2

—Està per mi, ara? —va demanar la veu de l’home quan en Langdon es va decidir a contestar a la trucada.

—Sí senyor, i tant que sí. M’ho pot explicar, si us plau?

—L’hi he intentat dir abans. —La veu era rígida, mecànica—. Sóc físic. Sóc el director d’un laboratori de recerca. Han assassinat algú. Ja n’ha vist el cos.

—Com m’ha trobat? —En Langdon estava perplex. No es podia treure del cap la imatge del fax.

—Ja l’hi he dit. Internet. La pàgina del seu llibre L’art dels il·luminats.

En Langdon va intentar ordenar-se els pensaments. El seu llibre era pràcticament desconegut en els principals cercles literaris, però havia tingut molt de seguiment a través de la xarxa. No obstant això, l’explicació no tenia sentit:

—A la pàgina no hi ha informació de contacte —va objectar en Langdon—. N’estic segur.

—Aquí al laboratori hi ha gent experta a extreure dades dels usuaris de la xarxa.

En Langdon es mostrava escèptic.

—Pel que em diu domina molt bé Internet, la gent del seu laboratori.

—Evidentment —va replicar l’home—. El vam inventar nosaltres.

Alguna cosa de la veu de l’home va fer pensar a en Langdon que no feia broma.

—L’he de veure —va insistir—. Es tracta d’un tema que no podem discutir per telèfon. El meu laboratori és a només una hora de vol de Boston.

En Langdon es va quedar dret a la llum tènue de l’estudi i va analitzar el fax que tenia a les mans. Aquella imatge era aclaparadora, possiblement representava la troballa epigràfica del segle, una dècada de la seva investigació confirmada amb un sol símbol.

—És molt urgent —va insistir l’home.

En Langdon no aconseguia apartar la vista d’aquella inscripció. «Illuminati», va llegir una vegada i una altra. La seva feina sempre s’havia centrat en l’equivalència simbòlica dels fòssils, és a dir, que treballava amb documents molt antics i amb rumors històrics, però aquella imatge que tenia davant era actual. Del present. Es va sentir com un paleontòleg que es trobés cara a cara amb un dinosaure.

—M’he pres la llibertat d’enviar un avió a buscar-lo —va informar la veu—. Arribarà a Boston d’aquí a vint minuts.

En Langdon va notar que se li assecava la boca. «Una hora de vol».

—Perdoni’m l’atreviment, si us plau —va afegir l’home—. Necessito que vingui.

En Langdon es va tornar a mirar el fax: un antic mite confirmat en blanc i negre. Les implicacions que tenia allò eren espantoses. Va dirigir la mirada absent al finestral. Els primers indicis de l’albada es començaven a deixar veure a través dels bedolls del jardí, però aquell matí el paisatge semblava lleugerament diferent. Una estranya combinació de por i entusiasme es va apoderar d’ell, i va saber que no tenia opció.

—Vostè guanya —va anunciar—. Digui’m on he d’anar a buscar l’avió.