10

Després de fer una curta migdiada, de la qual es va despertar desorientada i atordida, l’Amaia es va trobar pitjor que al matí. Es va dutxar, va llegir la nota que li havia deixat en James i es va sentir un xic molesta perquè ell no fos a casa. Tot i que no l’hi diria mai, secretament preferia tenir-lo a la vora mentre dormia, com si la seva presència li pogués tranquil·litzar l’esperit. Se sentiria ridícula si hagués d’expressar en veu alta la sensació que li feia despertar-se en la casa solitària i el desig que ell hagués estat allà mentre dormia. No necessitava que s’estirés al seu costat, no volia que li agafés la mà, i no n’hi havia prou que fos allà quan es despertava. Necessitava la seva presència mentre dormia. Sovint, quan treballava de nit i havia de dormir durant el matí, ho feia al sofà si en James no era a casa. Allà no aconseguia el mateix nivell de son profund que al llit, però s’ho estimava més, perquè sabia que si es ficava al llit li seria impossible dormir. I tant era que ell sortís quan ella ja dormia: encara que no sentís la porta, de cop notava la seva absència com si li faltés l’aire i, en despertar-se, sabia del cert que no era a casa. Vull que siguis a casa mentre dormo. La idea era clara, i el raonament, absurd, per això no podia dir-l’hi, dir-li que es despertava quan ell sortia, que sentia la seva presència a la casa com si el detectés amb un radar i que se sentia secretament abandonada quan es despertava i descobria que havia deixat el lloc que li pertocava al seu costat per anar a comprar el pa.

Al cap de tres cafès, ja a la comissaria, no va aconseguir sentir-se gaire més bé. Asseguda darrere la taula de l’Iriarte, va observar amb delit les empremtes de la vida d’aquell home. Els nens rossos, la dona jove, els calendaris de marededéus, les plantes ben cuidades que creixien prop de les finestres…, fins i tot tenia platets de fang sota els testos per recollir l’aigua sobrant.

—Puc passar, cap? M’ha dit en Jonan que em volia veure.

—Passi, Montes, i no em digui cap. Segui, sisplau.

Ell es va asseure a la cadira del davant i la va mirar fent un lleuger petarrell amb els llavis.

—Montes, em va decebre que no vingués a l’autòpsia, em va preocupar no saber per què no arribava i em va fer enfadar molt haver de saber per una altra persona que no vindria perquè se n’anava a sopar. Crec que almenys em podria haver estalviat la vergonya de passar-me la nit preguntant per vostè, perdent el temps amb trucades que no va contestar, perquè al final hagués de ser en Zabalza qui em digués què passava.

En Montes la mirava impassible. Ella va continuar:

—Fermín, formem un equip, necessito tothom en el seu lloc en tot moment. Si se’n volia anar, jo no l’hi hauria impedit; només dic que amb el que tenim al damunt crec que si més no em podria haver trucat per telèfon, haver-l’hi dit a en Jonan o jo què sé, però per descomptat no pot esfumar-se sense donar cap explicació. Ara, amb una altra nena assassinada, el necessito al meu costat constantment. Bé, espero que almenys valgués la pena. —Va somriure i el va mirar en silenci, esperant una resposta, però ell va continuar mirant-la com si no la veiés, amb un gest que havia canviat del petarrell infantil al menyspreu—. Fermín, que no pensa dir res?

—Montes —va dir ell de cop—. Inspector Montes per vostè, no s’oblidi que, tot i que ara és la responsable d’aquesta investigació, està parlant amb un igual. Jo no li he de donar explicacions a en Jonan, que és un subordinat, i vaig avisar el sotsinspector Zabalza. La meva responsabilitat s’acaba aquí. —Els ulls se li entretancaven per la indignació que sentia—. Per descomptat que vostè no m’hauria impedit anar a sopar, no és ningú, encara que darrerament s’ho pensi. L’inspector Montes ja feia sis anys que era a Homicidis quan vostè va entrar a l’acadèmia, cap, i el que la fot és haver quedat com una inepta davant d’en Zabalza. —Es va arrepapar al seient i va aguantar-li la mirada, desafiant-la. L’Amaia se’l va mirar amb pena.

—L’únic que ha quedat com un inepte ha sigut vostè, un inepte i un mal policia, per l’amor de Déu! Acabem de trobar el tercer cadàver d’una sèrie, encara no tenim res i vostè se’n va a un sopar. Crec que està ressentit amb mi perquè el comissari em va assignar el cas, però ha d’entendre que en aquesta decisió jo no hi vaig tenir res a veure, que el que ens ha d’ocupar ara és resoldre aquest cas com més aviat millor. —Va suavitzar una mica el to i va mirar en Montes als ulls, intentant guanyar-se el seu suport—. Em pensava que érem amics, Fermín, jo me n’hauria alegrat per vostè, em pensava que m’apreciava, em pensava que tindria per part seva tota la col·laboració possible…

—Doncs continuï pensant —va mussitar.

—No m’ha de dir res més? —Ell es va quedar en silenci—. Entesos, Montes, com vulgui, ja ens veurem a la reunió.

———

De nou, sobre la taula, els rostres morts de les noies amb les mirades dirigides a l’infinit i velades pel tel de la mort, i al costat, per deixar de manifest la gran pèrdua que representava, unes fotografies acolorides i brillants que mostraven el somriure murri de la Carla posant al costat d’un cotxe, segurament el del nòvio, l’Ainhoa amb un xaiet de tot just una setmana als braços i l’Anne amb el seu grup de teatre de l’institut. Una bossa de plàstic contenia diverses tovalloletes que gairebé amb tota probabilitat s’havien fet servir per netejar el maquillatge del rostre de l’Anne i una altra bossa amb les que s’havien localitzat a l’escenari de l’assassinat de l’Ainhoa, en les quals no s’havia parat gaire atenció en el seu moment perquè s’havia suposat que havien volat fins al riu des de l’esplanada de la carretera on anaven les parelletes.

—Tenia raó, inspectora. Les tovalloletes hi eren, les havien llençat uns metres més avall, en una esquerda de la paret del riu. Tenen restes roses i negres, suposo que del rímel. Les seves amigues diuen que solia maquillar-se, també tinc el pintallavis original, era a la bossa. Servirà per confirmar que és el mateix. I aquestes —va dir en Jonan, assenyalant l’altra bossa— són les que es van trobar a l’escenari de l’Ainhoa. Són de la mateixa mena, tenen el mateix tipus de dibuix estriat, tot i que en aquestes hi ha menys restes de maquillatge. Els amics de l’Ainhoa diuen que només feia servir brillant de llavis.

En Zabalza es va posar dret.

—No hem pogut recuperar res de l’escenari de la Carla, ha passat massa temps i no podem oblidar que el cos estava parcialment submergit en el riu; si l’assassí va llençar allà les tovalloletes, és probable que se les endugués l’aigua de les crescudes… Si més no, hem confirmat amb la família que, sí, solia maquillar-se cada dia.

L’Amaia es va aixecar i va començar a passejar per la sala passant per darrere els caps dels seus companys, que continuaven asseguts.

—Jonan, què ens expliquen aquestes nenes?

El sotsinspector es va tirar endavant i va tocar la vora d’una foto amb l’índex.

—Les desmaquilla, els treu les sabates, sabates de taló, sabates de dona, això és comú en totes tres. Els posa els cabells als costats de la cara, els rasura el pèl púbic, les fa ser nenes un altre cop.

—Exacte —va afirmar l’Amaia, vehement—. A aquest cabró li sembla que es fan grans massa aviat.

—Un pederasta a qui li agraden les nenes petites?

—No, no, si fos un pederasta escolliria directament nenes petites, i aquestes són adolescents, donetes en major o menor grau, en aquell moment en què les nenes volen semblar més grans del que són en realitat. No és gens estrany, forma part del procés de maduració en l’adolescència. Però a aquest assassí no li agraden aquests canvis.

—El més probable és que les conegués quan eren més petites i no li faci el pes el que veu ara, per això vol fer-les tornar enrere —va dir en Zabalza.

—No es conforma a treure’ls les sabates i el maquillatge, els elimina el pèl púbic i els deixa el sexe com el de les nenes. Els estripa la roba i n’exposa els cossos, que encara no són els de les dones que elles volen ser, i en el lloc del cos que simbolitza el sexe i la profanació del seu concepte d’infantesa elimina el pèl, que és el senyal de maduresa, i el substitueix per un dolç, un pastisset tendre que simbolitza el temps passat, la tradició de la vall, el retorn a la infantesa, potser a altres valors. No aprova la seva manera de vestir, que es maquillin, les seves maneres d’adultes, i les castiga representant en elles el seu ideal de puresa; per això no les violenta mai sexualment, és l’última cosa que voldria fer, vol preservar-les de la corrupció, del pecat… I el més terrible de tot això és que si tinc raó, si és això el que turmenta el nostre assassí, podem estar segurs que no pararà. Va passar més d’un mes entre l’assassinat de la Carla i el de l’Ainhoa, i tot just tres dies entre aquest i el de l’Anne, se sent provocat, confiat i amb molta feina per fer, continuarà reclutant noietes i les retornarà a la puresa… Fins i tot la manera com els col·loca les mans, girades cap amunt, simbolitza lliurament i innocència. —L’Amaia es va aturar, com fulminada per una certesa. On havia vist abans aquelles mans, aquell gest? Va mirar l’Iriarte i el va assenyalar amb el dit.

—Inspector, em pot portar els calendaris del seu despatx?

L’Iriarte va trigar dos minuts encara no. Va deixar sobre la taula un calendari amb una Immaculada Concepció i un altre de Nostra Senyora de Lurdes. Les marededéus somreien plenes de gràcia mentre estenien als costats del cos les mans obertes, ensenyant els palmells, generoses i sense reserves, de les quals brotaven rajos de fulgor solar.

—Exacte! —va exclamar l’Amaia—. Com verges, com marededéus.

—Aquest paio està completament boig —va dir en Zabalza—, i el pitjor és que si d’alguna cosa podem estar segurs és que no pararà fins que nosaltres l’aturem.

—Refresquem el perfil —va demanar la inspectora.

—Home, entre vint-i-cinc i quaranta-cinc —va dir l’Iriarte.

—Jo crec que podem afinar més: m’inclino a pensar que és més gran, aquest rebuig que demostra per la joventut no encaixa gaire amb un home jove; no és gens impetuós, és molt organitzat, porta a l’escenari tot el que pot necessitar, i així i tot, no les mata allà.

—Deu tenir un altre lloc. On pot ser? —va preguntar en Montes.

—No crec que sigui cap lloc en concret, almenys una casa no, és impossible que totes les noies accedissin a anar a una casa, i hem de tenir en compte que no van lluitar, amb l’excepció de l’Anne, que s’hi va resistir al final, només en el moment de ser atacada. Una de dues: o les vigila i les ataca per sorpresa en qualsevol lloc arriscant-se que el vegin, cosa que no em quadra gaire amb el seu modus operandi, o les convenç perquè vagin a algun lloc, o encara millor, les hi porta ell mateix, i això suposaria un cotxe, un cotxe ampli, perquè després ha de transportar el cadàver… M’inclino més per aquesta teoria —va dir l’Amaia.

—I creu que, tal com estan les coses, les noies pujarien al cotxe de qualsevol? —va preguntar en Jonan.

—Potser a Pamplona no ho farien —va explicar l’Iriarte—, però en un poble és normal, et veuen esperant l’autobús i qualsevol veí para i et pregunta on vas; si li va bé et porta, no és gens estrany, i confirmaria el fet que sigui algú del poble que les conegui des de petites i en qui confiïn prou per pujar al seu cotxe.

—D’acord: home blanc, d’entre trenta i quaranta-cinc anys, potser una mica més. És probable que visqui amb la seva mare o amb pares grans. Pot haver rebut una educació molt estricta, o tot el contrari, que hagi crescut assilvestrat i ell mateix hagi creat un codi de conducta moral que ara aplica al món. També podria haver patit abusos en la infantesa i fins i tot haver perdut la infància d’alguna manera, potser van morir els seus pares. Vull que busqueu qualsevol home que tingui antecedents d’assetjament, exhibicionisme, pillatge… Pregunteu a les parelles que volten per allà si en coneixen cap cas o n’han sentit a parlar, tingueu en compte que aquests delinqüents no sorgeixen del no-res, van in crescendo. Busqueu els que van perdre les famílies violentament, orfes, maltractats, solitaris. Interrogueu qualsevol maltractador o assetjador de tot el Baztan. Ho vull tot a la base de dades d’en Jonan i, mentre no tinguem res més, continuarem amb les famílies, els amics i els coneguts més propers. Dilluns se celebrarà el funeral i l’enterrament de l’Anne. Repetirem tot el procés que vam dur a terme amb l’Ainhoa i si més no tindrem material per comparar. Elaboreu una llista amb tots els homes que vagin als dos enterraments i s’ajustin al perfil. Montes, seria interessant parlar amb els amics de la Carla per veure si algú va gravar el funeral o l’enterrament amb el mòbil o si van fer fotos, és una cosa que se’m va acudir quan en Jonan va dir que les amigues de l’Ainhoa no paraven de plorar i parlar pel mòbil; els adolescents no van enlloc sense el mòbil, comprovi-ho —va ometre expressament el «sisplau»—. Zabalza, m’agradaria parlar amb algú del Seprona o amb els guardaboscos. Jonan, vull tota la informació que puguis recopilar sobre óssos a la vall, albiraments… Sé que ara en tenen algun de localitzat per GPS, a veure què ens expliquen. I tan bon punt algú tingui alguna cosa vull estar informada les vint-i-quatre hores: aquest monstre campa per aquí fora i la nostra feina és atrapar-lo.

L’Iriarte se li va acostar mentre els altres policies sortien.

—Inspectora, passi al meu despatx, té una trucada del comissari general des de Pamplona.

L’Amaia es va posar al telèfon.

—Em sembla que encara no li puc donar bones notícies, comissari. La investigació avança tan de pressa com podem, però em temo que l’assassí s’afanya més que nosaltres.

—Entesos, inspectora, crec que he deixat la investigació en les millors mans. Fa una hora he rebut la trucada d’un amic, algú vinculat al Diario de Navarra. Demà publicaran una entrevista amb en Miguel Ángel de Andrés, el nòvio de la Carla Huarte, que era a la presó acusat de l’assassinat. Com saben, el van deixar en llibertat. No cal que li expliqui com ens deixa; de tota manera, això no és el pitjor: en el transcurs de l’entrevista, el periodista insinua que hi ha un assassí en sèrie a la vall del Baztan, que en Miguel Ángel de Andrés va quedar en llibertat quan es va comprovar que els assassinats de la Carla i l’Ainhoa estan relacionats, i a això cal afegir-hi que demà es farà públic l’assassinat de l’última noia, l’Anne —va semblar que llegia— Urbizu.

—Arbizu —el va corregir l’Amaia.

—Els envio per fax una còpia dels articles tal com apareixeran demà. Els avanço que no els agradaran, són repugnants.

En Zabalza va tornar amb dos folis impresos amb algunes frases subratllades.

Miguel Ángel de Andrés, que va passar un mes a la presó de Pamplona acusat de l’assassinat de Carla Huarte, afirma que els policies relacionen el cas amb els recents assassinats de noies joves a la vall del Baztan. L’assassí els arrenca la roba i damunt dels cadàvers han aparegut pèls no humans. Un terrible senyor del bosc que assassina en els seus dominis. Un basajaun sanguinari.

L’article sobre l’assassinat de l’Anne l’encapçalava la frase Un nou crim del «basajaun»?