47

Tot i que era conscient que tenia poc temps, el camarlenc Carlo Ventresca caminava lentament. Necessitava estar un moment tot sol per ordenar les idees abans de fer front a l’oració d’obertura. Havien passat moltes coses. A mesura que avançava per l’ala nord, sentia a l’esquena el gran pes que havia suposat acceptar el repte dels últims quinze dies.

Havia complert les seves tasques sagrades al peu de la lletra.

Tal com era tradició al Vaticà, després de la mort del Papa el camarlenc havia de confirmar personalment la defunció posant-li els dits damunt l’artèria caròtide, escoltant si respirava i pronunciant el seu nom tres vegades. Per llei no se li feia autòpsia. Aleshores havia de segellar l’habitació del Papa, havia de destruir l’anell de pescador papal i havia de fer els preparatius del funeral. Un cop enllestit tot això, començava les preparacions per al conclave.

«El conclave», pensava. «L’últim obstacle». Era una de les tradicions més antigues de la cristiandat. Actualment, com que el desenllac del conclave se solia saber abans de començar, el procés es titllava d’obsolet i de ser més una burla que una elecció. Però el camarlenc sabia que la crítica només era manca de comprensió. El conclave no era una elecció, sinó una transferència de poders antiga i mística. La tradició era intemporal… La intimitat, els papers plegats, els paperets cremats, la barreja de productes químics antics i els senyals de fum.

A mesura que el camarlenc avançava pel pòrtic de Gregori XIII, es preguntava si el cardenal Mortati ja devia haver entrat en estat de pànic. Segur que ja s’havia adonat que els preferiti no hi eren. Sense ells, la votació duraria tota la nit. L’elecció de Mortati com a gran elector havia estat molt encertada, el camarlenc n’estava convençut. Era un lliurepensador i tenia les idees clares. Aquella nit més que cap altra vegada el conclave necessitava un bon líder.

Així que el camarlenc va arribar al capdamunt de les escales reials, es va sentir com si fos a la punta d’un precipici. Fins i tot des d’allà dalt sentia l’estrèpit de l’activitat de la Capella Sixtina, a sota: la xerrameca inquieta de cent seixanta-cinc cardenals.

«Cent seixanta-un», es va corregir.

Per un instant, el camarlenc va notar que queia, que es precipitava cap a l’infern i sentia gent cridant, tot de flames que l’engolien i pedres i sang que davallaven del cel.

Aleshores es va fer el silenci.

Quan el nen es va despertar era al cel. Tot el que l’envoltava era blanc. La llum era pura i encegadora. Tot i que molta gent hauria dit que un nen de deu anys no podia entendre el cel, el jove Carlo Ventresca l’entenia a la perfecció. On podia ser, si no? Fins i tot amb una dècada justa al món, en Carlo havia sentit la majestuositat de Déu: els descomunals orgues de vent, les cúpules eminents, les veus que cantaven una melodia, els vitralls tintats, el bronze i l’or brunyits. La mare d’en Carlo, la Maria, el duia a missa cada dia. L’església era la llar d’en Carlo.

—Per què venim cada dia a missa? —preguntava en Carlo, tot i que allò no el molestava de cap manera.

—Perquè li vaig prometre a Déu que ho faria —va contestar ella—. I una promesa a Déu és la promesa més important de totes. No s’ha de trencar mai, una promesa a Déu.

En Carlo li va prometre que mai no trencaria cap promesa que fes a Déu. Estimava la seva mare més que qualsevol altra cosa del món. Era el seu àngel diví. De vegades l’anomenava «Maria benedetta», «beneïda Maria», tot i que a ella no li agradava gens. S’agenollaven junts per pregar, i ell sentia l’aroma suau de la seva carn i escoltava com murmurava en passar el rosari. «Santa Maria, mare de Déu, pregueu per nosaltres, pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort».

—On és el meu pare? —li demanava en Carlo, que ja sabia que el seu pare havia mort abans que ell nasqués.

—El teu pare és Déu, ara —li contestava sempre—. Ets un fill de l’Església.

A en Carlo allò li encantava.

—Sempre que tinguis por —li deia ella— recorda que el teu pare és Déu. Et protegirà sempre. Déu té grans plans per a tu, Carlo. —El nen sabia que tenia raó. Ja sentia Déu a la sang.

Sang…

«Sang que davalla el cel!».

Silenci. Aleshores el cel.

Així que es va apagar aquella llum encegadora, en Carlo es va adonar que en realitat el seu cel era la unitat de cures intensives de l’hospital de Santa Clara de Palerm. En Carlo havia estat supervivent d’un atemptat terrorista que havia esfondrat la capella on havien anat ell i la seva mare per assistir a una missa durant les vacances. Havien mort trenta-set persones, inclosa la mare d’en Carlo. Els diaris van titular la supervivència d’en Carlo El miracle de sant Francesc. Per alguna raó desconeguda, en Carlo havia marxat del costat de la seva mare tan sols uns instants abans de l’explosió i s’havia dirigit a una capella lateral per admirar un tapís on apareixia la història de sant Francesc.

«Déu em va dir que hi anés», va decidir. «Em volia salvar».

En Carlo delirava pel dolor. Encara veia la seva mare agenollada al banc que li llançava un petó, i aleshores, amb un soroll que ho va fer trontollar tot, aquella carn que desprenia una olor tan dolça es va esquinçar en mil bocins. Encara era capaç de distingir el gust del mal dels homes. Queia sang de tot arreu. La sang de la seva mare! Beneïda Maria!

«Déu et protegirà sempre», li havia dit la seva mare.

«Però, on era Déu, en aquell moment?».

Aleshores, com si fos una manifestació de la veritat de la seva mare, un clergue va anar a l’hospital. Va resar per en Carlo. El miracle de sant Francesc. Així que en Carlo es va haver recuperat, el bisbe va fer les gestions necessàries perquè en Carlo pogués viure en un petit monestir del costat de la catedral que presidia. En Carlo va viure sota la tutoria dels monjos. Fins i tot va fer d’escolà del seu nou protector. El bisbe va suggerir que en Carlo anés a l’escola pública, però ell no ho va acceptar. Enlloc no podia ser més feliç que a la seva nova llar. Aleshores sí que vivia de debò a la casa de Déu.

Cada nit, en Carlo resava per la seva mare.

«Déu m’ha salvat per alguna raó», pensava. «Per quina raó?».

Així que en Carlo va fer setze anys, la llei italiana el va obligar a anar dos anys al servei militar. El bisbe va explicar a en Carlo que si ingressava al seminari quedaria exempt d’aquella tasca, però en Carlo li va contestar que ell ja tenia previst ingressar-hi, al seminari, però que primer sentia la necessitat de comprendre el mal.

El bisbe no el va entendre.

En Carlo li va dir que, si esperava dedicar la seva vida a l’Església per lluitar contra el mal, primer l’havia d’entendre. No se li acudia cap lloc millor per entendre el mal que l’exèrcit. Allà es feien servir armes i bombes. «Una bomba va matar la meva beneïda mare!».

El bisbe va intentar dissuadir-lo, però ell ja estava decidit.

—Vés amb compte, fill meu —li va dir el bisbe—. I recorda que l’Església espera que tornis.

Els dos anys de servei militar d’en Carlo van ser horribles. La joventut d’en Carlo havia transcorregut entre silenci i reflexió, però a l’exèrcit no hi va trobar cap d’aquestes dues coses. El soroll era continu, allà. Hi havia màquines enormes pertot arreu. Ni un sol moment de pau. Tot i que a la caserna els soldats anaven a missa un cop per setmana, en Carlo no sentia la presència de Déu en cap dels seus companys soldats. Tenien la ment tan plena de caos que no podien veure Déu.

Tot i que a en Carlo no li agradava gens aquella nova vida i volia tornar a casa seva, estava decidit a acabar. Encara havia de comprendre el mal. Com que s’havia negat a disparar cap arma, li havien ensenyat a pilotar l’helicòpter sanitari. En Carlo no suportava el soroll i la pudor que feia, però almenys es podia enlairar cel amunt i estar més a prop de la seva mare. Quan li van comunicar que la instrucció dels pilots incloïa aprendre a saltar en paracaigudes, en Carlo es va quedar paralitzat de la por. Però no tenia cap altra opció.

«Déu em protegirà», es deia a ell mateix.

El primer salt en paracaigudes d’en Carlo va ser l’experiència física més estimulant de la seva vida. No n’hauria tingut mai prou… El silenci…, la sensació de volar…, veure la cara de la seva mare en els núvols tous i blancs mentre es precipitava cap a terra. «Déu té grans plans per a tu, Carlo». Quan va tornar de l’exercit, en Carlo va ingressar al seminari.

D’allò ja en feia vint-i-tres anys.

En aquell moment, el camarlenc Carlo Ventresca baixava per les escales reials mentre intentava comprendre la successió d’esdeveniments que l’havien dut fins a aquella cruïlla tan extraordinària.

«Treu-te tota la por de sobre», es deia a si mateix, «i lliura aquesta nit a Déu».

Ja veia la gran porta de bronze de la Capella Sixtina protegida amb obediència pels guàrdies suïssos. Van ser ells els qui van desbarrar la porta i la van obrir. A dins, tothom es va girar. El camarlenc va mirar totes aquelles túniques negres i faixes vermelles que tenia al davant. Va entendre quins eren els plans que li havia preparat Déu. Li havia posat el destí de l’Església a les mans.

El camarlenc es va senyar i va creuar el llindar.