84

Els llums van brillar amb força dins la cambra de l’arxiu. Aquesta cambra era molt més petita que l’altra en què havia estat en Langdon. «Menys aire. Menys temps». Ara es lamentava de no haver demanat a l’Olivetti que activés els ventiladors que renovaven l’aire.

Entre les propietats vaticanes, en Langdon va localitzar de seguida la secció dels llibres de comptabilitat on hi havia catalogades les Belle Arti. Era impossible passar-la de llarg, aquesta secció. Ocupava gairebé vuit prestatgeries senceres. L’Església catòlica era propietària de milions de peces arreu del món.

En Langdon va inspeccionar les lleixes buscant Gian Lorenzo Bernini. Va començar més o menys a la meitat de la primera prestatgeria, al lloc on suposava que hi hauria la «B». Després d’un moment de pànic en què va pensar que el llibre havia desaparegut es va adonar que, per desgràcia, les prestatgeries no seguien un ordre alfabètic. «Per què no em sorprèn, això?».

En Langdon no va entendre com estava organitzada la cambra fins que no va tornar al començament de la col·lecció i va pujar una escala de cargol per enlairar-se fins a la lleixa de dalt de tot. A la prestatgeria més alta, penjats de manera precària, hi va trobar els llibres més voluminosos: Miquel Àngel, Rafael, Da Vinci, Botticelli. En Langdon s’adonava ara que, tal com convenia a una cambra anomenada «Propietats del Vaticà», els llibres estaven ordenats en funció del valor econòmic total de la col·lecció de cada artista. Intercalat entre Rafael i Miquel Àngel, en Langdon va trobar el llibre que duia el nom de Bernini. Feia uns dotze centímetres de gruix.

En Langdon, que ja trobava a faltar l’aire i tenia problemes per manejar l’incòmode volum, va baixar l’escala. Aleshores, tal com faria un nen amb un còmic, es va estirar a terra llarg com era i va obrir la coberta.

El llibre estava enquadernat en tela i era molt rígid. Les anotacions estaven escrites a mà, en italià. Cada pàgina catalogava una sola obra i n’incloïa una descripció breu, la data, la situació, el preu dels materials, i de vegades un esbós ràpid de la peça. En Langdon va anar passant les pàgines…, més de vuit-centes en total. Bernini havia estat un home molt enfeinat.

Quan era un jove estudiant d’art, en Langdon s’havia preguntat com s’ho devien fer alguns artistes per crear tantes obres en vida. Després havia sabut, amb gran decepció per part seva, que de fet els artistes més famosos només creaven una petita part de les seves obres. Dirigien estudis on formaven artistes joves i els confiaven els seus projectes. Escultors com ara Bernini feien miniatures d’argila i contractaven altres escultors perquè esculpissin les ampliacions en marbre. En Langdon sabia que si s’hagués demanat a Bernini que acabés personalment totes les obres que se li havien encarregat encara estaria treballant avui.

«Índex», va dir en veu alta, mirant d’esquivar les teranyines mentals. Va anar directament a la part final del volum per buscar a la lletra F títols que continguessin la paraula «fuoco» —foc—, però les efes no estaven totes juntes. En Langdon va renegar en veu baixa: «Què dimonis té aquesta gent contra l’ordre alfabètic?».

Semblava que les entrades s’havien anat registrant per ordre cronològic, una a una, a mesura que Bernini creava obra nova. Tot estava llistat segons la data. No servia per a res.

Mentre en Langdon es mirava la llista se li va acudir una altra possibilitat desmoralitzadora. Podria ser que el títol de l’escultura que buscava ni tan sols contingués la paraula «foc». En les altres dues obres —Habacuc i l’àngel i Ponent— no hi havia referències específiques a la terra o a l’aire.

Es va estar un minut o dos passant les pàgines del llibre a l’atzar amb l’esperança que toparia amb alguna il·lustració interessant. Res. Va veure dotzenes d’obres obscures de les quals no havia sentit a parlar mai, però també en va trobar moltes que podia identificar… David i el lleó, Apol·lo i Dafne, i mitja dotzena de fonts. Quan va veure les fonts, els seus pensaments van fer un salt endavant espontani. Aigua. Es va demanar si el quart altar de la ciència era una font. Una font semblava un tribut perfecte a l’aigua. En Langdon esperava que atraparien l’assassí abans d’haver de pensar en l’aigua: Bernini havia esculpit dotzenes de fonts a Roma, la major part de les quals eren davant d’esglésies.

En Langdon va tornar al tema que l’havia portat fins allà. Foc. Mentre passava les pàgines del llibre va recordar les paraules d’ànim de la Vittoria: «Coneixies les dues primeres escultures…, probablement també coneixes aquesta». Va tornar a l’index i el va examinar per buscar-hi títols coneguts. Alguns li eren familiars, però cap li va cridar l’atenció. En Langdon s’adonava ara que moriria abans de poder acabar la recerca, de manera que va decidir, contra la seva voluntat, endur-se el llibre a fora de la cambra. «Només és un llibre de comptabilitat», es va dir. «No és com si m’emportés un foli original de Galileu». En Langdon va pensar en el foli que tenia a la butxaca del pit i es va recordar a ell mateix que l’havia de tornar abans d’anar-se’n.

Va allargar la mà ràpidament per aixecar el volum, però en aquell moment va veure alguna cosa que el va fer dubtar. Tot i que a l’índex hi havia moltes anotacions, la que li acabava de cridar l’atenció semblava estranya.

La nota indicava que poc temps després d’inaugurar-se la famosa escultura de Bernini Èxtasi de santa Teresa, s’havia tret de l’emplaçament original dins el Vaticà. No era pas això, el que l’havia sorprès. En Langdon coneixia bé el passat accidentat de l’escultura. Tot i que alguns la consideraven una obra mestra, el papa Urbà VIII va rebutjar l’Èxtasi de santa Teresa perquè li semblava sexualment massa explícita per al Vaticà. La va proscriure a una capella fosca a l’altra banda de la ciutat. El que havia captat l’atenció d’en Langdon era que, segons semblava, l’obra s’havia col·locat en una de les esglésies de la seva llista. Encara més: la nota indicava que s’havia portat fins allà per suggerimento dell’artista.

«Per suggeriment de l’artista?». En Langdon estava confós. No tenia cap sentit que Bernini hagués proposat que la seva obra mestra s’amagués en algun lloc obscur. Tots els artistes volien que les seves obres s’exposessin en un lloc ben visible, no pas en una remota…

En Langdon va dubtar. «Si no és que…».

El sol fet de pensar en aquesta possibilitat li semblava terrible. Era possible? Bernini havia creat expressament una obra tan explícita com aquella per obligar el Vaticà a amagar-la en algun indret recòndit? Un lloc que potser el mateix Bernini indicaria? Potser una església remota situada directament en la trajectòria de l’alè del Ponent?

L’excitació d’en Langdon augmentava, però els coneixements que tenia sobre l’estàtua insistien a dir-li que aquesta obra no tenia res a veure amb el «foc». L’escultura, tal com podria afirmar tothom que l’hagués vista, era qualsevol cosa menys científica, potser pornogràfica, però de cap manera científica. Una vegada un crític anglès havia condemnat l’Èxtasi de santa Teresa com «l’ornament més inapropiat que s’hagi col·locat mai en una església cristiana». En Langdon entenia perfectament la controvèrsia. Tot i tenir una factura brillant, l’estàtua representava santa Teresa ajaguda d’esquena en el moment culminant d’un orgasme ardent. No feia massa per al Vaticà.

En Langdon va buscar de seguida la descripció de l’obra al llibre de comptabilitat. En veure’n l’esbós el va envair immediatament la tremolor inesperada de la confiança. Santa Teresa semblava passar-s’ho realment bé, però l’estàtua incloïa una altra figura que en Langdon havia oblidat.

Un àngel.

La llegenda sòrdida li va tornar ràpidament…

Santa Teresa va ser una monja santificada després d’afirmar que havia rebut, mentre dormia, la visita benaurada d’un àngel. Passat el temps, els crítics van decidir que probablement aquesta trobada havia estat més sexual que no pas espiritual. Gargotejat al marge inferior del llibre, en Langdon va topar amb un extracte que ja coneixia. Les paraules de la mateixa santa Teresa deixaven poc marge a la imaginació:

En Langdon va somriure. «Si això no és una metàfora per representar sexe de debò, no sé pas què més pot ser». També somreia per la descripció de l’obra que feia el llibre. El paràgraf estava escrit en italià i la paraula «fuoco» hi apareixia mitja dotzena de vegades:

«… la llança de l’àngel amb punta de foc…».

«… del cap de l’àngel emanaven rajos de foc…».

«… dona inflamada pel foc de la passió…».

En Langdon no es va convèncer del tot fins que no va tornar a aixecar els ulls per veure l’esbós. La llança ferotge de l’àngel s’aixecava com un far i indicava el camí. «Que els àngels et guiïn cap a la claror». Fins i tot la mena d’àngel que havia escollit Bernini semblava significativa. «És un serafí», es va adonar en Langdon. «Serafí vol dir, literalment, “el ferotge”».

En Robert Langdon no havia buscat mai la confirmació divina, però quan va llegir el nom de l’església on era actualment l’escultura va decidir que, al capdavall, potser faria ben fet de convertir-se en creient.

Santa Maria della Vittoria.

«Vittoria», va pensar, amb un somriure burleta. «Perfecte».

Quan en Langdon es va posar dret va tenir un rodament de cap. Va aixecar la vista fins al capdamunt de l’escala i es va demanar si no hauria de tornar a col·locar el llibre al seu lloc. «Què dimonis», va pensar, «ho pot fer el pare Jaqui». Va tancar el llibre i va desar-lo amb cura a la lleixa de sota.

La seva bona sort, però, es va acabar abans que pogués sortir.

Sense avisar, la cambra va deixar anar un sospir afligit. La llum es va fer somorta i el botó de sortida es va apagar. Aleshores, com si fos una bèstia enorme que expirava, l’arxiu va quedar totalment a les fosques. Algú acabava de tallar la llum.