28

—Inspectora, tenim una altra noia morta —va anunciar en Zabalza.

L’Amaia es va empassar la saliva abans de respondre. En Zabalza havia dit que en tenien una altra, com si fossin cromos d’una col·lecció. Allò s’anava accelerant d’una manera que poques vegades havien vist. Si el ritme dels crims seguia in crescendo el subjecte començaria a caure en picat i seria més fàcil que cometés un error que permetés atrapar-lo, però el preu en vides fins llavors seria molt alt. Ja era molt alt.

—On? —va preguntar ella amb fermesa.

—Bé, aquí tenim la diferència: aquesta no és al riu.

—On, doncs? —va dir, a punt de perdre la paciència.

—En una borda abandonada, en un turó a prop de Lekaroz.

L’Amaia se’l mirava fixament, valorant la importància de les noves dades.

—Això modifica bastant el modus operandi… Hi ha deixat les sabates? Com l’han trobat?

—Bé —va dir en Zabalza lentament, com si calibrés l’efecte de les seves paraules—, aquesta és l’altra particularitat. Es veu que ahir la van trobar uns nens, però que no van dir res; un d’ells ho ha explicat avui a casa seva i el pare ha anat a la borda per veure si era veritat. I llavors ha cridat la Guàrdia Civil. Hi havia una patrulla a prop de la zona que s’hi ha presentat i confirmen que hi ha un cadàver i que és una noia jove. Han posat en marxa el protocol d’homicidis i delictes sexuals; sembla que podria ser una noia la desaparició de la qual es va denunciar fa uns dies.

L’Amaia el va interrompre.

—Per què no en sabíem res, d’això?

—La mare va posar la denúncia a la caserna de la Guàrdia Civil de Lekaroz, i ja sap com van aquestes coses.

—Ja, i com són les relacions amb la Guàrdia Civil a la vall?

—Amb els guàrdies, bones. Ells fan la seva feina, nosaltres la nostra i col·laboren en tot el que poden.

—I els comandaments?

—Això és una altra cosa. Sempre hi ha algun problema amb les competències, alguna picabaralla, informació que es reserva. Ja sap què vull dir.

—És a dir que podria haver-hi més noies desaparegudes a la vall sense que ho sapiguem perquè la denúncia es va posar en una caserna?

—El responsable de la investigació és el tinent Padua, el que s’espera allà per parlar amb vostè, i afirma que realment no hi havia denúncia formal, encara que la mare feia dies que es presentava diàriament a la caserna repetint i repetint que a la seva filla li havia passat alguna cosa. De totes maneres, hi havia testimonis que la noia se n’havia anat per pròpia voluntat.

En Padua no duia uniforme, tot i que va baixar d’un Patrol oficial acompanyat d’un altre guàrdia, aquest sí, uniformat. Es va presentar ell mateix i el seu company mentre oferia una mà ferma a l’Amaia i l’acompanyava caminant al seu costat.

—Es diu Johana Márquez. Quinze anys. Dominicana de naixement, és a Espanya des dels quatre i a Lekaroz des dels vuit, quan la mare es va tornar a casar amb un altre dominicà; també tenen una filla petita, de quatre anys. La noia tenia problemes amb els pares, pels horaris, i es va escapar una vegada fa dos mesos; es va quedar a casa d’una amiga. Aquesta vegada semblava el mateix, pel que s’ha vist tenia nòvio i es va escapar amb ell, hi havia testimonis. Tot i això, la mare venia cada dia a la caserna a dir-nos que alguna cosa anava a mal borràs, que la seva filla no s’havia escapat.

—Doncs sembla que tenia raó.

En Padua no va contestar.

—Parlarem després —va suggerir ella davant el seu silenci.

—D’acord.

———

La cabanya era invisible des de la carretera. Només en acostar-se camps a través la va poder veure, mig amagada pels arbres, camuflada entre les nombroses plantes enfiladisses que s’hi agafaven per la façana i la mimetitzaven entre el fons boscós i embullat que la circumdava. Va saludar amb un gest els dos guàrdies civils apostats a un costat i l’altre de la porta. L’interior estava fresc i fosc, amb l’olor inconfusible d’un cadàver que havia començat a descompondre’s i amb una altra de més dolcenca i moscada, com de naftalina perfumada. L’aroma li va fer recordar de sobte l’armari de la roba blanca de la seva àvia Juanita, amb els jocs de llençols planxats, amb les gires brodades amb les inicials de la família, que la dona mantenia perfectament alineats en aquell armari, amb les lleixes i les bossetes transparents plenes de boles de càmfora que en penjaven i que sorprenien qualsevol que gosés obrir les portes amb una bafarada embafadora.

Va esperar uns segons fins que els ulls se li van acostumar a la penombra. El sostre estava parcialment enfonsat per les nevades de l’hivern anterior, però semblava que les bigues de fusta el podrien suportar uns quants hiverns més. De les fustes transversals en penjaven restes esfilagarsades de tela i corda, tot vell i ennegrit, i algunes plantes enfiladisses de les que entapissaven la façana havien penetrat a través del forat al sostre i es barrejaven amb un centenar d’ambientadors amb forma de fruites de colors vius que penjaven de les branquetes. L’Amaia va confirmar aquella combinació singular com l’origen del perfum embafador. La cabanya constava d’una sola habitació rectangular, una vella taula d’unes dimensions considerables i un banc llarg tombat a terra als peus de la taula. Al centre de l’estança hi havia un sofà de dues places anormalment inflat i cobert de taques d’humitat i rovell, situat al davant de la xemeneia ennegrida i plena de runa i d’escombraries que algú havia intentat cremar sense èxit. De la part posterior del sofà en sobresortia un matalàs d’escuma prou net. El terra es veia cobert per una fina capa de pols terrosa, més fosca als llocs on l’aigua havia penetrat a través de la teulada formant bassals que ja s’havien assecat. D’altra banda estava net, i semblava escombrat de feia poc; encara s’hi podien apreciar els senyals d’una escombra, que va localitzar recolzada a la paret de la xemeneia. Ni rastre del cadàver.

—On…?

—Darrere el sofà, inspectora —va indicar en Padua.

Va dirigir el feix de la llanterna al lloc que li indicaven.

—Necessitem focus.

—Ja els han anat a buscar, ara els porten.

El feix de claror va il·luminar unes sabatilles esportives platejades i uns mitjons blancs que es veien una mica tacats de terra. Va fer dues passes enrere mentre deixava que instal·lessin els focus i fessin les fotos preliminars. Va aclucar els ulls, va resar una breu oració per l’ànima de la nena i va començar.

—Vull tothom fora d’aquí fins que hàgim acabat; només el meu equip, els de la científica i el tinent Padua, de la Guàrdia Civil —va dir incloent tots els presents i a manera de presentació. Excepte una de les guàrdies d’uniforme, ella era l’única dona i la seva experiència a l’FBI li havia ensenyat la importància que tenia la cortesia professional en fer-se càrrec d’un cas en què altres policies ja estaven treballant—. Ells van trobar el cos i han tingut la consideració d’avisar-nos. Vull saber qui ha entrat i què han tocat, inclosos els nens i el pare del xaval que ha comunicat la troballa. Jonan, posa’t al meu costat. Vull fotos de tot. Zabalza, ajudi’ns, apartarem el matalàs amb molta cura. Vigilin on posen els peus.

—Caram —va exclamar en Jonan—, això és diferent.

———

La noia, una adolescent extremament prima, havia tingut una pell bronzejada que ara es veia tumefacta, amb un color olivaci brillant per la inflor. La roba havia estat separada a banda i banda del cos amb uns talls barroers i maldestres; alguns parracs s’havien utilitzat per cobrir-li el pubis. Del coll, voluminós i de color morat, en penjaven els extrems d’un cordill que desapareixia entre els plecs de la carn inflada. Una mà exsangüe descansava sobre el ventre sostenint un ram de flors blanques agafades amb un llaç també blanc. Tenia els ulls mig aclucats i entre les pestanyes s’entreveia una pel·lícula mucosa i blanquinosa. Dotzenes de petites flors més o menys pansides li circumdaven el cap, col·locades entre els cabells ondulats i sense brillantor formant una tiara que s’estenia fins a les espatlles i que dibuixava una silueta al voltant del cadàver.

—Hosti —va mussitar l’Iriarte—. Què és això?

—És la Blancaneu —va murmurar l’Amaia, impressionada.

El doctor San Martín, que acabava d’arribar, va donar la volta al sofà i es va situar al costat de l’Amaia.

Es va posar els guants i va tocar amb suavitat la mandíbula i el braç de la noia.

—L’estat del cadàver indica que han passat uns quants dies, bastants.

—Algunes flors són més recents, d’ahir com a màxim —va apuntar l’Amaia assenyalant el ram que la nena tenia sobre el ventre.

—Doncs jo diria que qui va posar aquí les primeres ha tornat cada dia per portar flors fresques. Algunes d’aquestes —va especular assenyalant les més seques— tenen més d’una setmana; a més, algú ha abocat perfum sobre el cos.

—Ja ho he notat, a més dels ambientadors. Em sembla —va dir l’Amaia incorporant-se una mica per mirar l’Iriarte— que el flascó podria estar entre el munt d’escombraries que hi ha a la xemeneia.

Havia reconegut l’ampul·losa ampolleta fosca en entrar. Dos anys enrere la Ros li havia regalat una caríssima ampolleta d’aquell perfum, que tot just si s’havia posat un parell de vegades; a en James li agradava, però a ella les marejadores notes de sàndal li semblaven embafadores. Va saber que mai el tornaria a fer servir. L’Iriarte va aixecar la mà enguantada que sostenia el potet, brut de cendra.

—El cos —va continuar San Martín— fa dies que ha superat la fase cromàtica i ja ha entrat en l’emfisematosa. Ja sap que seré més precís després de l’autòpsia, però jo diria que fa més o menys una setmana que és morta. —Va palpar la pell pessigant-la entre els dits—. La pell encara no ha començat a desprendre’s i sembla bastant hidratada, però el fet d’haver estat aquí dins, un lloc fresc i fosc, pot haver contribuït a la conservació. Tot i això, ja ha començat a inflar-se per efecte dels gasos de la putrefacció, la qual cosa s’aprecia sobretot aquí i aquí —va dir assenyalant l’abdomen, que es veia tenyit de color verdós, i el coll, tan inflamat que els extrems del cordill que penjaven entre els cabells foscos de la noia a penes eren visibles.

San Martín es va inclinar sobre el cos, observant una cosa que li havia cridat l’atenció. Per la boca entreoberta del cadàver s’apreciava la presència de pupes d’insectes que havien post els ous just allà.

—Miri això, inspectora. —L’Amaia es va tapar la boca i el nas amb la màscara que li va donar en San Martín i es va inclinar a mirar—. Observi el coll, veu el mateix que jo?

—Veig dos blaus enormes ben diferenciats a banda i banda de la tràquea.

—Sí senyora, i segurament en deu tenir uns quants més al clatell; els veurem quan la puguem moure. Aquesta noia, malgrat el que ens vulgui explicar el cordill, va ser estrangulada amb les mans, i aquests dos blaus corresponen als polzes de l’assassí. Fotografiï això —va dir adreçant-se a en Jonan—. Aquesta vegada espero veure’l a l’autòpsia.

En Jonan va abaixar la càmera un segon per mirar l’Amaia, que va continuar parlant sense prestar-los atenció.

—La van matar aquí, doctor?

—Diria que sí, però això ho hauran d’establir vostès. Ara bé, si no la van matar aquí, la van portar fins a aquest lloc immediatament, perquè el cadàver no ha estat mogut passades les dues primeres hores després de la mort. La causa de la mort: probable estrangulació, asfíxia. Data: caldrà analitzar l’estadi de les larves, però jo diria una setmana. I el lloc, segurament aquí mateix. La temperatura del cos s’ha igualat amb la de la borda i les livideses cadavèriques indiquen que no l’han mogut després de la mort. La rigidesa ha desaparegut gairebé totalment, com correspon a aquesta fase, i els signes de deshidratació s’han vist atenuats per l’evident humitat ambiental.

L’Amaia va agafar unes pinces i va destapar els genitals de la noia. Es va apartar una mica perquè en Jonan fes les fotos.

—Què me’n diu, de les lesions externes? Jo diria que l’han violat.

—Tot indica que sí, però en aquesta fase de la descomposició els genitals se solen veure bastant inflats. L’hi diré amb l’autòpsia.

—Oh, no! —va exclamar l’Amaia.

—Què passa? Què ha vist?

L’Amaia es va incorporar com sacsejada per un llampec. Donant la volta al sofà, va afanyar l’Iriarte a donar-li un cop de mà.

—Va, ajudi’m.

—Què vol fer?

—Moure el sofà.

Agafant-lo un de cada costat, el van aixecar, comprovant que malgrat el seu aspecte era extraordinàriament lleuger. El van desplaçar uns quinze centímetres endavant.

—Collons! —va exclamar en San Martín.

La jutgessa Estébanez, que entrava en aquell moment, se’ls va acostar amb precaució.

—Què passa?

L’Amaia la va mirar fixament, però la jutgessa va tenir la sensació que aquella mirada traspassava la seva persona, les parets d’aquella borda, els boscos i les roques mil·lenàries de la vall. Fins que va trobar les paraules.

—Li falta el braç dret des del colze. El tall és net i no hi ha sang, i això vol dir que l’hi van tallar quan ja era morta. I no el trobarem, se l’han endut.

La jutgessa va fer un gest de profund disgust.

PRIMAVERA DEL 1989

Des d’aquell dia, l’Amaia va viure amb la tia Engrasi, visitava el pare diàriament a l’obrador i els diumenges anava a dinar a casa. Recordava aquells àpats com si fossin exàmens puntuals. S’asseia al davant de la mare, al lloc més allunyat d’ella, i menjava en silenci responent amb monosíl·labs als pobres intents del pare per iniciar una conversa. Després ajudava les germanes a desparar taula i, quan ja tot estava ordenat, es dirigia a la saleta, on els pares veien l’informatiu de les tres. Allà els deia adéu fins a la setmana següent. S’inclinava i besava el pare, i ell li posava a la mà un bitllet molt doblegat; després es quedava un parell de minuts mirant la mare, esperant-se mentre ella continuava veient la tele sense dignar-se tan sols a mirar-la. Llavors el pare li deia:

—Amaia, la tia et deu estar esperant.

I ella sortia de la casa en silenci, amb una esgarrifança que li recorria l’esquena. Un magnífic somriure de triomf se li dibuixava al rostre mentre donava gràcies al Déu totpoderós dels nens perquè aquell dia tampoc l’hagués volgut tocar, ni fer-li un petó, ni dir-li adéu. Ho preferia així. Durant un temps va témer que, de la mare, en sortís cap gest que es pogués interpretar com un desig que tornés a casa. L’aterria la sola idea que li posés la mirada al rostre durant més de dos segons, perquè quan ho feia, mentre el pare buscava el vi al rebost o s’inclinava sobre la llar per atiar el foc, tornava a sentir tanta por que les cames li tremolaven i la boca se li assecava com si la tingués plena de farina.

Només va tornar a quedar-se sola amb ella en dues ocasions. La primera va ser un any després de l’atac, la primavera següent. Els cabells li havien tornat a créixer i durant l’hivern havia fet una bona estirada. Era el cap de setmana en què es canviava l’hora, però tant la tia com ella se n’havien oblidat, de manera que es va presentar a casa dels pares una hora abans. Va trucar a la porta i quan la mare va obrir i es va apartar per deixar-la passar ella ja va saber que el pare no hi era. Va anar entrant fins al centre de la cambra i es va tornar a mirar la mare, que s’havia quedat parada a la meitat del curt passadís i la mirava des d’allà. No li podia veure els ulls, ni el gest de la boca, perquè el passadís estava a les fosques en contrast amb la sala assolellada, però en percebia l’hostilitat com si en aquell passadís hi hagués una bandada de llops. Encara duia l’abric posat, i tot i això va començar a tremolar com si en comptes d’una suau temperatura primaveral la tenallés un hivern siberià dels més crus. Devien passar uns segons, però a ella li van semblar eternitats concentrades en parpelleigs i panteixos ofegats que sorgien d’algun lloc en què una nena plorava; la sentia amb claredat, tot i que no la podia veure mentre vigilava aquell mal amenaçador que s’esperava al passadís, a l’aguait. Un lleu fregadís, un pas i la criatura que plorava va començar a cridar com es fa quan el pànic et tenalla, amb uns udols ofegats que a penes aconsegueixen sortir de la gola i que queden avortats en un intent inútil de deixar escapar la bogeria que et vigila. Són els crits dels malsons en què les nenes s’esgargamellen en udols, que es transformen en murmuris tan bon punt surten de les goles. Un altre pas. Un altre crit, que potser era el mateix, que mai cessaria. La seva mare va arribar a la porta de la sala i per fi li va poder veure el rostre. Amb allò n’hi va haver prou. En aquell mateix instant va saber que la nena que cridava ofegada era ella mateixa, i la certesa li va fer perdre el control de la bufeta just quan el pare i les germanes entraven per la porta.