137

Al capdamunt de les escales del Colosseu de Roma, la Vittoria reia i el cridava:

—Au va, Robert! Ja sabia jo que m’havia d’haver casat amb un home més jove! —Tenia un somriure màgic.

Ell s’esforçava a mantenir-se dret, però tenia les cames garratibades.

—Espera’m —suplicava—. Si us plau…

Va sentir un martelleig al cap.

En Robert Langdon es va despertar amb un sobresalt.

Foscor.

Durant força estona va continuar ajagut al llit flonjo i estrany, incapaç de descobrir on era. Els coixins, enormes i fantàstics, eren de plomissol d’oca. L’aire feia olor de flors seques aromàtiques. A l’altra banda de l’habitació, dues portes de vidre obertes donaven a una balconada luxosa, on una brisa suau joguinejava sota la lluïssor d’una lluna coberta de núvols. En Langdon intentava recordar com havia arribat fins allà…, i on era, allà.

La seva consciència tornava a poblar-se de manyocs de records surrealistes…

«Una pira de foc místic…, un àngel que es materialitzava entre la gentada…, la mà suau d’ella que agafava la seva i el conduïa en la nit…, guiava el seu cos exhaust i masegat pels carrers…, per portar-lo fins aquí…, a aquesta suite…, aguantar el seu cos mig adormit sota una dutxa bullent…, portar-lo fins a aquest llit…, i vigilar-lo mentre s’adormia profundament, com fan els morts».

En la penombra d’ara en Langdon podia veure un segon llit. Els llençols estaven desfets, però era buit. Podia sentir el doll fluix i regular d’una dutxa en una de les estances contigües.

Es mirava encantat el llit de la Vittoria i hi va veure un segell llampant brodat a la coixinera. Hi deia HOTEL BERNINI. En Langdon va haver de somriure. La Vittoria havia escollit bé. El luxe del Vell Món que donava a la font del Tritó de Bernini… No hi havia un hotel més adequat en tot Roma.

En Langdon encara jeia damunt del llit quan va sentir un martelleig i va entendre què era el que l’havia despertat. Algú picava a la porta. Cada vegada més fort.

Desconcertat, en Langdon es va aixecar. «Ningú sap que som aquí», va pensar amb una certa inquietud. Vestit amb un barnús luxós de l’Hotel Bernini, va sortir del dormitori i va arribar al vestíbul de la suite. Es va quedar un moment quiet davant de la pesada porta de roure i després la va obrir d’una estrebada.

Un home fort guarnit amb nombroses insígnies de color porpra i groc va abaixar la vista i se’l va quedar mirant.

—Sóc el tinent Chartrand —va dir l’home—. De la guàrdia suïssa del Vaticà.

En Langdon sabia perfectament qui era.

—Com…, com ens ha trobat?

—Els vaig veure quan sortien de la plaça ahir a la nit. Vaig seguir-los. Em tranquil·litza saber que encara són aquí.

En Langdon va sentir una ansietat sobtada i es va demanar si els cardenals havien enviat en Chartrand per acompanyar novament en Langdon i la Vittoria cap a la Ciutat del Vaticà. Al capdavall, ells dos eren les úniques persones, fora del Col·legi de Cardenals, que sabien la veritat. Era tota una responsabilitat.

—Sa Santedat m’ha demanat que us doni això —va dir en Chartrand, que li va allargar un sobre lacrat amb el segell del Vaticà. En Langdon va obrir el sobre i va llegir la nota manuscrita:

En Langdon va llegir el missatge dues vegades. Sens dubte el Col·legi de Cardenals havia escollit un líder noble i munífic.

Abans que en Langdon pogués dir res, en Chartrand va mostrar-li un petit paquet.

—En testimoniatge de l’agraïment de Sa Santedat.

En Langdon va agafar el paquet. Estava embolicat en paper marró, i pesava.

—Per ordre seva —va dir en Chartrand—, aquest objecte del sagrat Panteó dels Papes passa a les seves mans com un préstec indefinit. Sa Santedat només demana que en la seva última voluntat i testament s’asseguri que tornarà al seu lloc.

En Langdon va obrir el paquet i es va quedar sense paraules. Era el ferro de marcar. El diamant il·luminat.

En Chartrand va somriure.

—La pau sigui amb vostè. —Es va girar per anar-se’n.

—Grà… gràcies —va poder dir en Langdon. Les mans li tremolaven damunt del regal preciós.

El guàrdia va vacil·lar al vestíbul.

—Senyor Langdon, li puc demanar una cosa?

—És clar.

—Els meus companys de la guàrdia i jo tenim curiositat. Aquells últims minuts…, què va passar allà dalt, a l’helicòpter?

En Langdon va sentir un brot d’ansietat. Sabia que arribaria el moment de la veritat. Ell i la Vittoria n’havien parlat la nit abans, mentre abandonaven silenciosament la plaça de Sant Pere. I havien pres una decisió. Fins i tot abans de rebre la nota del Papa.

El pare de la Vittoria havia somiat que el descobriment de l’antimatèria provocaria un despertar espiritual. Sens dubte els esdeveniments de la nit passada no eren el que ell hauria volgut, però hi havia un fet innegable… Ara mateix, arreu del món, la gent veia Déu sota una nova llum. Ni la Vittoria ni en Langdon no tenien ni idea de quant temps duraria la màgia, però sabien que no podien malmetre l’admiració amb l’escàndol i el dubte. «El Senyor fa servir mètodes estranys», s’havia dit en Langdon a ell mateix, demanant-se irònicament si potser…, només potser…, ahir Déu havia expressat la seva voluntat, al capdavall.

—Senyor Langdon? —va repetir en Chartrand—. Li preguntava per l’helicòpter…

En Langdon va dirigir-li un somriure trist.

—Sí, ja ho sé… —Va sentir que les paraules no fluïen del cap, sinó del cor—. Potser va ser la commoció de la caiguda…, però la meva memòria…, sembla… Tot plegat s’ha tornat borrós.

En Chartrand es va ensorrar.

—No recorda res?

En Langdon va sospirar.

—Em temo que serà un misteri per sempre.

Quan en Robert Langdon va tornar al dormitori, la visió que l’esperava el va aturar en sec. La Vittoria era a la balconada, amb l’esquena recolzada contra la barana, i se’l mirava amb ulls intensos. Semblava una aparició celestial, una silueta radiant amb la lluna darrere. Hauria pogut ser una deessa romana, coberta amb el seu barnús blanc, amb el cordó ben estret que n’accentuava les corbes esveltes. Darrere d’ella, una boirina pàl·lida penjava com una aurèola damunt la font del Tritó de Bernini.

En Langdon va sentir una atracció salvatge per la Vittoria…, més que per cap altra dona de la seva vida. Sense fer soroll, va deixar el diamant il·luminat i la carta del Papa damunt la tauleta de nit. Més endavant ja hi hauria temps per explicar tot això. Va anar a trobar-la, a la balconada.

La Vittoria semblava contenta de veure’l.

—Estàs despert —va dir amb un murmuri ple de coqueteria—. Finalment.

En Langdon va somriure.

—Ha estat un dia llarg.

Ella es va passar una mà pels cabells exuberants i l’escot del barnús va quedar lleugerament obert.

—I ara…, suposo que vols la teva recompensa.

El comentari va agafar en Langdon desprevingut.

—Jo…, perdó?

—Som adults, Robert. Ho pots admetre. Tens un desig. T’ho veig als ulls. Una fam intensa, carnal. —Va somriure—. Jo també la sento. I aquesta ànsia aviat quedarà satisfeta.

—De debò? —Es va sentir encoratjat i va fer un pas cap a ella.

—Completament. —Va ensenyar-li un menú del servei d’habitacions—. He demanat tot el que tenen.

El tiberi va ser sumptuós. Van sopar junts a la llum de la lluna…, asseguts a la balconada…, assaborint frisée, tòfones i risotto. Van xarrupar vi Dolcetto i van parlar fins a altes hores de la nit.

A en Langdon no li calia ser un especialista en simbologia per entendre els senyals que li enviava la Vittoria. Mentre menjaven unes postres de crema de gerds amb savoiardi i Romcaffé fumejant, la Vittoria va prémer les seves cames nues contra les d’ell sota la taula i va esguardar-lo amb una mirada provocativa. Semblava voler que en Langdon deixés anar la forquilla i se l’emportés en braços.

Però en Langdon no va fer res. Es va continuar comportant com un perfecte cavaller. «Aquest joc també el poden jugar dos», va pensar, amagant un somriure maliciós.

Quan s’ho van haver menjat tot, en Langdon es va retirar als peus del llit i allà, tot sol, va fer girar el diamant il·luminat una vegada i una altra sense deixar d’elogiar la seva miraculosa simetria. La Vittoria no li treia els ulls de sobre; l’estranyesa va créixer i es va convertir en una frustració evident.

—Trobes aquest ambigrama terriblement interessant, oi que sí? —va demanar.

En Langdon va assentir amb el cap.

—Hipnotitzador.

—Diries que és la cosa més interessant d’aquesta habitació?

En Langdon es va rascar el cap, fent veure que s’ho rumiava.

—Bé, hi ha una cosa que m’interessa més.

Ella va somriure i va fer un pas cap a ell.

—Quina?

—Com vas aconseguir refutar aquella teoria d’Einstein amb la tonyina.

La Vittoria va aixecar les mans.

—Dio mio! Ja n’hi ha prou, de tonyina! No juguis amb mi. T’aviso.

En Langdon va somriure obertament.

—Potser per al teu pròxim experiment podries estudiar les palaies i demostrar que la Terra és plana.

Ara la Vittoria estava furiosa, però als seus llavis van aparèixer els primers indicis lleugers d’un somriure exasperat.

—Perquè ho sàpiga, professor, el meu pròxim experiment científic farà història. Em plantejo demostrar que els neutrins tenen massa.

—Els neutrins tenen missa? —En Langdon li va dirigir una mirada de perplexitat—. Ni tan sols sabia que eren catòlics!

Amb un moviment ràpid es va col·locar damunt d’ell i el va fer caure.

—Espero que creguis en la vida després de la mort, Robert Langdon. —La Vittoria reia mentre li separava les cames. Les seves mans el mantenien ajagut i tenia els ulls inflamats amb un foc maliciós.

—De fet —va dir mentre es rebentava de riure—, sempre he tingut problemes per imaginar-me alguna cosa fora d’aquest món.

—De debò? Així doncs, no has tingut mai una experiència religiosa? Un moment perfecte d’èxtasi gloriós?

En Langdon va dir que no amb el cap.

—No, i francament, dubto molt que jo sigui la mena d’home que pot arribar a tenir una experiència religiosa.

La Vittoria es va treure el barnús.

—No has anat mai al llit amb una mestra de ioga, oi que no?