l’anorac que en James havia insistit tant que es posés i que ella havia rebutjat perquè la feia semblar un ninot Michelin.
L’ambient càlid de la casa de la tia Engrasi va dissipar els retalls d’hivern que duia enganxats al cos com viatgers indesitjables. L’olor de llenya a la xemeneia, les catifes gruixudes que entapissaven el terra de fusta i la xerrameca incessant provinent del televisor, que encara que no el mirés ningú sempre estava engegat, acollien l’Amaia un cop més. En aquella casa hi havia coses molt més interessants per sentir que la tele i, així i tot, sempre persistia de fons, com una psicofonia ignorada per absurda i tolerada per costum. Una vegada li va demanar a la tia per què era així i ella li va contestar:
—És l’eco del món. Saps què és l’eco? Una veu que se sent quan la de debò ja s’ha extingit.
De nou en el present, en James li va agafar la mà i la va portar a la vora del foc.
—Estàs gelada, amor.
Ella va somriure enfonsant el nas en el seu jersei i aspirant l’olor de la seva pell. La Ros i la tia Engrasi van sortir de la cuina portant gots, plats, pa i una sopera.
—Espero que tinguis gana, Amaia, perquè la tia ha fet menjar per a un regiment.
Els passos de la tia Engrasi potser eren una mica més feixucs que per Nadal, però el cap el continuava tenint tan lúcid com sempre. L’Amaia va somriure amb tendresa en adonar-se d’aquest detall i la tia li va etzibar:
—No em miris així, que no és que flaquegi, és que porto aquestes punyeteres sabatilles dos números massa grans que em va regalar la teva germana i si aixeco els peus se m’escapen, i encara em fotré de lloros, o sigui que he de caminar com si dugués bolquers pixats.
Van sopar tot xerrant, animats pels acudits que explicava en James amb aquell accent americà seu i els comentaris afilats de la tia Engrasi, però a l’Amaia no li va passar per alt que darrere del somriure amb què la Ros intentava seguir la conversa s’amagava una tristesa profunda, quasi desesperada, que es feia evident en la manera fugissera amb què procurava evitar el contacte amb els ulls d’ella.
Mentre en James i la tia duien els plats a la cuina, l’Amaia va retenir la seva germana amb només unes paraules.
—Avui he anat a l’obrador.
La Ros la va mirar i es va asseure de nou amb un gest que revelava aquella barreja de desencant i alleujament de qui se sent descobert i alhora alliberat d’una càrrega penosa.
—Què t’ha dit? O més aviat, com t’ho ha dit?
—A la seva manera. Com ho fa tot. M’ha dit que traurà el seu segon llibre, que li han proposat de fer un programa de televisió, que ella és el pilar de la família, un model de virtuts i l’única persona d’aquest món que sap què significa la paraula «responsabilitat» —va recitar la tirallonga amb un to de copla, fins a aconseguir que la Ros somrigués—. I m’ha dit també que ja no treballes a l’obrador i que tens problemes greus amb el teu marit.
—Amaia… Sento que ho hagis sabut així, potser t’ho hauria d’haver dit abans, però és una cosa que estic solucionant a poc a poc, una cosa que he de fer jo sola, que ja hauria d’haver fet fa molt de temps. A més, no et volia amoïnar.
—Mira que ets burra. Ja saps que sé administrar molt bé les preocupacions, és la meva feina. I de la resta, estic d’acord amb tu, no sé com has suportat treballar tant de temps amb ella.
—Suposo que em va venir així, no vaig tenir més opció.
—Què vols dir? Tots tenim més d’una opció, Ros.
—No tots som com tu, Amaia. Suposo que era el que s’esperava, que nosaltres continuéssim a l’obrador.
—Que em retreus res? Perquè si és així…
—No em mal interpretis, però en anar-te’n tu era com si ja no tingués cap altra sortida.
—No és veritat, de la mateixa manera que la tens ara la vas tenir aleshores.
—Quan l’aita va morir, l’ama va començar a comportar-se d’una manera molt estranya, suposo que eren els primers símptomes de l’Alzheimer, i de sobte em vaig veure atrapada entre la responsabilitat que clamava la Flora, els desvaris de l’ama i en Freddy… Suposo que en Freddy em va semblar una escapatòria, aleshores.
—I què ha canviat, ara, perquè et vegis capaç de prendre aquesta decisió? Perquè no pots oblidar una cosa, i és que, encara que la Flora actuï com a senyora i mestressa, l’obrador és tan teu com seu, us en vaig cedir la meva part amb aquesta condició. Tu ets tan capaç com ella de portar l’empresa.
—Potser sí, però en aquest moment hi ha més coses que la Flora i la feina, no ha sigut només per ella, tot i que hi ha contribuït. Va passar que de sobte m’hi ofegava, allà, sentint-la cada dia amb la seva lletania de queixes. Això, afegit a la meva situació personal, se’m va fer insuportable, i ho vaig veure tan costerut, haver d’anar-hi cada matí i tornar a sentir sempre la mateixa cançó, que em vaig trobar físicament malalta d’ansietat i mentalment esgotada. I així i tot, lúcida i serena com mai. Determinada, aquesta és la paraula. I de cop, com si se m’obrís el cel, ho vaig tenir clar: no hi tornaria, no hi vaig tornar i no hi tornaré, en tot cas de moment.
L’Amaia va alçar les mans a l’altura del rostre i va començar a aplaudir lentament i compassadament.
—Bravo, germaneta, bravo.
La Ros va somriure, parodiant una reverència.
—I ara?
—Estic treballant en una empresa d’aluminis i en porto la comptabilitat, faig les nòmines, organitzo el pla setmanal, les reunions. Vuit hores de dilluns a divendres, i quan plego me n’oblido. No és una feina per tirar coets, però és just el que ara necessito.
—I amb en Freddy?
—Malament, molt malament —va dir ella, arrufant els llavis i inclinant el cap.
—Per això t’estàs aquí, a casa de la tia? —La noia no va contestar—. Per què no li dius que se’n vagi? Al cap i a la fi, la casa és teva.
—Ja l’hi he dit, però no en vol ni sentir a parlar, d’abandonar la casa. Des que me’n vaig anar, passa tot el dia del llit al sofà, del sofà al llit, bevent cervesa, jugant a la Play i fumant porros —va dir la Ros, fastiguejada.
—La Flora li ha dit així, «el campió de la PlayStation». D’on treu els diners? No li deus…?
—No, això s’ha acabat. La seva mare li dóna diners i els amics el tenen ben proveït.
—Si vols, jo li puc fer una visita. Ja saps què diu la tia Engrasi: un home ben menjat i ben begut aguanta molt de temps sense treballar —va dir l’Amaia, rient.
—Sí —va somriure la Ros—, té més raó que un sant, però no. Precisament això és el que volia intentar evitar. Deixa que ho arregli jo, ho arreglaré, t’ho prometo.
—No deus pensar tornar amb ell? —va dir l’Amaia, mirant-la als ulls.
—No, no hi tornaré.
L’Amaia va dubtar un instant, i quan es va adonar que potser el dubte se li reflectia en el rostre, va pensar que així la devia mirar la Flora, incapaç de confiar en la vàlua de ningú que no fos ella mateixa. Es va obligar a somriure obertament.
—Me n’alegro, Ros —va dir amb tota la convicció que va poder reunir.
—Aquesta part de la meva vida ha quedat enrere, i és una cosa que ni la Flora ni en Freddy poden entendre. Per a la Flora resulta incomprensible que decideixi canviar de feina a hores d’ara, però tinc trenta-cinc anys i no vull passar la resta de la meva vida sota el jou de ma germana gran. Suportant cada dia els mateixos retrets, els mateixos comentaris i les observacions malicioses, fent partícip tothom del seu verí. I en Freddy… Suposo que no en té la culpa. Durant molt de temps vaig pensar que ell era la resposta a totes les meves preguntes, que ell tindria la fórmula màgica, una mena de revelació que em portaria una nova manera de viure. Tan contrari a tot, tan rebel, un contestatari, i sobretot tan diferent de l’ama i la Flora, i amb aquesta capacitat per treure-la de polleguera —va somriure amb picardia.
—Això és veritat. El noi té l’habilitat de crispar els nervis a la Flora, i només per això ja em cau bé —va replicar l’Amaia.
—Fins que em vaig adonar que no és tan diferent, al capdavall. Que la rebel·lia que mostra i la negativa a acceptar les normes no són més que una tapadora per amagar un covard, un inútil capaç de dissertar com el Che contra la societat costumista mentre es gasta els diners que ens treu a sa mare o a mi per ensopir-se fumant porros. Crec que és l’única cosa en què estic d’acord amb la Flora: és un campió de la PlayStation; si paguessin per jugar-hi, seria una de les grans fortunes del país.
L’Amaia la va mirar amb dolçor.
—En algun moment, jo vaig començar a caminar sola i en una altra direcció. Vaig saber que volia viure d’una altra manera i que hi havia d’haver alguna cosa més que passar-me els caps de setmana bevent cervesa a la taverna d’en Xanti. Això i el tema dels nens, potser el tema principal, perquè en el moment en què em vaig plantejar viure d’una altra manera tenir un fill es va convertir en una prioritat, en una necessitat tan urgent com si m’hi anés la vida. No sóc una inconscient, Amaia, no volia tenir un fill per criar-lo entre fum de porros, però així i tot, vaig deixar de prendre les pastilles i vaig esperar, com si tot hagués de passar responent a un pla traçat pel destí. —El rostre se li va enfosquir com si algú hagués apagat un llum davant dels seus ulls—. Però no va poder ser, Amaia, es veu que jo tampoc puc tenir fills —va dir en un murmuri—. Em vaig anar desesperant cada cop més quan els mesos passaven sense quedar-me embarassada. En Freddy em va dir que potser era el millor, que ja estàvem bé així. I no li vaig contestar, però la resta de la nit, mentre ell roncava al meu costat, una veu em retronava a l’interior i em deia: no, no, no, jo no estic bé així, no. I la veu va continuar retronant mentre em vestia per anar a l’obrador, mentre atenia els encàrrecs per telèfon, mentre inspeccionava les trameses, mentre sentia la incansable lletania de retrets de la Flora. I aquell dia, quan vaig penjar la bata blanca a l’armariet, ja sabia que no hi tornaria. Quan en Freddy passava de nivell al Resident Evil i jo escalfava la sopa per sopar, també vaig saber que la meva vida amb ell s’havia acabat. Va ser així, sense crits ni llàgrimes.
—No cal avergonyir-se’n, de vegades les llàgrimes són necessàries.
—És veritat, però el temps de les llàgrimes va quedar enrere, se’m van assecar els ulls de tant plorar mentre el tenia roncant al costat. De plorar de vergonya, i quan vaig entendre que m’avergonyia d’ell, que mai podria sentir-me orgullosa de l’home que tenia al meu costat, per dins se’m va trencar alguna cosa, i el que fins aquell moment havia sigut pura desesperació per salvar la relació es va convertir en un esgarip que, des del més profund del meu ésser, el repudiava. La majoria de la gent s’equivoca, es pensen que es pot passar de l’amor a l’odi en un instant, que l’amor es trenca de sobte, com en una implosió del cor. I per a mi no va ser així: l’amor no es va trencar de cop i volta, però sí que va ser tot d’una que em vaig adonar que se m’havia desgastat com en un procés lent però inexorable de poliment, ris, ras, ris, ras, un dia, un altre. I aquell dia va ser quan em vaig adonar que ja no en quedava res. Va ser més aviat com admetre una realitat que hi ha estat sempre i que de cop t’apareix davant dels ulls. Prendre aquestes decisions em va fer sentir lliure per primera vegada en molt de temps, i per a mi el procés hauria pogut ser fàcil, sense cap problema, però ni la teva germana ni el meu marit estaven disposats a deixar-me anar tan fàcilment. Et sorprendria veure com s’assemblaven els arguments que em donaven, els retrets i les burles… Perquè tots dos se’n van riure, saps?, i amb les mateixes paraules. —Va riure amb amargor mentre ho recordava—. On vols anar, tu? Et penses que trobaràs res millor? I l’última: qui et voldrà? No s’ho haurien pensat mai, però malgrat que aquelles burles anaven destinades a minar-me les forces, van aconseguir just l’efecte contrari: els vaig veure tan petits i covards, tan incapaços, que em va semblar possible qualsevol cosa, tot era més fàcil sense la seva càrrega. No ho sabia tot, però si més no per a l’última pregunta sí que hi tenia resposta: jo, jo em voldré i jo em cuidaré.
—Estic orgullosa de tu —va dir l’Amaia, abraçant-la—. No t’oblidis que pots comptar amb mi, jo sempre t’he estimat.
—Ja ho sé, tu, en James, la tia, l’aita i fins i tot l’ama, a la seva manera. L’única que no s’apreciava gaire era jo.
—Doncs estima’t, Ros Salazar.
—En això també hi ha algun canvi: prefereixo que em digueu Rosaura.
—M’ho va dir la Flora, però per què? Et vas passar anys per aconseguir que tothom et digués Ros.
—Si algun dia tinc fills, no vull que em diguin Ros, és nom de porrera —va sentenciar.
—Qualsevol nom és nom de porrera si ho és qui el porta —va dir l’Amaia—. I digue’m una cosa, quan tens pensat fer-me tia?
—Tan bon punt trobi l’home perfecte.
—T’aviso que se sospita que no existeix.
—Què has de dir, tu, si el tens a casa.
L’Amaia va fer un somriure de circumstàncies.
—Nosaltres també ho hem intentat. I no podem, de moment…
—Però t’ha vist un metge?
—Sí. Al principi tenia por de tenir el mateix problema que la Flora, les trompes obstruïdes, però va dir que tot estava bé, aparentment. Em va recomanar un d’aquells procediments de fecundació.
—Vaja, em sap greu. —La veu li va tremolar una mica—. Ja has començat?
—No hi hem anat. Només de pensar a haver de sotmetre’m a un d’aquells penosos tractaments em poso malalta. Te’n recordes, que malament s’ho va passar, la Flora, i total per a res?
—Sí, però no has de pensar així, tu mateixa dius que no tens el mateix problema que ella, potser amb tu resulta…
—No és només això, és que sento una mena de rebuig davant la idea d’haver de concebre un fill així. Ja sé que és una ximpleria, però no trobo que hagi de ser d’aquesta manera…
En James va entrar portant el mòbil de l’Amaia.
—És el sotsinspector Zabalza —va dir mentre tapava el telèfon amb la mà. L’Amaia s’hi va posar.
—Inspectora, una patrulla ha trobat un parell de sabates de noia col·locades al voral i apuntant a la carretera. Han avisat fa un moment, li envio un cotxe i ens veiem allà.
—I el cos? —va preguntar l’Amaia, abaixant la veu i tapant parcialment el telèfon.
—Encara no l’hem trobat, és una zona de difícil accés, força diferent de les anteriors; la vegetació és molt espessa, el riu no es veu des de la carretera. Si allà baix hi ha una noia, costarà arribar-hi. Em pregunto per què ha triat un lloc així, potser no volia que la trobéssim tan fàcilment com les altres.
L’Amaia ho va sospesar.
—No. Vol que la trobem, per això ha deixat les sabates indicant el lloc. Però triant un indret que no es vegi des de la carretera s’assegura que no el molestin fins a tenir-ho tot preparat per ensenyar la seva obra al món, simplement s’estalvia interrupcions i contratemps.
———
Eren unes sabates Mustang, de xarol blanc, tipus saló i de taló força alt. Un policia les fotografiava des de diferents angles, seguint les indicacions d’en Jonan. El flaix de la càmera arrencava del plàstic llampades brillants que les feien encara més discordants i estranyes, plantades allà, enmig del no-res, i semblava conferir-los qualitats gairebé màgiques, com les sabates de la princesa d’un conte o com l’obra xocant i absurda d’un artista conceptual. L’Amaia es va imaginar l’efecte d’una llarga filera de sabates de festa alineades en aquell paratge quasi màgic. La veu d’en Zabalza la va retornar a la realitat.
—És inquietant… Això de les sabates, vull dir. Per què ho deu fer?
—Marca el territori com un animal salvatge, com el depredador que és, i ens provoca. Les deixa aquí per desafiar-nos: «Mireu què us he deixat, ha vingut l’Olentzero i us ha portat un regalet».
—Que cabró!
Fent un esforç, va aconseguir apartar la mirada d’aquelles sabates de princesa que embruixaven i es va tombar cap a l’arbreda frondosa. Un so metàl·lic va reverberar des del walkie que en Zabalza tenia a la mà.
—L’han trobat?
—De moment no, però ja li he dit que en aquesta zona el riu corre entre la vegetació i una mena de congost natural que formen les parets.
Els feixos de llum de les potents llanternes dibuixaven llampecs fantasmals entre els arbres nus de fulles, tan atapeïts que produïen l’efecte d’una alba inversa, com si el sol sortís de terra. L’Amaia es va calçar les botes mentre valorava l’efecte que tenia aquell bosc sobre els seus pensaments. L’inspector Iriarte va sortir d’entre l’espessor amb la respiració agitada.
—L’hem trobat.
L’Amaia va baixar pel terraplè darrere d’en Jonan i del sotsinspector Zabalza. Notava com la terra cedia sota els peus, estovada per la pluja recent, que, malgrat el brancatge tan espès, havia aconseguit penetrar-lo fins al fons i havia convertit les restes de fulles que entapissaven el sòl del bosc en una catifa pastosa i relliscosa. Avançaven ajudant-se dels arbres, que creixien tan junts que obligaven constantment a modificar el traçat del descens. Uns passos més enrere va sentir, no sense certa malícia, les incoherències que balbucejava en Montes per veure’s obligat a baixar amb les seves sabates italianes cares i la jaqueta de pell.
El bosc s’acabava bruscament en una paret quasi insalvable als dos marges del riu, que s’obrien formant una ve estreta, com un embut natural. Van baixar fins a una zona fosca i deprimida que els policies s’afanyaven a il·luminar amb focus portàtils. El cabal i el flux del riu eren més ràpids, allà, i entre les parets estretes i la riba hi havia menys d’un metre i mig de grava seca a cada marge. L’Amaia va mirar les mans de la nena, que, esteses en un gest ominós de lliurament, s’obrien als dos costats del seu cos espoliat; la mà esquerra quasi tocava l’aigua; els cabells, rossos i llargs, li arribaven a la cintura, i els ulls verds i grossos presentaven una fina pel·lícula blanquinosa que els velava com el baf. La seva bellesa en la mort, la plàstica quasi mística que aquell monstre havia ideat, aconseguien l’efecte que buscava: per un moment, la va arrossegar a la seva fantasia i la va distreure del protocol; van ser de nou els ulls de la princesa el que la van fer retornar, aquells ulls ennuvolats per la boira del riu que encara clamaven justícia des del llit del Baztan, que de vegades somiava en les nits més fosques. Va recular dues passes per mussitar una pregària i posar-se els guants que li passava en Montes. Desolada pel dolor aliè, va mirar l’Iriarte, que s’havia tapat la boca amb les mans i les va fer baixar d’una manera gairebé brusca quan es va sentir observat.
—La conec… La coneixia, conec la seva família, és la nena de l’Arbizu —va dir mirant en Zabalza, com buscant la confirmació—. No sé com es deia, però és la nena de l’Arbizu, n’estic segur.
—Es deia Anne, Anne Arbizu —va confirmar en Jonan, sostenint un carnet de biblioteca—. La bossa era uns metres més amunt —va dir, assenyalant una zona que tornava a quedar a les fosques.
L’Amaia es va agenollar al costat de la noia observant la ganyota freda del seu rostre, quasi una paròdia de somriure.
—Sap quants anys tenia? —va demanar.
—Quinze, no crec que arribés a setze —va contestar l’Iriarte, acostant-s’hi. Va mirar el cadàver i va arrencar a córrer. Uns deu metres riu avall, es va plegar endavant i va vomitar. Ningú va dir res, ni aleshores ni quan va tornar netejant-se el pit amb un mocador de paper i murmurant disculpes.
La pell de l’Anne havia sigut molt blanca, però no era d’aquelles pells descolorides, quasi transparents, plenes de pigues i vermellors. Havia sigut blanca, neta i cremosa, mancada de pèl. Coberta com estava de la rosada del riu, semblava el marbre d’una estàtua funerària. Al contrari que la Carla i l’Ainhoa, aquesta havia lluitat. Si més no tenia dues ungles trencades fins a la carn viva. No s’apreciaven restes de pell sota les altres. Sens dubte, havia trigat més a morir: malgrat el vel que li entelava els ulls, eren visibles les petèquies que delataven la mort per asfíxia i el patiment per la privació d’aire. A part d’això, l’assassí havia reproduït amb fidelitat els detalls dels assassinats anteriors: el cordill fi enfonsat al coll, la roba esquinçada i oberta als costats, els texans abaixats fins als genolls, el pubis rasurat i el pastisset olorós i untuós col·locat sobre la pelvis.
En Jonan feia fotos del pèl llançat cap als peus de la noia.
—Tot igual, és com tornar a veure les altres nenes.
—Collons! —Un crit contingut va arribar d’uns metres riu avall, juntament amb l’estrèpit inconfusible d’un tret que va rebotar a les parets de pedra i va produir un eco eixordador que els va atordir un instant; després tots van treure les armes i van apuntar en aquella direcció, cap al baixant del riu.
—Falsa alarma! No és res —va cridar una veu precedida d’un feix de llum que pujava pel marge del riu. Un policia d’uniforme venia somrient i amb en Montes, que, visiblement torbat, guardava l’arma.
—Què ha passat, Fermín? —va preguntar l’Amaia, alarmada.
—Ho sento, no en tenia ni idea, anava revisant la riba i de cop he vist la puta rata més grossa de la creació, la bèstia m’ha mirat i… Ho sento, instintivament he disparat. Collons! No suporto les rates, i després el caporal m’ha dit que era un… no sé què.
—Un coipú —va aclarir el policia—. Els coipús són uns mamífers originaris de l’Amèrica del Sud. Fa anys se’n van escapar uns quants d’una granja francesa de cria que hi ha als Pirineus, i el cas és que es van adaptar molt bé al riu, i tot i que se n’ha frenat força l’expansió, encara se’n veuen alguns. Però són inofensius; de fet, són herbívors nedadors, com els castors.
—Ho sento —va repetir en Montes—, no ho sabia. Tinc musofòbia, no puc suportar la presència de res que s’assembli a una rata.
L’Amaia el va mirar, incòmoda.
—Demà presentaré l’informe pel tret —va mussitar.
En Fermín Montes es va quedar una estona en silenci, mirant-se les sabates, i després se’n va anar a un costat i s’hi va estar sense dir res més.
A la inspectora gairebé li va fer llàstima, ell i la conya que els altres farien a costa seva en els propers dies. Es va tornar a agenollar sobre el cadàver i va intentar buidar la ment de tot el que no fos aquella noia i aquell indret.
El fet que en aquell tram els arbres no baixessin fins al riu privava la zona de l’olor de terra i liquen tan present en travessar el bosc. Enfonsada allà, a l’esquerda que el riu havia treballat en la roca, només els efluvis minerals de l’aigua competien amb l’aroma dolça i greixosa que emanava del txatxingorri. L’olor de llard i sucre que desprenia se li va colar al nas barrejada amb una altra de més subtil i que ella reconeixia com el de la mort recent. Va panteixar intentant contenir el mareig, mentre mirava el dolç com si es tractés d’un insecte repugnant i es preguntava com podia ser que expel·lís tanta olor. El doctor San Martín es va agenollar al seu costat.
—Mare meva, quina bona olor. —L’Amaia el va mirar espantada—. És una broma, inspectora Salazar.
Ella no va contestar, es va incorporar per deixar-li lloc.
—Però la veritat és que fa molt bona olor, i no he sopat.
L’Amaia va fer un gest de fàstic, que el metge no va veure, i es va girar per saludar la jutgessa Estébanez, que baixava entre les roques amb una destresa envejable, malgrat que duia faldilla i anava calçada amb unes botines de taló mitjà.
—Serà possible… —va balbucejar en Montes, que encara no semblava que s’hagués recuperat de l’incident amb el coipú.
La jutgessa va saludar amb un gest general i es va col·locar darrere del doctor San Martín mentre escoltava les observacions que feia. Deu minuts més tard, ja se n’havia anat.
Van trigar més d’una hora a aconseguir pujar la caixa que duia el cos de l’Anne, i per fer-ho van caldre totes les mans. Els tècnics van suggerir posar-lo en una bossa i pujar-lo hissant-lo, però en San Martín va insistir que fos en una caixa per preservar perfectament el cos i evitar els nombrosos cops i les esgarrinxades que podia rebre si l’arrossegaven a través d’aquell embull que era el bosc. En alguns trams, l’espai escàs entre els arbres obligava a posar el taüt vertical i a aturar-se mentre unes mans en substituïen unes altres; després de diversos entrebancs, van aconseguir portar la caixa fins al cotxe fúnebre que duria el cadàver de l’Anne a l’Institut Navarrès de Medicina Legal.
———
En cada ocasió que sobre la taula veia el cos d’un menor, l’assaltava el mateix sentiment d’impotència i incapacitat que estenia a la societat sencera, una societat que en la mort dels seus menors era incapaç de protegir el seu propi futur, una societat que havia fracassat. Com ella mateixa. Va agafar aire i va entrar a la sala d’autòpsies. El doctor San Martín emplenava els formularis previs a l’operació i el va saludar mentre s’acostava a la taula d’acer. El cadàver de l’Anne Arbizu ja estava nu, sense la roba, sota la llum despietada que en qualsevol hauria revelat la més petita imperfecció, però que en ella ressaltava la blancor incòlume de la pell i la feia semblar irreal, gairebé pintada; l’Amaia va pensar en una d’aquelles madones marmòries que omplen els museus italians.
—Sembla una nina —va xiuxiuejar.
—Això mateix comentava amb la Sofía —hi va estar d’acord el metge. La tècnica va saludar aixecant la mà—. Serviria com a clar exemple de valquíria wagneriana.
El sotsinspector Zabalza acabava d’entrar.
—Esperem algú més o podem començar?
—L’inspector Montes ja hauria de ser aquí… —va dir l’Amaia, consultant l’hora—. Comenci, doctor, arribarà d’un moment a l’altre.
Va marcar el número d’en Montes, però va saltar el contestador; va suposar que estava conduint. Sota la llum cruel, va poder veure alguns detalls que li havien passat desapercebuts. Sobre la pell, hi havia uns quants pèls curts i bruns, força gruixuts.
—Pèls d’animal?
—Probablement, n’hem trobat més enganxats a la roba. Els compararem amb els que van aparèixer al cos de la Carla.
—Quantes hores calcula que fa que és morta?
—Per la temperatura del fetge que he pres allà al riu, devia fer entre dues i tres hores que hi era.
—No és gaire temps, no prou perquè els animals s’hi acostessin… El pastisset estava intacte, pràcticament semblava acabat de sortir del forn, i vostè en va sentir l’olor tan bé com jo; si hi hagués hagut animals tan a la vora per deixar pèls damunt d’ella, s’haurien menjat el dolç, com en el cas de la Carla.
—Ho hauria de consultar amb els guardaboscos —va comentar en Zabalza—, però diria que no és un lloc on els animals vagin a beure.
—Un animal podria baixar fins allà sense dificultats —va opinar en San Martín.
—Baixar-hi sí, però allà el riu forma una gorja d’on resultaria difícil fugir, i els animals sempre beuen en zones obertes, on poden veure, a més de ser vistos.
—Aleshores, com s’expliquen els pèls?
—Potser l’assassí els duia enganxats a la roba i els hi va transferir per contacte.
—Pot ser. Qui portaria la roba plena de pèls d’animal?
—Un caçador, un guardabosc, un pastor —va dir en Jonan.
—Un taxidermista —va continuar la tècnica que ajudava en San Martín, que havia estat en silenci fins llavors.
—Bé, caldrà localitzar qualsevol que s’ajusti al perfil i que estigui per la zona, i afegim-hi el fet que ha de ser un home fort, molt fort, diria jo. Si no fos per la intimitat que requereix la seva fantasia, pensaria que hi ha més d’un assassí, però una cosa queda clara, i és que no qualsevol podria baixar per aquell vessant un cadàver a pes de braços, i per la manca d’esgarrinxades i rascades és evident que la va baixar en braços —va dir l’Amaia.
—Estem segurs que ja era morta quan la va baixar?
—N’estic segura, cap noia baixaria de nit al riu, ni tan sols amb un conegut, i encara menys deixant les sabates enrere. Crec que les aborda, les mata ràpidament abans que elles sospitin res, potser el coneixen i per això es confien, o potser no i les ha de matar de seguida. Els envolta el coll amb el cordill i, abans que se n’adonin, ja són mortes; després les porta al riu, les col·loca tal com s’ha imaginat en la seva fantasia i, quan ja ha completat el ritual psicosexual, ens deixa aquest senyal en forma de sabates i ens permet veure la seva obra. —L’Amaia va emmudir de cop i va brandar el cap com si s’acabés de despertar d’un somni. Tots la miraven embadalits.
—A veure aquest cordill —va dir en San Martín.
La tècnica va aguantar el cap de la noia per la base del crani i el va aixecar prou perquè el doctor San Martín tragués el cordill de la reguera fosca en què apareixia sepultat. Va parar més atenció als extrems que penjaven als costats, en què s’apreciaven petites restes blanquinoses, semblants a plàstic o a residus de cola.
—Miri això, inspectora, això és nou: a diferència dels altres casos, hi ha restes de pell adherides al cordill. Es veu que en estirar tan fort es va infligir un tall, o si més no una rascada que se li va endur part de la pell.
—Em pensava que feia servir guants, per l’absència d’empremtes —va intervenir en Zabalza.
—Això sembla, però de vegades aquests assassins no poden sostreure’s al plaer que els provoca sentir com arrabassen la vida amb les seves pròpies mans, una sensació que quedaria esmorteïda amb els guants, de manera que de vegades acaben traient-se’ls, encara que només sigui en el moment àlgid. Tot i així, per a nosaltres ja n’hi pot haver prou.
Tal com l’Amaia havia suposat, el doctor San Martín va estar d’acord que l’Anne s’havia defensat. Potser va veure alguna cosa que les seves predecessores no havien vist, una cosa que la va fer sospitar i n’hi va haver prou per no lliurar-se submisa a la mort. En el seu cas, els símptomes d’asfíxia eren evidents, i si bé l’assassí havia intentat recrear amb l’Anne la seva fantasia, i fins a cert punt ho havia aconseguit, perquè a primer cop d’ull aquell crim i tota la parafernàlia que havia muntat eren idèntics als anteriors, l’Amaia va tenir la sensació inexplicable que aquella mort no havia satisfet del tot l’assassí, que aquella noieta de rostre angelical que podia haver sigut l’obra cabdal d’aquell monstre havia resultat més dura i agressiva que les altres. I malgrat que s’havia esforçat a col·locar-la amb la mateixa cura que les anteriors, el rostre de l’Anne no reflectia sorpresa i vulnerabilitat, sinó la pugna per la vida que havia mantingut fins al final i una paròdia de somriure que resultava terrorífica. L’Amaia va observar unes marques rosades que tenia al voltant de la boca i s’estenien fins gairebé l’orella dreta.
—De què és aquesta taca rosa que té a la cara?
La tècnica va prendre’n una mostra amb un bastonet.
—Tan bon punt ho sapiguem l’hi diré, però jo diria que és… —va ensumar el bastonet— gloss.
—Què és gloss? —va demanar en Zabalza.
—Pintallavis, sotsinspector, un pintallavis greixós, brillant i amb gust de fruites —li va aclarir l’Amaia.
Al llarg de la seva trajectòria com a inspectora d’Homicidis, havia assistit a més autòpsies de les que volia recordar, i considerava que la quota d’«el que he de demostrar per ser dona» ja la tenia més que coberta. Per això no es va quedar a presenciar-ne la resta. Qualsevol patòleg forense que s’ho valgui reconeixerà que les incisions en forma d’i grega d’una autòpsia són realment brutals, que no hi ha cap cirurgia que es practiqui en vius d’una magnificència semblant, i tot i que el procés d’obrir la cavitat, extreure i pesar els òrgans no és gens agradable, la part tècnica del procés aconseguia, en part, sostreure-la de l’horror que representava. Era quan tornaven a omplir el cadàver i l’ajudant tancava la ferida terrible que anava de les espatlles a mig pit, i d’allà a la pelvis, rodejant el melic, que l’evidència de la brutalitat que suposava es feia insuportable. Quan el cadàver era d’un nen petit o d’una noieta, com en aquell cas, era en aquell moment que semblava més desvalgut i violentat, més maltractat per les grans puntades amb què el cosien, com la cremallera en la pell d’una nina de drap que ja no es guariria mai.