70

En Gunther Glick i la Chinita Macri eren a la furgoneta de la BBC, aparcada en la penombra al fons de la Piazza del Popolo. Hi havien arribat poc després que ho fessin els quatre Alfa Romeo, just a temps per presenciar una inexplicable cadena d’esdeveniments. La Chinita encara no tenia ni idea de què volia dir tot allò, però s’havia assegurat que la càmera ho estigués filmant.

Tan bon punt van arribar-hi, la Chinita i en Glick van veure un autèntic exèrcit d’homes joves que sortien ràpidament dels Alfa Romeo i envoltaven l’església. Alguns anaven armats. Un d’ells, un home més gran i tibat, va fer pujar un grup per les escales del davant de l’església. Els soldats van treure les pistoles i van fer saltar els panys de les portes de la façana. La Macri no va sentir res i va suposar que havien fet servir silenciadors. Els soldats van entrar.

La Chinita havia recomanat quedar-se quiets i filmar des de la penombra. Al capdavall, les armes eren armes i des de la furgoneta podrien veure molt bé què passava. En Glick hi havia estat d’acord. Ara, a l’altre costat de la piazza, els homes entraven i sortien de l’església. Parlaven a crits. La Chinita va ajustar la càmera per seguir un equip que pentinava l’àrea circumdant. Tothom semblava moure’s amb precisió militar, encara que anaven vestits de paisà.

—Qui creus que són? —va preguntar.

—Com dimonis vols que ho sàpiga? —En Glick s’ho mirava amb molta atenció—. Ho agafes tot?

—Absolutament tot.

En Glick semblava refiat.

—Encara creus que hauríem de tornar per vigilar si surt fum de la Sixtina?

La Chinita no sabia ben bé què dir. Era evident que passava alguna cosa, però feia prou temps que treballava entre periodistes per saber que ben sovint els esdeveniments més interessants tenen una explicació molt poc lluïda.

—Podria no ser res —va dir—. Potser aquests nois han rebut el mateix avís que tu i ara simplement ho comproven. Podria ser una falsa alarma.

En Glick va agafar-li el braç.

—Allà baix! Enfoca! —Assenyalava novament cap a l’església.

La Chinita va tornar a dirigir la càmera al capdamunt de les escales.

—Ep, allà —va dir, apuntant cap a l’home que ara sortia de l’església.

—Qui és aquest tio tan elegant?

La Chinita en va agafar un primer pla.

—És el primer cop que el veig. —Es va mirar bé la cara de l’home i va somriure—. Però no em faria res tornar-me’l a trobar.

En Robert Langdon baixava de pressa les escales de l’església i es dirigia al centre de la piazza. Ara es feia fosc: el sol de primavera s’amagava tard al sud de Roma. Havia davallat per sota dels edificis circumdants i les ombres omplien la plaça.

—Molt bé, Bernini —es va dir en veu alta—. Cap a on dimonis apunta el teu àngel?

Es va girar i va examinar l’orientació de l’església d’on acabava de sortir. Es va fer una imatge mental de la capella Chigi a l’interior, i de l’escultura de l’àngel dins la capella. Sense vacil·lar es va girar de dret cap a l’oest, en direcció al cel vermell d’una posta de sol imminent. El temps fugia.

—Sud-oest —va dir, mirant-se amb cara de disgust els blocs de pisos que li tapaven la vista—. La pròxima pista és cap a aquella banda.

En Langdon es va esprémer el cervell per recordar pàgines i pàgines de la història de l’art italià. Tot i que coneixia bé el treball de Bernini, en Langdon sabia que l’escultor havia estat massa prolífic perquè algú que no en fos especialista pogués conèixer-en totes les obres. De tota manera, atesa la relativa fama de la primera pista —Habacuc i l’àngel—, en Langdon esperava que la segona fos una obra que pogués conèixer de memòria.

«Terra, aire, foc, aigua», va pensar. La terra, ja l’havien trobat, a la Capella de la Terra. Habacuc, el profeta que va predir l’aniquilació de la Terra.

«L’aire és el proper». En Langdon s’esforçava a pensar de pressa. «Una escultura de Bernini que tingui alguna cosa a veure amb aire!». No se li acudia absolutament res, però se sentia carregat d’energia. «Sóc al Camí de la Il·luminació! Encara és intacte!».

En Langdon va mirar en direcció sud-oest i va estirar el cap buscant un pinacle o un campanar que sobresortís per damunt dels obstacles. No va veure res. Necessitava un mapa. Si poguessin saber quines esglésies hi havia en direcció sud-oest, potser alguna activaria la memòria d’en Langdon. «Aire», va insistir. «Aire. Bernini. Escultura. Aire. Pensa!».

En Langdon es va girar i va tornar a pujar les escales de l’església. Darrere la bastida es va trobar amb la Vittoria i l’Olivetti.

—Sud-oest —va dir en Langdon, que esbufegava—. La pròxima església és al sud-oest d’aquí.

La veu de l’Olivetti era freda.

—N’està segur, aquesta vegada?

En Langdon no va respondre a la provocació.

—Necessitem un mapa. Un on hi hagi totes les esglésies de Roma.

El comandant se’l va quedar mirant sense moure ni un múscul de la cara.

En Langdon va consultar el rellotge.

—Només tenim mitja hora.

L’Olivetti va passar per davant d’en Langdon, va baixar les escales i va arribar al cotxe, aparcat just davant de l’església. En Langdon esperava que hagués anat a buscar un mapa.

La Vittoria semblava emocionada.

—Així que l’àngel assenyala el sud-oest? No tens cap idea de quines esglésies hi ha, al sud-oest d’aquí?

—No puc veure què hi ha darrere d’aquests maleïts edificis. —En Langdon es va girar i es va tornar a posar de cara a la plaça—. I no conec prou bé les esglésies de Ro… —Es va aturar.

La Vittoria semblava espantada.

—Què?

En Langdon es va tornar a mirar la piazza. Des de dalt de les escales de l’església, era més amunt i la visió era millor. Encara no podia veure res, però es va adonar que es movia en la direcció correcta. Amb els ulls va escalar la torre de la bastida que s’aixecava damunt del seu cap. No semblava gaire segura, però tenia sis pisos i arribava gairebé fins al capdamunt de la rosassa de l’església, molt més amunt que els edificis de la plaça. De seguida va saber on havia d’anar.

A l’altre costat de la plaça, la Chinita Macri i en Gunther Glick seien enganxats al parabrisa de la furgoneta de la BBC.

—Agafes això? —va preguntar en Gunther.

La Macri va enfocar l’home que s’enfilava per la bastida.

—Va massa ben vestit per posar-se a imitar Spiderman, si vols saber què penso.

—I qui és el senyor Spidey?

La Chinita va donar un cop d’ull a la dona atractiva que hi havia sota la bastida.

—Em jugo el que vulguis que t’agradaria saber-ho.

—Creus que hauria de trucar a la redacció?

—Encara no. Esperem a veure què passa. Millor tenir alguna cosa al calaix, abans d’admetre que hem abandonat el conclave.

—Creus que realment algú ha mort un dels corcons, allà dins?

La Chinita va fer petar la llengua.

—Pots estar segur que aniràs a l’infern.

—Sí, però m’hi emportaré el Pulitzer.